La muntanya viva

"Va ser així com va començar el meu viatge cap a una experiència. Sempre ha estat un viatge per diversió, sense cap més motiu que el meu desig de fer-lo. Però al principi només buscava una recompensa sensual; la sensació de l'altitud, la sensació del moviment, la sensació de la velocitat, la sensació de la distància, la sensació de l'esforç, la sensació de la serenitat: el desig de la carn, el desig de la vista, l'orgull de la vida. No m'interessaven les muntanyes com a tals, sinó els efectes que causaven en mi, igual que el gat no acarona a l'humà, sinó a si mateix, contra el camal del seu pantaló. Però, en fer-me major, i menys autosuficient, vaig començar a descobrir la muntanya en si. Tot va començar a fer-me bé, els seus contorns, els seus colors, les seues aigües i roques, flors i aus. Aquest procés ha durat molts anys i encara no ha acabat. Mai no s'acaba de conèixer l'altre. I he descobert que l'experiència humana amb la roca, la flor i l'au les amplia. L'objecte que es coneix creix amb el coneixement."

Nan Shepherd, "La muntanya viva"

Era una lectura que tenia pendent des de feia temps. Pel perfil singular de la seua autora, per la pròpia història del llibre --publicat trenta anys després d'haver estat escrit--, i per parlar dels Cairngorms escocesos, escenari essencial del viatge al qual es refereix Shepherd; un viatge que li va ocupar tota una vida, i que la va dur a descobrir una forma diferent (pausada, profunda i basada en la connexió i no en la conquesta, he llegit en algun lloc) de relacionar-se amb la muntanya. No espereu, doncs, una descripció detallada de camins, rutes, cims o paisatges (la fesomia de la serralada, escriu Shepherd, està als llibres de geografia, "però això és un pàl·lid simulacre de la seua realitat, que, com totes les realitats amb importància per als éssers humans, és una realitat de la ment"), sinó un relat íntim, poètic i inspirador; pensaments, vivències i impressions que cadascun dels elements que configuren la muntanya (roques, aigua i gel, plantes, animals i persones)  desperten en l'autora, i que poden servir de guia a moltes persones que, en el nostre propi espai i potser sense ser-ne del tot conscients, vam mamprendre ja fa temps un trajecte similar i que, per això, hem sentit alguna volta aquella sensació que descriu Shepherd: "sovint la muntanya s'entrega per complet quan no tinc cap destinació, quan no arribe a cap lloc en concret, sinó que he eixit simplement per estar amb ella, igual que es visita a un amic sense cap altra intenció que la d'estar amb ell". Llegiu, doncs, "La muntanya viva" (hi ha també traducció al català), i després eixiu a caminar a la muntanya que vulgueu. Com es visita a una amiga.

Fa ja uns quants anys que vam estar als Cairngorms (Mhonaidh Ruaidh en gaèlic escocès) després d'haver recorregut la West Highlands Way. Van ser només uns dies, sense dubte insuficients, però els seus extraordinaris paisatges --les restes supervivents del primigeni bosc caledoni, els espais oberts i inhòspits coberts de bruc, les valls i els circs glaciars i els llacs on cria l'àguila pescadora-- em van impactar profundament. Són massa encara els llocs que tinc pendents com per a poder assegurar-ho, però crec que serà difícil que no hi tornem a caminar per aquelles muntanyes algun dia. I per cert, i per no quedar-me sense dir-ho: hui m'han donat finalment l'alta, i a més a més complisc seixanta-dos anys. Camí avant, doncs, i ganes, moltes, de reprendre'l; a l'estil Nan, segurament.