Caminar per aprendre

Hi ha voltes, sobretot quan recórrec sendes ja conegudes, que puc limitar-me simplement a deixar volar el cap i els pensaments, pràctica innegablement benèfica i de provada utilitat per a amainar tràfecs i capficaments. Però allò més habitual, quan em pose a caminar, és que procure mantenir oberts tots els sentits a allò que m'envolta, perquè fins i tot les sendes més familiars tenen sempre algun aspecte, algun detall que ens havia passat desapercebut abans. Per això, quan torne a casa després d'una d'aquestes caminades, quasi sempre ho faig amb la motxilla ben carregada de preguntes --quina era aquella planta? com es dirà aquell turó? de què viurien en aquell mas al mig del no-res?-- que, amb freqüència, em mantindran ocupat, entre llibres i webs, però també amb amics que en saben infinitament més que jo, de vegades fins molt després que s'hagen esvaït els últims cruiximents a les cames. En gran mesura, ja ho he dit altres vegades, és d'això del que s'alimenten aquestes planes: no del camí en sí, de la fita a seguir o la cruïlla que cal prendre en cada moment, sinó de les preguntes amb les que em tope a la seua vora, i també d'alguna resposta si és que per ventura, entre llibres, webs i amics, encerte a trobar-la.


Han passat ja dos mesos d'ençà que vam anar a Escòcia, principalment per tal de recórrer la West Highland Way, i encara estic, de fet, traient preguntes del fons de la motxilla. Moltes d'elles tenen a veure amb la història, la natura, les llengües i el paisatge, que ja sabeu que són assumptes que en general em resulten fascinants i que em desperten, per això, l'interès i la curiositat. Però en aquesta ocasió, i sense deixar de banda aquestes qüestions --que han donat i encara donaran per a molt, perquè aquelles terres s'hi presten-- m'he trobat també preguntant-me per altres curiositats i interessos que, si bé venien ja esbossats des de casa, han acabat prenent forma a força de caminar. I potser diria que mai millor dit, perquè una de les coses de les què parle eren precisament els propis camins, començant com sembla lògic per aquell que ens va dur fins allà.

La West Highland Way és un dels vint-i-nou recorreguts escocesos que a hores d'ara formen part dels denominats Scotland's Great Trails (SGT), camins equivalents als nostres senders de gran recorregut, amb una distància mínima de 40 quilòmetres i promoguts per l'administració ambiental escocesa (l'Scotland Natural Heritage), tot i que poden ser gestionats per altres entitats públiques o privades. Els SGT només són, en tot cas, un tipus més entre les nombroses categories i classificacions --ja sabeu que els escocesos semblen ser també grans amants de fer llistes-- de recorreguts existents al país, els quals formen en conjunt una densa xarxa de camins i senders de tota classe, longitud i dificultat, i als qual es dediquen notables esforços per tal de mantindre'ls, inventariar-los i divulgar-los. A poc que navegueu per la xarxa, trobareu una gran quantitat d'informació sobre aquesta qüestió, tant a partir de pàgines oficials com de diversos col·lectius que s'hi dediquen, i que no detallaré ací per no acabar de convèncer-vos, si és que encara cal, de que teniu coses millor que fer que seguir llegint açò; segur que, si n'esteu interessats, sabreu trobar allò que busqueu.

Torne, doncs, al camí, i només --si més no per ara-- per afegir un parell més de consideracions: la primera, si m'ho permeteu, és que la West Highland Way va ser creada gràcies a la visió i la perseverança de Tom Hunter, treballador del ferrocarril escocès i gran aficionat al senderisme, el qual, citant una de les necrològiques publicades arran de la seua mort el 2016, "was a visionary who saw the potential of long distance walking paths, to protect the environment and prevent over development of the countryside"; en aquesta altra nota podeu trobar algunes referències biogràfiques més de qui degué ser, sense dubte, una persona excepcional que va poder arribar a veure com el seu somni, basat en la recuperació d'antics camins militars, assegadors i rutes per a diligència i recorregut a hores d'ara per molts milers de persones cada any, s'inaugurava finalment el 1980. I la segona, ja esbossada en l'anterior: tal i com Hunter va percebre, els camins són un element clau per a protegir el medi ambient, però també poden constituir una peça vital en les estratègies de desenvolupament rural i de lluita contra el despoblament, i només cal recórrer la WHW per confirmar-ho: desenes de negocis locals (molts d'ells recolzats pels fons europeus FEDER i FEADER) han crescut al voltant de la ruta i generen una activitat econòmica que ha reviscolat les zones per les quals transcorre. Probablement, iniciatives com aquesta tenen molt a veure amb que Escòcia siga, ara com ara, un dels comptats exemples, en el context europeu, de territoris en els que la inversió de fons comunitaris ha tingut un efecte real per revertir les problemàtiques del món rural. La gestió de la ruta, per cert, correspon al denominat West Highland Way Management Group (WHWMG), del qual formen part els consells (councils) de West Dunbartonshire, Stirling, Argyll and Bute i Highland, a més de l'autoritat del Parc Nacional de Loch Lomond and The Trossachs.

Idees, doncs, preguntes (i algunes respostes) nascudes ara fa ja dos mesos, mentre anàvem superant etapa a etapa els paisatges excepcionals que van commoure al visionari Tom Hunter, i que va bé travessar perquè caminant sempre s'aprèn. Però només, estic convençut, quan allò que es camina és capaç d'emocionar-nos. Sort que a mi, això d'emocionar-me, tampoc és que em coste massa...

Punts d'inici i de final de la West Highland Way. La resta de les fotos (tret de la primera) estan ordenades, si fa no fa, seguint el recorregut de les etapes, des de l'inici en Milngavie (Muileann-Gaidh) fins al final en Fort William (An Gearasdan). Ja veieu que, fidel --no sé molt bé perquè, francament-- als meus principis, seguisc sense parlar del camí pròpiament dit, tot i que espere que les imatges parlen per elles mateixes. Pel demés, no puc per menys que demanar disculpes per seguir perpetrant entrades com aquesta, quan encara no he dit (quasi) res no ja dels paisatges, sinó tampoc de les midges, el whisky, el haggis o la gent, sobretot de la gent. Potser és perquè sé que, de tot això que em va emocionar, no hi ha perill que me n'oblide i que podré escriure-ho quan vulga; altra cosa és que, llavors, quedeu algú per ahi fora amb ànims per llegir-ho... En tot cas, i per si de cas, descanseu, alerta amb la pluja, i bon cap de setmana!