"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 8 d’abril de 2021

Boniques de mirar

Pel que es veu a les xarxes, sembla que és a hores d’ara una de les plantes més de moda, i he de reconèixer que resulta comprensible pel seu aspecte atractiu i original. Jo no coneixia de la seua existència fins que fa uns mesos va aparèixer (amb la cridanera etiqueta de “planta dels diners xinesa”) al meu viver de capçalera, i no em vaig poder resistir a endur-me-la cap a casa. La planta en qüestió, que ha resultat ser un parent de les ortigues de nom botànic Pilea peperomioides, és originària en efecte de les muntanyes del sud-oest de la Xina, s’ha adaptat d’allò més bé a les condicions del pati i, a més de ser realment fàcil de mantenir i de reproduir, té una història ben curiosa que, tot i que pot consultar-se ací en la font original (un preciós treball dels botànics Phillip Cribb i Leonard Forman), no puc resistir-me a transcriure i resumir.

Fulla peltada (és a dir, amb el peciol insertat al centre
del limbe) característica de l'espècie

Segons conten els autors, cap als anys de 1970 i tot i ser pràcticament desconeguda per als botànics europeus, la planta es trobava ja molt estesa com a cultiu decoratiu a les cases de la Gran Bretanya. De fet, no va ser fins 1978 que, gràcies a que una de les nombroses mostres que els aficionats remetien al Jardí Botànic de Kew per a la seua fins llavors infructuosa identificació incloïa un ramellet de flors masculines (una mateixa planta en produeix de mascles i femelles, però aquestes són molt més rares i a més els exemplars cultivats no solen florir), es va poder confirmar que es tractava de la Pilea, una autèntica raresa pròpia de les altes muntanyes de Yunnan i Sichuan que havia estat descrita el 1912 a partir d’exemplars recollits, pocs anys abans, pel botànic i explorador escocès George Forrest. Aquest fet, però, encara va intrigar més els investigadors, incapaços d’esbrinar per quina via una estranya planta xinesa, absent de la majoria dels herbaris i les col·leccions botàniques europees, havia aconseguit fer-se tan popular a les cases britàniques simplement passant d'un a altre aficionat de mà en mà. 

Esqueixos basals de Pilea, a partir dels quals és molt fàcil
reproduir la planta
Incapaços de resoldre aquest enigma, Cribb i Forman van demanar al periodista Robert Pearson, del Sunday Telegraph, que publicara un article sobre el tema demanant a qui poguera tindre informació sobre la introducció de la planta a Gran Bretanya que es posara en contacte amb els científics. Una de les respostes a l’article, publicat a principis de 1983, va donar una pista que al remat va resultar definitiva: vint anys abans, una família de Cornualla havia portat un esqueix de la planta des de Noruega. La recerca, llavors, es va dirigir cap a Escandinàvia, tot i que en principi amb idèntic resultat: la planta era desconeguda per a botànics i viveristes, però una presentació del cas a la televisió sueca, en busca també de més informació, va provocar una allau de cartes (més de 10.000) de persones que la mantenien a sa casa. Finalment, la solució la va aportar el fill d’un missioner noruec, de nom Agnar Espegren, qui va relatar com son pare, evacuat de la Xina el 1944, va adquirir un exemplar de la planta en un mercat local durant una escala a Yunnan i la va dur finalment a Noruega el 1946. Espegren regalava amb freqüència brots basals de la planta als seus amics, amb la qual cosa la Pilea es va estendre primer per Noruega (on es coneix precisament com a “planta del missioner”) i, més avant, a Suècia, Gran Bretanya i més enllà. La història encara té algun detall curiós més (incloent-hi la comprensible emoció dels autors per haver pogut desentranyar el trencacloques), pel que vos recomane llegir l’article original si és que en teniu interès.


Parlava no fa molt del cas del potus i del seu trajecte sorprenent des de la remota illa de Moorea a les cases de mig món. La història de la planta xinesa dels diners, planta del missioner o com vulga que se l’acabe batejant ací (he vist que en altres llengües europees se li diu també para-sols, planta dels creps, melics o orella d'elefant), en té molts aspectes en comú, per bé que en aquest cas, gràcies a la constància i la imaginació d’uns investigadors, s’ha pogut posar dates i noms a un procés que, a poc que es pense, ha d’haver-se produït de forma anònima centenars, potser milers de voltes al llarg de la història humana. Amb plantes (i animals) bones per a menjar, per a vestir-se i per guarir, per suposat, i també amb d'altres apreciades pel seu paper simbòlic, màgic o religiós. Però em costa creure que, si més no quan les circumstàncies ho permeteren, almenys alguns dels nostres avantpassats no es feren acompanyar també d’algunes plantes només pel fet que els resultaren, simplement, boniques de mirar.



dimarts, 6 d’abril de 2021

Punts de vista


La Serra de l'Almirant és, a hores d'ara, més de travessar que de recórrer. Perdudes la majoria de les rotes on creixien a dures penes oliveres i ametlers, i sense els ramats que secularment la pasturaven i dels qual han quedat com testimoni els corrals i els aixoplucs, només els senders que la remunten des dels pobles de la Vall de Gallinera, de la qual representa el límit nord, permeten endinsar-se caminant en l'aspra serralada, majoritàriament coberta, fora d'ells, per matollars densos i esquerps. Significativament coneguts en la zona com costeres, Vicent Morera i Joanjo Ortolà esmenten fins a dotze d'aquests camins que, a més d'accedir a les zones de conreu i de pastura, unien la vall amb la fèrtil fondalada del Pla de la Llacuna i des d'ella, a est i oest, amb les terres de l'Orxa i Vilallonga, a les veïnes comarques del Comtat i la Safor. A més del que va ser en part aprofitat en el seu dia per obrir una pista forestal, alguns d'aquests recorreguts han estat recentment recuperats, i representen una alternativa interessant a les conegudes i concorregudes sendes que recorren la preciosa vessant d'ombria de la vall.

Vista des de l'Almirant, Gallinera ofereix a qui l'observa un punt de vista diferent. I no només per les perspectives, òbviament també distintes, que s'albiren des de les altures de la serra. Lluny de les fonts i dels castells, dels poblets encisadors i dels cirerers florits que aprecien tots aquells que la visiten, en caminar per aquestes vessants de brolla i roquissar és inevitable reparar en el paper fonamental que els pastors i els seus ramats van haver de representar, fins no fa massa temps, en la vida de la vall. Hom conta que, cap a mitjans del segle XX, fins a seixanta ramats de cabres i ovelles pasturaven en aquestes terres, i a la vista --com ja s'ha dit-- de la profusió de corrals, tancats, refugis i altres estructures vinculades a l'aprofitament ramader que escampen les seues restes arreu de la muntanya, no costa creure en la puixança que hi assoliria aquesta activitat, pràcticament desapareguda a hores d'ara. Font de carn i d'altres productes animals, però també directament relacionades amb el manteniment de la fertilitat del sòl (fins el punt que molts corrals eren bastits pels propis llauradors, que deixaven usar-los als pastors a canvi del fem i el xerri produïts pels animals), la ramaderia i el pastoreig  han configurat al llarg dels segles aquests paisatges de muntanya i han estat part indispensable de les societats que els habitaven, encara que a hores d'ara el seu paper ens resulte, quasi sempre, difícil de copsar.


Deia Joan Fuster que "En tant que excusa per a encolomar descripcions afectuoses, un paisatge àrid és tan bo com el regadiu més fèrtil". No oculte, és cert, el meu afecte per aquestes terres, avui ermes i aparentment estèrils, si més no a efectes productius: el mestre, que reconeixia la seua escassa sensibilitat front al paisatge i rebutjava els misticismes bastits al seu recer, hi adoptava al respecte una posició indubtablement pragmàtica, basada en l’apreciació de la terra com a mitjà de vida, fins el punt d’escriure que "L’home de la ciutat, que viu d’altres recursos, pot permetre’s el luxe d’una indiferència enfront d’aquest aspecte: la muntanya pelada i abrupta, l’erm buit, l’arenal estèril, qualsevol “terra” poc o no gens reditícia, aconseguirà subjugar-lo. Potser uns tals llocs siguin “bells” realment. Tanmateix, dubto que els seus habitants ho creguin així, si doncs no és que pequin de sofisticats". Però sense negar aquesta perspectiva, i fugint en tot cas de bucolismes inoportuns i innecessaris, vull creure que una part d’allò que m’atrau d’aquests paisatges és precisament la petjada de la gent que, durant segles, la va habitar; gent que, generació rere generació, va tractar d’aprofitar, amb imaginació i tenacitat, els limitats recursos de la serra, modificant quan era possible les seues condicions fins el punt de que difícilment podríem entendre-la actualment sense tindre expressament en compte aquest factor. I al remat, apreciar --o no-- la bellesa d’un paisatge, siga el que siga el que s’entenga com a tal,  no deixa de ser, com quasi tot, qüestió de punts de vista.


Com sempre que camine per la Vall de Gallinera, fer-ho de la mà del magnífic llibre de Vicent Morera i Joanjo Ortolà, als qui cite més amunt, ho fa tot molt més senzill i entenedor. Quant a Fuster i els paisatges, i a més de recórrer a la font original, m’ha resultat molt interessant aquest treball d'Antoni Defez. I em deixe pendent, per a un altre moment, parlar un poc del Pla de la Llacuna, un espai certament singular per molts aspectes que mereix atenció per ell mateix. I potser, també, alguna afectuosa descripció.


dijous, 1 d’abril de 2021

Deriva sobiranista (Relats conjunts)


La policia, alertada per uns veïns, les va localitzar finalment en un racó poc freqüentat de la platja de Moraira. Les dues xiques, vestides només amb les restes estripades d'uns pareos, es trobaven visiblement nervioses i amb símptomes d'insolació i deshidratació. Amb la intervenció d'un intèrpret fet vindre a posta des de Motilla del Palancar, les autoritats van poder determinar que es tractava d'Almudena T. S. i Paloma ("Cuca") J. L. de la R. y D., dues turistes madrilenyes que s'hi haurien desplaçat a la costa del País Valencià en una data indeterminada. Des de llavors, i malgrat els seus abrivats esforços per comunicar-se amb els indígenes, no havien aconseguit trobar a ningú que entenguera el castellà. "Ja ens havien advertit que l'espanyol, d'ençà que al Levante mana qui mana, estava seriosament amenaçat de desaparició, però mai no ens hauríem imaginat que la cosa havia arribat a aquests extrems, que no ens entenien ni quan preguntàvem si tenien taula per menjar-nos una paella...", van declarar molt afectades. A hores d'ara, i després de rebre atenció mèdica i psicològica, totes dues es recuperen satisfactòriament en unes dependències municipals habilitades per a casos similars --molt habituals darrerament a les platges valencianes-- mentre esperen que el govern de la Comunidad de Madrid les repatrie a la major brevetat possible. Per la seua banda, la Presidenta Diaz Ayuso, després d'assenyalar iradament que ells ja ho havien avisat i que ningú no els feia cas, s'ha referit a elles com a "autèntiques heroïnes de Madrid que és Espanya i Espanya que és Madrid", ha lloat la seua capacitat de sacrifici i resistència en un entorn tan hostil com el d'ací ("que si no fora per nosaltres, que hi anem a les seues platges, a saber de què viurien"), i els ha proposat d'incorporar-se a la seua llista electoral, on ocuparien els llocs situats entre Toni Cantó i el pròxim trànsfuga a qui calga fer-li lloc. 


La meua proposta per als relats conjunts de març. Sabreu perdonar-me que haja hagut d'exposar un cas tan trist i lamentable, però no sabeu com està posant-se ací la cosa, que només cal fer una volteta per adonar-se'n que Casado i els seus es queden molt curts quan diuen que el castellà està amenaçat, també al País Valencià; pràcticament en les últimes, no vos dic més... I ara seriosament: l'obra (i la tècnica) de Vicente Romero Redondo, autor del quadre d'aquest mes, m'ha semblat simplement espectacular. Si teniu gust i una estoneta, no dubteu en fer una ullada a les seues xarxes socials, paga la pena.