Cal·lipígia

Fins i tot vista des de la distància, és evident que no és, ni de bon tros, l´única gràcia que l’adorna. Parle del que es veu, naturalment: res no puc saber, ara com ara, d’altres trets –sense dubte remarcables—de la seua persona, perquè tot el que ens uneix és l’instant efímer en què les nostres trajectòries s’encreuen, cada matí, en sortir del metro. Però és evident també que hi ha una part que, per la seua esfèrica excel·lència, destaca poderosament sobre un conjunt indiscutiblement atractiu. Intuïsc que ha de ser-ne ben conscient, atesa la seua admirable habilitat per remarcar sàviament esplendors i turgències sense perdre l’elegància ni caure en la vulgaritat. La tardor que avança ha anat encobrint, sota abrigades capes, altres contorns igualment suggeridors; però no ha aconseguit, encara, amagar la torbadora sinuositat, les rodoneses admirables, la irrebatible perfecció --tant en repòs com en harmònic moviment-- d'un cul insigne. En dies com aquests, en que els cossos s’amaguen però les pitjors vergonyes van surant sense pudor ni mesura, s’agraeix trobar recer, ni que siga només per un segon fugaç i furtiu, en la serena i devota contemplació de tanta i tan generosa bellesa. I poder recordar, mentre s’allunya majestuosament carrer enllà, els versos del poeta...

Mires la mar per la finestra oberta.

Vola una sal per les parets de l'aire.

Jo et mire el cul alíger i tendral.

Galtes de cul com mai n'havia vistes!

Avui comprenc l'encert precís del mot.

Galtes de cul fresquíssimes, lleugeres.

Tot i que si que sembla acceptar-se en llengües com el portugués o l'italià, no he trobat en cap diccionari català "cal·lipígia", així que sabreu perdonar-me la llicència. La paraula és una adaptació lliure del grec "Kallipygos" (Καλλίπυγος), significa "natges boniques", i s'aplica a un tipus específic d'estàtues d'Afrodita que mostren aquesta part de la seua anatomia. Com era esperable, no és l'única referència que relaciona la deesa de l'amor i la bellesa amb aquesta part del cos: els clotets de Venus són dues petites fosses que s'obren en la part inferior de l'esquena i que, tot i no ser exclusives de les dones, tenen fama de despertar grans entusiasmes entre la concurrència masculina. Els clotets representen, així mateix, els vèrtexs laterals del conegut com rombe de Michaelis, una zona amb forma de diamant estudiada en detall pel ginecòleg alemany Gustav Adolf Michaelis, a la qual també s'atribueix una gran càrrega eròtica. És el que té el cul: com a tema de conversa, sempre dóna joc... 

Avaries

Fa alguns dies que em trobe un poquet acatxat. Supose que és el que té estar sobrevolant assíduament les línies enemigues: tard o d’hora, és molt probable que alguna andanada antiaèria t’acabe atenyent (i això, quan no és directament una bala perduda de foc amic la que t'abat). Pel moment, però, les conseqüències no semblen passar d’algunes rasquinyades en el fuselatge --reporten danys lleus la gola, el cap i la panxa– i una petita fuga en el dipòsit d’ànims, que ja venia un poc espatlat d’abans perquè, d’un temps ençà, el balanç entre entrades i eixides es troba clarament descompensat a favor de les segones. Malauradament, qui sí que es troba en un estat realment crític és el meu ordinador: per raons que encara està tractant d’esbrinar aquell que ho entén --però que probablement només siguen els efectes del temps i l’ús sobre no-sé-quins mecanismes molt delicats-- el meu entranyable i antiquat portatil es troba en el dic sec. I el diagnòstic provisional s’ha de qualificar, segons el que em diuen, com francament pessimista. Si més no, s’ha pogut recuperar tota la informació del disc dur, però em fa l’efecte que, tret que la cosa canvie molt i malgrat que els temps no estan per a alegries, no en quedarà una altra que anar pensant a donar-li un merescut relleu.

Privat, per tant, d’un element tan bàsic (ara mateix escric aquestes ratlles des d’un ordinador amablement prestat) i amb el cos que amb prou feines –i mai millor dit-- aguanta la jornada laboral, he decidit dedicar tot el temps lliure a la noble tasca d’arropir-me en el sofà, llibre en mà i manta en peus. I és així, fent com deia aquell de la necessitat virtut, que pràcticament he acabat “Primavera, estiu, etcètera” de Marta Rojals. Si seguiu habitualment aquestes planes ja sabreu que, quan vinc a dir alguna cosa sobre un llibre, ja l'ha llegit, assimilat i comentat tothom abans, la qual cosa m'estalvia la feina de calfar-me molt el cap per dir-ne res brillant i original. Aquest cas, evidentment, no és una excepció: tot i que me'l van recomanar fa temps, no ha estat fins ara que he pogut fer-me amb un exemplar, i potser que em limite a dir que m'ho he passat realment bé, llegint-lo. Perquè si es tracta de coses més concretes, i tal i com ja intuïa, sempre podeu trobar a la xarxa algú que en parle, millor del que jo ho faria, de tots els aspectes que m'han cridat l'atenció: des de la naturalitat amb que es tracten fets i circumstàncies quotidians però que ens han marcat a tots --també als que som d'algunes generacions anteriors a la del 75-- fins a l'ús oportú i desinhibit de la parla ebrenca, que tan pròxima ens resulta als valencians d'aquestes comarques centrals. Temes, junt amb les reflexions sobre la vida dels llauradors o el pas dels temps i les seues etapes, que m'han fet parar-me a pensar més d'una vegada, i dels què potser naixerà alguna idea digna de ser ressenyada. Però segurament això serà, ja, en tornar a volar. I amb un altre ordinador...

      --Lo que vui dir, que no sé si m'explico tampoc, és que pel pagés això és lo menjar de casa seua, és lo plat a taula, i amb això s'hi pot fer tota la literatura que vulguis, però no deixe de ser el seu mitjà de subsistència.
      --Sí, sí, res a dir sobre això. Però en el fons estem parlant del mateix, ja ho veuràs. Estem d'acord que dependre de la meteorologia és com una ruleta russa, i que ja té delicte que l'oli el paguin a preus de fa trenta anys, i tantes coses que no arreglarem ara. Però si mirem l'activitat en sí, aïlladament, pam, pam...
      Projecta al mig de la taula un tancat imaginari, i jo el segueixo, ara les mans, ara els ulls.
      --El que intento dir és que, d'entre totes les feines, aquesta té fil directe amb els orígens. Els aliments, la terra, tot allò que és bàsic i primer. I per això crec, humiiiiilment, que anar al tros és la feina més natural que hi ha, i la més civilitzada. La terra i el follar són la base de totes les civilitzacions.
      Aqui jo també hi fico teoria: I les guerres, Trau.

Barrejadissa

No negaré que aquestes setmanes d'anar amunt i avall tenen el seu aquell. En general, sóc dels que consideren la rutina com una cosa més aïna feixuga i que convé mantindre, sempre que es puga, sota nivells controlats. Per això, tot i que siga per raons de feina, venen d'allò més bé uns dies a Madrid (i rodalia: entre tanta presentació formal i paperassa oficial, una ràpida escapadeta a les espectaculars pinedes de Valsaín, en les que no havia estat mai, s'agraeix especialment). L'inconvenient, que sempre n'hi ha algun, és que els innegables efectes benèfics de mantindre una certa seguida s'esvaeixen també, i en tractar de reprendre-la et trobes amb massa coses empantanades, blogs i notícies que no havies llegit després d'uns dies de desconnexió, i --a efectes específics d'aquestes planes-- idees que hauran d'esperar el seu moment. O bé poden agafar-se unes i altres (notícies i idees), i veure de preparar una macedònia de divendres, per bé que sempre s'hi corre el risc, a la vista del que hi ha a l'abast, que quede un poquet cítrica.

Provem-ho, en tot cas, i a veure què resulta: agafem una mica (més) de desmantellament sistemàtic del sector públic, acompanyat d'uns trocets de l'inqualificable pillatge al què determinats individus han sotmés els comptes de certes administracions (a costa, per exemple, del delirant episodi de les traductores rumanes). Posem-hi, també, un pessiguet de generosa aportació dels diners de tots per tal de rescatar i sanejar la pobra i maltractada banca privada. Afegim un poc d'impúdica exhibició d'ignorància executada amb virtuosisme per algú a qui anomenen consellera de cultura (si en lloc de Joanot Martorell i Ausiàs March haguera confós Cervantes amb Lope de Vega, no vull ni pensar el que hauria hagut de sentir) i adobem-ho tot amb un poc d'allò que Ferran Suay anomena amb el seu encert habitual terrorisme toponímic, aplicat --només per començar-- al cas de Palma. Et voilà. Convé servir-ho fred, i anar fent-se l'ànim que, vist el vent d'on bufa, ens ho acabarem empassant amb ganes o sense...

Però hui és divendres. I potser només per això, per poder descansar un parell de dies, o perquè els esclata-sangs comencen a treure el cap, per aquells ulls en el fons dels quals encara volem perdre'ns, o potser simplement perquè encara trobem suficients raons per no renunciar al dret --quasi diria a l'obligació-- d'escandalitzar-nos davant un panorama com el que se'ns presenta, que paga la pena donar-li una oportunitat a la setmana que ve. Bon cap de setmana!

No puc deixar de recordar ací la desaparició, fa uns pocs dies, de la biòloga Lynn Margulis, una de les figures científiques més rellevants dels últims temps, i per la que sent una gran admiració. La doctora Margulis, que mantenia una estreta relació amb les Universitats de Barcelona i València, no ha estat solament una investigadora cabdal --i controvertida-- en la comprensió dels complexos mecanismes de l'evolució, sinó també una divulgadora excel·lent i, sobre tot, una persona amb una talla humana excepcional. En el magnific blog de Mercè Piqueras podeu trobar informació sobre algunes de les reaccions que ha despertat la seua mort el proppassat dia 22, entre elles les paraules del company Juli Peretó. A nosaltres sempre ens quedarà el record la seua visita a Alcoi, allà per l'any 99, quan va atendre la nostra invitació per impartir una conferència en el marc de les Jornades Mil·leni, que organitzàvem des de la Gerència de Medi Ambient amb la col·laboració de l'obra social de la CAM. Per unes hores, vam tindre ocasió de gaudir no solament dels seus coneixements, sinó també --i sobretot-- de la seua energia i amabilitat. La trobarem a faltar.

Mentre arriba el gregal

Pel matí, una Mariola que també llueix esplèndida sota totes les llums de la tardor, i en la que els bolets semblen voler començar a donar els primers i esperançadors senyals de vida. Al capvespre, Pau Alabajos, Cesk Freixas i Andreu Valor ens han regalat un magnífic concert que ens ha fet sentir, per una estona, part d'un País normal i amb futur. Demà, si les previsions no erren, el gregal i les pluges esbandiran la boira de la muntanya. I dilluns, potser el camí se'ns haurà fet una mica més llarg i costerut; però que no tinguen cap dubte: seguirem avant...
 

Job, Murphy i el piset

Sabreu disculpar-me si semble superficial, tòpic i poc original. Però tot i ser cosa ben sabuda, no voldria privar-me de recordar-ho: sembla increïble fins quin punt dotar un pis de les mínimes condicions d'habitabilitat, pot esdevindre una autèntica prova per a la paciència i la determinació humanes. I això comptant que la inevitable burocràcia municipal no ha estat, en aquesta ocasió, excessivament feixuga --potser perquè ja m'havia preparat per a una situació molt pitjor-- i que compte, a més, amb professionals de confiança que em consta que estan fet tot el possible perquè els subministraments bàsics hi arriben tan aviat com siga possible. Però quan no és el comptador de la llum que està fet una merda i cal posar-ne un de nou, és un colze de plom que ajorna l'escomesa de l'aigua, aquesta paret que l'haurem de picar més del que pensàvem per passar-hi bé els cables, o l'escalfador que quasi millor comprar-ne un de nou perquè jo d'aquest no em fiaria molt... I així, esguardant amb ansietat la mirada severa i analítica de l'electricista, el fontaner o l'instal·lador mentre avaluen les dificultats de la tasca a mamprendre, pregant als déus no haver de tornar a patir l'esglai de sentir-los remugar entre dents la terrible sentència ("açò no ho veig jo gens clar..."), vaig passant aquestes setmanes mentre espere poder obtenir, dels seixanta metres quadrats del pis, tot el que aspire a treure d'ells: habitar-los. I encara done gràcies a  Murphy --beneït siga per sempre-- que, pel moment, no he trobat a la casa cap vici ocult més enllà dels que jo espere aportar quan, finalment, hi visca. Amén.

"Job esperant un pressupost", de Bonnat
(cite el nom del quadre de memòria; igual no era exactament així)

I ara deixeu-me que em pose un poc seriós: potser serà una mania meua, però em resulta inevitable, en aquests temps terribles per a tanta gent, no pensar-hi quan escric d'aquestes coses: si tot va com ha d'anar, només amb els retards i contratemps inevitables, estic a punt d'encetar una etapa nova i il·lusionant de la meua vida, quan moltíssimes persones estan lluitant per conservar el poc que tenen, o han vist ja com ho perdien a mans de l'avaricia i la immoralitat d'uns pocs. Però --deixeu-me que ho diga-- em preocupa que els "podria anar molt pitjor", "encara podem donar gràcies" o "tinc molta sort, encara faig faena" s'estiguen convertint, cada vegada més, en respostes habituals a un innocent i protocolari "com va tot?". Tindre una feina més o menys digna, disposar dignament d'un habitatge, tindre la possibilitat de governar mínimament la pròpia vida, són drets de tots i totes, i no hauriem de permetre que comencen a percebre's com a prerrogatives d'alguns afavorits per la sort o les circumstàncies. És més fàcil dir aquestes coses quan tens treball, casa i il·lusions per al futur; però no som, per això, uns privilegiats. Són uns altres, els qui ens furten la vida. I potser convindria recordar-li-ho, posem per cas, a qui pense votar el dia 20 de novembre.