D'orquídies i arnes

L'orquídia de Darwin (Angraecum sesquipedale). Imatge de Wilferd Duckitt
(Wikimedia commons)

És probable que alguna volta hageu sentit parlar de la denominada ‘orquídia de Darwin’, una preciosa espècie originària de Madagascar coneguda pels botànics com Angraecum sesquipedale, perquè la seua suggeridora història és, si més no en els seus trets més generals, relativament popular i es fa servir extensament com a exemple de la perspicàcia del gran naturalista anglès i, sovint de forma un poc excessiva, de la capacitat predictiva de la teoria de la selecció natural. El cas és que fa unes setmanes, mentre rellegia algunes notes sobre la pol·linització de les orquídies, em va vindre de nou al cap aquest cas, i malgrat que és fàcil trobar a multitud de fonts un relat més o menys detallat del mateix, no em puc resistir a recollir-lo ací tant pel seu innegable interès com pel fet que, tot i que no sempre se cita com a part d’aquesta història, implica directament a Alfred Russel Wallace, sant patró --amb les seues llums i les seues ombres-- d’aquest blog i objecte, com és sabut, de la meua més sincera admiració. A grans trets, la història en qüestió comença amb un passatge del llibre publicat per Darwin el 1862 sobre la fecundació de les orquídies (“On the various contrivances by which British and foreign orchids are fertilised by insects, and on the good effects of intercrossing”), en el qual s'hi fa referència a l'esmentat Angraecum, descrit uns pocs anys abans de Madagascar, i que va cridar l’atenció del naturalista --que disposava d'exemplars facilitats pel cultivador James Bateman-- per l'esperó desproporcionadament llarg de les seues flors. A partir de les seues observacions sobre altres espècies del grup, Darwin va postular que, tot i que encara no havia estat descrit, havia d’existir a Madagascar un pol·linitzador adequat per a les característiques d’aquesta flor: “No obstant això, és sorprenent que cap insecte puga arribar al nèctar: les nostres esfinxs  angleses tenen probòscides tan llargues com el seu cos: però a Madagascar hi ha d'haver arnes amb probòscides capaces d'estendre's fins a una longitud d'entre deu i onze polzades!”. En la seua versió abreujada, la història culmina amb el descobriment, el 1903, d’una espècie d’arna les característiques de la qual coincidien amb allò postulat per Darwin, per bé que no va ser fins el 1997 quan es va poder confirmar definitivament la relació entre aquesta i l’orquídia, a la qual efectivament pol·linitza.

Darwin i Wallace. De la xarxa

La intervenció de Wallace en aquesta història es va produir a causa de la publicació, el 1867, d'un llibre escrit per George Campbell, huité duc d’Argyll, titulat “The Reign of Law” (“El Regne de la Llei”) en el qual tractava de refutar els plantejaments darwinians sobre la selecció natural, i on al·ludia directament al cas de l’Angraecum. Per a Campbell, l’artifici i la bellesa en la Natura eren proves inequívoques de la presència d’una ment creadora, i l’extraordinària orquídia a la qual s’hi havia referit Darwin (com també a la seua "comprensió parcial" sobre com havia pogut evolucionar fins la seua forma actual) era un exemple clar d’aquest fet. Com a resposta a aquestes crítiques, Wallace va publicar el mateix any un article (“Creation by Law”) en el qual rebatia les afirmacions de Campbell, que atribuïa almenys en part a la forma d’escriure de Darwin (“El senyor Darwin s'ha exposat a moltes idees errònies i ha donat als seus oponents una arma poderosa amb el seu ús continu de la metàfora per descriure les meravelloses coadaptacions dels éssers orgànics”) i on incloïa, a més a més, una nota al peu relativa al possible pol·linitzador d’Angræcum. En aquesta nota, Wallace no solament recolzava el postulat de Darwin sobre l'existència d'aquesta espècie encara desconeguda, sinó que fins i tot aventurava qui podria ser-ne un candidat adequat: “He mesurat acuradament la trompa d'un exemplar de Macrosila cluentius d'Amèrica del Sud a la col·lecció del Museu Britànic, i he trobat que té nou polzades i un quart de llarg! Un d'Àfrica tropical (Macrosila morganii) fa set polzades i mig. Una espècie amb una trompa de dos o tres polzades més llarga podria arribar al nèctar de les flors més grans d'Angraecum sesquipedale, els nectaris de les quals varien de llargada de deu a catorze polzades. Es pot predir amb seguretat que aquesta arna existeix a Madagascar; i els naturalistes que visiten aquesta illa haurien de buscar-la amb tanta confiança com els astrònoms van buscar el planeta Neptú, i tindran el mateix èxit!”. La predicció de Wallace (i de Darwin) es va veure com ja s’ha dit confirmada uns anys després amb el descobriment i la descripció, per part dels entomòlegs britànics Walter Rothschild i Karl Jordan, d’una subespècie malgaix de Macrosila morganii, la qual anomenaren --després de citar expressament Wallace al seu treball-- M. morganii praedicta. Des de l'any 2021, la denominada arna esfinx de Wallace és considerada una espècie independent, amb el nom acceptat de Xanthopan praedicta.

Xanthopan praedicta i la seua descomunal probòscide, o la grandària si que importa.
Imatge de Wikimedia commons.

Darwin, que va morir el 1882, no va a arribar a conèixer el nom del pol·linitzador del seu Angraecum, i no he estat capaç de trobar en l’extensa obra de Wallace, qui va viure fins el 1915, cap referència a aquesta qüestió després de la descripció de Xanthopan praedicta per Rothschild i Jordan. Darwin i Wallace, en contra del que de vegades hom pensa, mantingueren una relació cordial, i estic convençut que, fins i tot més que per veure confirmada la seua predicció, els agradaria saber que la relació entre l'orquídia i el seu pol·linitzador és encara hui objecte d'estudi sobre els processos --molt més complexos del que ells imaginaven, però decididament apassionants-- que s'hi troben implicats en l'evolució dels sistemes de mutualisme; però això, si de cas, ho deixarem per a un altre dia...

Il·lustració de Thomas William Wood inclosa en l'article "Creation by law" de Wallace,
 i que recrea el possible aspecte de l'arna, llavors encara desconeguda, pol·linitzadora d'Angraecum, De la wikipedia. 

Pols

I al remat, malgrat tots els desitjos, ens acabem resignant a que no ploga i a que la pols acabe ofegant tot rastre de verdor, com hi ha qui, a força de veure-les dia rere dia i any rere any, acaba trobant normals i inevitables les injustícies, la prepotència, la manipulació i la corrupció. La diferència, però, és evident: hui per hui, les sequeres no requereixen cap còmplice per a esdevenir-se.

Sé que em repetisc, però hi ha moments en què la falta de temps per dedicar-li al blog em dol especialment. Com quan he d'ajornar més del que voldria la resposta als vostres comentaris (quin plaer i quin privilegi, poder comptar amb ells), o quan he de deixar passar dates que em resulten significatives sense haver pogut dir el que volia. Quant als primers, no m'ho tingueu molt en compte, i ja vaig buscant moments per posar-me al dia. I pel que fa a les segones, quasi sempre acabe resignant-me a deixar-ho córrer, però hi ha vegades que s'imposa el "més val tard...": dijous passat, 7 de novembre de 2013, es va complir el primer centenari de la mort d'Alfred Russel Wallace, pare –junt amb Darwin-- de la teoria de l'evolució per selecció natural i patró, per mèrits propis, d'aquestes planes. Al llarg de tot l'any han estat duent-se a terme nombrosos actes per recordar la seua figura fascinant i la seua contribució cabal a la biologia moderna, i tot i que hauré de deixar pendent –una volta més-- dir alguna cosa de més trellat sobre ell, sobre la seua vida i la seua extensa obra, no volia deixar passar l'ocasió de recordar una data tan assenyalada. I per cert: sembla que demà, plourà; poc, però espere que siga suficient per esbandir la pols acumulada. Quant a Fabres, Castellanos, Werts i altres elements, fer net depén de nosaltres.

Imatge de la Alfred Russel Wallace Fund

A l'est de la línia hi ha granotes amb trompa

Probablement ho haureu vist a la premsa aquests dies passats, perquè ha estat notícia destacada a molts diaris. Un grup de científics ha fet pública la troballa de diverses espècies noves de vertebrats a les muntanyes Foja, a la banda indonèsia de l'illa de Nova Guinea. I, a més, espècies remarcables per una o altra raó: un cangur arborícola (o ualabi) que sembla ser el més petit del seu grup, alguns ocells i una curiosa granota del gènere Litoria --un grup de granotes arborícoles molt diversificat, propi d'Austràlia i de les illes situades a l'est de la Línia de Wallace-- que s'ha convertit en imatge mediàtica de la notícia. Ha estat batejada com a "granota pinotxo" per disposar, al musell, d'un apèndix retràctil que recorda un nas o una trompa. No és tracta, però, d'una notícia excepcional: cada any es descobreixen, com a mitjana, dues noves espècies d'aus, i unes quantes més d'amfibis; també, i de tant en tant, apareix una nova espècies de mamífer a les selves de Vietnam, a Sudamèrica o a l'Himalaia. Això, per no parlar dels centenars de milers (potser milions) d'espècies d'insectes i altres invertebrats que s'estima que queden encara per descriure. Les mateixes muntanyes Foja, que venen sent estudiades més o menys sistemàticament des de l'any 2005, han permés ja catalogar, abans que es feren públics els resultats d'aquesta última expedició, almenys altres dos marsupials desconeguts, un parell d'aus extremadament rares i que es donaven per extingides, i una vintena més de granotes noves per a la ciència.


M'agrada que la premsa generalista faça un lloc per a aquestes notícies. És bo que es parle de biodiversitat, encara que només siga quan s'acosta el 22 de maig, que és el dia mundial dedicat al particular. Només em preocupa, un poc, que s'associe aquesta diversitat a la imatge d'espècies menys o menys conspícues o espectaculars, o a paradisos remots i perduts que romanen intactes a l'espera que els intrèpids científics s'hi aventuren a desvetlar les meravelles que serven. Per això, de notícies com aquestes --bones, sense dubte-- convindria extraure dos corol·laris importants. El primer, com ja dic, que la biodiversitat no és cosa només de selves exòtiques i inexplorades: la conca Mediterrània és considerada com un dels "punts calents" (hotspots) respecte a la diversitat de la vida en la terra. Al País Valencià, sense anar més lluny, viuen desenes de plantes úniques a la Terra, algunes conegudes únicament d'una o unes poques localitats. A mesura que augmenta l'esforç científic i es prospecten millor determinades àrees, noves espècies o varietats van sent descrites fins i tot en llocs que han estat investigats exhaustivament des de fa més d'un segle. La biodiversitat és un atribut global, i cada ecosistema, cada territori, aporta al conjunt la seua porció. Garantir la seua supervivència --o almenys, reduir la seua desaparició-- és tan important ací com a Nova Guinea.

La granota ’Pinotxo’, amb una protuberància similar a un nas humà. REUTERS/National Geographic/Tim Laman/

El segon aspecte, precisament, es relaciona amb aquesta supervivència. Des de fa anys, nombroses veus alerten del perill que moltes espècies estiguen desapareixent abans de que hagen estat descrites per la ciència. Cada agressió sobre ecosistemes sensibles pot estar tenint com a resultat que centenars d'espècies de plantes, invertebrats, fins i tot amfibis, aus o mamífers, s'extingisquen sense que mai apleguem a tindre notícia de la seua existència. Sol dir-se, en relació amb açò, que potser entre aquestes espècies estiga la que ens hauria pogut donar un remei contra el càncer o resoldre la fam a la terra; Wilson, de qui ja he parlat en altres llocs, exposa el cas d'un turó a l'Equador --el Cerro Centinela, d'uns pocs centenars d'hectàrees-- la roturació del qual per a plantar café, a prinicipis dels anys huitanta, va extingir desenes de plantes endèmiques just acabades de descriure uns anys abans. La visió utilitarista és certa i probablement eficaç per a conscienciar de la gravetat del problema; però sense arribar a aquests extrems, hi ha una responsabilitat ètica evident que ens hauria de dur a ser extremadament prudents. Pel que sabem a hores d'ara, totes les espècies --fins i tot les més menudes, lletges o inútils per a la Humanitat-- són o poden ser rellevants per als ecosistemes, i per tant per a la nostra supervivència a mitjà termini. Així que millor no arriscar-se massa.

Dues espècies de mamífers descobertes els últims anys a les estribacions de l'Himalaia: un petit cèrvol (Muntiacus putaoensis), descrit el 1997, i el simi Macaca munzala, l'existència del qual va ser publicada el 2005.

I encara hi ha, en el cas de les muntanyes Foja i la granota de nas fàl·lic, un altre component que convindria remarcar: si heu punxat l'enllaç de dalt, haureu vist que els científics que lideren la investigació provenen d'una fundació privada, Conservation International (CI), que es dedica a aquestes tasques amb el suport de persones, governs i corporacions de tot el món (entre ells, l'actor Harrison Ford). En aquest cas, han comptat també amb la participació de l'Institut Indonesi de Ciències (LIPI), la National Geographic Society i la Smithsonsian Institution, en una interessant aliança entre institucions públiques i privades. CI no és un cas únic: convé no rebutjar, com he dit també en altre lloc, el paper que associacions, fundacions i entitats com aquesta (i com d'altres com The Nature Conservancy, la Durrell Wildlife Fundation Trust o la mateixa WWF, per esmentar-ne només algunes) tenen, i tindran, en aquesta immensa tasca de descobrir, catalogar i preservar la biodiversitat.

No hi ha dubte que queda encara molta feina per fer per tal de tindre una mínima idea de la diversitat biològica que alberga realment el nostre planeta; hi ha grups sencers de sers vius dels quals apenes s'ha començat a esbrinar la seua varietat, i moltes zones de la terra, com les abans esmentades o moltes altres --penseu, per exemple, en els fons marins-- requereixen encara un esforç immens d'investigació i guarden moltes, moltíssimes sorpreses. Hi ha feina per a anys i per a molts. I de paradisos, encara en queden per explorar i seran notícia els descobriments que s'hi facen. Però, de vegades i a aquests efectes, convé recordar que el paradís pot estar a la vora de casa. I també l'infern.