La blanca muntanya roja

Sovint, a muntanya, la primavera i l'hivern se succeeixen tan ràpidament que fins i tot arriben a confondre's. Era hivern estricte quan vam arribar, divendres a la nit, al refugi Rabadà i Navarro (per qui no el conega, unes instal·lacions magnífiques i bona gent gestionant-les), i va continuar sobre Javalambre la major part del dissabte. La blancor de la neu cobrint les altures de la muntanya roja --això significa l'àrab djebel hamra, que podria ser l'origen del nom-- i un fred intens en assolir els poc més de dos mil metres del cim de la serralada. Boira, vent i una nevada fina però persistent que ens va acompanyar encara una bona estona, mentre carenejavem per les altures de la serra. Era l'objectiu, en tot cas: caminar un poc per aquesta muntanya de perfils suaus (i molt, massa marcada per la petjada humana) sobre una neu escassa --els grampons no isqueren de la motxilla-- però suficient per a mostrar una perspectiva diferent dels excepcionals boscos de pi rojal i savina rastrera que singularitzen aquestes altures de la serralada Ibèrica.

Primavera, a penes desmentida per la gelor de la matinada, va amanéixer diumenge. Es tractava, en aquest cas, d'aprofitar el traçat del sender GR-10 per completar la passejada fins a Riodeva. Canvi de pineda --en la major part del recorregut, boscos esponerosos el pi negral, que en aquestes contrades substitueix al silvestre o albar a altures menors--, la neu en l'horitzó i, en el transitat però interessant barranc d'Amanaderos, el soroll permanent de l'aigua que s'esgola pels estrets.

Al remat, amb sol i neu i entre carenes i barrancs, espere haver deixat part del tràfec que m'ha mantingut capficat els dies passats. Hui, de moment, no ha anat malament, tot tenint en compte l'inevitable cansament i que, a més, tinc un any més que ahir. Deixe pendent, per aquesta nit, posar-me al dia en la lectura dels blocs amics, que en una primer ullada semblen haver estat, aquest cap de setmana, especialment prolífics. I recuperar un poc de son, també. Entre unes coses i altres, sembla que m'encare a les falles --i a l'astènia-- amb uns altres ulls...

  

En el blog del Centre Excursionista Contestà hi ha més dades --i un bon grapat d'imatges-- d'aquests dos dies per terres d'Aragó. Però el millor, com quasi sempre, és el que no queda escrit...