Feliç 2024

Després d’un quants anys sense anar-hi (per causes diverses, però entre elles hi ha també que les últimes vegades em van resultar un poc massa multitudinàries), aquest matí he tornat a la ja tradicional pujada excursionista de Cap d’Any al Montcabrer. He de dir, quant a això, que la meua sociabilitat no ha patit cap canvi substancial i segueix tan limitada com ve sent habitual; però enmig de tota la gent --suficient però no excessiva, m'ha semblat aquesta volta-- hi havia amics i amigues als què feia temps que no veia, i amb qui m’abellia passar ni que fora una estoneta, més encara en un lloc pel qual compartim una estima especial i en un moment al què hem convingut en dotar d'un innegable simbolisme. Al remat, ho pensava baixant ja cap a casa, haver volgut tornar a acomiadar l’any al cim de Mariola no deixa de ser coherent amb l’expressada voluntat d’aprofitar, aquest Nadal, tots els bons moments possibles, i he de dir que aquest, tal i com s’esperava, ho ha complit sobradament: transitar pel 2023 no ha estat, a temporades, tasca fàcil, però també ha tingut moments brillants, aprenentatges intensos i experiències inoblidables, i m'ha agradat poder començar a dir-li adéu allà dalt amb un somriure i en bona companyia. I pel que fa al 2024, en unes poques hores l'encetaré també entre gent estimada, i encara que m'hauria agradat més que començara ben plogut, sense bombes criminals i amb l'ultradreta (d'ací i d'arreu) un poc menys envalentida, encara li queden dotze mesos per davant i ja veurem al capdavall com va el trajecte. El desig, almenys, no admet matisos: que tingueu una molt bona entrada d'any, i que aquest que està a punt de començar siga, sobre tot, un any feliç.

Bon any

Potser la situació, just a les portes d'un any per començar i a peus d'una venerable savina nou voltes centenària, hauria requerit, no sé com dir-ho, un poc més de misticisme. Però és curiós que haja estat ara, mirant-me les imatges, que hi haja reparat, perquè en aquell moment em vaig limitar --ho recorde nítidament-- a menjar-me l'entrepà i a admirar el port majestuós i la sòbria bellesa de l'arbre i de l'entorn en el qual creix, mentre tímidament el primer sol del matí començava a tocar les seues branques. I si no em va nàixer, allí mateix, cap pensament presumptament solemne o transcendent sobre el pas del temps, la capacitat de resistència o les virtuts de la tenacitat i la perseverança, trobaria inoportú i fins i tot un poc indecorós tractar de fer-ho ara. Em permetreu, doncs, que ho deixe així, perquè al remat aspirar simplement a seguir gaudint de la bellesa, siga com siga que se'ns vulga presentar, no deixa de semblar-me un bon propòsit per a l'any que està per començar. Que tingueu, de tot cor, un feliç 2022. 

El Alto de las Barracas, cim culminant del País Valencià amb 1.837 metres d'altitud (a penes 23 més que l'emblemàtic Penyagolosa, a qui durant molts anys se li va atribuir aquest honor) ha estat l'última muntanya a la que hauré pujat aquest 2021 que donarem per tancat en unes hores. Un recorregut magnífic pel sempre estimable Racó d'Ademús, no solament pel cim --al que potser li falta, per al meu gust, un aire un poc més de 'pic' i unes vistes més obertes-- sinó també, i sobretot, pel camí i els paisatges que cal travessar fins arribar-hi, molt especialment els extraordinaris boscos de savina --jalonats, ja ho heu vist, per exemplars centenaris-- i les bellíssimes pinedes de pi rojal amb savina muntanyenca que caracteritzen aquestes altures de la serralada Ibèrica. I quant a l'any, doncs que voleu que vos diga... Ho deixarem també --ja ho deia l'altre dia-- en que se m'ha passat molt ràpid, i que ha estat, tot plegat, un poc estrany, cosa que no hauria de sorprendre venint des d'on veníem. Tan de bo que les foscors --moltes-- que encara persisteixen es vagen esbandint en l'any que ara comença, i que vosaltres (i nosaltres) ho vejam. Bon any, de nou, i als mallorquins i mallorquines, feliç Diada!

No escric balanços

Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
nasquí per aguardar-te, per veure com venies.

Vicent Andrés Estellés

Feia un vent aspre i glaçador, diumenge passat, al cim del Montcabrer. Però hi havia també molts amics i companys --ja sabeu que ens hi trobem, cada darrer cap de setmana de desembre, per celebrar el Cap d'Any--, i ganes de passar-ho bé, i la boira i els núvols dibuixaven imatges precioses en uns paisatges mil vegades vistos però sempre sorprenents. I després, el vent va amainar, va eixir el sol, i fins i tot la cama, que m'havia molestat un poc a la pujada, em va deixar gaudir sense problemes del camí de tornada... Mai no he estat persona propensa als balanços --ja ho he dit, també, alguna volta-- i no trobe que siga, ara, un bon moment per canviar: aquest any que s'acaba ha tingut massa moments aspres, i hi ha un risc evident que, en fer escandall, acaben ocultant tot allò que hi ha hagut de bo, que ha estat molt. Però si en fera, de balanços, potser em quedaria simplement amb aquella imatge de diumenge passat, al cim del Montcabrer: fins i tot en els pitjors moments, quan el vent bufa fort i la boira esdevé espessa i glaçadora, hi ha un instant, un paisatge, un sabor o un somriure que paga la pena viure i recordar. Recordaré 2014 per moltes coses, bones i dolentes, alegres i tristes; però espere fer-ho, també, per haver estat l'any en què --deixeu-me que ho diga així-- vaig re-aprendre a valorar els petits gestos, els instants, els detalls.

I 2015? 2015 serà un any esplèndid, estic convençut; tant, que potser quan estiga acabant-se, fins i tot m'abellisca escriure un balanç... Pel moment, que el comenceu --jo espere fer-ho també-- de la millor manera possible. De tot cor, salut i bon any!

Tradicional(ment)

La pujada d'ahir --muntanyenca i festiva-- a Montcabrer per tal d'acomiadar l'any ha estat una de les poques tradicions nadalenques (o perinadalenques, si ho preferiu) que han pogut resistir, enguany, el pas del temps i el pes de les circumstàncies. Em va agradar, en tot cas, retrobar amics i coneguts als quals feia temps que no veia, i a molts dels quals és molt probable que no veja fins l'any que ve, quan és també probable que alguns dels costums i els usatges dels quals hem hagut de prescindir aquest Nadal resorgisquen adaptats a unes noves condicions; o potser seran substituïts per uns altres diferents, però que acabarem fent també nostres, que ja ho deia Fuster: "totes les tradicions, en el seu principi, són novetats, i les novetats no són mai massa encantadores". Pel moment, he decidit prescindir també d'una tradició curta però arrelada d'aquest blog, i no esperaré fins demà per desitjar, als mallorquins i mallorquines, que tingueu una bona Diada; i a tots, que 2014 siga --no demane gran cosa-- un any que pague la pena recordar. Feliç any nou!

No demano gran cosa:

poder parlar sense estrafer la veu, 

caminar sense crosses, 

fer l'amor sense haver de demanar permisos, 

escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa: 

escriure sense haver d'estrafer la veu, 

caminar sense pautes, 

parlar sense haver de demanar permisos, 

fer l'amor sense crosses.

O bé, si sembla massa: 

fer l'amor sense haver d'estrafer la veu, 

escriure sense crosses, 

caminar sense haver de demanar permisos, 

poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa...

Miquel Martí i Pol

Feliç 2013

No tot és desar somnis pels calaixos

rodejats d'enemics o bé d'objectes

que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita.
Podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l'esperança.
Serem allò que vulguem ser.

Miquel Martí i Pol

És possible que aquest que comença no siga, tampoc, un any senzill. Però si més no, que no ens prenguen les ganes de seguir lluitant. Ni de pujar muntanyes. Salut i bon any, i que cap somni es quede en un calaix.

Ara marxe a buscar l'Home dels Nassos, que diuen que l'han vist fa una estona per Alcoi; però no puc resistir-me a deixar aquesta imatge, que li manlleve a l'amic Àngel (gràcies!): si l'any no pinta bé, sempre podrem tractar de pegar-li la volta...

Bon any!

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc pel mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d’aurora.

Miquel Martí i Pol

Que l'any que comença vos siga amable i propici. Que trobeu la felicitat allà on siga que la busqueu, i que no la deixeu escapar si és que vos surt al pas sense cridar-la. I, sobretot, que no falten mai les forces per seguir imaginant camins, trencant foscors i cercant aurores. Solc rera solc, pas rera pas.

Feliç any nou!

¿Qui sinó tots --i cadascú per torna--

podem crear des d'aquests límits d'ara

l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,

l'espai de vent on tota veu ressoni?

Públicament ens compromet la vida,

públicament i amb tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades

fugim del foc si el foc ens justifica.

Miquel Martí i Pol

Que 2011 siga també un any d'obrir camins, d'assolir reptes, d'horitzons lliures i cels serens... Que l'enceteu molt bé, que tots els vostres propòsits, desitjos i esperances, siguen els què siguen, es facen realitat. Serem allò que vulguem ser. Bon any, de tot cor!