"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 29 de gener de 2021

Hurrengoan


Doncs això, hurrengoan, a la pròxima, perquè aquesta volta no ha pogut ser. Però l'Athletic tampoc ho va tindre fàcil, em sembla, almenys fins que va treure al camp pràcticament tots els titulars. I ens queda, en tot cas, l’orgull d’haver vist l'equip lluitant fins el final, el mèrit --i el gran gust-- d'haver eliminat al Madrid, i la satisfacció de veure com, durant uns dies, Alcoi i l’Alcoià han estat notícia i ho han estat en positiu, que ja ens va bé. I ara, a més, el Barça ja no té cap excusa per no guanyar-la... Zorionak Athletic, hurrengoan irabaziko dugu. I Amunt Alcoià, sempre.



Posats a il·lustrar açò amb algun animal, els millors candidats haurien estat, sense dubte,  els lleons. Però fa uns dies, mentre repassava referències per a l’entrada anterior, vaig conèixer el "pit-roig de l’eusquera" (Euskararen Txantxangorria), símbol d’una iniciativa per promoure l’ús de la llengua recolzada per nombroses institucions i entitats basques, entre elles i per cert, els principals equips de futbol; d'acord, ve un poc agafat pels pèls, però el txantxangorri em va fer gràcia i no m’he pogut resistir a posar-lo. I com que hui és divendres, i fa uns dies que no em trec del cap --ves a saber per què-- aquesta pel·lícula ni la seua banda sonora, no em resistisc tampoc a recuperar el vell costum de desitjar-vos, amb música, un bon cap de setmana. Bon cap de setmana, doncs, cuideu-vos molt, i alerta --una altra volta-- amb el vent.




dimarts, 26 de gener de 2021

Simbolismes


A la vista de la quantitat (i la varietat) de llegendes que en parlen i de simbolismes que se li atribueixen, ha d'haver pocs ocells que hagen despertat un interès tan viu en la cultura popular europea com l'entranyable i eixerit pit-roig. I sembla evident, també, que la causa d’aquest interès té una relació directa amb el mateix tret que li dóna nom. Molt abans de que la tradició cristiana associara amb la sang de Crist el color rogenc que el caracteritza, la imatge més estesa del pit-roig remetia, d’una o altra forma, al foc. Diuen, per exemple, que per als antics nòrdics representava el llamp i que, per això, se'l vinculava amb el deu Thor. Però la relació entre foc i ocell es repeteix en moltes altres llegendes, en les quals apareix avivant amb el seu aleteig  una foguera en el pessebre per a mitigar el fred del Jesuset, duent aigua en el seu bec a les ànimes del purgatori o, com en el cas de Guernsey, directament com a responsable d'haver baixat el foc des del cel i haver-lo entregat als habitants de l'illa. 

Potser aquesta imatge atàvica de missatger entre el cel i la terra és també la causa de que en alguns països cèltics com Irlanda o Cornualla s’amenace amb desgràcies diverses a qui gose matar-lo, per bé que en altres llocs --com en algunes zones de Portugal, on se'l coneixia com a porco-bispo-- el dia de Sant Esteve se'l capturava i sacrificava de forma ritual. Quant als simbolismes, hi ha qui associa els pit-rojos amb la confiança, la caritat, la compassió, la pau domèstica o l’esperança de tornar a la llar, i en alguns llocs es considera que veure'l és senyal de novetats imminents o fins i tot, si arriba a entrar dins d’una casa, presagi de que algú hi morirà. No és l’única associació de l’ocell amb la mort, ja que antigues rondalles britàniques li atribueixen el costum de cobrir amb fulles els cossos morts --sobretot de xiquets-- que queden abandonats al bosc. Robert Graves remunta a la tradició celta la consideració del pit-roig com a encarnació de l'esperit de l'any nou, tot i que la seua vinculació actual amb el Nadal britànic és molt més recent i té un origen com a mínim curiós; i encara  hi ha qui interpreta que la seua representació en alguns quadres --com el famós Jardi de les Delícies-- simbolitza la lascívia i el desig sexual. 

Detall del "Jardí de les delícies" i targeta nadaleca anglesa. De la xarxa

Hi pense en aquestes coses de llegendes, rondalles i simbolismes mentre l'hivern va avançant al pati i els pit-rojos que han decidit passar-lo ací, ignorants de la seua profunda càrrega al·legòrica, segueixen voletejant inquiets entre branca i branca. I recorde algunes de les coses que es coneixen de la biologia d'aquest ocell, únic representant d'un gènere que recentment ha estat relacionat amb la família dels papamosques, els còlits o els bitxacs, i que també ha despertat des de fa temps l'interès dels investigadors, que han dut a terme nombrosos estudis sobre diversos trets de l'espècie. La seua marcada territorialitat, per exemple, que contrasta un poc amb la imatge pacífica i afable que transmet (i que fins i tot porta a Stephen Moss a vincular la preferència britànica per aquest ocell amb la defensa aferrissada del seu territori), o el seu caràcter de migrador parcial, que fa que algunes poblacions del nord d'Europa es desplacen milers de quilòmetres fins a àrees més càlides com la Península Ibèrica, on també hi viuen poblacions reproductores que, almenys en alguns casos, són temporalment reemplaçades pels nouvinguts. 

A casa, tot i que no es permeten massa familiaritats i mantenen sempre una distància prudent, els pit-rojos no semblen especialment preocupats per la nostra presència --ni per la de les gates-- fins el punt que hi ha voltes que no estic segur de qui està observant a qui. M'agrada pensar que aquest comportament curiós i relativament confiat és potser degut a que procedeixen d'algun d'aquells països civilitzats on els ocells en general, i aquests en particular, són apreciats i benvinguts en cases i jardins; a la nostra, per descomptat, també ho són. I, tot i no ser els únics ocellets capaços de recórrer distàncies formidables en els seus desplaçaments migratoris, sorprèn un poc que ningú --que jo sàpiga-- els haja invocat mai com a símbols de tenacitat, obstinació o resistència, que crec que els pegaria bastant bé (millor, diria, que això de la lascívia, que no ho acabe de veure). Ja se sap, en tot cas, que el món dels símbolismes és sempre bastant relatiu, i ja heu vist que, en el cas dels pit-rojos, hi ha bona cosa d'opcions per a que cadascú trie la que més li convinga; jo, amb que seguisquen alegrant-nos els hiverns volant lliures pel pati ("A Robin Redbreast in a Cage / Puts all Heaven in a Rage", va escriure William Blake) ja em done per més que satisfet.


Les referències al simbolisme del pit-roig (amb freqüència, associades també amb el caragolet --wren, en anglès-- i, de tant en tant, amb el reietó o goldcrest) abunden en internet, i tot i que rarament remeten a fonts documentades, amb un poc de paciència es pot arribar quasi sempre a trobar-les. Per no fer-ho llarg, em perdonareu que no haja recollit ací la majoria d'aquestes fonts, però m'ha divertit especialment fullejar el clàssic "Birds in Legend, Fable and Folklore" d'Ernest Ingersoll i "The White Goddess: A Historical Grammar of Poetic Myth" de Robert Graves, tots dos disponibles en la xarxa, i el preciós "The robin: a biography" d'Stephen Moss, que tinc per casa. La relació entre el pit-roig i la lascívia en l'obra de Hyeronimus Bosch sembla procedir de "Bosch. Realidad, símbolo y fantasía", d'Isidro Bango i Fernando Marías, però no he pogut confirmar-ho. I quant al nom de l'ocell, ja veieu que utilitze pit-roig per ser la forma més estesa, encara que a Alcoi se'ls coneix com a reiets i que els meus pares, valencianoparlants de soca-rel, els anomenaven petirrons. No he sentit a ningú més utilitzar aquesta forma, que recorda al nom castellà de l'ocell (i a l'aragonés petirroi) i que en realitat, segons el mestre Eugeni Reig, és un diminutiu de petit; potser era a això --a la seua petitesa-- al que volien referir-se els meus pares...




diumenge, 24 de gener de 2021

Pedres


Algunes, la majoria, sàviament disposades per la mà humana per conformar els bancals, camins, corrals i despoblats que caracteritzen des de fa segles aquests paisatges de la muntanya. Però també d'altres que, sense perdre la seua disposició original, van ser treballades per a serveis i finalitats que hui només podem aventurar. I encara algunes més que no han estat mai arrencades ni domesticades però que se'ns mostren hui, per atzar i caprici de la geologia, com elements singulars i d'una bellesa estranya i salvatge... Moltes pedres, i de tota classe, en la passejada de hui per la Vall d'Alcalà: no era, cal dir-ho, la primera opció, però la ventada ha aconsellat deixar de banda els cims per buscar recer en clotades, barrancs i fondals, i els d'Alcalà, ja ho veieu, reuneixen com pocs, a mà i amb abundància, natura, història i paisatge. I uns bons minxos, també, que aquesta volta no ha pogut ser perquè es feia tard però a la pròxima sense falta.





La veritat és que, després de tots els mesos en que la Línia s'ha mantingut inactiva darrerament, fa un poc de cosa dir-ho. Però la realitat és que la primera entrada d'aquest blog data d'un 24 de gener de 2010, la qual cosa significa que hui compleix onze anys de vida. Discontinua, atzarosa i sovint carranquejant, sense dubte, però vida al cap i a la fi; i això sempre és cosa, em sembla, digna de celebrar. Gràcies, de tot cor i una volta més, per haver estat ací tots aquests anys, i anem a per els dotze...





dijous, 21 de gener de 2021

Més moral, encara


Soc ben conscient, vos ho puc assegurar, de com està la cosa de complicada a Alcoi, i sé també que, al remat, això del futbol no deixa de ser un tema més aviat intranscendent i fins i tot un poc frívol. Però que voleu que vos diga, eliminar al Reial Madrid no és cosa que es veja tots els dies, i deixar-se dur per una estona, encara que fóra tancat a casa i davant del televisor, tampoc està malament, senta d'allò més bé i fins i tot potser que ajude a guanyar altres coses molt més importants... No va poder ser l'any 46, ni tampoc fa huit anys, i és una llàstima no haver-ho pogut viure en directe en el Collao; però per eixe gol, en el mínut 114 i jugant amb 10, ha pagat la pena esperar, i ja ho celebrarem millor a la pròxima, o quan puga ser. I alerta qui vinga ara, que de moral, ens en queda encara per a llarg. 





dilluns, 18 de gener de 2021

La negacionista (relats conjunts)

 


--Pe... però... Açò és increïble, no ho puc entendre! Què no em veus? Mira'm: les dents, les orelles, la cua... Toca'm, vinga! Ho veus? Un llop de dalt a baix, com ha de ser! Com pots tindre la barra de dir que no existisc?

--No, si reconec que, com a semblar-ho, si que sembla que sigues real, però això encara em convenç més; simplement, t'ho torne a repetir, jo no crec en els llops. Crec que sou un invent del govern, els mitjans corruptes i les multinacionals farmacèutiques per a manipular-nos i fer de nosaltres el que vulguen. Però no ho aconseguiran, perquè alguns hem despertat i ja no ens xuplem el dit... I mira, no sé com ho hauran fet per a que fins i tot a mi em parega que realment hi eres ara ací: segur que ens posen alguna cosa en el menjar, o serà per tot el que ens llancen damunt amb això dels chemtrails; potser és el 5G aquell, o qualsevol altra cosa que no volen que se sàpiga. Ara, siga el que siga, la veritat és que és efectiu; fins i tot m'ha fet l'efecte, tal qual, que m'acabes de fotre un mos...


La meua proposta, totalment fictícia, per als relats conjunts. I si, jo també crec que la cosa no acabarà bé per a la Caputxeta conspiranoica; almenys, aquesta, no posa en perill a ningú més.



dissabte, 16 de gener de 2021

De bona família

Ja he parlat alguna altra volta de la meua especial predilecció per aquesta planta, fins el punt de gosar proposar-la com a símbol vegetal de les terres de parla catalana. Nosaltres l'anomenem habitualment cepell "en clara al·lusió a la noblesa de la fusta de la soca o cep", deia l'enyorat Joan Pellicer; però el nom de bruc, que sembla enfonsar les seues arrels en l'antiquíssima llengua dels celtes, no ens és en absolut estrany i, de fet, l'apliquem a altres espècies pròximes del gènere Erica. I quant al qualificatiu d'hivern, ningú no pot dubtar de la seua idoneïtat: la imatge que acompanya aquestes línies va ser presa la setmana passada, a la sempre estimable Covalta, poc abans de que el fred i la neu canviaren per uns dies l'aspecte dels nostres paisatges (i dels de Madrid, també, per cert; com que a penes se n'ha parlat, igual no ho sabieu...).

La meua inclinació, en realitat, no és limita només a aquesta espècie, sinó que pot fer-se extensiva a molts dels seus parents pròxims, agrupats pels botànics en la família de les Ericàcies. I no només pels brucs pròpiament dits, molts d'ells de vistosa floració, amics --a diferència, precisament, del nostre cepell-- de les terres pobres en calç i especialment ben representats en la rica flora sud-africana. Entre les més de quatre-mil espècies que s'inclouen a hores d'ara en la família, hi sovintegen altres plantes ben conegudes per diverses raons i dotades d'atractius molt diversos. Pense, per exemple, en el nostre arbocer, evocador de les extenses laurisilves que cobrien les costes mediterrànies fa vint milions d'anys, o en la tenaç i modesta boixerola, parent pròxima de l'anterior i representant d'un gènere extraordinàriament diversificat en les terres californianes de clima mediterrani. Però també en les discretes brugueroles, no gaire freqüents a casa nostra però components fonamentals de molts paisatges europeus; en els diferents tipus de nabius (els mirtils, els més habituals, però també els negres i els vermells, a més de les diverses espècies, moltes d'elles americanes, que són objecte de cultiu), o fins i tot en els bellíssims nerets, rodondendres i azalees, tots ells inclosos al gènere Rhododendron, molt apreciat en jardineria i del qual se n'han descrit més de mil espècies distintes. Ja veieu, doncs, que a banda dels seus propis encants, que no són pocs, cal afegir-li al nostre cepell l'atractiu de formar part d'una família com cal: extensa, diversa, i indubtablement distingida.


Alguns retrats de família que he trobat entre les meues fotos, a saber: E. arborea, E. cinerea, E. tetralix, Arbutus unedo, brugerar de Calluna vulgaris, Vaccinium vitis-idaea i Rhododendron ferrugineum. Per a mostra un botó, que diuen. 

dimarts, 12 de gener de 2021

Camí de tornada

Fa unes setmanes, Tella --la de la imatge de l'esquerra-- i Génova, dues femelles adultes de trencalòs procedents del Pirineu d'Osca, van ser alliberades als terrenys del Mas del Peraire, a la Tinença de Benifassà. Abans d'elles, i des de la primavera de 2018, altres deu exemplars (sis polls i quatre adults) han anat arribant a la Tinença, en el marc d'un projecte en el qual he tingut la sort immensa de poder participar i que tracta d'aconseguir que aquesta emblemàtica espècie torne a aquelles terres on se'l coneixia com a crebalòs i que a penes conservaven viva la seua memòria. A hores d'ara, i de tots els alliberats, fins a set exemplars --quatre dels polls i tres dels adults, tots ells equipats per al seu seguiment via satèl·lit-- sobrevolen aquelles muntanyes que confinen entre Aragó, Catalunya i el País Valencià, en ocasions després d'haver fet llargs desplaçaments d'anada i tornada a altres serralades. De la resta, només un dels polls va morir (aparentment, després de l'atac d'una àguila daurada) poques setmanes després de volar, mentre que els altres adults han anat tornat als Pirineus, d'on procedien. Queda molt de camí encara fins que l'objectiu del projecte --la instal·lació en la zona d'una població reproductora estable-- puga donar-se per assolit; però és evident que en aquests anys s'han fet passes fonamentals en aquesta direcció, i no em puc resistir a fer un poc de memòria.

L'última volta vaig escriure ací dels crebalossos va ser l'abril de 2017, a tall d'un viatge a Jaca per conèixer de primera mà l'experiència aragonesa en el maneig de l'espècie. I la veritat és que la meua primera idea va ser partir d'aquell punt per ressenyar, amb una visió més aviat tècnica --i, per tant, voluntàriament asèptica-- algunes de les fites principals d'un projecte que en aquell moment i després d'un parell d'anys de treballs previs es trobava ja sòlidament perfilat. Ha estat l'amic i company Juan Jiménez, peça clau (junt amb els també amics i companys Juan Antonio Gómez i Martí Surroca) en tot el procés, qui m'ha convençut de provar un enfocament alternatiu: en primer lloc, perquè ja n'hi ha disponible un relat tècnic exhaustiu i detallat de tot el procés, des dels seus inicis fins a finals de 2019, al qual em remet i que vos anime a llegir si vos interessa conèixer les passes fetes fins aquell moment; però també, i sobretot, perquè Juan em suggeria aprofitar la llibertat del blog per contar algunes coses que no solen aparèixer en els informes oficials però que, en última instància, condicionen un procés com aquest i constitueixen  lliçons apreses que poden resultar útils per a casos comparables. No espereu, en tot cas, confessions sorprenents ni revelacions comprometedores; simplement, m'he posat a pensar en alguns d'aquests "factors ocults", no per misteriosos sinó per ser rarament esmentats; i, tal i com els recorde, els tractaré de contar...

I crec que el primer d'aquests factors al qual hauria de referir-me és, precisament, la motivació que va portar a un grup de tècnics, treballadors públics amb una extensa fulla de serveis (i, si em permeteu que ho diga, amb una cotna notablement desenvolupada després de decennis de treballar en i per a  l'administració), a anar més d'enllà de les seues tasques diguem-ne habituals i proposar-se desenvolupar un projecte complex i incert que, al remat, havia d'exigir un esforç suplementari gens menyspreable. La resposta més evident a aquesta qüestió és que es tractava --es tracta-- d'un projecte bonic: pel caràcter emblemàtic de l'espècie implicada, per la innegable atracció de l'àrea escollida per a la seua implementació, per la possibilitat d'experimentar una estratègia de reintroducció diferent a la seguida habitualment (translocació d'exemplars adults front al hacking de polls; haureu d'anar al informe tècnic abans indicat per a més detalls), fins i tot per ajudar a fer visible la rellevància del País Valencià, en matèria de conservació en un context fins i tot internacional. Estic convençut, però, que més enllà d'aquestes motivacions més o menys racionals, hi va haver un component d'oportunitat relacionat amb el moment en que es va plantejar la possibilitat d'iniciar el projecte, en un context de canvi --després de molts anys-- de govern i amb la percepció de que amb els nous aires que començaven a respirar-se pagava la pena intentar-ho, una volta més. Posar-se, de nou, un repte; com a tècnics, també, però sobretot com a persones.

Portada del pla de viabilitat, i algunes de les reunions tècniques prèvies al desenvolupament formal del projecte; la feia dels conservacionistes no sempre és tan glamurosa com es pensa...

Afortunadament, no vam ser els únics seduïts per la idea. Posar en marxa (i, sobretot, mantenir en funcionament cada dia) una iniciativa d'aquestes característiques representa un esforç ingent que només és possible gràcies a la implicació, discreta però imprescindible, de molta gent. I va ser molta, en efecte, la gent que s'hi va implicar per acabar formant un equip de treball extraordinari, per bé que tampoc no va faltar qui va tractar de posar --sense massa èxit, per sort-- tots els entrebancs possibles. Però si aconseguir aquesta implicació és un factor fonamental, encara ho és més comptar amb el suport (o, almenys, amb la conformitat) de les autoritats responsables que, en última instància, havien de ser les que decidiren la viabilitat del que es pretenia dur a terme. I crec que, també en aquest cas, va haver un factor d'oportunitat --en aquest cas, política-- gens menyspreable: vincular la recuperació d'una espècie emblemàtica extingida al discurs de Reconstrucció del País que prevalia en aquells primers compassos del Govern de Botànic no requeria un gran esforç d'imaginació. Restablir allò que s'havia perdut, recuperar l'orgull dels valencians --també-- pel seu patrimoni natural, posar en valor en el context estatal i internacional els esforços en la conservació d'aquest patrimoni (deixar de ser perifèrics i reclamar-nos com a centrals, en diem), i fer-ho a més a més en una zona severament afectada per processos de despoblament rural, van ser algunes de les idees força que --junt amb el compromís de que seria un projecte barat i, perquè no dir-ho, la valentia política d'encetar un camí nou i de resultats encara incerts-- van fer que la llavors consellera Elena Cebrián donara el seu suport decidit i imprescindible al projecte. I m'atrevisc a dir que també ella recordarà durant molt de temps aquell dia d'abril de 2018 en què, junt amb la Vicepresidenta Mónica Oltra, els alcaldes de Rossell, Vallibona i la Pobla de Benifassà i més d'un centenar de persones de la zona, vam donar la benvinguda a Bel als primers polls de crebalòs que retornaven a la Tinença. 

Cartell del projecte, presentació a Rossell i benvinguda als primers polls lliurats per la Vulture Conservation Foundation a Bel, l'abril de 2018, abans del seu trasllat als hackins prèviament enllestit. 

No voldria, arribats a aquest punt, fer-ho molt més llarg; potser en altre moment, perquè la veritat és que la cosa donaria encara de si. Però no puc estar-me d'esmentar, ni que siga per damunt, un últim factor que crec que mereix ser tingut en compte, i que de fet ha estat per a mi una de les majors fonts d'aprenentatge en tot aquest procés: les pròpies característiques de l'espècie i el disseny de les actuacions dutes a terme han exigit un esforç especial i permanent de coordinació, creació de complicitats i recerca d'acords entre persones i entitats molt diverses. D'entrada, i sense anar més lluny, amb els governs de Catalunya i Aragó i el propi Ministeri, que han fet seu el projecte i amb qui s'han establert vincles estrets de col·laboració, tant a nivell tècnic com institucional. Però a més, i en ser el crebalòs una espècie amenaçada i especialment emblemàtica, qualsevol iniciativa implica no solament una tutela estricta per part de les administracions, sinó també una especial atenció per part dels científics i els investigadors que, en ocasions, fa molt de temps que s'hi dediquen i que en alguns casos poden acabar desenvolupant un cert sentiment patrimonial sobre ella. Ha calgut parlar molt (en reunions, sovint, però també amb un gitam davant quan ha fet falta) i algun que altre ego ha requerit un esforç afegit, però fins ara les línies bàsiques acordades i els compromisos adquirits per totes les parts implicades segueixen vigents; i vull creure que la modèstia, gens impostada, amb la que vam encarar aquest projecte des del primer moment, ha estat un element clau per aconseguir-ho. I quant a mi, només puc dir que haver pogut viure-ho i participar-hi --en un moment professional, a més a més, molt més lligat a papers i a despatxos que al treball de camp-- ha estat un autèntic privilegi; que gràcies a aquest projecte, n'he après molt --sobre crebalossos i sobre les persones, ja ho heu vist-- i he conegut a gent extraordinària amb la qual estaré en deute permanent. I que tan de bo que, algun dia, l'espècie complete aquest camí de tornada que tot just s'acaba d'encetar, i el primer crebalòs nascut a la Tinença sobrevole de nou aquelles terres esquerpes i bellíssimes; i jo que ho veja, si pot ser.


De dalt a baix, la "Gaseta del Crebalòs", eina de comunicació del projecte confeccionada pel Parc Natural de la Tinença de Benifassà; moviments mensuals d'un dels exemplars, que poden seguir-se a la mateixa Gaseta; i un dels polls i un dels adults dels alliberats a la zona. 



divendres, 8 de gener de 2021

Any de neu


Francament, no puc dir que li tinga jo molta fe al proverbi en si, perquè sense anar més lluny el gener de l'any passat Gloria ens va deixar, a més d'aigua a manta, un bon tallonet a la serra, i ja veieu després com van anar les coses. Però tal i com està l'assumpte, tampoc no es perd res per donar-li al refranyer una altra oportunitat. Així que, ben entès que un any de Déu vindria a ser, bàsicament, un bon any, tan de bo que les neus que ens està duent la tal Filomena complisquen, enguany si, amb allò que s'espera d'elles paremiològicament parlant. I entre això, les vacunes, un poc de sort i molt de trellat, a veure si el dos mil vint-i-u es guanya finalment el qualificatiuque falta ens fa.




Lliure ja --pel moment, i toque ferro-- de contactes amb el virus, i superat per tant el confinament domiciliari nadalenc, no he volgut deixar passar l'últim dia de vacances per anticipar-me a la previsible allau de gent que omplirà les muntanyes el cap de setmana i m'he allargat a Mariola a fer una ullada. Molta boira i poca neu fins els vuit-cents metres, però a l'altura de l'evocador Racó Llobet, que passa per poc dels mil, dos pams llargs acumulats i una nevada encara intensa que m'ha dissuadit de seguir pujant. Ja pujaré més dissabte, o diumenge, si trobe algun lloc tranquil; i millor si ja no neva, que enfocar amb les mans gelades i el torb en les ulleres no se'm dona gens bé...