Ho he sentit moltes vegades, sota formes i procedències diverses, i per això ja fa temps que volia dir alguna cosa. Perquè els seus efectes pràctics, sense entrar en embulls etimològics ni erudites disquisicions sobre filosofia moral, no són en absolut inofensius. Però ha estat després de sentir-ho ahir mateix per enèsima vegada, i en boca del principal partit de l’oposició, que crec que cal, almenys, deixar-ho escrit. La cosa, d’entrada, pot semblar irrellevant: en les seues declaracions –que no recorde textualment—Rajoy deixava en mans de la justícia la capacitat de decidir sobre la "decència" de determinades persones imputades en el cas Gürtel. Ja dic que, d’entrada, podria semblar una ximpleria i que no vull enredrar-me en definicions, però l’assumpte té la seua importància. D’aquestes paraules, i de les que molta altra gent –a dreta i esquerra—llança en ocasions i amb propòsits similars, se’n deriva una cridanera confusió de conceptes i una perillosa atribució de responsabilitats, i és això el que m’alarma. Perquè segons aquesta visió, determinar si algú és o no decent (que ve a ser que respecta els bons costums, que no ofèn el pudor o que obra dignament) no està en mans del comú de les persones, sinó que han de ser els jutges qui ho facen. Ja veus, i jo que creia que, en un estat de dret, la feina d’aquesta gent era determinar la legalitat de les coses, i ara va i resulta que tornen a ser guardians de la decència i els bons costums...
Sobre la relació conceptual –sempre estreta, sovint confusa—entre ètica, moral, justícia i dret s’ha escrit molt i ja he avançat que no és aquest el lloc per a complexes exposicions al respecte. Però qualsevol text bàsic sobre el tema comença distingint entre allò "cultural" o moral (és a dir, allò que és "just" en base a una concepció general sobre el que és bo o roïn en cada moment i societat) i la codificació formal d'aquestes concepcions en base al dret. Tampoc no vull embolicar-me ara en discutir qui té la legitimitat per definir aquesta "concepció general del que és bo o roïn". Per als creients de qualsevol religió, aquest paper està clar, i faran per adaptar el seu comportament moral als "manaments" que corresponga. Els no creients, òbviament, ho tenim més complicat: es mire com es mire, tenir algú que et diga què és bo sense necessitat de pensar-hi massa és molt pràctic, i això del "pecat" és un gran invent pel que té de simple i eficaç. Tendir a unificar actituds immorals, pecaminoses i delictives en un únic concepte és, en aquest sentit, lògic i comprensible. Però també totalment inapropiat, perquè –per sort—els origens i les conseqüències de totes tres qualificacions són, ara i ací, radicalment distintes. Ser immoral t’allunya –o hauria de fer-ho—de les persones que comparteixen un codi moral determinat; el pecat et duu a l’infern de cap, previs els tràmits pertinents, i el delicte doncs depén de com siga de bo el teu advocat. Les combinacions, per tant, són diverses, a saber. L’avortament és legal, moral (per a mi) i pecat. Rebre un rellotge o un vestit com a regal d’un corrupte és immoral (per a mi), però no sembla ser pecat ni delicte, al menys per a dos de tres magistrats del Tribunal Superior de Justícia de València. Impedir el pas a una excavadora és moral (per a mi), però il·legal i, supose, serà pecat segons de qui siga la constructora. Mentir és pecat, immoral i, de vegades, il·legal; tret que sigues Canal 9, que llavors simplement és normal.
En última instància, i definició en mà, la major part de les conductes delictives duen aparellades actituds immorals, indignes o indecents. Però no sempre és així, i ho serà menys com més injustes sigues les lleis. Igualment, presuposar la contrària per simplificació extrema (és a dir, creure que només és immoral allò que és il·legal) és una fal·làcia inacceptable. I, a més, tòxica. Insistisc, i aquest és l'origen i sentit d'aquestes ratlles, en que hi ha molts comportaments immorals, indecents, indignes i inacceptables que no estan tipificats com a delicte, i que per tant no poden caure dins l’àmbit judicial ni hauriem d'esperar una eventual condemna per qualificar-los com a tals. Som les persones, d’acord amb les nostres conviccions i principis –i no en base a aparells legislatius més o menys complexes en la seua formulació i aplicació—les que valorem aquests comportaments, o hauriem de fer-ho, per actuar després en conseqüència. Jo no sé vosaltres, però per elegir amics, parella i fins i tot representants polítics, jo no demane un certificat de penals, ni molt menys la partida de bateig. En tinc prou amb establir una valoració (sovint intuitiva, sempre revisable) d’allò que espere de les persones amb les que em relacione, d’acord al meu codi del que és bo o roïn; si no m’apanya el que veig, encara que la persona en qüestió complisca escrupulosament les lleis, faig via.
El que vull dir, en suma, és tan discutible com vulgueu, però a mi m’aprofita per anar fent. El meu comportament cap als demés (i cap a mi mateix) està guiat per un conjunt de normes morals, per definició bàsicament comunes a les de la majoria de la gent del meu entorn social immediat. D’aquesta gent espere, per tant, comportaments comparables als que tracte d’aplicar-me, i quan valore que això no es compleix, ho considere immoral. Com que no crec en la justícia divina, no em cal aplicar el concepte de pecat ni delegar en ningú aquesta aplicació ni els consegüents càstigs o penitències. I, quant als delictes, els restringisc al domini del dret i a la jurisdicció dels jutges. Del que, al remat, se’n deriva que admiraré, faré cas, aniré de festa, m’enamoraré i/o votaré no només a qui cumplisca la llei, sinó a qui es trobe més pròxima o pròxim a la meua concepció moral de la societat: a qui em semble, a mi, decent, honest, honrat, noble o com vulgueu dir-li. La Conferència Episcopal i l’Audiència Nacional, a les seues coses. Però sobre la decència o indecència d’algú, diga el que diga Rajoy o qui siga, ja decidiré jo. M'estime més equivocar-me que deixar en mans de ningú aquesta responsabilitat.
