A ple sol

Tiraven un poc arrere el sol i la calor, perquè tot i que la pujada és curta no deixa de ser una costera i a més a més, en arribar al capdamunt del tossalet, no hi ha molta ombra on amagar-se. El cas és que el conegut com a Castell Vell d’Albaida era, malgrat tenir-lo ben a mà (o potser precisament per això, caldria pensar també en aquest cas), una de les poques fortificacions medievals de la contornada a la qual no havia pujat encara mai, i suar un poc va pagar la pena per tal de posar-hi finalment remei. Pel propi castell, les restes del qual --poques, a hores d’ara, i en un estat de conservació francament precari-- han estat datades al segle XII, tot i que no és molta la informació contrastada que he estat capaç de trobar sobre ell. Però també per la seua privilegiada ubicació a cavall de les serres de Benicadell, Agullent i la Cova Alta; per les vistes remarcables que s’hi albiren des de dalt de la muntanyeta a la què a hores d’ara dona nom, i perquè a banda i banda de la serra dues fonts cabdals --la del Port a llevant, ja coneguda, i la de l’Olivera a ponent, a la què tampoc no m’hi havia acostat mai-- i les sèquies que alimenten, tot i no estar visiblement en el seu millor moment per l’estiu i la sequera, van ajudar a fer la caminada més abellidora. Molt més, de fet, que si no haguera fet tanta calor i el sol haguera picat una mica menys: segur que, en aquest cas, la presència de l'aigua no hauria estat tan confortadora.

De dalt a baix: llenç del mur est del Castell Vell; mota del barranc del Baladrar, sèquia de l'horta de Benissoda i Bassa de Dalt, que n'arreplega l'aigua; aljub, torres i vista general de la mola del castell; i pont de l'autovia sota el qual s'ha conservat --afortunadament-- l'alcavó de la Font del Port, vistes de la sèquia, ruïnes del Monestir de Santa Anna d'Albaida bastit el segle XVI per evangelitzar els moriscos de la vall, i la sèquia del Port en arribar al Molí de Dalt.