Innocent, innocent!

Imatge d'El Pais

Home, lleig està que s'avançaren un dia a la data que pertoca, que les tradicions són les tradicions i estan per respectar-les. Però se'ls pot disculpar perquè no em negareu que això de que Fabra siga innocent  és una de les millors bromes que s'han sentit en molt de temps. Bé, exactament innocent em sembla que no, perquè el que he entés és que han prescrit alguns dels --pressumptes-- delictes, la qual cosa tampoc està malament com a broma, tot i que siga un poc pesada... Ara, per a tio divertit de veres, que és que et parteixes sense parar, l'Esteban i les seues ocurrències:  "El sobreseimiento es una "buena noticia para la presunción de inocencia, que hoy se ve representada y consagrada en la figura de Carlos Fabra", al tiempo que es una "mala noticia para los fan de los banquillos mediáticos, que en España los hay y muchos". Quin prodigi de simpatia, quin bon rollo més gran que dóna...

Que no els enfarinarem, d'una vegada, a tots a i a totes?

Imatge de Festes d'Hivern d'Ibi

Primavera d’hivern

Crec que l’única mostra significativa de comportament coherent, aquesta setmana, he d’atribuir-la a la tardor, que com calia esperar d’estació tan complidora, ha començat puntualment i amb la pluja de rigor. Pel demés, aquests dies hem anat ben servits de curioses contradiccions i equilibris conceptuals. Compteu: hi ha hagut uns que, en juliol, van votar una llei prohibint les corregudes de bous, i en setembre una altra que defensa i consolida altra modalitat evident de maltracte –que és com jo veig els correbous, ens agraden més o menys --, sota l’argument de que aquesta última, que és més nostrada, baqueteja per diversió els pobres animals però no els mata (deliberadament). D’altres que, només per veure d’arrapar un grapat de vots i poder dir-li una brofegada al govern socialista, que també s'ha lluït, eixen una estona de la caverna i es converteixen en activistes antinuclears i ecocombatius. O jo mateix, sense anar més lluny, que com ve sent tradicional, he celebrat –un any més—el dia europeu sense cotxes fent-li al meu més de tres-cents quilòmetres i abocant a la pobra atmosfera diòxid de carboni per un tub (d’escapament). I d’Antonio Asunción ja ni en parlem.

Certament, no sempre és fàcil mantindre la desitjable correspondència entre el que pensem que caldria fer i el que realment fem, i ja ho diu el savi Ripoll, que “qui estiga lliure de pecat...” Però tot i això, i encara assumint que la perfecció --també en açò-- puga ser una utopia inabastable, fóra bo seleccionar acuradament quins són els llindars d’incongruència que no estem disposats a superar, o a tolerar que siguen superats per part d'aquells que suposadament ens representen. I si, malgrat tot i per la raó que fóra, calguera excedir els límits, també convindria, ja posats, no acceptar ni fer servir arguments falaços o excuses més o menys patètiques per tractar de justificar el que quasi sempre és injustificable. La coherència cotitza a la baixa i és cara de mantindre. Però tendir-ne asimptòticament és un objectiu prudent, i acostar-s'hi tant com es puga pot ser també una exigència (pròpia i aliena) raonablement assumible.

Fora d’això, només diré que no sóc d’aquells que es posen lànguids i melancòlics quan arriba la primavera d’hivern; si m'apureu, em passa més aïna el contrari. I si fóra any de bolets, que pareix que vulga ser-ho, ja ni vos conte. Així és que pemetreu que prescindisca pel moment de la tardoral (i, per altra banda, bellíssima) Gymnopédie núm 1 de Satie, perquè el que em demana el cos és alguna cosa animadeta, posem que de la Steve Miller Band. “Jet Airliner” --del mític disc Book of Dreams-- hauria estat bé, però la deixe per a una altra ocasió en què m'abellisca parlar del grup i la seua trajectòria. Hui crec que em quede amb “The Joker”, que tinc el dia gamberro i estaria bé tindre també la nit. Que gaudiu de la fresqueta, i bon cap de setmana!

Santuaris nuclears

L'amic Ignacio Jiménez, de qui parlava en una altra entrada anterior, m'envia des de l'Argentina la referència d'aquesta notícia apareguda en la premsa xilena: Tomkins, el filàntrop, ha visitat la zona d'exclusió de Txernòbil, per interessar-se en projectes de conservació i recolzar la creació d'un santuari de vida salvatge. N'havia sentit dir alguna cosa sobre el tema --potser també vosaltres--però arran d'això he actualitzat un poc la informació, que abunda en la xarxa: els voltants de la central, on es va produir la major incidència de l'explosió i d'on va ser evaquada tota la població, han esdevingut vint anys després una zona salvatge a la que han tornat (o per la què s'han estés) nombroses espècies animals, moltes d'elles amenaçades: llops, linxs, óssos, teixons, castors, cèrvols, ants, llúdries, agrons blancs, galls lira, cignes, grúes, brúfols o àguiles marines. Bisons europeus i cavalls de Przewalski, reintroduïts fa pocs anys, multipliquen la seua població al voltant del "bosc roig", la zona on els pins es van veure més afectats. Hi ha desenes d'estudis, notícies i pàgines web sobre el tema, per si vos ve de gust ampliar informació; alguns exemples poden ser aquest, aquest o aquest, per triar-ne només alguns. Si trobeu alguna cosa que vos semble especialment rellevant, no dubteu en dir-ho.

I és que el tema, amb independència dels diferents tractaments i interessos que hi concorren --convé no oblidar que estem parlant d'un accident que va matar directament 31 persones, va obligar a l'evaquació permanent de 135.000 i ha causat i seguirà fent-ho un nombre indeterminat de morts a causa de la radiació-- dóna per a molt. Fins i tot, hi ha qui a partir de l'evident recuperació de la vida salvatge i dels resultats oficials del seguiment dels seus efectes sobre les persones, arriba a negar la magnitud dels efectes de l'accident i l'atribueix a "propaganda ecologista i antinuclear" per a demorar el programa de desenvolupament nuclear. També resulten especialment interessants les investigacions en curs sobre els aparents efectes de la radiació sobre els animals que ara viuen en l'entorn de la central. Centenars d'ocells niuen dins el sarcófag de formigó que recobreix les restes del reactor; d'acord amb algunes dades, sembla que la radiació afecta a l'ADN d'aquestes i altres espècies, però aquesta afecció no sempre es manifesta de forma visible.

Però, tot i la importància vital d'aquestes qüestions (i d'una anàlisi científica rigorosa i independent al respecte), convé també parar atenció a la dimensió ètica dels fets, tal i com es presenten a hores d'ara. No és casual, des d'aquest punt de vista, l'interés de Tomkins --un dels principals suports de la Deep Ecology-- en un cas com el de Txernòbil. I ve al cap, immediatament, la reflexió sobre el paper de la humanitat i la seua relació amb la resta de la natura, en la línia de "El mundo sin nosotros", d'Alan Weisman (Debate, 2007). I també, en certa manera, el principi antròpic popularitzat per Stephen Hawking ("Historia del Tiempo", Ed. Crítica 1988) però que té arrels filosòfiques remotes i profundes. Sembla evident, es mire com es mire, que la nostra espècie és, en un context biosfèric, tan prescindible com qualsevol altra, i de que els exemples de què "la vida s'obri camí", que deia el doctor Malcom, són infinits. La recuperació de la vida salvatge (i d'espècies emblemàtiques i particularment mediàtiques) en l'entorn d'una catàstrofe nuclear és un més, d'aquests exemples. I, a més, resulta en tot cas encoratjadora pel què té de positiu creure que les nostres errades només són parcialment irreversibles, i què fins i tot en circumstàncies extremes la restauració dels ecosistemes, o de part d'ells, és possible. Però també cal parar atenció al fet que aquesta recuperació es produeix, precissament, després de què haguérem de fugir d'allí: el "santuari natural" en que està convertint-se Txernòbil no solament té el seu origen en un accident previsible i evitable, en una tecnologia si més no arriscada i en la mort i en el patiment de milers de persones que han vist les seues vides arruïnades. També expressa, amb tota claredat, el llarg camí que ens queda per recórrer per tal que els humans aprenguem a conviure amb altres espècies. Si perquè elles visquen nosaltres hem de marxar, alguna cosa no va bé, tret que simpatitzeu amb el VHEMT. Però a mi, i em perdonareu la ingenuïtat i l'antropocentrisme, quasi que m'agradaria més si trobarem la forma de quedar-nos a veure-ho.





Nota final: fa uns mesos vaig sentir parlar per primera vegada d'una associació anomenada "Wild Europe", que treballa per la conservació de les àrees salvatges en el continent. D'entrada em va semblar una cosa curiosa en la humanitzada Europa, però són seriosos i saben el que fan: "There are a few parts of Europe where large truly wild or ‘wilderness’ areas can currently be found in the sense of the IUCN Classification, referring to very substantial regions that are largely untouched by the hand of man. They occur in parts of Finland, Sweden, Norway, Ukraine and Western Russia together with bordering states; there are also elements in Central and Southern Europe. The strategy focus here is on protection of existing heritage". Si més no, va bé saber que existeixen, pel que poguera passar.

Divendres, lletra i música

I encara un poc més, ja que parlem de decència: ha estat només una estoneta de ràdio mentre conduïa, però les perles són de tal magnitud que no m'he pogut resistir a buscar-les a la premsa escrita i a referir-les ací. La primera, a El Mundo o a El País --equànime que és un-- de l'inefable Esperanza Aguirre: "Yo destapé la trama Gúrtel". La segona, sense qualificatius, del senyor Cotino al Levante: "Lo que está pasando en España es una vergüenza. Los socialistas están poniendo el Estado de Derecho en duda, porque tienen funcionarios que se dedican a escribir lo que ellos quieren y a filtrarlo antes". La tercera (pel moment, que hui estan sembrats) de la portaveu del Consell, Paula Sánchez de León, a propòsit del Cabanyal i que podeu veure en Vilaweb: "¿Actuaría Zapatero del mismo modo si se tratara de una ley catalana o un plan urbanístico catalán? ¿Por qué el Gobierno perjudica constantemente los intereses de la Comunitat?".

Després diran que són "frases sacadas de contexto". Però, per a mi, la cançó de hui no admet cap dubte.

De justícia i decència

Ho he sentit moltes vegades, sota formes i procedències diverses, i per això ja fa temps que volia dir alguna cosa. Perquè els seus efectes pràctics, sense entrar en embulls etimològics ni erudites disquisicions sobre filosofia moral, no són en absolut inofensius. Però ha estat després de sentir-ho ahir mateix per enèsima vegada, i en boca del principal partit de l’oposició, que crec que cal, almenys, deixar-ho escrit. La cosa, d’entrada, pot semblar irrellevant: en les seues declaracions –que no recorde textualment—Rajoy deixava en mans de la justícia la capacitat de decidir sobre la "decència" de determinades persones imputades en el cas Gürtel. Ja dic que, d’entrada, podria semblar una ximpleria i que no vull enredrar-me en definicions, però l’assumpte té la seua importància. D’aquestes paraules, i de les que molta altra gent –a dreta i esquerra—llança en ocasions i amb propòsits similars, se’n deriva una cridanera confusió de conceptes i una perillosa atribució de responsabilitats, i és això el que m’alarma. Perquè segons aquesta visió, determinar si algú és o no decent (que ve a ser que respecta els bons costums, que no ofèn el pudor o que obra dignament) no està en mans del comú de les persones, sinó que han de ser els jutges qui ho facen. Ja veus, i jo que creia que, en un estat de dret, la feina d’aquesta gent era determinar la legalitat de les coses, i ara va i resulta que tornen a ser guardians de la decència i els bons costums...

Sobre la relació conceptual –sempre estreta, sovint confusa—entre ètica, moral, justícia i dret s’ha escrit molt i ja he avançat que no és aquest el lloc per a complexes exposicions al respecte. Però qualsevol text bàsic sobre el tema comença distingint entre allò "cultural" o moral (és a dir, allò que és "just" en base a una concepció general sobre el que és bo o roïn en cada moment i societat) i la codificació formal d'aquestes concepcions en base al dret. Tampoc no vull embolicar-me ara en discutir qui té la legitimitat per definir aquesta "concepció general del que és bo o roïn". Per als creients de qualsevol religió, aquest paper està clar, i faran per adaptar el seu comportament moral als "manaments" que corresponga. Els no creients, òbviament, ho tenim més complicat: es mire com es mire, tenir algú que et diga què és bo sense necessitat de pensar-hi massa és molt pràctic, i això del "pecat" és un gran invent pel que té de simple i eficaç. Tendir a unificar actituds immorals, pecaminoses i delictives en un únic concepte és, en aquest sentit, lògic i comprensible. Però també totalment inapropiat, perquè –per sort—els origens i les conseqüències de totes tres qualificacions són, ara i ací, radicalment distintes. Ser immoral t’allunya –o hauria de fer-ho—de les persones que comparteixen un codi moral determinat; el pecat et duu a l’infern de cap, previs els tràmits pertinents, i el delicte doncs depén de com siga de bo el teu advocat. Les combinacions, per tant, són diverses, a saber. L’avortament és legal, moral (per a mi) i pecat. Rebre un rellotge o un vestit com a regal d’un corrupte és immoral (per a mi), però no sembla ser pecat ni delicte, al menys per a dos de tres magistrats del Tribunal Superior de Justícia de València. Impedir el pas a una excavadora és moral (per a mi), però il·legal i, supose, serà pecat segons de qui siga la constructora. Mentir és pecat, immoral i, de vegades, il·legal; tret que sigues Canal 9, que llavors simplement és normal.

En última instància, i definició en mà, la major part de les conductes delictives duen aparellades actituds immorals, indignes o indecents. Però no sempre és així, i ho serà menys com més injustes sigues les lleis. Igualment, presuposar la contrària per simplificació extrema (és a dir, creure que només és immoral allò que és il·legal) és una fal·làcia inacceptable. I, a més, tòxica. Insistisc, i aquest és l'origen i sentit d'aquestes ratlles, en que hi ha molts comportaments immorals, indecents, indignes i inacceptables que no estan tipificats com a delicte, i que per tant no poden caure dins l’àmbit judicial ni hauriem d'esperar una eventual condemna per qualificar-los com a tals. Som les persones, d’acord amb les nostres conviccions i principis –i no en base a aparells legislatius més o menys complexes en la seua formulació i aplicació—les que valorem aquests comportaments, o hauriem de fer-ho, per actuar després en conseqüència. Jo no sé vosaltres, però per elegir amics, parella i fins i tot representants polítics, jo no demane un certificat de penals, ni molt menys la partida de bateig. En tinc prou amb establir una valoració (sovint intuitiva, sempre revisable) d’allò que espere de les persones amb les que em relacione, d’acord al meu codi del que és bo o roïn; si no m’apanya el que veig, encara que la persona en qüestió complisca escrupulosament les lleis, faig via.

El que vull dir, en suma, és tan discutible com vulgueu, però a mi m’aprofita per anar fent. El meu comportament cap als demés (i cap a mi mateix) està guiat per un conjunt de normes morals, per definició bàsicament comunes a les de la majoria de la gent del meu entorn social immediat. D’aquesta gent espere, per tant, comportaments comparables als que tracte d’aplicar-me, i quan valore que això no es compleix, ho considere immoral. Com que no crec en la justícia divina, no em cal aplicar el concepte de pecat ni delegar en ningú aquesta aplicació ni els consegüents càstigs o penitències. I, quant als delictes, els restringisc al domini del dret i a la jurisdicció dels jutges. Del que, al remat, se’n deriva que admiraré, faré cas, aniré de festa, m’enamoraré i/o votaré no només a qui cumplisca la llei, sinó a qui es trobe més pròxima o pròxim a la meua concepció moral de la societat: a qui em semble, a mi, decent, honest, honrat, noble o com vulgueu dir-li. La Conferència Episcopal i l’Audiència Nacional, a les seues coses. Però sobre la decència o indecència d’algú, diga el que diga Rajoy o qui siga, ja decidiré jo. M'estime més equivocar-me que deixar en mans de ningú aquesta responsabilitat.