"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 22 de febrer de 2010

Dies i dies


En el principi de les coses no hi ha senzillesa ni innocència;
tot allò creat, fins allò que sembla més simple, és ja culpable,
és ja complexe, ha estat llançat al brut remolí del desenvolupament
i no pot ja, no pot mai més nadar contra corrent”.

Hermann Hesse, “El llop estepari


És obvi, però en aquests temps en què aquella mena de felicitat permanent i irreflexiva està tan sobrevalorada, convé recordar-ho: tothom té dies roïns. Uns més, altres menys. Els meus són bastant vulgars en tots els sentits (especialment, crec, pel que fa als seus efectes), encara que tinc la impressió que, almenys en algunes èpoques, se situen per damunt de la mitjana quant a freqüència i, sobretot, quant a persistència.

En general, i com supose que passa a molta gent, tinc observat que aquests dies –o conjunts d’ells—tendeixen a agrupar-se en dos tipus o categories fonamentals: aquells als quals poden atribuir-se causes desencadenants més o menys clares i directes, i aquells als què no. Vull dir: podem acabar tenint un mal dia quan ens passen certes coses dolentes, o quan no ens en passen de bones. A partir de ser conscient d'estar tenint un mal dia, pot rebobinar-se fins trobar-ne l’origen. Una discussió inoportuna o inesperada, un fracàs, un rebuig, un desengany, posem per cas, poden desencadenar un procés de ràbia o de frustració que s’escampe fins acabar generant, al seu torn, un típic mal dia. No sempre és així, però: alguns “mals rotllos”, com correspon a la seua definició, s’esgoten en ells mateixos i no es perllonguen més allà, no generen un “mal dia” sinó només una mala estona. En poc temps, només queda un fons d’ira o de tristesa, un regust agre i amarg que retorna de tant en tant, però que no arriba a alterar la percepció general de què es tracta d’un dia normal, amb moments millors i moments pitjors. És evident que la intensitat o gravetat del succeït resulta factor important per a desencadenar el procés que duu d’un simple entrebanc a un d’aquells dies, com també sembla que hi ha un component acumulatiu gens rebutjable i d’altres factors ambientals de mal determinar però que tenen, també, una responsabilitat manifesta, perquè una mateixa causa provoca efectes diferents segons ens agafe el cos (que és una forma de dir-ho).

Però hi ha altres vegades en què no: tot resulta aparentment normal, no sembla haver passat res significativament depriment, però de sobte i sense avís una ombra negra se’ns instal•la a l’ànim i comença un mal dia, que quasi sempre ve seguit d’alguns més. Dins aquesta categoria hi ha, també, matisos i variants, però quasi sempre tenen en comú –a banda de la manca de causes aparents—un desig persistent de no sortir-ne, de prolongar-los, i fins i tot, d’exhibir-los: és com si, de tant en tant, el cap –algun cap, almenys—necessitara no estar bé del tot, ves a saber per què. I necessita també fer-ho saber al món sencer. I pobre de qui gose, en aquests dies, d’acostar-se. Si ens hem enfonsat en la variant melancòlica, farem per dur al plor al més pintat; si ens hem inclinat per la irada, tot ens semblarà inacceptable, insuportable, injust, indignant. Algunes persones avesades –probablement, per experiència pròpia—han desenvolupat la capacitat de veure l’ombra de ben lluny, i actuen en conseqüència posant terra pel mig. La resta, són víctimes potencials i, a poc que s’encanten, seran sacrificades al deu maligne i un poc fava del nostre malhumor.

Atacar la causa, si és possible, és la resposta més habitual a un mal dia classe estàndard. Corregir-la, si és possible, o altrament ofegar-la en estímuls positius: dormir, dos gintònics amb els amics, aquell llibre, música (Credence, Bartok, Knopfler...), un bon polvo si pot ser (emfasitze el “bon” com a condició imprescindible, i demane disculpes pel barbarisme). Però res d’això funciona amb els dies d’ombra fosca. Al principi, per analogia, podeu provar-ho, però no sol donar resultat: els amics no diuen més que les ximpleries de sempre (les que, sempre, ens pareixen tan divertides), el llibre és pretensiós i la música repetitiva. És difícil (potser per sort) que algú s’aventure a treure’s la roba davant nostre un d’aquells dies, tret que tinga tendències masoquistes; però això ja són figues d’un altre paner....

Un d’aquests mals dies ens converteix en animals asocials, impertinents i pessimistes. I no sembla importar-nos. Ja sé que, en el fons de tot, i també en el cas dels homes, hi haurà la bioquímica i els processos neuronals, i ja he sentit parlar de la distímia, que és una altra cosa i poques bromes amb ella. Només és que hi ha dies en què només estem per a aixoplugar-nos sota la nostra ombra fosca i fer saber que és allí on estem si algú vol res, que quasi millor que no. I que demà, o despús-demà, o potser a l’altre, serà un altre dia.

Hui? En general, bé. Demà, ja veurem.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...