"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 28 de febrer del 2017

En gran



Fins fa poc estava dedicada al botànic, micòleg i naturalista niçard Jean-Baptiste Barla, sobre qui probablement mai m'haguera interessat si no fóra per la mania d'escriure aquestes coses, però de la biografia del qual m'ha sorprès la seua contribució, amb la participació de diversos artesans i pintors, a la fabricació de motles de bolets amb finalitats científiques i educatives. Ara mateix, però --les vicissituds taxonòmiques no afecten només als caragols-- sembla prevaler l'opinió d'incloure-la en el gènere Himantoglossum, nom que ve a significar "llengua de corretja" i que s'adiu més al label inusualment llarg i estret d'altres parents que a les flors púrpures d'aquest. Siga com siga, l'actualment anomenada Himantoglossum robertianum, abans coneguda com Barlia robertiana, no solament és una de les nostres orquídies més espectaculars per grandària i aspecte, sinó que també sol ser, junt amb les molt més discretes abelleres fosques, de les primeres en aparèixer a les nostres comarques litorals i sublitorals. Comença, un any més, la temporada d'orquídies; i ho fa, com ha de ser, en gran...



H. robertianum
, aquest cap de setmana passat, a Calp, Polop i Benissa (Marina Alta). Aquest pot ser, per a les orquídies i els orquidiòfils, un any magnífic.


D'acord, açò va d'orquídies. Però després del que s'ha dit, no puc estar-me de posar un dels models de bolets de Barla, exposat al Museu d'Història Natural de Niça, de la web del qual procedeix la imatge. A la pròxima volta que hi passe, he d'entrar precís a veure'ls; i si en vengueren, algun se'n vindrà cap a casa...




I encara, deixeu-me que afegisca una petita actualització, per si interessa: quan vaig escriure l'entrada no vaig voler dir res, tot esperant a la presentació oficial que es feia l'endemà; però al País Valencià, 2017 serà un bon any per a les orquídies. L'any, de fet.





divendres, 24 de febrer del 2017

Mai molta, sempre diferent




A la Mediterrània, els paisatges de l'aigua són un element tan escàs com canviant. Lluny de l'aparent immutabilitat dels rius, els estanys o els aiguamolls d'altres latituds, els nostres ambients humits reflecteixen el caràcter irregular i imprevisible del clima que, en última instància, els alimenta, fins el punt de fer d'aquesta irregularitat un tret singular i distintiu. Les característiques rambles mediterrànies, eixutes durant llargs períodes de temps però capaces de desguassar volums ingents d'aigua en poques hores, en són un exemple típic, però en cap cas únic: precisament la temporalitat (és a dir, l'alternança entre períodes de sequera i d'inundació) caracteritza un tipus d'hàbitat, les basses mediterrànies, reconegut per a prioritari per la legislació comunitària. Fins i tot els rius de cabal continu o els aiguamolls litorals mostren, en el nostre context territorial i per les mateixes causes, una notable variabilitat temporal en cabals i nivells, no solament d'un any a un altre sinó també en cada estació. En ocasions, la mà humana ha accentuat aquesta temporalitat, tant de forma directa --per exemple, per necessitats vinculades a determinats aprofitaments, com ara el conreu de l'arròs-- com indirecta, com succeeix en actuar sobre els aqüífers que alimenten deus i brolladors; en altres casos, però, la nostra influència secular s'ha dirigit a tractar d'assuaujar la irregularitat i la imprevisibilitat, raó per la qual, des de fa segles, hem sembrat rius i barrancs de presses i assuts per alimentar hortes i molins.

Podrien dir-se moltes coses sobre la forma en què escassetat i variabilitat afecten als éssers vius --plantes i animals-- que colonitzen els nostres paisatges de l'aigua, i que han hagut de desenvolupar adaptacions específiques i de vegades sorprenents a aquests medis. Però em permetreu que ho deixe per a una altra ocasió, perquè allò que m'interessa ara té més a veure en la forma en què els humans (o, si més no, alguns humans) percebem aquests paisatges i els seus trets primordials: per escassa, la simple presència de l'aigua --fins i tot la més petita de les fonts o el rierol més esquifit-- sempre mereix, quan apareix en les nostres terres, una especial consideració; però també per canviant, perquè segons siga el moment, l'any o l'estació, la mateixa font i el mateix rierol poden arribar a mostrar cares tan distintes que a penes resulten recognoscibles. Potser és per això que, en dades com aquestes, després de les pluges generoses dels mesos passats, ens llancem al camí per tal de veure una cara diferent dels nostres escassos i canviants paisatges de l'aigua: la de l'abundància.





Aquest és l'aspecte que, després dels últims temporals, mostra el monumental Embassament de Tibi, una extraordinària obra d'enginyeria bastida a finals del Segle XVI --encara en ús-- que per la seua rellevància patrimonial i mediambiental mereix un comentari més detallat que deixe, també, per a millor ocasió. Pel moment, deixem-ho en una simple constatació: l'abundància serà, com sempre en aquestes terres, passatgera i efímera; però costa creure, rodejant el pantà desbordant amb l'esvelta silueta del Maigmó tancant l'horitzó, que hom es troba a la mateixa porta de l'eixut i extrem migjorn valencià. Bon cap de setmana!




diumenge, 19 de febrer del 2017

Mapa i mappa


Sempre he pensat que trobar els noms amb els que batejar els més de quinze-mil tàxons, entre gèneres i espècies, que Linné va descriure en la seua vasta obra sistemàtica, degué representar per al genial científic suec un esforç d'imaginació molt considerable. Molts d'aquests noms tenen el seu origen en obres gregues i llatines --no necessàriament relacionades amb la història natural-- de les quals Linné era un profund coneixedor. Els noms dedicats a altres científics i naturalistes són també relativament freqüents, i tampoc no falten els derivats de termes populars procedents de moltes llengües europees o de l'àrab. Sovint, però, els noms escollits per Linné demostren la seua prodigiosa capacitat d'observació, com també i en ocasions un peculiar sentit de l'humor: convindreu, a la vista del seu particular disseny, que designar aquesta conquilla com a Cypraea (a hores d'ara, Leporicypraea) mappa sembla d'allò més escaient.




Fins fa uns anys, els taxonomistes, com el propi Linné, feien servir de forma quasi exclusiva les diferències morfològiques (de vegades subtils) per justificar la separació entre unes espècies i unes altres. Prenent com a base aquest criteri, Leporicypraea mappa es considerava com una única espècie, relativament comuna i estesa per la pràctica totalitat dels oceans Índic i Pacífic des de sud-Àfrica fins a Polinèsia, per bé que diferenciada en diverses varietats més o menys locals i no sempre fàcilment distingibles entre elles. Però en els últims anys, la generalització de l'ús de les tècniques moleculars i genètiques, en aquest com en altres grups d'éssers vius, ha modificat profundament els criteris taxonòmics que s'hi apliquen: de vegades, formes morfològicament dispars no mostren diferències genètiques significatives que justifiquen la seua consideració com a tàxons distints. En altres casos, però, es produeix la situació inversa, i poblacions difícils de distingir només pels seus trets morfològics mostren entre elles distàncies genètiques notables (explicables, per exemple, per l'existència de barreres físiques, ecològiques o de comportament que limiten l'encreuament recíproc entre elles). En aquest cas, cadascuna d'aquestes poblacions genèticament diferenciades és considerada com una unitat evolutivament significativa (ESU, per les seues sigles en anglès) i passa a merèixer una consideració taxonòmica especial.

Leporicypraea mappa representa un bon exemple d'aquesta última situació: d'ençà que el biòleg nord-americà Christopher Meyer va començar, a finals dels anys 1990, els seus estudis genètics en cipreids, la que antigament es tenia per una única espècie ha experimentat diverses reinterpretacions taxonòmiques, que l'han duta --pel moment-- a ser disgregada en fins a nou tàxons diferents agrupats, al seu torn i segons els autors, en quatre o cinc espècies distintes: L. geographica, indopacífica (i dins de la qual hi ha qui diferencia algunes poblacions del Pacífic, que consideren una altra espècie denominada L. rewa); L. rosea, pròpia de les costes de l'est d'Africa; L. mappa en sentit estricte, que sembla centrada en les Filipines i la seua rodalia; i L. viridis, que s'esten des de Nova Caledònia fins a la Polinèsia. Un esquema que encaixa bé amb les dades genètiques disponibles, i que s'adiu amb les hipòtesis sobre l'evolució del grup.




Dalt, a l'esquerra, ,L. viridis subsp viridis. A la dreta L. mappa s.s. Baix, a l'esquerra, L. rosea subsp rosea. A la dreta, L. viridis subsp admirabilis. Com pot comprovar-se, la distinció morfològica entre elles no sempre és senzilla. 


Tard o d'hora, les vicissituds taxonòmiques que afecten a les Leporicypraea --i a altres grups-- tenen un reflex inevitable en les meues calaixeres i les seues etiquetes: la publicació d'una nova monografia representa revisar tots els exemplars de la col·lecció per veure si s'adapten millor o pitjor a les últimes propostes, ben entès que, com és evident, no compte amb la possibilitat d'analitzar genèticament els meus exemplars i que m'he de guiar per la procedència atribuïda a cadascun d'ells i, si fóra el cas, pels eventuals matisos morfològics --color i dibuix del disseny, forma de la conquilla, etc-- que permetrien diferenciar-los. Hi ha, però, altres trets que, sense deixar de ser morfològics, resulten  si més no curiosos quan es fan servir per a diferenciar unes formes d'unes altres: recentment, dos especialistes en el gènere (Felix Lorenz i Randy Bridges) han reparat en el fet que, a diferència del que passa amb la resta de les formes de L. rosea, els exemplars procedents de les illes de Maurici i la Reunió no reaccionen a la llum ultraviolada; com que aquesta propietat depen de la presència de determinades proteïnes en la conquilla i, per tant, estaria determinada genèticament, n'han descrit per a la població de les Mascarenyes la subespècie ultraviola. La qual cosa ha tingut com a conseqüència, a banda d'un notable increment en el preu dels exemplars d'aquesta procedència, que haja hagut d'afegir, a la lupa i als llibres que constitueixen el meu equip habitual d'identificació, una petita làmpada de llum ultraviolada. I que l'antiga, comuna i intranscendent L. mappa haja esdevingut un dels tàxons més interessants per als estudiosos i els col·leccionistes; potser Linné ja en sospitava alguna cosa, perquè ara mateix diria que fa falta un mapa per a navegar per la procel·losa i canviant taxonomia de les mappa.

Imatge amb llum ultraviolada de L. rosea subsp aliwalensis (sud-Àfrica), amb la seua fluorescència roja característica a aquesta longitud d'ona, i L. rosea subsp ultraviola (Maurici), que no mostra cap reacció, 







dissabte, 18 de febrer del 2017

Seta




El blanc de la neu ha deixat pas, tot just un mes després, al blanc dels ametlers que acaben de florir. Blanc sobre blanc, llavors i ara, per les blanques llicorelles que el riu de Seta deixa al descobert en el seu curt recorregut, i sobre les que han anat bastint-se pobles, camins i bancals. Podria ser, per això i amb propietat, una (altra) vall blanca; però tampoc no li va malament l'apel·latiu de reclosa ("saepta"), d'on el mestre Coromines fa derivar el nom amb que a hores d'ara la coneixem, i amb el que la van conèixer abans moriscos i mallorquins. Hi tornaré, en unes setmanes, quan el blanc dels ametlers --esguits de blanc, perquè en aquestes terres, l'ametler és quasi sempre un arbre de vora, o bé comparteix l'espai amb les verdes oliveres-- haurà deixat pas al rosa esplendorós de les bresquilleres. Però hi ha dies que el cos demana serra, i d'altres que demana vall; hui, quan he eixit de casa camí de la Serrella, em pensava que seria dels primers, però al remat ha pogut més la Vall de Seta, blanca i tancada, preciosa sempre.





Triar serra o vall per caminar no és, només, qüestió de costeres: en aquestes terres abruptes, trescar per l'"ager" --la "ruralia" de l'enyorat Joan Pellicer, de la desaparició del qual s'acaben de complir deu anys-- pot arribar a ser tan exigent com fer-ho pel "saltus". Sobre tot, quan l'ager en qüestió està solcat per rierols i barrancs profundament encaixats, i els senders que el recorren acusen els més de 1.000 litres per metre quadrat que s'han arreplegat a la zona entre novembre de 2016 i gener de 2017: demà serà dia de cruixidures, i he eixit de fang fins a les celles; però ha pagat la pena...





divendres, 10 de febrer del 2017

Ocells d'hivern




Està el fred, per suposat. I sovint el vent, i aquelles vistes tan clares i obertes que solen acompanyar-lo. Fins i tot, de tant en tant, està la neu. I després, estan també ells, i les seus corredisses entre les penyes espigolant les molles que deixen els excursionistes. Diuen els qui ho entenen que no se sap encara molt bé d'on venen ni on se'n van, i hi ha qui porta ja molts anys tractant de saber més dels seus secrets. Però siga com siga, en dates com aquestes, no puc imaginar-me els paisatges de Montcabrer, Aitana, Benicadell o Bèrnia sense l'alegre presència dels bardissers, part tan irreemplaçable dels nostres hiverns muntanyencs com el fred, el vent i les vistes. I, de tant en tant, la neu. Bon cap de setmana!







dimecres, 8 de febrer del 2017

Símbols



Les últimes ventades els han fet caure de l'arbre que els produeix, i al qual donen el nom amb què és conegut pels botànics: Tetraclinis  prové del grec i significa "quatre llits", per les quatre escates llenyoses que allotgen les llavors i que formen el característic estròbil o pinya que singularitza el gènere. Quan el vaig plantar al pati, ja fa uns quants anys, no ho vaig fer només pel seu innegable valor ornamental, ni tampoc per la seua provada resistència a condicions ambientals extremes: l'araar (Tetraclinis articulata) és l'únic representant d'un gènere endèmic de la Mediterrània sud-occidental, relativament freqüent en el nord d'Àfrica, on és molt apreciat per la seua fusta i per les seues propietats medicinals, però extremadament escàs en Europa, on només es consideren com a naturals les poblacions de les serres de la rodalia de Cartagena --la qual cosa justifica el nom de savina o xiprer de Cartagena amb el què sovint és també conegut-- i les que apareixen a l'Illa de Malta, on és considerat com a arbre nacional i on se'l anomena għargħar. No he pogut esbrinar quina de les múltiples qualitats que adornen aquest arbre singular va fer que els maltesos li atorgaren aquesta honorífica consideració. Però quan veig, escampades arreu del pati, les petites pinyes blavenques obertes i perdudes ja les seues llavors, no puc deixar de pensar en el seu paregut --segons se les mire-- amb minúscules creus. De Malta, evidentment, i se non è vero, è ben trovato, o com siga que es diga en maltès.



Xiprers de Cartagena plantats a la Serra de Crevillent (dalt) i l'Orxa (baix)