D'abril a abril

Va avançant aquest abril ressec entre calorades impròpies i molestes calitges, i a mi, que aprecie les cada volta més estranyes primaveres dignes de tal nom, se m'està fent tot plegat bastant amoïnador. De fet, resistic la temptació de recórrer a Sabina (o pitjor encara, a Fito, ja sabeu: "después de un invierno malo, una mala primavera...") perquè encara no hem arribat ni a la meitat del mes i trobe precipitat i fins i tot un poc injust no donar-li almenys una oportunitat d’esmena per improbable que em parega. Bé, per això, i també perquè malgrat que el clima (i la política, ai) no han millorat gens des de llavors, quan compare aquest abril amb el de l'any passat, amb tantes incerteses acabades d'encetar i tot el camí que quedava encara per davant, crec sincerament que tinc poques raons per a queixar-me. Pel moment, hui el cel torna a ser blau i brilla el sol; ja veurem demà com va la cosa.

Resultava curiós, caminant l'altre dia per la serra d'Almudaina (aquesta volta, des de Benimassot fins el Tossal Blanc, tot passant pel despoblat morisc de la Torreta i la Font de Frau), veure el contrast entre la boira que a primera hora del matí cobria el fons de les valls que l'envolten i la polsosa calitja que anava estenent-se per una capa superior entrant des de llevant. Una perspectiva diferent de la serra, en la què les ferides de l'incendi de l'agost del 2022 es fan encara dolorosament paleses, però que encara guarda racons ben estimables i on el verd i la vida van recuperant a poc a poc el seu espai, encara que siga molt més lentament del que ens agradaria.

Santa Rita, 12

Jo vivia al quart. De seguit, des de que vaig nàixer fins que vaig marxar a estudiar, i després a temporades quan tornava a casa per vacances fins que finalment, en acabar la carrera, em vaig quedar a València. Els pares s'hi havien mudat al pis en casar-se per estar a prop dels avis, que des d'uns anys abans vivien al segon, més vell i prou més fosc: dalt, al menys, teníem la minúscula terrasseta al costat de la cuina, minúscula també; però sobretot, teníem el porxi, que en realitat havia estat part del pis de més amunt (coses de les cases 'de dos claus', característiques dels barris obrers alcoians) i sense el qual la nostra adolescència hauria estat sense dubte molt diferent i bastant més avorrida. Però també vaig viure, uns anys després, en el segon: en tornar a treballar a Alcoi durant un temps, i havent faltat ja els iaios, el vam arreglar un poc i ens hi vam instal·lar temporalment, com van fer també després els meus germans fins que cadascú vam anar a parar als llocs on vivim ara; feia ja  temps, tret d'algun curs que el vam llogar a coneguts i de fer-lo servir com a base per a Festes --que no passen per davant però que queden ben a prop-- que el teníem desocupat. Els pares van seguir vivint al quart fins al final.

Durant tot aquest temps, d'ençà que la mare va faltar, hem dubtat sobre què fer amb els dos pisos del carrer de Santa Rita. Massa memòria acumulada, em sembla, com per a que fora fàcil decidir-se; però també ens feia dubtar la remota possibilitat de que potser en un futur, ja fora per a algú de nosaltres o per als nostres fills i filles, almenys algun dels dos podria fer-nos encara algun paper. Però la casa és vella, a dalt i a baix hi ha molt per reparar, i nosaltres estem ara com ara en altres coses i amb poquetes ganes de ficar-nos en segons quins embolics. Així és que, al remat, ens vam decidir fa uns mesos per posar-los a la venda i, tal i com avançava l'altre dia, tots dos tenen des d'ara un altre propietari que ja té planificada, segons ens diu, una profunda reforma i que els donarà --i he de dir sincerament que això ens alleuja-- un altre aspecte i una nova vida.

A nosaltres encara ens queda algun remitjó per deixar-los buits del tot a la data estipulada, perquè també això ha estat un procés llarg i a estones gens senzill; però la major part de la faena ja està feta, i a més a més crec que ens ha servit per a fer memòria de moltes de les coses que hi hem viscut i que amb el pas del temps se'ns havien anat esvaint. Records dels pares i dels avis, sobretot i especialment; però també d'aquell carrer de la meua infantesa, tan diferent del que hi ha ara que em sembla tret d'un altre món, dels amics del barri i de veïns que fa molt de temps que ja no hi són, de les estones passades al porxi (li he promès al meu germà que d'això he de deixar escrita alguna cosa, però ell ja s'ha avançat i no sé si seré capaç de dir molt més) o de les nits d'abril, amb la meua filla de pocs mesos als braços, escoltant les marxes mores retronant tota la casa mentre les filaetes baixaven pel carrer Sant Nicolau... Massa temps, massa coses viscudes com per a que el carrer de Santa Rita no siga ja, per sempre més, el meu carrer. I el seu número 12, molt més que aquella casa on jo vaig viure. 

Pasqua eminentment casolana, enguany, perquè abellia descansar dels tràfecs de les últimes setmanes i perquè, al remat, la cosa ha vingut com ha vingut: tot i que possiblement encara caldrà fer alguna prova més, l'última i recent visita mèdica sembla confirmar un diagnòstic favorable per a la malaltia que m'acaben de trobar (un càncer poc avançat i aparentment bastant localitzat), per bé que hauré d'esperar encara un poc per saber a quin tractament m'he de sotmetre. Mentre, però, els metges no han vist cap inconvenient --jo, la veritat, em trobe d'allò més bé-- per a que, en només uns dies, puga marxar a un viatge que tenia previst des de fa mesos, i al qual m'alegra especialment no haver hagut de renunciar: si ja fa anys que n'estic convençut de tot allò del carpe diem, no cal que vos diga com ho veig ara mateix... 

Espais viscuts

 
No puc parlar pròpiament de nostàlgia, però he de reconèixer que l’assalt dels records, caminant l’altre dia cap al Puig d’Alcoi, em va agafar un poc desprevingut. I no només pel fet que el jaciment ibèric, habilitat per a la visita des de fa uns anys, siga un d’aquells paratges que formen part rellevant --ja n’he parlat d’això, altres vegades-- de l’arqueologia sentimental de la meua joventut. Des del mateix sender que hi porta, vorejant el Barranc de la Batalla, i que començàrem a recuperar amb l’amic Jeroni en els temps ja llunyans en què m’hi dedicava a aquestes coses a l’Ajuntament d’Alcoi, fins als paisatges, massa temps amenaçats, de la Canal --impossible no evocar, contemplant aquelles planes, la figura extraordinària d’Antonio Estevan, qui fa ja catorze anys llargs que ens va deixar--, l'intent d'instal·lar als terrenys del Mas del Regadiu una planta de transferència de residus urbans, o el mateix traçat de l’autovia a Alacant, oberta l’any 2011 i en la definició del qual també tinguérem alguna cosa a veure, són molts els moments, episodis i vivències en les què no pensava des de feia molt de temps (tant, si fa no fa, com el que feia que no caminava per aquestes contrades) i que em van anar venint al cap al llarg del trajecte. I no parlaré, pròpiament, de nostàlgia, però és evident que van passant els anys, i és especialment en els espais viscuts on això se’ns mostra amb major claredat: també jo soc, inevitablement, animal de records. Per sort, i pel moment, ni lent ni trist; o al menys, no massa... 

 

Memòria en pedra

Recorde vivament la primera volta que hi vaig anar, fa ja molts anys, perquè tot i formar part del repertori d’excursions de joventut de les que ja he parlat alguna volta, aquesta resultava indubtablement especial i només podíem fer-la molt de tant en tant: fora del rang raonable de distàncies en què podíem moure’ns a peu, per anar-hi calia agafar a Alcoi l’autobús, o molt millor el tren, perquè malgrat haver-nos d’adaptar a uns horaris més limitats, baixar a l’estació del Nord (o de Dalt) de Cocentaina, tancada ja des de fa anys, ens deixava pràcticament a tocar de la nostra destinació. Però també perquè els llocs als quals dedicàvem la visita tenien, per a nosaltres, un encís especial: el paratge de la Querola, amb les seues margues cretàcies riquíssimes en fòssils --Ammonits i Belemnits, sobretot, però no exclusivament-- que li confereixen, tot i que nosaltres llavors ho ignoràvem, la categoria de jaciment paleontològic de primer ordre; però també, i molt a prop d’aquell, el recòndit i captivador congost del Barranc de l’Escorrupènia, una estreta escletxa oberta en l’abrupta vessant oriental de Mariola, coberta per grans blocs de pedra --molt probablement, les restes esfondrades del sostre del que hauria estat una antiga cavitat-- que exigeix, per a travessar-la en tot el seu reduït recorregut, una mínima habilitat per a grimpar sobre les penyes i per a esmunyir-se pels estrets i els escanyalls que van deixant les roques enrunades.

Han passat molts anys des de llavors, i han canviat moltes coses: ara sé de l’excepcional importància científica del jaciment de la Querola i de la necessitat de garantir la seua conservació fins i tot davant d’excursionistes benintencionats, i l’esquena i els genolls em grinyolen un poc més quan es tracta de travessar badalls i estrets entre unes penyes molt més concorregudes del que ho eren aleshores. Però cada volta que m’acoste a aquests indrets és inevitable reviure, per un moment, unes sensacions que romanen pràcticament intactes d’ençà que els vaig conèixer: la força evocadora d’un paratge que va ser, fa cent quaranta milions d’anys, el fons d’un mar tranquil, somer i tropical en el que bullien unes formes de vida extraordinàries, avui desaparegudes, i de les què només ens han quedat unes migrades restes fetes pedra. O la impressió, diria que quasi reverencial, que provoca travessar el llindar de l’estret i deixar que hi passe el temps, entre heures, galzerans i gatmaimons, cobejat per la bellesa feréstega i el silenci mineral de la contrada. Per cert: sempre m’ha intrigat si l’escolopendra que, segons sembla raonable suposar --Coromines ho confirma--, va donar lloc al topònim de l’Escorrupènia, seria l’animal homònim, o bé la falguera que coneixem habitualment com a llengua de cérvol però que també és anomenada escolopendra en alguns llocs, present antigament a la Serra de Mariola (recentment ha estat reintroduïda a Agres) i que podria haver trobat en el barranc, humit i ombrívol, un hàbitat escaient. Coses, imagine, de ser o haver sigut botànic i d’haver-me interessat, en el seu temps, per la flora de la serra; segurament, si les meues inclinacions de biòleg m’hagueren dut cap als quilòpodes, ni m’ho hauria plantejat. Això si, sempre que hi vaig, procure no alçar pedres sense mirar abans, per si de cas. 

Gris

Ha estat sobtat, i imprevist, i això ho fa encara si cap més dolorós, i costa molt, moltíssim, trobar les paraules adequades per dir el que se sent, perquè fa només uns dies semblava que la cosa quedaria com a molt en aquells símptomes lleus (així ho escrivia fa no res, i com dol ara rellegir-ho…) però de la nit al matí tot es va complicar i, quasi sense saber com, ens hem trobat acomiadant-lo. I ja no hi haurà retorn a la seguida, o almenys a aquella que ens hauria agradat recuperar, perquè Jaume, a qui he volgut com a un segon pare i de qui m'he sentit sempre més fill que gendre, ha marxat, i tot i que sabem que a poc a poc esdevindrà "un gest, un mot, un gust, una mirada / que flueix sense dir-lo ni pensar-lo”, encara ens pesa massa la tristesa perquè tot és, ara, un poc més gris, encara que florisquen amb força els ametlers i que sapiguem, també, que arribarà el moment que podrem dir que parlem d'ell, però no pas amb pena.

Codonys collits

Potser el que menys m’agrada, sobretot quan n'hi ha molts, és pelar-los prèviament --sé que hi ha qui els bull amb pell, però jo sempre ho he fet i ho he vist fer així-- i anar rebutjant els durs peçons i els quasi sempre abundants trossos cucats abans de posar la resta al foc. Però una volta fet això, tot el que queda del procés em resulta francament agradable. M’agrada, especialment, anar removent amb paciència i reiteració quasi místiques la densa massa ensucrada mentre les bombolles, d’hipnòtica i magmàtica aparença, van fent-se i desfent-se al ritme del moviment del cullerot; anar veient, mentre tracte d’evitar els inoportuns esguits bullents, com va mudant lentament de color i de textura fins que em sembla que ha assolit el punt adequat, i abocar finalment l'espessa però fluïda confitura, encara fumejant, als recipients corresponents. I m’agrada, mentre vaig fent, recordar les vesprades al vell pis del carrer de Santa Rita veient a l’àvia Maria fent allò que ara faig jo, i a l’avi Enrique fent-nos repetir divertit, una i altra volta, l’embarbussament dels codonys collits de la codonyera (“no patiu que sense això no es pot dir missa”, ens deia l’àvia quan indefectiblement se’ns acabava escapant algun “collons”). Però sobretot, ho reconec, el que més m’agrada és menjar-me’l, i m’agrada que agrade també a casa encara que això represente tractar d’imposar, amb un èxit més aïna limitat, l’obligació de no ficar-hi cullerada almenys fins que no s’asseque una miqueta perquè, si no fora per això, crec que no arribaríem ni a deixar-lo refredar. Feia ja alguns anys que, per unes coses o per unes altres, no havia tingut ocasió de fer-ne perquè això del codonyat és, a casa i des de sempre, cosa meua. Però enguany, gràcies a una generosa donació de la imprescindible matèria primera, el seu aroma tardorenc ha tornat a omplir la casa, i he de dir, fets els tasts oportuns, que ha eixit francament bo. A veure si hi ha sort, i l'allarguem fins el Nadal; bé, sort, i un poquet també de disciplina...
 

Arqueologia sentimental

És evident que eren uns altres temps, i estic disposat a acceptar també que potser nosaltres, que no tindríem llavors més de setze o dèsset anys, érem, no sé com dir-ho, un poquet especials. Però cada dissabte, el grupet d’amics de l’Institut matinàvem per anar a esmorzar a algun dels paratges que envolten Alcoi, que després ens dedicàvem a recórrer i explorar fins que es feia l’hora de tornar a dinar a casa. Vindria a ser, si la memòria no m’enganya, cap a l’any de 1980, i entre les nombroses opcions excursionistes que la rodalia del poble ens oferia --ens havíem de moure necessàriament a peu-- n’hi havia dues que ens estimàvem especialment, totes dues jaciments arqueològics rellevants encara relativament poc estudiats en aquells dies, i que mantenien, als nostres ulls, una mena d’aire misteriós, quasi reverencial. De la Serreta, nucli cabdal de la cultura Ibèrica a aquestes comarques de muntanya, ja n’he parlat alguna volta; però me n’adone, amb certa sorpresa, que mai no havia escrit encara res del Castellar, del qual llavors ja se n’intuïa la importància però que és ara quan comença a ser reconegut com un dels jaciments andalusins més rellevants de tot el País Valencià. 

El Castellar vist des de la Serreta

Del Castellar em fascinava, des de ben menut, la seua peculiar orografia, fàcilment visible des del terrat de la casa en què vaig créixer: un abrupte esperó avançat des de la immediata serra de Mariola, delimitat a costat i costat per cingleres i penyals, i al mig dels quals s’obre un espai de forta pendent però fàcil de protegir gràcies a les seues defenses naturals. Amb vestigis que es remunten a l’Edat del Bronze i a l’època Ibèrica, ja s’ha dit que la zona va adquirir la seua major rellevància en època andalusí. D’ella es coneixien, gràcies a les excavacions dutes a terme per Juan Faus entre 1967 i 1969 --quan la serra estava amenaçada per una pedrera molt pròxima al jaciment-- i a algunes intervencions puntuals posteriors, algunes estructures (restes d’edificacions, aljubs i murs), enterraments i un abundant repertori ceràmic que situa la seua cronologia principal entre els segles X i XIII, tot i que amb la presencia puntual de materials que es remunten al segle IX, i amb un abandonament temporal de l’ocupació, seguida d’una reordenació dels espais habitats, entre els segles XI i XII. Amb l’arribada dels feudals i les revoltes d’al-Azraq, es va produir el seu total abandonament, fins el punt que el 1270 Jaume I va atorgar a Sanç de Verdú les terres que ocupava per a que foren transformades en camps de cultiu. 

Han estat, però, les excavacions dutes a terme els últims anys les que han permès confirmar la rellevància històrica d’aquest emplaçament. Pel que se sap fins ara, el Castellar hauria estat per als habitants tardo-romans de la foia alcoiana un lloc de refugi, sobre els vestigis del qual s'hi va instal·lar un poblat musulmà fortificat a finals del segle IX. En el segle X, després de la proclamació del Califat, s’hi va bastir la muralla reforçada amb contraforts i excavada aquests últims anys. El poblat seguiria desenvolupant-se al llarg del segle XI, quan el repertori material recuperat posa de manifest la  importància relativa de l'enclavament, que alguns investigadors vinculen hipotèticament amb la enigmàtica ciutat de Furqusa (o Farqasa), citada pels geògrafs al-Udri i Yaqut i coneguda per la fama dels seus teixits de lli. A finals del segle XI, potser coincidint amb les incursions del Sit per aquestes terres, el poblat va ser destruït de forma violenta, com testimonia un nivell d’incendi i l’aparició de restes humanes amb signes evidents de violència datat en aquest moment històric. Quasi cent anys després, ja en època almohade, es va reocupar la part superior dels jaciment (la part inferior, immediata a la muralla, va ser aparentment reutilitzada com a cementeri o maqbara) fins a la seua desaparició definitiva, que va tindre lloc, com ja s’ha dit, a finals del segle XIII.

Dalt, ortofoto del jaciment, del visor de l'ICV. S'observa el traçat de la muralla, amb els seus contraforts, cap al centre de la imatge. Baix, diverses vistes de les estructures excavades. 

D’ençà que es van iniciar les excavacions sistemàtiques del jaciment, l’estiu del 2016, he tractat d’anar seguint les novetats publicades després de cada campanya i m’hi he deixat caure per la zona de tant en tant per veure els avanços dels treballs, però feia ja un parell d’anys que no m’hi acostava. Hi vaig posar remei fa uns dies, i tot i que la feina a fer sobre el terreny és encara ingent, em va alegrar molt veure tot el que s’ha avançat. I m’ha agradat molt, també, fer memòria d’aquells primeres incursions muntanyenques per les empinades sendes que menen al turó: els esmorzars de bota i aigua-sal, els somnis i els projectes, les converses adolescents sobre amors (i desamors) i, sobretot, els amics que fórem, d’alguns dels quals fa molt de temps que no sé res. Records de vivències que, com els murs del Castellar, han acabat soterrades sota les capes de la vida que hem anat bastint a sobre d’elles, però a les quals devem, d’alguna forma, haver arribat a ser el que ara som. 

A més de les obres de l’amic Josep Torró, a qui sempre invoque quan es tracta d’aquests temes, les excavacions dels últims anys, dirigides per German Pérez Botí, han donat lloc a diverses publicacions en la revista del Museu Arqueològic d’Alcoi, moltes de les quals estan disponibles en la xarxa i a les podeu accedir per a més detalls. Per cert, un dels investigadors que va saber intuir la rellevància real de la zona va ser el meu admirat Pierre Guichard, qui ens va deixar fa uns dies, i a qui devem en gran mesura el canvi de visió sobre el qual s’han bastit la major part del estudis posteriors sobre al-Andalus, amb especial referència a les terres valencianes, a les quals Guichard va dedicar una atenció preferent.

Records en blau

La capacitat evocadora dels objectes (o d’alguna de les seues propietats) sobre la nostra memòria és un fenomen ben conegut i extensament estudiat: tot i que segurament sense arribar als extrems d’arravatament líric i creatiu de Marcel Proust, deu haver molt poca gent que, en algun moment de la seua vida, no haja experimentat la intensa sensació de reviure sobtadament un record davant algun estímul físic o sensorial que, per la raó que siga, havia quedat associat en la memòria a un lloc, un moment, una emoció o una persona. Parle de Proust i de la seua famosa magdalena, però hi ha d'altres exemples, un d'ells també ben conegut, que m’agrada especialment pel seu biaix naturalístic, i que implica al filòsof i escriptor francès Jean-Jacques Rousseau i a una de les plantes que, en aquestes dates, floreix amb abundància en els nostres rius, rierols i barrancs. Conta Rousseau, en el llibre sisè de les seues Confessions, que la simple visió d’una flor de vincapervinca mentre herboritzava amb el seu amic Pierre-Alexandre DuPeyrou li va fer llançar un crit de joia en recordar-li la primera volta que havia vist la planta, trenta anys abans, de la mà de la seua amant i mentora Louise-Eléanore de la Tour du Pil, baronessa de Warens: “En montant et regardant parmi les buissons, je pousse un cri de joie: ah voilà de la pervenche! et cʼen étoit en effet. Du Peyrou sʼapperçut du transport, mais il en ignoroit la cause; il lʼapprendra je lʼespere, lorsquʼun jour il lira ceci”. Diuen que, d’ençà d’aquesta història, la pervinca (la pervenche, en francès) es considera al país veí com un símbol de la memòria i de l’amistat. 

Amb la vincapervinca ve a passar, un poc, com el que deia l'altre dia dels pinsans, si més no pel que té de planta comuna i abundant però apreciada també en els nostres jardins pel seu innegable valor ornamental i per la seua capacitat de resistència. Però també recorda el que vaig escriure, fa un poc més de temps, a propòsit dels pit-rojos, perquè els simbolismes que s’associen a les plantes d’aquest gènere son, com en el cas d'aquells, especialment nombrosos i amb freqüència antagònics, i segons els llocs se les vincula amb la virginitat, el matrimoni, la mort o la immortalitat. Sembla raonable pensar que almenys algunes d’aquestes associacions (de les quals dona complida informació el mestre Daniel Climent) tenen el seu origen en els propis trets de la planta, de tiges llargues i flexibles especialment aptes per a fer garlandes, i caracteritzada per la floració primerenca, l’elevada toxicitat --no de bades forma part de la mateixa família que el baladre-- i la ja esmentada capacitat de resistència i de rebrot, que pot arribar fins i tot a ser un poc molesta quan es tracta de mantenir-la confinada en l’espai que li pertoca en un jardí.

A mi, que no associe la pervinca amb cap experiència emocional, afectiva o sexual determinada, el que em recorda la planta quan la veig florir en aquests temps a cavall entre l’hivern i la primavera, és precisament la història de Rousseau, i la seua intensa i un poc ambigua relació amb Madame de Warens, qui em resulta una figura realment atractiva --crec que hui en diríem una dona empoderada-- i a qui cal atribuir d’alguna forma haver despertat l’interès del filòsof per la botànica, a la qual s’hi dedicaria com a aficionat entusiasta molts anys després. Si de cas, i a banda d’això, m'agrada la vinca pel que té d'evocador del ritus ancestral de la Salpassa, del qual formava part junt amb altres plantes que floreixen en aquesta mateixa època. Però sobretot, m’alegra trobar-la entapissant les nostres arbredes de ribera, esguitant de blau els herbassars just abans de que xops i àlbers comencen a llançar les seues fulles novelles. Per cert: sempre he pensat que si, en lloc de la vincapervinca, en aquell passeig pels voltants de Les Charmettes la baronessa li hagués mostrat al sensible i enamorat Rousseau qualsevol altra planta, no tinc cap dubte que hauria estat aquesta la que li hauria recordat, molts anys després, els temps feliços de la seua relació. Així que, francament, crec que cal celebrar que l'estímul de l'evocació fora una flor innegablement bonica com aquesta, i no --posem per cas-- una mata de barrella, una herba sardinera o alguna ortiga. O una magdalena, siga dit amb tot el respecte.

Hi ha una altra planta, florida també en blau en aquests temps, que em desperta evocacions incomparablement més pròximes i intenses que la vincapervinca de Rousseau. La planta és el romer, i el record que evoca és el de l'enyorat Ovidi, que hui fa justament vint-i-sis anys que va començar les seues vacances. I no puc per menys que alegrar-me que fora aquesta planta fragant i entranyable, la que ell va escollir per tindre l’aroma bo i escoltar, al seu costat, la música del rierol. Ovidi i el romer, tot ben senzill i ben alegre.

Saforejant

Va haver un temps en què Barx, la Drova, la Puigmola o el Pla de Corrals eren per a mi paisatges familiars, destinació habitual de les eixides al camp amb el meu atrotinat Renault 4. No feia molt que havia acabat la carrera, i començava llavors a interessar-me --entre moltes altres coses-- per la biologia de l'endèmic ull de perdiu, una de les plantes valencianes més singulars i suggeridores, que té en aquestes terres saforenques algunes de les seues escasses poblacions mundials i que des de fa temps ha seduït, per les seues peculiaritats, a no pocs investigadors nacionals i internacionals. El meu interès, però, no va anar molt lluny: poc després, ajudat sense dubte per les circumstàncies, però diria també que havent valorat raonablement el pro i el contra de la decisió --anava a posar "amb plena consciència", però em sembla, com a mínim, presumptuós-- vaig acabar canviant la investigació per la gestió. I així, si fa no fa, fins ara, per a bé o per a mal.

Aquest matí, convençut que el millor per acabar de desfer-se'n d'un refredat pertinaç i inoportú és ignorar-lo, i amb ganes de començar per fi a externalitzar unes vacances fins ara eminentment casolanes (i frenadòliques), he tornat a caminar per alguns d'aquells paratges, de la mà de les sempre detallades indicacions dels amics d'A un tir de pedra, excepcionals coneixedors d'aquelles sendes. Ha estat inevitable, per això, anar recorrent, entre brolles, cingleres, avencs i surars, els records d'aquells anys que ara em semblen remots, però sense els quals res no seria el que ara és. I he recordat també, inspirat sense dubte pel nom de la comarca --però sense cap relació amb aquest, que Coromines vincula, diria que justificadament, amb l'àrab as-ṣaḥûr, "les penyes"-- la paraula saforejar, que ve a voler dir, segons l'Alcover-Moll, "remenar desordenadament una cosa", i que a ma casa es feia servir admonitòriament ("no saforegeu!") quan regiràvem el menjar, quasi sempre per triar el que més ens agradava, o per amagar discretament el que no; probablement, el mateix que fem --de forma conscient, o no-- quan regirem en la memòria: més que recordar records, el que fem es saforejar-los.

Quant a la caminada, i com he dit, vos remet al magnífic blog d'"A un tir de pedra" per a més detalls, però val a dir que la volteta de hui segueix el recorregut del sender PR V 60, amb principi i final a la Drova després de travessar paratges tan interessants com l'Alt de l'Aldaia --amb les seues vistes extraordinàries del pla de Barx, la Penyalba o el mateix Montdúver--, els excepcionals surars del barranc de Manesa, o el Pla dels Avencs (o de les Simes), tan corcat com la mateixa memòria, i amb el que convé tindre les mateixes precaucions: hi ha records, com els avencs, en els quals és millor no caure...