El país dels nenúfars

Les dues hores i mitja de trajecte per carretera que separen l'aeroport d'Schiphol del poble de De Westereen i el càmping al qual ens allotjaríem, anticipaven els trets fonamentals del paisatge que ens acompanyaria els dies successius: en dues paraules, pla i verd. De fet, una part substancial d'aquest sector de Frísia, al qual s'accedeix des d'Holanda del Nord a través de l'Afsluitdijk, es troba per sota del nivell del mar, i els aiguamolls, les torberes i els canals s'hi fan presents pertot arreu. El recorregut pels més de trenta quilòmetres del dic, amb el Mar de Wadden a una banda i l'IJsselmeer --i els seus extensos camps eòlics-- a l'altra, resulta per si mateix un trajecte certament singular, especialment per a qui, com és el nostre cas, no està familiaritzat amb aquestes infraestructures colossals i la peculiar geografia que generen: la coneguda dita "Deu va crear la Terra però els neerlandesos van fer els Països Baixos", que ens recorda oportunament Francesc, resulta en aquest context especialment reveladora. 

Flors --i fulles-- de nenúfar groc (Nuphar lutea); l'IJsselmeer (en frisó, Iselmar) des de Koarnwertersân; canal de Nikje Feart, junt al nostre càmping; nenúfar blanc (Nymphaea alba), freqüent també als aiguals de la zona; i penó o banderí amb la bandera de Frísia davant l'església de Sant Benet, a Damwâld.

D'ençà que a mitjan dic vam entrar oficialment a Frísia, la seua característica bandera va començar a veure's quasi pertot arreu, però molt especialment --quasi sempre en forma de banderí-- en les cases dels poblets que visitem. Per cert, si heu llegit la descripció vexil·lològica de l'ensenya, haureu vist que les figures roges que sovint s'interpreten com a cors són en realitat fulles de nenúfar o seeblatt (pompeblêden en frisó), la qual cosa justifica el títol d'aquesta entrada. I potser fora també convenient aclarir que, en referir-nos ací a Frísia, ho fem en realitat a un dels territoris que històricament formava part de la gran regió ocupada pels frisons i que, en un sentit ampli, s'estenia almenys des de la denominada Frísia Occidental, a la província neerlandesa d'Holanda del Nord, fins a l'actual Frísia Septententrional, a la frontera entre Dinamarca i el land alemany d'Schleswig-Holstein. La llengua frisona només ha perviscut fins a hui dia a aquest darrer territori, al municipi de Saterland, a la Baixa Saxonia alemanya, i a la província neerlandesa de Frísia (Fryslân), a la que com s'ha dir es refereixen aquestes línies i on hi ha el major nombre de parlants. De la relació entre els tres territoris i la posició del nacionalisme frisó al respecte, potser en parlarem en un altre moment; ara com ara, tornarem al diari del viatge, que en aquesta primera jornada vam completar amb una passejada per l'acollidor poble de Burgum i la rodalia del llac de Burgumer Mar, molt a prop seu i part del Paisatge Nacional dels Boscos de Frisia del Nord (Noardlike Fryske Wâlden). 

Vistes del Burgumer Mar; xavos (Hydrocharis morsus-ranae) i fredelugues o judies (Vanellus vanellus) a la seua rodalia; informació a l'accés a l'àrea natural de Soetspolder; i canals en l'entorn del llac.  

Amb la llengua i la cultura com a objectius essencials --però ja es veu que no exclusius-- del viatge, ens va semblar oportú dedicar la nostra primera jornada completa a terres frisones a conèixer Ljouwert, capital del territori i seu d'algunes entitats rellevants del mateix. El centre de la ciutat, de poc menys de cent-mil habitants i aspecte animat i acollidor, alberga diversos punts d'interès, com ara la seu del Fries Museum, de visita imprescindible per saber un poc més de la cultura i la història frisones; ubicat en un modern edifici, el museu compta amb una magnífica col·lecció d'objectes molt diversos, tot i que he de reconèixer que no vaig acabar d'entendre del tot el seu plantejament expositiu, ni el tractament que dedica a la llengua. No molt lluny hi ha l'edifici de la Friske Akademy, entitat normativa i d'investigació sobre el frisó que ens vam haver de limitar a veure per fora per ser festiu, com també altres monuments representatius de la ciutat com la torre Oldehove (en restauració ara) o diverses esglésies d'interès. Finalment, encara vam completar el dia amb la visita a la històrica --i fotogènica-- ciutat de Dokkum, coneguda entre altres coses per les seues fortificacions i per la figura de Sant Bonifaci, qui va ser martiritzat ací. Eixa mateixa nit, la Selecció Espanyola va guanyar el Mundial; ningú no va llançar coets al càmping... 

Dalt, vistes de Ljouwert: la Plaça Zaailand i el Palau de Justícia des del Friske Museum; vaixells històrics a la Willenskade; seu de la Friske Akademy; esglèsia Gran o Jacobina, i esglèsia de Sant Bonifaci. Baix, diferents indrets de Dokkum: Molí de Hoop, construit sobre un dels baluards del segle XVI; edifici de l'Ajuntament; església Gran de Sant Martí; església de Sant Martí i Sant Bonifaci; i Capella de Sant Bonifaci, aixecada el 1934 en el lloc en el que la tradició situa el martiri del sant.

La xifra de parlants del Frisó Occidental oscil·la segons fonts entre les 400.000 i les 480.000 persones, la qual cosa representa a prop del 60 % de la població del territori. La situació, però, no és en absolut uniforme: a les àrees urbanes, on es troba a més a més molt influït pel neerlandès, el seu ús és molt més dèbil que a les zones rurals. Amb tot, sembla que la situació de la llengua --que cal recordar que té caràcter cooficial a la província-- es manté relativament estable, i hi ha entitats, com Afûk o el Moviment Frisó, que duen a terme una tasca molt activa en la defensa i la promoció del frisó. No obstant això, la seua presència a l'educació i els mitjans de comunicació es considera per part de certes instàncies com a clarament insuficient, i almenys des de la perspectiva d'un visitant ocasional, no pot dir-se que el frisó gaudisca de molta visibilitat: la major part de les senyalitzacions vials, com també la informació turística a molts municipis, es troben exclusivament en neerlandès, i els establiments privats que fan servir la llengua pròpia són pràcticament testimonials... Potser que, a més a més de la pilota (ja vos contaré...), el país dels nenúfars i el de l'olivera compartim algunes altres coses com la facilitat per treure la bandera i amagar la llengua. Però també, n'estic segur, la voluntat de perviure malgrat tot, i gent disposada a no rendir-se.

El nord, de nou

És molt probable que, fa alguns anys, m'haguera estès més amb això d'aprofitar per fugir de la calor, però vist com està anant l’estiu a Europa, les meues expectatives al respecte són més aïna limitades. A més, és evident que Frísia no és Islàndia, i l’única volta que he estat als Països Baixos recorde haver-ne passat (supose que per allò de la humitat) per a donar i vendre, així que amb no patir massa xafogor pel dia i poder dormir raonablement fresquet per la nit, ja em donaré per satisfet. En tot cas, l'objectiu del viatge que començarem demà i que ens durà per uns dies a les vores del Mar de Wadden no són tant els refugis climàtics com els naturals i, molt especialment, els culturals: si l’any passat va ser l'extraordinària Illa de Man i la seua voluntat per recuperar l'idioma, enguany ens hem proposat saber una mica més –sense cap més pretensió que la simple curiositat-- de la llengua frisona i el seu estat a la província neerlandesa en la què encara s'hi parla i on és cooficial. I si a més a més, entre dics, pòlders, aiguamolls i plataformes de marea, tenim la sort de veure foques o alguna àguila marina (les vaques i els cavalls ja els donem per descomptats), doncs molt millor encara... Ja vos contaré si això, oant gau, en Fryslân boppe!

Hauria pogut il·lustrar açò baixant de la xarxa alguna imatge de les illes, el Mar de Wadden o la bandera de Frísia, que té la seua gràcia i m'agrada especialment. Però segur que quan torne ja hauré fet de tot això unes quantes fotos, i m'he estimat més deixar-ho per llavors. El cas és que com que no estic caminant molt aquests dies, tampoc no sabia molt bé com fer-ho, i al remat he acabat per tirar ma del Montcabrer i el Mas de Llopis, que crec que van ser l'última eixida que vaig fer abans de la canícula. Relació amb Frísia? cap, evidentment. Però per una volta tampoc m'ho tindreu en compte, veritat?

Llum de mar

Al sud d’Essaouira, entre el Cap Sim i el poble d’Imeswan (Imsouane), un seguit de tossals que representen de fet els estreps occidentals de la serralada de l’Atles, s’aboquen sobre l’oceà tot donant lloc a un preciós litoral en el què les extenses platges d’arena daurada alternen amb  cales, esculls i penya-segats, de vegades d’unes dimensions considerables. Deixant de banda la suggerent i turística Essaouira, i alguns nuclis --com Sidi Kawki, Tafedna o el mateix Imsouane-- on s’obri pas un turisme vinculat al windsurf i a altres esports nàutics, la major part d’aquesta ventosa costa manté encara la seua essència agrest i solitària. Els nombrosos llogarets amazics, quasi sempre envoltats per les extraordinàries deveses d’argània característiques d’aquesta zona, ocupen les parts més altes dels turons, sovint a prop dels quasi sempre eixuts oueds i a una distància prudencial de la mar; a la seua vora, allà on la topografia ho permet, sovintegen les cabanes de pescadors, humils edificacions (moltes d’elles directament excavades a l’espadat) que, de vegades, donen lloc a nuclis pintorescos a molts dels quals només es pot accedir a peu o amb mules (o camells) a través dels nombrosos senders que recorren la ribera o la uneixen amb els indrets habitats.

Després d’haver conegut, fa ara un parell d’anys, part de la costa del Sàhara Occidental i el sud del Marroc, la possibilitat de caminar per aquest abrupte sector del litoral atlàntic del país era una temptació difícil de resistir. La proposta: un recorregut panoràmic que, després d’una primera jornada dedicada a visitar Essaouira, va començar a Sidi Kawki (o Kaouki, ⵙⵉⴷⵉ ⴽⴰⵡⴽⵉ), on férem la primera nit, i acabà a Id Laasri, des d’on ens desplaçàrem finalment per carretera fins Agadir. Quatre etapes de marxa tranquil·la, allojant-nos en cases locals --encara que la idea inicial era acampar, la previsió de forts vents i els obstacles burocràtics van fer que els nostres guies s’hi inclinaren finalment per aquesta opció-- a Sidi M’barek, Sidi Ahmed Essayeh (ⵙⵉⴷⵉ ⵃⵎⴷ ⵙⵙⴰⵢⵃ) i Tafedna (ⵜⴰⴼⴹⵏⴰ), en un trajecte que a més d’acostar-nos, ni que fora superficialment, a la vida en aquelles terres a cavall entre la muntanya i l'oceà, ens va permetre travessar un paisatge fascinant de dunes, espadats, argànies i tabaibes. Vistes obertes, vent i llum de mar, i una volta més una companyia extraordinària que ho va fer tot encara més brillant. I el convenciment, també, de que no hem de tardar molt en tornar-hi, 

No m’estendré aquesta vegada en els detalls d’una caminada esplèndida, en general senzilla --tot i que amb alguns trams un poc més feixucs; em venen al cap la pujada a Djebel Igzoulne, o els barrancs que cal travessar abans d’arribar, la darrera jornada, a la platja d'Imerditssen-- i amb la durada escaient per a no quedar-se curta ni arribar a resultar monòtona. Ho deixarem, doncs, amb algunes imatges que, com sol passar-me sovint al Marroc per no disposar de mapes adequats, no m’han resultat fàcils d’assignar a uns topònims vacil·lants tant en àrab com en taixelhit, però que recullen alguns dels punts més interessants del viatge, a saber i de dalt a baix: el morabit de Sidi Ahmed Essayeh i les dunes d'Assif n’Boud; dues vistes de la medina d'Essaouira; els nostres camells a la platja de Sidi Kawki i dues vistes de la costa baixa d'aquest tram; llit de l'oued Aghbalou, junt a Sidi M'barek, amb els salts d'aigua pràcticament secs a hores d'ara; plataformes a la platja de Bizergane; penya-segats abans de la platja d'Iftane i barques a aquest indret, un dels pocs d'aquesta costa accessible amb vehicle; dunes arribant a Sidi Ahmed Essayeh; cales a Idrar; matollar d'Euphorbies i Kleinies i camells pasturant a Tassaksout; platja de Taftast Ouaoulil; argànies a Djebel Igzoulne; vistes de Tafedna des de la muntanya; caminant entre llogarets amazics; te, amlú i oli d'argan per a recuperar forces; una argània amb fruits, i una altra modelada pel vent sobre la platja de Tabayat, a prop de Timezguida Outfas; un camaleó camí d'Aftas Imerditssen; cabanes de pescadors a aquest llogaret, final del nostre recorregut a peu; i una de les cases que ens van acollir, aquesta a Id Laasri. I quant a la companyia, gràcies una volta més a Pako pel comboi; a Moha, Mohamed i Abdu, guies i cuiners, i les famílies que ens van allotjar a sa casa; i molt especialment a Josep Maria, Pino, Santi, Lluís, Marta i Loles; de la mateixa forma que les imatges no li fan justícia al paisatge, res del que puga dir li'n farà al privilegi d'haver pogut compartit aquests dies amb vosaltres.