Passes

Ara fa cinc anys parlava ací mateix de l’inici d’un projecte LIFE (que com probablement sabeu és el programa de la Unió Europea dedicat de forma específica a finançar actuacions mediambientals i d’acció climàtica) l’objectiu del qual era la millora de l’estat de conservació de la rosseta, un singular ànec críticament amenaçat de desaparició a les nostres terres: quan es va plantejar el projecte, poc més de trenta parelles criaven a tota la Península Ibèrica, moltes d’elles als aiguamolls del migjorn valencià i, en particular, al parc natural del Fondo d’Elx-Crevillent. El projecte proposava diferents accions de gestió de l’hàbitat, cria en captivitat, investigació i sensibilització a desenvolupar al llarg del seu període de vigència, que acaba de finalitzar; fa uns dies va tindre lloc a Elx la presentació dels resultats obtinguts, en un acte que representa el seu tancament formal i al qual van assistir els socis i col·laboradors que n’han participat durant tots aquests anys.

Encara que la situació d’amenaça persisteix, a la vista de les dades presentades sembla indubtable que la situació de la rosseta és a hores d’ara molt millor que l’any 2021, amb més de cent setanta parelles reproductores, noves poblacions en comunitats autònomes on havia desaparegut, i milers d’hectàrees d’aiguamolls restaurats com a hàbitat d’aquesta peculiar espècie. Dues d’aquestes zones, les finques conegudes com La Raja i l’Espigar, incloses al ja esmentat parc natural del Fondo i dedicades tradicionalment a la cacera d’aus aquàtiques, han estat adquirides gràcies al projecte per la Confederació Hidrogràfica del Segura i les entitats conservacionistes ANSE i SEO/BirdLife; una volta restaurades i amb les instal·lacions necessàries per al maneig adequat de l’aigua, la seua gestió té ara com a objectiu principal la preservació de l’ànec i d’altres espècies d’interès associades a aquests hàbitats.

No m’estendré en altres resultats de les actuacions dutes a terme, que podeu consultar si teniu interès en la pàgina web del projecte i que, des del meu punt de vista, justifiquen que en l’acte de l’altre dia s’utilitzara amb freqüència el terme “esperançador”: s’ha treballat molt i bé (la col·laboració entre administracions, entitats conservacionistes i altres agents com regants i fins i tot caçadors, que ha permès accions certament interessants, no és malauradament habitual en aquests dies), es coneix molt millor la biologia de l’espècie, i s’han posat unes bases sòlides per a seguir avançant. Però també hi va haver coincidència en què queda encara molta faena per davant, en el paper fonamental de la societat local, i en la fragilitat dels avanços assolits si no hi ha una voluntat expressa, sobretot per part de les administracions, de consolidar el que s’ha fet.

Em va agradar estar present, i agraisc molt la invitació als organitzadors, en la cloenda d’un projecte en les fases prèvies del qual –en alguna de les meues vides anteriors-- vaig poder participar, i que des de llavors i des d'una relativa perifèria he anat seguint al llarg del seu desenvolupament. He de dir, coneixent a moltes de les persones implicades (i amb les què em va alegrar molt també poder-me retrobar), que no em sorprenen gens els resultats obtinguts, per bé que com ja s’ha dit representen sobretot un punt de partida a partir del què poder seguir fent passes. I potser, almenys des de la perspectiva d’aquells que ja em vist començar (i acabar) uns quants projectes, siga aquesta una de les qüestions a destacar: és evident que no disposem de temps il·limitat --ans al contrari: ja fem tard en massa coses-- i que les perspectives a les què ens enfrontem són com a poc incertes, però el camí a seguir sembla clar, i cada volta sabem millor com fer-lo. Benvingudes les passes, doncs; però millor si anem a camallades.

El discret encant de la rosseta

És evident que el seu aspecte, pràcticament idèntic per a mascles i femelles, no resulta tan vistós i lluïdor com el d’altres parents pròxims, tot i que a mi em sembla, a desgrat de la seua discreció, harmònic i atractiu. La qual cosa no lleva que la rosseta --coneguda també a les nostres terres com a xarxet marbrenc-- meresca ser considerada, per no poques raons, un ànec realment excepcional. Per la seua extrema raresa, per exemple, que ha fet que a hores d’ara la seua població ibèrica estiga en perill crític d’extinció; però també per molts dels trets ecològics, biogeogràfics i evolutius que la caracteritzen i que la fan especialment interessant. Única representant del gènere Marmaronetta, la rosseta està considerada com un membre primitiu de la família dels anàtids, amb caràcters intermedis entre els ànecs de superfície i els bussejadors, la qual cosa indicaria que hi va divergir abans que es produïra la diferenciació entre aquests dos grups. També la seua distribució, marcadament discontinua i que abasta des de la Mediterrània Occidental fins al Centre-Nord d’Àfrica i l’Àsia Central, vindria a incidir en aquest caràcter relativament arcaic. Quant als seus requeriments ecològics, semblen associar-se preferentment amb aiguamolls subjectes a notables fluctuacions, amb aigües somes dolces o salobres i sovint de caràcter temporal, en els quals explota una gran varietat de recursos que inclouen tant invertebrats com plantes pròpies d’aquests medis.

Distribució mundial de la rosseta (BirLife International, 2008),
del Pla d'Acció Europeu per a l'espècie.

A més dels seus desplaçaments migratoris, que en el cas de les nostres poblacions es produeixen al nord d’Àfrica, la rosseta sembla tindre un comportament nòmada, desplaçant-se en busca d’hàbitats adequats quan les condicions sovint imprevisibles dels aiguamolls en els que hi viu deixen de ser les adequades. El seu període reproductiu és relativament tardà respecte a altres ànecs amb els quals conviu, i el seu èxit varia molt segons les temporades i les condicions de les zones de cria. Probablement, aquesta combinació de trets, junt amb les evidents pressions humanes que afecten tant al seu hàbitat com als propis exemplars de l’espècie --objecte freqüent de cacera, accidental o no, en molts dels llocs en els que hi viu-- explicarien la seua delicada situació, que l’ha feta desaparèixer d’enclavaments com ara Doñana o el Delta de l’Ebre, on era considerada com a abundant, i han reduït dràsticament els seus contingents no solament a la Península Ibèrica sinó també en altres àmbits de la seua àrea de distribució mundial.

Protegida per diverses normatives de caràcter estatal i internacional, al País Valencià fa ja molts anys que es treballa sobre aquesta espècie, tant pel que fa a millorar la gestió dels seus hàbitats (essencialment, el Parc Natural del Fondo i altres zones humides properes com el Clot de Galvany) i reduir les amenaces directes que pesen sobre ella, com a reforçar les seues poblacions amb la reintroducció d’exemplars criats en captivitat. Amb tot, i com succeeix en altres zones de la Península, els esforços no semblen estar donant els resultats esperats, i la seua població reproductora segueix una preocupant tendència descendent, irregular però sostinguda, des dels màxims assolits a finals dels anys de 1990. En els últims anys, i gràcies als programes de marcatge i seguiment via satèl·lit, s’estan començant a completar moltes llacunes d’informació sobre la biologia i el comportament de l’espècie durant la seua migració, alhora que segueixen posant-se en marxa iniciatives per a tractar de revertir la seua situació crítica; la més recent, un ambiciós projecte LIFE en el qual participen diverses entitats i administracions (entre elles, la Generalitat Valenciana) i que preveu reforçar i estendre a altres territoris les iniciatives que estan duent-se a terme. Tan de bo que tots aquests esforços donen prompte fruit i la discreta i singular rosseta, autèntica joia del nostre patrimoni natural, puga deixar definitivament enrere el dubtós privilegi de ser, ara com ara, l’ànec més amenaçat d’Europa. 

Aquest any, quasi dos-centes rossetes nascudes al Centre de Recuperació de Fauna del Saler han estat ja alliberades a diversos espais naturals valencians, entre ells el Clot de Galvany, un espai de poc més de tres-centes cinquanta hectàrees (pendent d’una ampliació que duplicaria aquesta superfície) conservat i gestionat per l’Ajuntament d’Elx. Totes les imatges que acompanyen aquesta entrada –a més de les rossetes de més amunt, que s’hi mostraven entre la indiferència general de la major part dels visitants que omplien la zona, he triat bragats, cabussonets, siverts, flamencs i fotges—van ser fetes ahir a aquest paratge natural. El Clot, que va escapar per poc de la pressió urbanitzadora que ha afectat profundament el seu entorn més immediat, alberga encara un interessantíssim patrimoni natural del qual formen part, a més dels hàbitats lligats als aiguamolls, zones de saladar, matollars, espartars i cordons de dunes, però també elements culturals d’especial rellevància, com ara un excepcional conjunt de búnquers i casamates de la Guerra Civil. Raons, totes elles, que malgrat el seu caràcter periurbà i l’elevada freqüentació que sovint suporta, justifiquen sobradament una visita; sobretot si vos interessen els ocells, però no solament per això, ni de bon tros.