Conèixer coses

Ha estat una Pasqua, la d'enguany, particularment viatgera. Abellia molt eixir després d'uns mesos una mica desficiosos, i en aquesta ocasió les circumstàncies (i poder disposar d'uns dies lliures a la faena) ho han posat senzill. Primer, per caminar --i quasi fer cim; ja vos contaré-- per l'imponent massís del M'Goun, un sector de l'Alt Atles en el què encara no hi havia estat i que una volta més ens ha oferit, per paisatge i companyia, una experiència memorable. I després, per (re)conèixer, molts anys després, l'extraordinari patrimoni de Còrdova: la primera volta que vaig estar a la Mesquita, sent un xiquet, em va impressionar profundament, i ha tornat a fer-ho de nou aquesta volta en la què, a més a més, hem tingut ocasió de visitar altres punts d'interès que encara tenia pendents. Descansar, la veritat, no he descansat molt, i el tancament del treball sobre l'Aitana s'allargarà una mica més; però puc assegurar que ha pagat sobradament la pena: aprendre, viure, ja sabeu. I conèixer coses, i més coses...

Sendes velles

De tots els camins que porten fins al cim del Montcabrer, els meus records més antics són d'aquells que parteixen des d'Alcoi, que és el meu poble. Res sorprenent, doncs, i no solament pels innegables mèrits muntanyencs d’uns trajectes (el que travessa l'espectacular Barranc del Cint, i el que puja per Serelles i els Talecons per ajuntar-se amb l’anterior al Coll de Sabata) que es compten entre els més coneguts i apreciats de tota Mariola: en aquells temps remots en què començàvem a moure’ns per la muntanya, les nostres cames eren pràcticament l´únic mitjà del què podíem disposar per acostar-nos a la serra, pel que els recorreguts “de proximitat” --aquells que podíem començar (i acabar) caminant-los des de casa-- solien ser els nostres objectius més habituals. Han passat els anys, i el Montcabrer segueix sent una destinació freqüent per a les meues eixides muntanyenques; però feia molt de temps --ara tinc més a mà unes altres opcions-- que no recorria aquelles velles sendes, testimoni de tantes i tan memorables caminades, i em va agradar tornar fa uns pocs dies a pujar al cim a través dels entranyables paisatges que travessen: les pinedes que reneixen després del foc a les faldes de la Mola de Serelles, l’eminent Cavall Bernat destacant sobre la rasa de l’Alberri, l’encisador Pla de les Vaques als peus de les Penyes Munteses ja ben a prop de l’última pujada fins el punt culminant de la muntanya. I travessar de tornada, també com tantes altres voltes, l’esponerós barranc del Carrascalet, que cada volta mereix menys el seu diminutiu... Pendent encara d’algunes incerteses mèdiques que no se m’acaben d’esbandir, i assistint entre el fàstic i el neguit als darrers espernetecs de la miserable vida política del miserable Mazón i a l’inquietant adveniment de qui ha estat designat, per l’extrema dreta espanyola, com al seu successor, caminar per la muntanya torna a resultar-me una autèntica teràpia; fer memòria, si més no de certes coses, també.  

Recupere, mentre actualitze informació per a un projecte sobre la Serra d’Aitana al qual m’havia compromés fa ja algun temps però que no he fet avançar fins ara tant com voldria, un text en llatí de Cavanilles publicat al volum II de la seua obre "Icones et Descriptiones Plantarum" en el què, a més d’aquella serra, parla de Penyagolosa ("Idubeda", en aquest text) i Mariola, a la què s’hi refereix com a "Orospeda". Diu l’insigne rector, a tall del cim culminant d’aquesta última (“vulgo Montcabrer”) i en traducció lliure de l’original, que “té una forma cònica i una base ampla, situada a la part més alta de la muntanya. L'ascens a la base esmentada és força fàcil, però més enllà és difícil: perquè les roques sobre les quals s'assenta ara estan tallades per la natura en una línia, ara interrompudes per solcs. No veureu barrancs, sinó precipicis per tot arreu”. I per contraposició a Penyagolosa, on les fonts són escasses, destaca que a Aitana i Mariola, a més de freqüents, “són pures i saludables, que donen una vida alegre i riquesa als territoris dels pobles veïns, especialment a Alcoi, la més noble de totes les ciutats, tant si observeu els teixits fets a mà, els camps de conreu, com el nombre de màquines”. Tot cert, em sembla.

 

Boreal (II)

El camí que porta al cim de Haldde, segona caminada prevista per a la nostra estada a Alta, comença a llogaret de Kåfjord, a poc més d’un quart d’hora en cotxe des del nostre allotjament i situat a la ribera d'un petit ramal del fiord principal. El trajecte de pujada fins els 904 metres d’altitud del punt culminant de la muntanya --que he vist també esmentada, en sami, com Háldi, Stuora Hal’di o Vuorašnjárggaháldi, i en noruec com Halde, Hallde o Sukkertoppen-- salva el notable desnivell mitjançant un traçat d’aproximadament nou quilòmetres i pendents relativament suaus, tret potser del tram final, on el caminal s’enfila decididament cap amunt; de fet, la major part del recorregut podia fer-se abans amb carruatge, i encara hui n'hi ha una part substancial, almenys fins a l’altura de l’embassament d’Annasvannet, que permet el trànsit de vehicles tot terreny. Nosaltres, en tot cas, comencem a caminar des del poble, muntanya amunt, enmig d’un preciós bedollar, amb oportunes parades en els plafons que informen de les fites del paisatge, dels aprofitaments del territori --antics o moderns: mines de coure, pastura de rens o extracció de torba-- i d’aspectes sobre els què hauré de buscar més informació, com ara l’ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial. I entre parada i parada, les mans brutes dels nabius que entapissen un bosc en el què els signes de l'arribada de la tardor, més que en altres llocs que hem visitat abans, comencen a fer-se clarament visibles.

Des de dalt: vista del cim de Haldde (Háldi) des del camí de pujada; plafó informatiu a l’inici del camí, al llogaret de Kåfjord; bedollar al paratge de Torvmyra, nabius, el bosc al seu límit i un exemplar de licopodi; el fiord vist des de la pujada, i l'estany (regulat) d’Annasvannet. 

Poc després de travessar la línia dels arbres i deixar enrere el bosc, el camí supera una empinada pujada per arribar a un tram de relleu més suau. A partir d’ací, el paisatge de tundra no ens abandonarà ja fins arribar al cim, que se’ns fa visible davant nostre amb el seu perfil esvelt i elegant: haldi és el nom que els sami donaven a les muntanyes aïllades, prominents i distintives, a les què consideraven com a protectores del territori circumdant. El sender avança en aquest sector vorejant un rierol, entre grups de rens que pasturen en la distància i deixant a la vora el testimoni d’antigues mines. A mesura que anem guanyant altura van fent-se notar cada volta més el vent i la costera, fins que el camí, que a aquesta alçada és ja un sender estret, pedregós i notablement empinat, fa una última revolta per arribar als edificis que s’alcen al capdamunt de la muntanya: la torre de l’observatori pròpiament dit, que es lloga actualment com a cabana per a fer nit; l’alberg per a investigadors, construït el 1912, i junt a ell un refugi d’emergència per a muntanyencs que ens va fer un bon paper per dinar arrecerats d’un vent cada volta més intens però que no ens va privar de gaudir dels extraordinaris paisatges que s’albiren des del cim, i que per sort va tornar a amainar tan bon punt començàrem a baixar. La tornada, tot i ser pel mateix camí, ens va permetre gaudir de perspectives diferents del paisatge gràcies a la llum, sempre canviant en aquests espais oberts domini dels ramats de rens i els seus pastors. De tornada a l’hotel, Alta ens va voler encara regalar les últimes aurores boreals, menys intenses que les que vam gaudir a Knivskjellodden, però igualment emocionants.

Rens pasturant a la tundra; el camí del cim; boca de l’antiga mina de coure d’Annas Gruva; el fiord d’Alta vist de la part alta de la muntanya; el cim d’Háldi i edificis bastits sobre ell; observatori d’aurores i construccions auxiliars; dinar al refugi del cim; vistes des de la muntanya; i de nou, grups de rens (després d’haver pasturat lliurement tot l’estiu, en aquesta època comencen a ser agrupats pels pastors sami per a fer la transhumància de tardor) i vistes de l'extens fiord d'Alta ja de tornada cap a Kåfjord.

Només ens quedava, per completar el viatge, desfer el trajecte fins a Tromsø travessant paisatges, ja coneguts però igualment captivadors, per carreteres que nosaltres anomenaríem probablement escèniques però que crec que allà se’n diuen, simplement, carreteres... Abans, però, vam voler aprofitar l’avinentesa per conèixer els extraordinaris petroglifs de Hjemmeluft (Jiepmaluokta), dels que no n’havia sentit a parlar abans d’anar a Alta però que van representar, junt amb la visita al museu que dona accés al propi jaciment, un final perfecte per a la nostra estada a la ciutat. Datades en un període que compren entre fa 7.000 i 2.000 anys, i declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO el 1985, tant les figures què es mantenen en el seu estat original com aquelles que van ser realçades en el seu dia en roig per fer-les més visibles, representen un testimoni excepcional dels antics pobladors d’aquestes terres que, enmig d'un paisatge evocador, van voler deixar gravada en la roca una empremta perdurable dels seus costums i les seues creences, íntimament connectades amb la natura i els elements que la componen. 

Recorregut arqueològic a Hjemmeluft (Jiepmaluokta); vistes dels petroglifs, realçats amb roig o amb el seu aspecte original; una sala del magnífic Museu d’Alta, junt al jaciment; i diferents vistes de la carretera de tornada cap a Tromsø (que, com comentàvem allí, ve a ser com conduir dins d’un documental): els Alps de Lyngen, amb el fiord del mateix nom davant, vistos des de Rotsund, senyal de perill per la presència d'ants i rens a la via, i cascades Indre Iselva i Ytre Iselva al fiord de Kåfjorden (Gáivuotna)

Ja de tornada a Tromsø vam tindre encara temps, abans de començar l’endemà el degoteig de vols, per fer un esplèndid sopar de comiat amb tot el grup i, en el nostre cas (vam ser els primers en arribar i els últims en marxar),  fer un últim recorregut per la ciutat i la seua rodalia abans de cloure un viatge extraordinari que, en el meu cas, ha estat molt més que això: com diuen en noruec, det som går før går før; o, si ho preferiu, en sami del nord, bija sin váldit eret dan maid mii dánsuimet. Més clar, aigua...

Els ponts de Tromsø: el de Sandnessund vist des de l’illa de Håkøya, i el de Tromsø pròpiament dit des de Storsteinnes; la “Catedral de l’Àrtida”, com és coneguda l’església luterana de Tromsdalen; i pont d’accés a Håkøya; baix, arc de Sant Martí a la mateix illa, junt al monument al memorial que recorda l’enfonsament del cuirassat alemany Tirpitz per part de bombarders de la RAF.

Tanque ací (i demane disculpes per la broma de traductor de Google) el registre d’un estiu especialment animat quant a viatges, i ho faig amb l’esperança --vull creure que fundada-- de no haver-me fet massa pesat amb els records. I espere, també, que no haja de passar molt de temps abans que puga tornar a reprendre una agenda que, també pel que fa a açò, he deixat temporalment en pausa fins que les proves pendents ens marquen el camí que caldrà fer. Al remat, i no és la primera volta que ho dic, per conèixer, gaudir i fins i tot meravellar-se tampoc no cal anar molt lluny, o almenys, no sempre: una de les --poques-- coses que m’han quedat pendents en aquest viatge a Noruega ha estat poder dedicar algun temps a observar la fauna, i per a això (i per a les raquetes de neu) em tem que no hi haurà més remei que tornar a anar al nord.