Als peus

Recorde haver sentit, quan vam arribar al que se sol considerar com a camp base per a l’ascensió a l’Ojos del Salado, a 5.280 m d'altitud, l’emoció de tindre per primera volta tan a prop (i mostrant-se amb tota la seua magnitud) l’objectiu principal del nostre viatge. Però també la sensació un poc inquietant de trobar-nos a un indret remot, salvatge i en molts sentits aïllat, sensació a penes alleujada per la presència dels dos modestos refugis instal·lats a la zona i per la possibilitat d’arribar-hi, no sense certa dificultat, amb vehicles 4x4. Aquesta va ser l’opció que nosaltres escollirem, tot i que amb algunes incidències i imprevistos que van retardar un dia la nostra arribada: els tràmits duaners, tant per eixir d’Argentina com per entrar a Xile, com sobretot l’avaria d’uns dels nostres vehicles de lloguer, ens obligaren a alterar els nostres plans inicials i a passar la primera nit després d'eixir de Fiambalá a la rodalia del refugi "Claudio Lucero", una instal·lació en un estat més aviat precari situada a 4.527 m d'altitud i coneguda també com a Refugio Murray per l’hostal d’aquest nom que hi havia a prop i que va desaparèixer després de patir un incendi a principis dels anys 1990. L’endemà, fent dos viatges amb l’únic cotxe que ens quedava (l’altre va tornar a Fiambalà el dia abans, després d’una reparació d’urgència, per a ser substituït), instal·làrem finalment el campament en el qual anàvem a passar els pròxims dies. 

Dalt de tot, vistes de la zona del camp base camí al refugi Tejos; els cotxes, abans d'eixir de Fiambalá, fornits amb tot el que ens calia --incloent-hi aigua suficient; no hi ha cap font ni rierol disponible per allà dalt-- per als dies que hi passaríem a la muntanya; volcà de Copiapó (al fons) i Salar de Maricunga, junt a les instal·lacions duaneres xilenes recentment habilitades a cent quilòmetres del Pas de San Francisco, fins on cal desplaçar-se per formalitzar la documentació corresponent per desfer a continuació el mateix camí fins tornar a la frontera; el refugi Claudio Lucero i el seu entorn, a la zona de Barrancas Blancas; chirigüe culigualdo (Sicalis uropigyalis), un dels pocs ocells que vaig veure a aquestes zones altes de la puna; la mola imponent de l'Ojos del Salado des de la traça que porta al camp base, i vistes d'aquest amb els dos refugis (el més antic, denominat Universidad de Atacama, en un contenidor, i un altre més modern habilitat només per a dormir i amb una ràdio d'emergència que no vam arribar a comprovar si funcionava), i el nostre campament. 

 Els dies viscuts per damunt dels cinc-mil metres, amb la vista posada en el moment d’encarar-nos amb l’ascensió al cim, van transcórrer en general amb un patró molt similar: pels matins, fer alguna caminada per la rodalia del campament per tal d'anar millorant la nostra aclimatació, i esperar l’arribada, a primera hora de la vesprada, del vent i de la pluja (o de la neu) que ens acompanyarien com a mínim fins a boqueta nit. Pendents de les nostres sensacions físiques i de la previsió meteorològica (la que havíem pogut consultar dies enrere quan encara teníem accés a internet i que alguns muntanyencs que s’hi acostaven ens actualitzaven ocasionalment), es tractava de decidir el moment més escaient en què tots dos factors --aclimatació i oratge-- foren raonablement propicis per atacar el cim. I el cas és que, malgrat l’aparent monotonia d’aquestes jornades, són tants els records i les sensacions que em venen al cap quan hi pense, que no sabria realment per on començar. O potser si: crec que començaria per l’oxímetre de pols, perquè tot i trobar-me raonablement bé i no tindre cap símptoma perceptible de mal d’altura, d’ençà que vam arribar al campament els meus nivells de saturació d’oxigen en sang van començar a estar per baix --de vegades, significativament-- del que seria desitjable. El cas és que davant la persistència d’aquesta situació, tenint en compte que de vegades se m’oblida que encara estic recuperant-me d’una operació relativament recent, i sobretot assumint la dificultat --per dir-ho d’una forma suau-- de rebre cap ajuda externa si la cosa s’arribara a complicar, vaig optar per la prudència i vaig decidir que ja hi hauria més ocasions d’encarar-me amb un sis-mil. Ara pense que potser si no haguera llegit, abans del viatge, alguna cosa sobre els accidents a la muntanya, m’ho hauria pensat una mica més; però crec, la veritat, que vaig fer bé quedant-me als peus. 

Diferents vistes de l'entorn del campament base. En una d'elles es veu un cotxe a l'últim tram de la baiada des del refugi Tejos. En una altra, la sorprenent presència d'una papallona nocturna (diria que una Ascalapha odorata) a aquestes altituds, a les que probablement va arribar arrossegada pels vents de la Puna; no va sobreviure al fred de la nit

La decisió, en tot cas, va tindre també el seu aquell: a mitjan matí del dia 3 de febrer, el grup va començar a pujar cap al refugi Tejos, a 5.837 m d’altitud, per passar-hi la nit prèvia a l’atac al cim. Jo em vaig quedar sol al campament base, amb l’únic vehicle del qual disposàvem --Jabi, que va tornar a Fiambalá el primer dia amb l’avariat, hauria d’haver arribat el dia abans amb un altre cotxe i gasolina suficient per a repostar però no ho va fer-- i amb l’oratge empitjorant per moments. Ja cap al capvespre i enmig d’un temporal cada volta més intens de vent i neu, l’arribada de Jabi (que tot seguit es va equipar i va eixir caminant cap al segon refugi) va ser, francament, una alegria i un descans. Quant a mi, abans d’afrontar una nit que preveia que se'm faria llarga, vaig deixar preparat el material necessari per alçar-me de matinada i pujar sense cap presa almenys fins a Tejos, però cap de les dues previsions van eixir com esperava: quant a la nit, vaig dormir profundament --només el vent em va despertar alguna volta, però em va vindre bé per espolsar la neu que s'anava acumulant sobre la tenda-- fins que em va sonar el despertador; i pel que fa a caminar, i davant la significativa nevada caiguda per la nit, em vaig estimar més esperar una mica fins que el sol començara a calfar. A poc a poc, seguint la traça per la qual també s’hi pot accedir, amb certa perícia, amb vehicle tot terreny, vaig arribar finalment i sense cap incidència remarcable fins als contenidors que fan de refugi. No m’hi vaig estar molt, en tot cas: junt amb els companys que van optar per no pujar amunt i carrejant amb part del material que havien dut fins allí el dia abans, vam començar la baixada cap al camp base. Al llarg de la vesprada i cadascun al seu ritme, hi van anar arribant també els qui van fer cim; sis d’onze, al final, si no m’he descomptat i incloent-hi a un company que el va fer pel seu compte el dia següent. 

El camp base amb neu i el camí entre aquest i el refugi Tejos; aquesta vegada, la Senyera d'Alcoi va haver de conformar-se sense cim...

Arribats a aquest punt, he de dir que els últims dies passats a la muntanya van ser un poc confusos: tot i que les previsions sobre l’oratge apuntaven --i així va ser de fet-- a un temporal imminent, no tot el grup tenia les mateixes prioritats sobre què fer el temps que ens quedava de viatge, i una volta més els cotxes, que pel fred i l’altitud mostraven una irritant facilitat per a quedar-se sense bateria, tampoc no van ajudar molt. Quant a mi, a aquestes alçades començava a arrossegar ja algunes molèsties físiques i la veritat és que vaig agrair començar a perdre altura, tot i que la cosa encara se'ns va complicar un poc: un retard de vint minuts en la nostra arribada a la duana xilena ens va obligar a passar allí mateix la nit --ens van deixar dormir en uns barracons annexos, poc endreçats però suficients per al que ens feia falta-- perquè fins a les nou del matí del dia següent no podíem fer els tràmits pertinents per a eixir del país i poder tornar a entrar a l’Argentina. Nosaltres ho vam fer un dia abans perquè finalment vam decidir partir el grup en dos i que cadascun fera marxa fins retrobar-nos a Fiambalá, i tot i que per culpa de la paperassa fronterera el viatge de tornada se’ns va fer un poc pesat (massa gent per a només un cotxe; l’altre amb el què comptàvem ens el van immobilitzar a la duana argentina), el retorn a la civilització i als seus avantatges va resultar, com sol ser habitual en aquests casos, una experiència francament abellidora: els dies passats a la muntanya deixen sense dubte records inoblidables, però quin goig també quan arriba el moment de retrobar-se amb un llit, una dutxa i un lavabo; i després de tot això, compartir-los, els records, amb un vi del terreny a la mà i davant d’un bon asado. 

Posta de sol al Salar de Maricunga la nit que ens van deixar dormir en una duana; tornant cap a la frontera, amb vistes del Parc Nacional del Nevado Tres Cruces i la Laguna Verde, tots dos encara a Xile; la vall del riu Chaschuil, cami ja de Fiambalá; i el celler de Jabi Txikon, de qui parlava a l'entrada anterior, a l'antiga escola del poble, i un dels asados --un altre dels avantatges de la civilització-- dels què vam poder gaudir en aquests dies. 

Gran

Molt, la veritat. Cap amunt, a l'ample o al llarg, grandíssim tot, immens, descomunal, desmesurat. I inhòspit, també; bellíssim i corprenedor, sense dubte, però aspre i salvatge com he conegut pocs llocs. I al remat, és cert que fa un poc de malícia que els objectius estrictament muntanyencs --ja vos contaré, si això-- no m'hagen anat tan bé com m'hauria agradat, però pel demés la experiència ha estat simplement extraordinària, i ja vos aniré contant, també: tornar a la seguida (i a la baixura) requereix també el seu ritme, i convé no anar amb presses...

Amor i odi

Imatge de la xarxa

Em fan veure a casa, on els encanten, que parlar d’odi en aquest context és potser una mica excessiu. Així que ho deixaré, si més no pel moment, en que els alvocats em produeixen una profunda desplaença: no dubte de les bondats nutricionals que se'ls atribueixen, però no m’agraden ni el sabor, ni l’olor, ni la textura, fins el punt que l'indici de la seua presència en algun plat --i ací tornaria a aproximar-me perillosament a l’odi, potser no tant a la fruita en si com a la moda de fer-la servir de forma indiscriminada: és realment necessari posar-li’n pràcticament a tot?-- sol ser motiu suficient per a que prescindisca de tastar-lo. Per a la meua sorpresa, faig una ullada a la xarxa i veig que no sóc, tampoc en açò, gens original, i que sovintegen al respecte opinions semblants a les meues, quan no directament molt més explícites, tant pel que fa als aspectes estrictament gastronòmics com --i d’això no en tenia molta informació-- a l’impacte ambiental i social que l’expansió del seu conreu, i en especial de l’omnipresent varietat Hass, la més consumida arreu del món, està tenint a moltes zones tropicals i subtropicals del planeta.

Imatge de la xarxa

El cas és que, en la mateixa mesura que em desagrada l’alvocat a l'hora de menjar-ne, m’encisa l’arbre que els produeix i el grup al qual pertany. Els alvocaters, estretament emparentats amb els nostres llorers, pertanyen al gènere Persea, un grup d'arbres i arbustos de fulla perenne que presenten a hores d'ara una distribució disjunta, amb un grup d'espècies pròpies de l'est i el sud-est asiàtic, i un altre que creix al continent americà, des de l'Amèrica Central --d'on procedeix P. americana, origen dels alvocaters cultivats-- fins a Xile. Segons sembla, però, el gènere es va originar fa uns seixanta milions d'anys a l'Àfrica Occidental, i va estar ben representat, com altres membres de la mateixa família, en els boscos de laurisilva que creixien en el sud d'Europa en el Miocè; de fet, i a hores d'ara, l'única espècie del gènere que creix de forma natural fora d'Àsia o Amèrica és el viñátigo o vinhático (P. indica), endèmic dels boscos macaronèsics de Canàries, Açores i Madeira. La major part dels representants del gènere, poc tolerants quant al fred i exigents pel que fa a la humitat, són propis també de formacions forestals ben conservades, com ara els boscos nebulosos d'Amèrica Central i del Sud, on diverses espècies --conegudes localment com aguacatillos-- constitueixen una font vital d'aliment per a molts ocells, com ara els quetzals. Algunes Persea són també apreciades com a ornamentals: a més del mateix alvocater, utilitzat sovint com a planta d'interior, altres membres del grup com ara P. borbonia, P. lingue. P. thunbergii o P. ichangensis es cultiven amb aquesta finalitat a diversos llocs del món.

Al remat, i a la vista dels amors i els odis que ens desperta l'alvocat, a casa vam arribar ja fa temps a un pacte: a qui li agrada, per exemple en l’amanida, se’l posa directament en els seus propis plats. Jo sóc pertinentment advertit de les receptes en les quals la seua presència resulta justificadament ineludible --no, tampoc no m'agrada el quacamole--, les quals evite consumir; i a més a més, me'n faig càrrec dels pinyols, dels quals sempre en sol haver algun a remulla esperant a germinar. Bé, dels pinyols i del que ve després, perquè ja en són uns quants, d'alvocaterets d'edats i varietats diverses, creixent en cossiols pel pati, amb l'única exigència de regar-los tant com cal i de protegir-los adequadament quan ve el fred. Mai arribaran, per això, a donar lloc als arbres imponents que he vist en els jardins d’amics que viuen en llocs de clima més apropiat, però les plantes en cossiol es presten a fer proves amb la poda per veure de donar-los un port atractiu sense que superen una mida raonable, i amb les seues vistoses fulles perennes queden d’allò més bé dins de casa quan arriba l’hivern. De tant en tant se n’acaba morint algun, però creixen ràpid i sempre n'hi ha un altre pinyol a punt i disposat a rellevar-lo. I tot i que sé que és poc probable que arribe mai a veure algun alvocat penjant de les seues branques, la veritat és que en aquest cas tampoc m'importa massa: segur que, si passara, no seria jo qui els tastaria. Com a molt, me n'encarregaria dels pinyols.

Comença oficialment la tardor amb un ull posat al cel --plou, amb ganes a estones, i sembla que seguirá fent-ho, amb DANA o sense ella, encara uns dies més-- i un altre a l’illa de la Palma i als efectes corprenedors de l’erupció que s’hi està esdevenint des de fa uns dies. No cal dir que lamente profundament el patiment dels afectats (costa imaginar el que deu sentir-se, en unes circumstàncies com aquestes) però no puc evitar sentir-me fascinat per les impressionants imatges del volcà que circulen, pràcticament en directe, pels mitjans i per les xarxes, i que m’han fet reviure l’impacte que em va causar, sent jo un xiquet, l’erupció –en blanc i negre, llavors-- del Teneguía. Tant de bo les imatges impressionants que ens està deixant aquests dies el nou volcà de Cumbre Vieja siguen prompte també només un record, i que els danys, pel demés inevitables, siguen fins llavors els menys possibles.

Torre de l'antiga església d'Urzelina (illa de São Jorge, Açores), l'única resta que va sobreviure --encastada parcialment en una colada basàltica que va sepultar la resta de l'edifici i la major part del poble--  a l'erupció volcànica que va tindre lloc el 1808. Veient les imatges de la Palma, ha estat inevitable recordar, també, aquell viatge.