Anar donant eixida al rebals inevitable de tasques a la faena, reprendre allí on els vaig deixar els llibres i altres coses que van quedar pendents quan vaig marxar, tornar a caminar per paisatges familiars i indubtablement més manegívols... També aquesta vegada --ja em va passar una cosa pareguda quan vaig tornar fa uns mesos del meu últim periple marroquí-- està costant-me bastant recuperar el ritme normal de les coses, potser perquè almenys una part de tal “normalitat” em fa, francament, molta peresa. A poc a poc, però, m’hi vaig sobreposant, i la llista d’habitualitats finalment recuperades després del parèntesi viatger va incrementant-se dia rere dia. Hui mateix, sense anar més lluny, hi afegisc tornar a escriure al blog; començar a preparar algun pròxim viatge, no haurà d’esperar massa a incorporar-se.
Veig, repassant entrades antigues del blog, que alguna cosa he deixat dita sobre els voltors que a hores d’ara sobrevolen Mariola, però pràcticament res de l’escenari físic --les Pedreres Blanques o de Sant Cristòfol-- del projecte que va aconseguir que aquesta emblemàtica espècie tornara a les comarques del sud valencià de les què havia desaparegut feia molts anys. Deixe doncs pendent per a una altra ocasió dir també alguna cosa d’aquest paratge singular, modelat per segles d’acció humana però que ha assolit a hores d’ara una rellevància ambiental innegable, i pel qual sempre paga la pena tornar a caminar. I a tall, per cert, de l’habitualitat com a paraula: mentre que el diccionari de l’AVL l’admet senzillament com a “qualitat d’habitual”, no la trobe recollida al DIEC però si al Vocabilari Jurídic del Termcat, on es defineix com a “grau de recaiguda en la comissió d'una mateixa infracció penal per part d'un mateix subjecte”; crec que, quant a mi i si més no en aquest context, em fa més paper la primera accepció...
