Boires i volcans

El centre de Costa Rica està recorregut, d'extrem a extrem del país, per un eix muntanyós que divideix el territori en dues vessants clarament marcades --la caribenya, a l'est, i la pacífica, a l'oest-- i que constitueix de fet un petit tram de la denominada Gran Divisòria Continental, la carena que al llarg de tot el continent americà, des d'Alaska fins a la Terra del Foc, separà l'aiguavés atlàntic del pacífic. En el cas costa-riqueny, l'existència d'aquesta alineació, que arriba a assolir els 3.820 metres d'altitud en el denominat Cerro Chirripó, està directament relacionada amb la convergència, en aquest territori, de les plaques tectòniques de Cocos i la del Carib, el contacte de les quals --la primera està subduint-se sota la segona-- no solament origina l'aixecament de la serralada, sinó que també explica la presència de nombrosos volcans, molts dels quals es troben en activitat. Les muntanyes centrals donen lloc, per tant, a un relleu més o menys accidentat de tossals, valls i serres, que introdueix matisos rellevants sobre les condicions ambientals generals del territori; però a més a més, la divisòria té una marcada influència sobre el clima, atès que, en interceptar els vents humits procedents majoritàriament del Carib, condiciona una distribució irregular i heterogènia de les precipitacions; la qual cosa, al seu torn, afecta a la distribució dels diferents tipus de boscos tropicals (premontans i montans, en la terminologia usada habitualment) que cobreixen els vessants de la serralada.

La granota fletxa Oophaga pumilio al bosc de Monteverde

El meu desig de conèixer Costa Rica té molt a veure, en origen, amb aquestes muntanyes i les selves que alberguen, i més en concret amb un tipus específic de vegetació (els denominats boscos nebulosos) que són evocadors, fins i tot, en el seu nom. Presents en moltes àrees tropicals i subtropicals del planeta --i, per tant, molt diverses en estructura i composició--, aquestes selves s'ubiquen, com indica el seu nom, en localitzacions geogràfiques especialment propícies per a la captura de les boires i els núvols baixos. Es tracta, en general, de formacions extraordinàriament diverses quant a la vida que alberguen, i on la presència de plantes epífites (orquídies o bromèlies, entre moltes altres) pot arribar a ser molt significativa respecte al total d'espècies presents. Els boscos nebulosos no són, per tant, exclusius de Costa Rica --jo mateix he tingut la sort de conèixer altres exemples en les muntanyes d'Àfrica oriental o en les illes atlàntiques--, però en el cas del país centre-americà, la biodiversitat que alberguen és una de les més riques de tot el planeta, amb centenars d'espècies endèmiques tant animals com vegetals. Però a banda dels seus excepcionals valors, que justificarien sobradament les meues ganes de conèixer-los, aquests boscos estan associats a una de les primeres experiències de conservació privada de les quals vaig tindre coneixement en els temps ja llunyans d'estudiant, quan vaig començar a descobrir --de la mà de Daniel H. Janzen, un dels meus biòlegs de capçalera-- la importància real dels boscos tropicals i les dificultats per a la seua conservació; de fet, la conegudíssima reserva de Monteverde, visita ineludible i llargament desitjada, és un exemple especialment destacat d'aquesta realitat.

Boires al mirador de la Ventana, en la divisòria continental, i diverses vistes dels boscos nebulosos en la rodalia de Monteverde. 

La Reserva Biológica del Bosque Nuboso de Monteverde, com podeu veure en la seua pàgina web, es va constituir a principis dels anys de 1970 com a resposta a la creixent degradació dels boscos de la zona --afectats per l'explotació forestal i les rompudes per a l'activitat ramadera-- a partir de donacions a una entitat social, el Centro Científico Tropical (CCT). Des de llavors, i mitjançant compres i donacions de noves terres, la reserva ha arribat a assolir més de 4.000 ha de superfície, desenvolupa nombroses activitats d'investigació, sensibilització i ecoturisme, i el seu model ha servit per a la creació d'altres àrees similars en la mateixa zona, com ara la Reserva Biológica Santa Elena, creada i gestionada pel Col·legi Tècnic Professional d'aquesta localitat, o el Bosque Eterno de los Niños, la reserva privada més gran del país constituïda i mantinguda en gran mesura a partir d'aportacions d'escoles i xiquets de tot el món, i on el pagament per serveis ambientals, del que ja he parlat alguna volta ací mateix, representa un paper rellevant. Caminar, entre la boira i els núvols, pels boscos exuberants de Monteverde va ser, doncs, molt més que endinsar-se en un dels ecosistemes més bonics i diversos del planeta: va ser, també, l'oportunitat de conèixer de primera mà, i ni que fóra només de forma molt superficial, un model de conservació basat en les aliances i la participació del qual, malgrat les dificultats i entrebancs a les què ha de fer front i de les quals vaig tindre ocasió de xarrar una estona amb el personal encarregat, tenim moltes coses a aprendre

Dalt, límit del Bosque Eterno de los Niños. Més avall, vistes dels boscos premontans en la rodalia del Volcà Arenal, i diverses espècies presents en les esponeroses selves de la zona, a saber: momoto canelo mayor (Baryphthengus martii); perro zampopo (Corytophanes cristatus); colibrí d'orella blava (Colibri thalassinus), una de les diverses espècies que abunden en la zona; la palmera Socratea exorhiza; mona aranya de mans negres (Ateles geoffroy) i kinkajú (Potos flavus). Baix, l'orquídia Phragmipedium longifolium; vistes de la serralada de Tilarán, i volcà Arenal. 

Tot no havia de ser, però, bosc nebulós: la serralada de Tilarán, en la qual s'ubiquen les reserves esmentades, alberga també un dels volcans actius presents en el país: el volcà Arenal, inclòs en el parc nacional del mateix nom, i indret especialment escaient no solament per a conèixer un poc millor aquestes imponents manifestacions geològiques, sinó també exemples destacats de selves montanes que formen part, junt amb Monteverde, d'una extensa àrea forestal protegida, com s'ha dit, mitjançant diverses figures públiques i privades. l'Arenal va reprendre la seua activitat el 1968, quan una erupció sobtada i imprevista va destruir els pobles de Tabacón i Pueblo Nuevo, i des de llavors s'ha mantingut actiu emetent de forma més o menys ocasional colades de lava i núvols de cendra; caminar, sota una intensa pluja tropical, per una d'aquestes colades, coberta a hores d'ara per un bosc pioner en un paisatge dominat per bromèlies i orquídies, va ser una de les sorpreses més grates del viatge, a pesar que l'oratge inclement ens va privar de poder gaudir de les vistes --extraordinàries, pel que ens van dir-- del vessant més actiu del volcà. És el risc, ja sabeu, d'anar a buscar la boira: que de vegades, la trobes.

Bromèlies sobre les laves de l'Arenal; falgueres epífites en el bosc nebulós; colibrí morat (Campylopterus hemileucurus); i jaguar (Panthera onca) en el centre de rescat de La Paz. El quetzal, malauradament, el vaig haver de deixar pendent per a quan hi torne...

Profundament colpit pels inqualificables atemptats d'ahir a Barcelona i Cambrils --i fastiguejat, com sol ser habitual, per algunes de les miserables reaccions que han suscitat-- tanque per uns dies el blog: demà faig camí cap a Prada, a la Universitat Catalana d'Estiu, on m'han convidat a parlar d'aquestes coses en les què treballe però que són també --per a bé i per a mal-- més que una faena, i on espere poder treure alguna estona per airejar-me, ni que siga una mica, pels paisatges pirinencs dels peus del Canigó. Quant a Costa Rica, voldria no arribar a posar-me pesat, però ja veieu que encara dóna --i segurament donarà-- per a escriure un poc més. I no solament de paisatges.

Sobre els serveis ambientals (III)

Crec que he deixat per al final el que, probablement, és més senzill. Primer, perquè el que més m’interessava (a mi, i espere que també a vosaltres) eren algunes de les reflexions prèvies sobre conservació, compensació, externalitats i totes aquelles coses que he esbossat en les dues entrades anteriors. Segon, perquè en tractar-se de definicions, sempre es pot recórrer amb certa facilitat a la abundantíssima informació què sobre qualsevol tema –i sobre aquest, en particular—circula per la xarxa. Perquè del que es tractaria ara, per tancar de moment aquest assumpte, és precisament de definir què s’entén estrictament pel pagament per serveis ambientals (des d’ara, PSA; els anglosaxons en diuen PES, payments for environmental service) del que hem estat parlant fins ara.

Personalment, i de les moltes que, com dic, es troben a l'abast en la bibliografia que se'n dedica, m’agrada especialment la definició que fa Sven Wunder en "Payments for environmental services: some nuts and bolts" (CIFOR 2005). La traducció está també disponible en línia, i és un magnífic manual introductori. Per a aquest autor, un PSA és una transacció voluntària, en la què un servei ambiental ben definit (o un ús de la terra que asseguraria aquest servei) és “comprat” per, almenys, un comprador (o usuari) de servei ambiental, a un proveïdor de servei ambiental (o usuari de la terra), sempre que aquest assegure que tal servei serà efectivament fornit. Dit així, queda un poc confús, però vist en esquema potser queda més clar:

D’aquesta definició se’n desprenen, per tant, algunes idees centrals que no solament representen la clau per tal que el sistama funcione, sinó que també el diferencien d’altres coses que semblen –no sempre innocentment—PSA, però que en realitat ni ho són, ni volen ser-ho. A banda de la voluntarietat de la transacció, que és cosa important, convé parar atenció a què el servei ambiental que serà objecte del pagament ha d’estar “ben definit”. És a dir: en un PSA, es paga per coses concretes, tangibles i més o menys mesurables --per exemple, mantindre sense variació un determinat ús de la terra lligat a la regulació hidrològica, en una superfície i per un temps preestablert--. Una bona definició del servei ambiental (i, com en l’exemple precedent, una evidència científica suficient i consensuada que vincule un ús de la terra amb el tal servei, més enllà de la simple intuició) resulta, per tant, imprescindible per tal que el sistema funcione, i no esdevinga simplement una difusa declaració d'intencions o una simple donació graciable.

A partir d’ací, resulta necessari identificar, també clarament, la resta dels elements bàsics del sistema: qui és el proveïdor o proveïdors del servei, que han de ser identificables i individualitzables (ja siga a nivell personal, o de comunitat); quins són els compradors que estan disposats a pagar, i quant, per rebre el servei ambiental; de quina forma s’efectua la transacció (si es fa de forma directa entre uns i altres, o si s’interposa un sistema institucional, que és la forma més habitual; si el pagament als proveïdors es fa en metàl·lic, o bé a través d’altre tipus de compensacions no monetàries, etc). I, finalment, com es farà el seguiment del compliment de l’acord, ja que sense servei, i per definició, deixa d’haver pagament. També sobre aquesta qüestió, i sobre exemples concrets més o menys exitosos, podeu trobar abundant bibliografia, i per això (encara que potser hauria de fer-ho) m’estime més no estendre’m ara ací. Per redimir-me, em faig proposit de dur a aquestes ratlles, en un futur pròxim, algun exemple concret i especialment reixit d’esquema de PSA. A modo d'avanç, i com a suggeriment, podeu fer una ullada a Costa Rica, pionera en l’aplicació del sistema i referent mundial en la matèria. També hi ha casos interessants a Colombia, Estats Units, Honduras i a molts altres llocs arreu del món. Gràcies en gran part a l’impuls i l’entusiasme de l’amic Javier de Vicente, teniu també informació rellevant sobre aquests i altres casos concrets, a la web del PATFOR, que ja citava en una entrada anterior.

Però pel moment, i per concloure: des del meu punt de vista, queda encara molt per aclarir respecte a aquest mecanisme, especialment pel que fa a la seua aplicació a entorns socials i econòmics com el nostre, i a la seua eficàcia i legitimitat com a vertadera alternativa en el camí cap a una economia ecològica. També en el cas dels països en desenvolupament hi ha, obviament, qüestions rellevants –d’algunes d’elles ja haviem dit alguna cosa—sobre les quals reflexionar i aprendre: el mateix Wunder alerta dels riscos d’atribuir al PSA més utilitats que les que realment té: “Eventualmente, el PSA se convertirá en ‘vino viejo en botella nueva’, subsumido en la familia genérica de altruistas proyectos de desarrollo, cuando en realidad se esperaba que fuera una alternativa válida para todos ellos”. Amb tot, la realitat és que, ara com ara i malgrat totes les dificultats i reticències, els PSA van obrint-se pas, i convé almenys conéixer-los un poc millor. De la seua utilitat a llarg termini, de la seua contribució real a la conservació dels ecosistemes, del paper que poden representar per al desenvolupament humà en diferents escenaris socio-econòmics, s’escriurà i es debatrà encara molt. Pararem atenció.

Del 5 al 7 d’octubre del 2010, el Centre Tecnológic Forestal de Catalunya, amb el suport de la Red Iberoamericana de Pago por Servicios Ambientales (REDIPASA), el Departament de Medi Ambient i Habitatge de Catalunya i el Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino, organitza el Congrés Internacional de Pagament per Serveis Ambientals. Tindrà lloc a Solsona, i podeu accedir a tota la informació en la web del Congrés.

Sobre els serveis ambientals (II)

Haviem quedat, l’altre dia, que la degradació dels ecosistemes té (també) com a resultat que alguns dels serveis ambientals que proporcionen, i dels què depén el benestar de la nostra espècie, es vegen amenaçats. Francament, que algunes consciències començaren a pensar en conservació, encara que fóra des d’aquest punt de vista utilitarista, ja seria un avanç. Però cal anar un pas més enllà. Si aquests serveis són essencials per a la societat --l'aire, l'aigua, el paisatge, la biodiversitat--, és necessari fer alguna cosa per a garantir que els ecosistemes funcionen adequadament, cosa que no sembla que estiga complint-se. Evidentment, la qüestió (a la que m’agradaria dedicar una estoneta, si vos sembla bé) és còm fer-ho. Provem-ho.

Quan les coses no van bé, una de les primeres opcions en què hom pensa és l’acció directa i governamental: en aquest cas, els exigiriem als poders públics que prohibiren alterar els ecosistemes i vigilaren que es complira aquesta prohibició. Per evitar la desforestació de la selva tropical, posem per cas, es dictarien lleis, es declararien un o dos parcs nacionals i s’instaurarien sistemes de vigilància i guarderia. Però fins i tot en aquest cas, aparentment senzill --donant per suposat que els governs de tots els països tingueren la capacitat econòmica i humana per adoptar aquest tipus de mesures, que és molt suposar-- apareixen dificultats afegides. I no és, solament, un problema de corrupció o eficàcia de l'administració. Qui destrueix ecosistemes valuosos no sempre són perverses multinacionals dedicades a enriquir-se a costa de la salut del planeta o la fam dels pobres. Moltes vegades, són les pròpies comunitats locals o indígenes les què, per qüestions de simple supervivència, accepten o promouen aquestes actuacions, tant de forma directa (artigant terres per a cultius de subsistència, per exemple) com indirecta: la venda dels drets d’explotació d’alguns recursos naturals, o la dependència de certs cultius comercials, és una de les poques vies directes d’ingrés monetari de què disposen, per més que aquestes vies ens resulten èticament qüestionables. Simplificant: limitar aquestes fonts d'ingrés sense preveure’n d’altres alternatives sembla, d’entrada, injust, però també ingenu i un punt hipòcrita. Protegir prohibint, a través de l’acció pública, és una opció a la què evidentment no pot renunciar-se i que cal reforçar; però ja es veu que, sobretot en alguns llocs del planeta, la seua eficàcia real és molt limitada, i no sempre distribueix justament les responsabilitats i els costos de la conservació.

Cartell d'entrada, en rus, al Parc Nacional de l'Elbrus o Mingi-Tau (Kabardino-Balkària, Caucas nord); de conservació, més aïna poca.

A més, hi ha encara un altre aspecte que convé tindre en compte: de vegades, els serveis ambientals no depenen de deixar de fer malifetes que alteren els ecosistemes. En molts casos, l’objectiu és que seguisquen existint certes activitats humanes que, després de segles d’interacció amb la natura, han acabat configurat sistemes integrats i harmoniosos que són, al remat, els que proveeixen d’aquests serveis. Un exemple típic pot trobar-se en el manteniment de certs paisatges mediterranis vinculats a l’agricultura o la ramaderia extensiva. La desaparició d’aquesta activitat pot tindre com a conseqüència no solament una degradació irreversible d’aquest paisatge (que és un servei ambiental), sinó fins i tot la desaparició de determinades espècies animals o vegetals que han sobreviscut fins ara gràcies a haver-se adaptat a aquestes sistemes agrosilvopastorals, com succeeix amb les deveses d’alzina de l’occident ibèric. En aquests casos, es diu que els serveis ambientals són una externalitat positiva: un resultat col·lateral d’una activitat econòmica que no es reflecteix en el preu que s’obté pel producte d’aquesta activitat i que, per tant, es troba al marge del mercat. Els llauradors que, amb els seus cultius, conserven el nostres paisatges o mantenen la biodiversitat associada, no obtenen cap benefici econòmic per fer-ho perquè ni paisatge ni biodiversitat comptabilitzen com una part del preu dels seus productes. Els terrenys forestals es troben en un cas similar; aquests dies esta parlant-se del tema a València, a unes Jornades dedicades específicament a aquesta qüestió. Dissabte passat, l’amic Ricardo Almenar en parlava, també, al Levante, mentre nosaltres mateixos en feiem voltes al tema en Sagunt, parlant de la competència (desigual) entre agricultura i PAIs...

Pinedes i conreus a la Serra Escalona, el Baix Segura

Les conseqüències d’aquest escenari són sencilles de comprendre: per a garantir que els ecosistemes mantindran la seua capacitat per prestar serveis essencials per al ser humà, no hi ha prou amb instruments legals i administratius més o menys eficaços. Quan es tracta de deixar de destruir-los, la seua aplicació no sembla donar els resultats desitjats, o genera situacions socialment i econòmicament inestables a mitjà termini. Quan el que es busca es mantindre el que està fent-se bé, simplement no funcionen. Cal disposar d'altres mecanismes que puguen compensar econòmicament els propietaris o gestors dels recursos que cal conservar –sovint, com s'ha dit, comunitats indígenes, petits productors agraris, etc.— pels serveis ambientals que subministren. Igualment, aquests mecanismes haurien de ser capaços de compensar la producció d’externalitats positives per part d’algunes activitats econòmiques de rendibilitat actualment limitada, contribuint al seu manteniment i a la dignificació d’aquells i aquelles que les desenvolupen. Però per tal que siguen realment viables, aquests mecanismes de compensació han de complir dues condicions prèvies i fonamentals: primera, cal conéixer, encara que siga aproximadament, de quin import real es tractaria en cada cas i quin ha de ser el seu origen. Segon, cal disposar d’instruments concrets, transparents i viables per a dur a terme la compensació. Sense això (quants diners, quí els paga i com es fan aplegar a qui els ha de rebre), tot és teoria. O encara pitjor.

Tipus de serveis ambientals segons Pereira & Cooper, 2006 (estret d'un document del PATFOR)

El primer és un problema important, al qual s’han dedicat els últims anys molts esforços. De fet, representa un dels principals camps d’actuació del què s’ha denominat Economia Ambiental i Economia dels Recursos Naturals. D’aquests estudis han sorgit diverses metodologies que tenen com a objectiu comú valorar monetàriament els serveis ambientals, a fi de poder introduir-los (internalitzar-los) en el mercat com una part del calcul cost-benefici de determinats productes o serveis. Trobareu moltes referències (per exemple, aquesta) sobre aquests mètodes de noms imaginatius i evocadors que m’estalviaré de detallar: se’n diuen valoració contingent, preus hedònics, cost de viatge, valor de no ús... Tots tenen avantatges i inconvenients, i tots han rebut crítiques més o menys sustentades tant des de l’economia tradicional com, especialment, des dels economistes ecològics, que qüestionen en profunditat els actuals models i que consideren inadequat i pervers atribuir valors monetaris a determinats fenomens, processos o béns. A mi, aquestes darreres crítiques em semblen consistents, però també pense que la transició (necessària) cap a una vertadera economia ecològica serà lenta i els avanços parcials poden ser un camí. Per això, i amb consciència dels riscos, accepte com a fase de transició aquesta valoració econòmica dels serveis ambientals, almenys quan es fa de manera rigorosa, ètica i científicament contrastada. Que no sempre és el cas.

Però posem que sí: hi ha casos en què s’ha aconseguit –aplicant algun dels mètodes que he esmentat més amunt—assignar un valor monetari a un d’aquests serveis ambientals que, ara com ara, són encara externs al sistema econòmic i per als què no existeix mercat. Caldrà aplicar llavors, i d’acord amb la segona de les condicions que deiem més amunt, un mecanisme que permeta recaptar aquest import, i que el faça aplegar a qui corresponga. Un d’aquests mecanismes és, precissament, el pagament per serveis ambientals. Que és del que, abusant de la vostra paciència (felicitacions a qui haja estat capaç d’aplegar fins ací), faré per parlar en la que serà la tercera i amb tota seguretat última reflexió sobre aquest tema. I que m’externalitze ara mateix si no és de veres.

En la seua novel·la "Waslala", Gioconda Belli dibuixa un futur en el qual Fraguas (el país d'Amèrica Central en què situa la utòpica comunitat que dona títol al llibre) ha esdevingut una "nació productora d'oxígen". Comunitats que viuen de reciclar el fem i les deixalles que els països del primer món hi traslladen, grups armats que controlen el cultiu de drogues exòtiques i una extrema pobresa i desintegració social configuren un escenari inquietant, en el què apareixen els "serveis ambientals" com a element rellevant:

"--Cómo está el alcalde, Maclovio? --preguntó Hermann

--Preocupado. Hay un nuevo brote de terrorismo ecológico. Los terroristas le prendieron fuego a varias hectáreas de bosque, pero la Policía Ambiental, con sus helicópteros, logró apagarlo rápidamente. Esto afectará, sin embargo, los próximos convenios. Cuando vengan los ejecutivos de la Corporación del Medioambiente exigirán patrullas armadas de guardabosques... Eso es bueno para mi, por supuesto --sonrió.

Morris comentó los rumores de que eran los Espada quienes patrocinaban terroristas ecológicos que, bajo la consigna "Hacemos lo que queremos. Esta tierra es nuestra", se dedicaban a quemar los bosques cuya conservación era condición sine qua non para que siguiera llegando al país la electricidad y cuanto provenía del Primer Mundo".

Sobre els serveis ambientals (I)

Des de fa ja alguns anys, no hi ha manual, fòrum, article o reunió sobre conservació ambiental que no reclame la necessitat de fer servir instruments econòmics que reforcen la seua eficàcia i viabilitat, i que permeten compatibilitzar-la amb el desenvolupament social i econòmic de les comunitats humanes que hi viuen. Termes com externalitats, bens públics, contractes territorials o pagament per serveis ambientals s’han incorporat amb força al discurs de la conservació, donant sovint com a resultat una notable confusió conceptual i, ja de pas, provocant el recel d’algunes ànimes sensibles (i suficientment escarmentades) per a les què posar en una mateixa frase “ambiental”, “pagar” i “conservació” resulta, si més no d’entrada, inquietant.

Riscos a banda, i vist el panorama a escala local i global, jo sóc del parer que almenys convé parar atenció a aquestes aproximacions. No solament perquè les avaluacions sobre els resultats reals de les iniciatives de conservació “tradicionals” demostren que deixen bastant per desitjar, sinó també perquè l’aplicació pràctica d’alguns d’aquests models alternatius, com per exemple el ja esmentat pagament per serveis ambientals (PSA) en alguns països d’Amèrica Llatina, està donant resultats interessants i que mouen a la reflexió. Així és què, si sembla bé, farem per dir alguna cosa al respecte i, després, que cadascú decidisca el que vulga.

Ja dic que, almenys per a qui (com jo mateix) té uns coneixements limitats sobre economia, conceptes com els esmentats més amunt resulten difícils de comprendre i per això convé anar pas a pas. En primer lloc, doncs, potser caldria parlar dels serveis ambientals, ja que resulten rellevants per aclarir la resta del sistema. Els serveis ambientals (també anomenats “naturals” o “ecosistèmics” segons les fonts) són tots aquells beneficis o utilitats que, des d’un punt de vista económic, proporcionen els ecosistemes a la humanitat, ja siga en conjunt o a escala local. En principi, no sembla un concepte complicat: un exemple típic és un paisatge espectacular, a partir del qual es desenvolupa i sustenta l'activitat turística; però també són serveis ambientals la pol·linització d’espècies cultivades per part d’insectes silvestres, la regulació del cicle de l’aigua quant la vegetació està ben conservada –evitant inundacions o recarregant els aqüífers—o, ara que s’estila, la fixació de CO2 per part dels boscos i les selves. Des de l’any 2000, Nacions Unides impulsa un ambiciós programa d’investigació, anomenat “Avaluació d’Ecosistemes del Mil·leni” (Millenium Ecosystems Assesment), dedicat a valorar científicament la condició actual i les tendències en els ecosistemes del món i els serveis que proveïxen, i les opcions per a restaurar, conservar o millorar el seu ús sostenible. És un munt d’informació, però paga la pena fer-ne una ullada (i els he manllevat les fotos que acompanyen aquest text).

A nivell europeu, hi ha també en marxa una iniciativa remarcable, denominada “The Economics of Ecosystems and Biodiversity” (TEEB), destinada a destacar els beneficis econòmics globals de la biodiversitat, posar de manifest les despeses creixents derivades de la degradació dels ecosistemes, i promoure accions pràctiques per a invertir la tendència a partir d'una base científica, econòmica i política. Com al cas anterior, la documentació generada és profussa i segueix creixent, però els resultats comencen a ser importants i han de ser tinguts en compte.



La qüestió de partida és, per tant, que un funcionament adequat dels ecosistemes (incloent-hi el manteniment de la biodiversitat, a escala global i local) no és només una idea romàntica derivada de les estranyes preocupacions de quatre ecologistes il·luminats i de panxa satisfeta. Determinats béns en els quals es basa directament o indirectament el benestar humà –incloent-hi moltes activitats econòmiques-- depenen de que es garantisca aquest funcionament. Generalment, i quan es tracta d'aquest camp, la majoria dels béns derivats dels serveis ambientals són béns públics, que no vol dir que tinguen a veure amb l'Administració: els bens publics són aquells que, encara que siguen consumits per una persona, segueixen disponibles per a la resta. El paisatge, l'aire net, en són exemples clàssics. En contraposició, els béns privats són aquells que, en ser consumits per una persona, deixen d'estar disponibles per a altres; qualsevol de les coses que comprem amb diners formen part d'aquesta categoria. Però com és evident, l'aplicació de les lleis del mercat als béns públics resulta, extremadament complexa, i de fet en això rau una part substancial del problema sobre el que tornarem més avant.

Però com que el meu propòsit és aprofitar l'avinentesa per veure si, a base d'escriure-ho, aconseguisc entendre-ho, m'estime més anar avançant a passes curtes. Així, a més, evitaré fer-ho llarg i lleig, que tampoc no convé. Deixem-ho, per tant i per ara, en remarcar un parell d’idees, a saber: la conservació dels ecosistemes i la biodiversitat no és cap luxe, sinó un requisit per al benestar humà; moltes de les nostres activitats, incloent-hi sectors económics clau, requereixen, de forma directa o indirecta, dels serveis que subministren aquests ecosistemes. Aquesta realitat és encara ignorada no solament per la major part de la societat, sino també pels poders econòmics i polítics, que apenes disposen d’instruments adequats per a afrontar-la. En proveir habitualment el que s'anomena bens públics, els mecanismes reguladors del mercat --per exemple, pagar preus més alts per productes més escassos-- resulten inaplicables a aquest camp. No us perdeu, en la pròxima entrega, com afecta açò als “productors” de serveis ambientals (els propietaris o gestors dels ecosistemes que generen aquests serveis), que no poden obtindre avantages econòmics o ho fan de manera molt limitada i sovint injusta, i les possibles solucions que s'hi proposen.