"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 30 d’agost del 2013

Història d'una manta


La vaig comprar, com fan milers de turistes, en un mercadet a prop del llac Manyara, sense saber molt bé que faria amb una típica manta massai en arribar a casa: fer-la servir de cobrellit, potser, o bé donar-li qualsevol altra utilitat vagament decorativa. El cas és que la manta no va arribar a casa perquè, amb la resta de l'equipatge, es va extraviar en el viatge de tornada. La companyia aèria va indemnitzar adequadament tot el material desaparegut, però pel que fa a la manta massai (i a algunes altres coses: un fruit de baobab, un parell de potets amb terra del Kilimanjaro...) em va quedar una profunda sensació de pèrdua. Tanta, que en les setmanes següents a la tornada em vaig dedicar, de forma quasi obsessiva, a buscar informació sobre els massais i, evidentment, sobre les mantes en qüestió, que ells anomenen shúkà i que sembla que no fa molt que van ser introduïdes en Àfrica Oriental pels missioners escocesos. Vaig llegir pàgines i articles sobre la història i la cultura d'aquest poble fascinant, sobre els intents del govern de Tanzània per fer-los abandonar la seua indumentària tradicional o illkarash ("Operation Dress-up", va anomenar-se), fins i tot vaig tractar, sense èxit, de comprar en alguna botiga on-line una shuka que substituïra aquella que va quedar irreparablement perduda en algun aeroport africà... A poc a poc, però, vaig anar oblidant-me del tema, fins que fa uns dies Paloma i Javi, que han estat de viatge de noces per aquelles terres i coneixien la història de la manta perduda, me n'han portat una. No cal dir que m'he alegrat moltíssim, i que els ho agraïsc més encara: la nova shuka ja s'ha estrenat com a oportú cobrellit aquestes nits fresques i plujoses de finals d'agost, i m'ha retornat imatges i sensacions d'aquell viatge inoblidable. Però també m'ha fet adonar-me'n d'un fet cridaner, potser un poc inquietant: mai he apreciat tant les típiques mantes massais com aquelles setmanes després d'haver-ne perdut una...


Imatge de la xarxa


Plou, encara i després de tres dies, i no se m'acut millor manera d'anar encarant la imminent tornada a la faena. Ni per preparar la que podria ser una esplèndida temporada d'esclata-sangs. Moltes coses han de passar, encara, per a que siga així; però el primer pas ja està donat... Bon cap de setmana!  






dimecres, 28 d’agost del 2013

Pressió humana




Vam deixar enrere Vilafranca i les seues precioses hortes, camí del Pla del Mossorro i la raconada dels Montllats, amb els seus prats --excepcionals en aquestes latituds-- acabats de dallar. Avançàvem pista amunt entre pinedes i assegadors, envoltats per l'extraordinari patrimoni de pedra seca (parets, camins, pous, casetes) que a poc a poc comença a ser conegut i valorat com mereix, i un dels companys ho va comentar: "deu fer molts segles que no hi ha tan poca gent vivint i treballant en aquestes muntanyes". Muntanyes que, com gran part de la comarca, es troben incloses dins la xarxa europea Natura 2000, i que exigeixen per això una estratègia de gestió que garantisca la conservació dels hàbitats i les espècies que les caracteritzen; en això estàvem treballant just abans de les vacances, i a això tornarem a dedicar-nos a partir de la setmana que ve.

Com sol ser habitual, la major part de la gent d'aquestes terres veu amb desconfiança tot això de Natura 2000 i, en general, qualsevol iniciativa de protecció que puga representar una limitació, real o potencial, a les seues activitats i expectatives. La qüestió, però, és molt més complexa i no pot limitar-se --tret d'alguns casos molt concrets i específics, com ara la instal·lació de parcs eòlics-- a establir llistats d'actuacions permeses o prohibides en cada sector del territori. De fet, molts dels hàbitats i les espècies que atorguen a hores d'ara valor a aquesta i a altres zones similars, han estat configurats i mantinguts, en gran mesura, per la mà (la "pressió") humana; la mateixa que ara, potser com mai des de fa molts segles, ha deixat d'actuar, o està deixant de fer-ho, sobre aquests paisatges. I si això és evident en el cas d'alguns elements ambientals, encara ho és més quan es tracta de l'eventual preservació de paisatges culturals o de béns patrimonials --com les pròpies construccions de pedra seca-- vinculats a usos que pràcticament han desaparegut a hores d'ara.

El problema, comú a moltes zones rurals i de muntanya de la Unió Europea, no és gens senzill, i en els últims anys s'està escrivint i debatent molt sobre aquesta qüestió. Les polítiques dirigides al desenvolupament rural --i les quantitats ingents de fons públics destinats suposadament a aquesta finalitat-- no semblen haver donat els resultats esperats, i la necessitat de noves aproximacions resulta evident; però la major part dels conceptes que solen fer-se servir quan s'arriba a aquesta altura de la reflexió (com el pagament per serveis ambientals, per exemple) segueixen trobant massa entrebancs com per a esdevindre una alternativa real. Amb tota seguretat, la solució no serà fàcil ni simple: cada cas concret pot requerir una estratègia diferent, incloent-hi l'eventual renaturalització de certes àrees --l'abandonament planificat dirigit a restaurar els processos ecològics naturals i reduir el control humà dels paisatges-- de la qual ja he parlat altres voltes i que comence a plantejar-me com una ferramenta més a tindre en compte. Una cosa, en tot cas, és segura: sense la participació, l'acord i la complicitat dels habitants de les zones rurals, qualsevol actuació està destinada al fracàs.




Si vos interessa el concepte de renaturalització (o rewilding), aquest article --en anglès-- representa una aproximació senzilla i molt recomanable, en la qual s'analitzen també aspectes com els efectes ambientals de l'agricultura tradicional o l'eficàcia de les actuals polítiques europees de desenvolupament rural. I quant al cas concret de Vilafranca, mentre preparava les notes per aquesta entrada m'he assabentat que Edicions 96 acaba de publicar-ne un llibre, escrit i il·lustrat per l'amic Paco Tortosa, que encara no he vist però que llegiré àvidament tan bon punt arribe a les meues mans. Per cert: fullejant allò que deia Cavanilles sobre el terme de Vilafranca, m'he trobat aquest paràgraf, que potser no ve massa al cas però no puc estar-me de transcriure:


"Como queda tanta porcion inculta, se crian muchos ganados, que dan hasta 3.000 crias. Es laudable esta industria, y aun necesaria hasta cierto punto; pero como es propiedad de los mas ricos, que aumentan sus caudales sin mudar la infeliz suerte de tantos vecinos, convendria mirar de cerca sus maniobras, y poner coto á la codicia. Quieren no pocas veces los labradores romper eriales para aumentar la masa de frutos, y se oponen los ganaderos pretextando que son tierras inútiles para la agricultura, ó haciendo ver que es práctica antigua el conservarlas sin cultivo. (...) con todo eso se valen de semejantes razones, y ocultan la verdadera causa, que es su interés; el cual logran fácilmente, porque aumentando el número de pastores sin tantos gastos como exige la lagranza, tienen mas lana, crias, hacienda y despotismo. Son ellos por lo regular los que mandan los pueblos, haciendo pasar la vara de Alcalde sucesivamente por sus afectos ó dependientes; tienen mil medios de presentar pruebas de lo que les acomoda, y logran sentencias favorables en los pleytos. El Estado necesita de ganados; pero la fuerza y las riquezas que le proporciona la agricultura, exceden sin comparacion á las que puede suministrar la pastoricia. Así vemos poca población y mucha pobreza en las provincias de ganados, que sirven para enriquecer un corto número de individuos." 






  


dilluns, 26 d’agost del 2013

Vacances de vacances





Havia de ser una escapada curta, però ho ha estat més del que hauriem volgut perquè un d'aquells imprevists que passen de vegades quan algú decideix aprofitar que estàs fora de casa ens ha obligat a tornar abans d'hora, i encara gràcies perquè podria haver estat molt pitjor i sort que no sóc gens supersticiós però comence a plantejar-me si no serà cosa del karma o del mal d'ull. En tot cas, aquests --pocs-- dies en el Pirineu, entre el Ripollès, la Garrotxa i el Conflent, han estat suficients per desconnectar en la mesura possible de tràfecs i boires d'estiu (per agafar-se, diguem-ho així, una mena de vacances de les vacances), i també per pagar alguns deutes pendents i llargament postergats, que a aquestes alçades ja tocava haver pujat al Puigmal o conèixer Sant Miquel de Cuixà, encara que el Canigó haja hagut de quedar per a la pròxima. A més, tot plegat, un sempre pot aprendre amb aquestes coses, com ara que, a falta de res millor, els lladres no diran que no a un ordinador encara que siga un portàtil vell i normalet, o que una còpia de seguretat perd gran part de la seua utilitat si no està adequadament actualitzada. I ara, si em permeteu, me'n vaig a penjar una mateta de ruda darrere la porta, que mai no se sap...




dilluns, 19 d’agost del 2013

Emprenedors




-Si, al principi semblava una bogeria, però a poc a poc hem anat obrint-nos camí en el sector, i ara The Yellow Hats-Serveis Turístics Integrals està consolidada i en fase d'expansió.

-I concretament, quins serveis són els que ofereix la vostra empresa?

-Realment, tot parteix d'una idea molt senzilla: els turistes que ens visiten volen tindre un record tangible dels dies que passen entre nosaltres, per poder mostrar-lo als seus veïns i familiars quan retornen als seus països d'origen; però alhora, no els agrada gens haver de caminar, fer cues interminables ni passar calor mentre fan recorreguts turístics admirant museus, edificis i monuments. I ací és on entrem nosaltres: mentre ells s'estan còmodament asseguts en una terrassa fent-se cerveses, els especialistes de The Yellow Hats fan l'itinerari turístic que ells ens indiquen, amb tot el que ells farien: milers de fotografies, preguntes absurdes als guies, queixes permanents sobre la brutícia dels carrers i el poc civisme dels indígenes... Tenim opcions per a totes les necessitats, i a preus realment competitius.

-No hi ha dubte que es tracta d'una proposta original i molt interessant i, a la vista dels resultats, sembla que els clients també ho consideren així. Quines són, doncs, les perspectives de futur per al vostre negoci?

-Bé, ara mateix ja treballem en una dotzena de ciutats del país, però estem valorant la possibilitat d'obrir-nos a altres camps, sense abandonar la idea central de la nostra empresa. El nostre personal està capacitat per substituir turistes en qualsevol de les seues activitats habituals: rostir-se en una platja, anar de compres, vestir-se com pallassos, fer esports d'aventura... Fins i tot estem enllestint un paquet especial dirigit a parelles (l'anomenem "Vacances romàntiques... de debò!"), gràcies al qual el fet d'odiar a la seua parella ja no serà un inconvenient per a passar unes vacances inoblidables: només ha de dir-nos què és el que no suporta fer, amb ell o ella, i nosaltres ho fem per vostè...



Per a la proposta de Carme, que en agost ens torna a suggerir un relat conjunt.






dissabte, 10 d’agost del 2013

Guerrillera Mariola verda




Probablement ja ho sabeu, però és una bona notícia i, d'aquestes, sempre val la pena parlar-ne: enguany, la meua estimada Mariola tindrà el seu primer Aplec. L'organitza l'Assemblea dels Pobles de la Mariola, i tindrà lloc a Alfafara (el Comtat) els dies 4 i 5 d'octubre; si voleu més informació o voleu donar suport a la iniciativa, no deixeu de visitar la seua pàgina. Des del cor del País Valencià, Mariola, la "Guerrillera Mariola verda" d'Estellés, també es mou. I som molts els qui, com la pròpia Assemblea, ens afegim al prec del poeta:


"I pregue més: et pregue pels teus fills.
Preserva, tu, aquesta raça indòmita, 
aquest futur de gegants i senyeres!"








divendres, 9 d’agost del 2013

Boires d'estiu



Fa anys, quan feia de botànic i estudiava el Benicadell i la seua flora, vaig haver de fer l'estudi climàtic de la serra tal i com es feia llavors: amb fotocòpies dels fulls, que facilitava el Centre Meteorològic de València, en els quals els observadors havien anotat diàriament les dades més rellevants de cada estació. A partir d'aquestes anotacions, calculadora en mà, i assumint com a inevitables errades i llacunes, hom podia calcular les mitjanes mensuals i anuals dels diversos paràmetres, especialment precipitacions i temperatures, però també altres dades rellevants per tal de caracteritzar climatològicament la zona, com ara els dies de tempesta, de neu o de boira.

En analitzar les dades de l'estació meteorològica que durant quasi trenta anys va funcionar en la casa forestal de les Planisses --a uns set-cents metres d'altitud i molt pròxima a les enlairades cingleres que coronen la muntanya-- em va sorprendre la freqüència de dies de boira enregistrats en els butlletins mensuals: com a mitjana, quasi 45 dies a l'any. Però encara em va sorprendre més que un percentatge molt elevat d'aquests dies tingueren lloc en els mesos més calorosos i eixuts: juliol i agost. Més enllà de qüestions genèriques com la situació geogràfica de la serra o la seua orientació, ignore quina és la causa d'aquesta elevada freqüència de boires estivals; però sempre he pensat que és gràcies a elles que en aquesta serralada hi apareguen no poques plantes pròpies d'ambients frescals i humits que falten o són escasses en altres muntanyes pròximes.

He recordat tot açò (fins i tot, he anat a buscar, entre vells papers, algunes còpies esgrogueïdes dels fulls d'observació manuscrits que vaig fer servir quan estava escrivint la meua tesina) perquè, fent honor a l'estadística, Benicadell ens ha regalat aquestes matinades caniculars algunes imatges impagables. Imagine que l'efecte, mirat des del nord de la serra, seria poc més que el d'un núvol arrapat als seus costers, barrant-li el pas a la llum del sol; però vista des del sud, la boira matinal que s'acumulava a l'obaga semblava desbordar-se sobre la carena de la Penya, desfent-se després sobre les aspres i eixutes vessants meridionals de la muntanya. I és que, de vegades, tot és limita a adoptar el punt de vista adequat, fins i tot quan es tracta de la boira. I dels emboiraments.







D'emboiraments, encara: el cervell humà sempre m'ha semblat extraordinari. Però ara, que estic vivint dia i dia i a prop com va deixant de funcionar, crec que encara m'ho sembla més. Aterridor, també; però extraordinari, sense dubte.




dissabte, 3 d’agost del 2013

Senyals de vida




Semblava que no s'acabaria mai, però també aquest bascós i atrafegat juliol ha quedat finalment enrere i, des d'ahir, estic oficialment de vacances. És cert que les circumstàncies familiars manen i, amb tota probabilitat, seran unes vacances un poc diferents a les d'altres anys; però vacances són, al cap i a la fi --quants amics i amigues voldrien, a hores d'ara, poder dir-ho-- i l'únic propòsit raonable per a les setmanes que venen és tractar d'aprofitar-les tant com es puga, que segur que no serà poc... Hi ha voltes que la felicitat ens ve a buscar sense haver-la demanada, i ens amara de dalt a baix com un xàfec d'estiu; però quasi sempre es fa més de pregar, i cal estar ben atent als revolts del camí per no passar-la de llarg, anar espigolant tota la que ens isca al pas, i no deixar de buscar-la per inhòspit i esquerp que semble el paisatge. En això estem, al remat. I aquest és, també, el desig: que passeu un feliç estiu!