Vides exemplars (II)

"Quan va poder, no va voler; quan va voler, no va saber; quan va saber, ja no podia". El biògraf va somriure, íntimament satisfet. No era culpa seua que l'obra que li havien encarregat no donara per a més: hi ha vides que caben en un llibre, d'altres en una cançó; però a moltes altres, els sobra amb una sentència. O amb un epitafi.

Vides exemplars (I)

Tots els seus biògrafs coincideixen en qualificar-lo, de forma unànime, com la persona més indecisa que mai haja existit sota la capa del cel. De fet, va ser la seua proverbial incapacitat per adoptar una resolució ferma i irrevocable davant qualsevol de les disjuntives que al llarg del temps se li anaven presentant, la que va elevar la seua vida a la categoria indiscutible de mite. No hi ha constància que mai, ni una sola vegada en els llargs anys de vida que li foren donats, aconseguira inclinar-se obertament per una opció o per la contrària sense haver de passar, de forma alternativa, per fases de convenciment absolut i posterior retractació respecte a totes dues. És per això que cal atribuir a una simplificació --perfectament comprensible, en tot cas-- el fet que, molts segles després, la legenda haja acabant destacant sobre altres episodis vitals igualment remarcables la seua aparent i desconcertant capacitat de ressuscitar després de mort.

Oníric

Coneixia cada pas amb la seguretat de qui els ha repetit mil vegades. Admirar, primer, l'espontània sensualitat del seu gest de retirar-se els cabells, deixant al descobert un coll commovedorament perfecte; després, resseguir-li lentament la rodonesa elegant i evocadora dels muscles, dibuixar el seu contorn amb les puntes dels dits, avançar lentament esquena avall assaborint en el trajecte cada milimetre de pell. Explorar, sense pressa, el deliciós territori delimitat per les fines cintes del sostenidor, demorar amb fruïció el moment d'assolir el fermall i alliberar la tensió dels gafets. Veure caure els tirants, i amb ells tota la resta, i la promesa dels pits a un sol gest de distància...

Va tancar els ulls. Durant un segon etern, interminable, va esperar escoltar --com les mil vegades anteriors-- el so estrident i repetitiu del despertador. Però el que va sentir, aquesta vegada, va ser el seu nom en llavis d'ella, i un tendre "et passa res?". I per un instant, només per un instant, no va saber que fer: en el seu somni, mil vegades repetit, sempre havia despertat abans d'arribar a aquest punt.

Desitjos

–Mai no m'havia passat res de semblant...

A la finestra, les primeres llums de l'alba començaven a retallar el perfil de les serralades del remot i misteriós confí del regne. Amarats de suor, sadolls de passió, la fada del riu –ulls bellíssims, cos inusualment sensual– i el vilatà ben plantat d'escassa hisenda però de noble cor romanien nus, un al costat de l'altre; els llençols, rebolicats, semblaven estrafer les siluetes muntanyenques, cada cop més discernibles sobre el cel que llostrejava.

–Mai no m'havia passat –va repetir la fada. I encara no conseguisc entendre-ho.

–Doncs no puc dir que m'haja semblat que fóra la primera vegada...

–No sigues fava –va dir ella, girant el cos cap al vilatà amb distreta voluptuositat. Ja saps que no és això el que vull dir. Les fades tenim la nostra vida privada, cossos eternament joves i desitjos que els encenen sovint. I jo no he estat, precissament, de les més recatades; ni amb bruixots, ni amb humans, ni tampoc amb altres fades i nimfes quan ha sigut el cas...

–Ja ho sabia, tot això. Hi ha llegendes i succeïts, i la gent conta històries... Però no veig encara què és el que no entens.

–Doncs està ben claret, rei. Fa segles que sóc fada. He donat l'oportunitat de demanar-me desitjos a milers d'homes i dones, joves i vells, rics i pobres. He concedit pràcticament de tot: et sorprendria com d'excèntrics podeu aplegar a ser els humans pel que fa a aquesta qüestió. Cert que l'or i les riqueses són el primer que us ve al cap a quasi tots. Però tampoc no han estat poques les vegades que m'han demanat poder i glòria, conéixer països llunyans o jeure amb alguna donzella o algun jove especialment agraciats i esquius. El que mai no m'havia passat, mai en tots aquests segles, és que algú em demanara passar la nit amb mi...

–Si de cas, el que costa de creure és que no haja passat abans. Tens un cos bellíssim, la teua veu és dolça i acaronadora... Però, si et val com a explicació, em fa l'efecte que quasi ningú para atenció a la dona que n'hi ha darrere de la fada. Potser és l'ambició, potser els encega la perspectiva de ser rics i poderosos. Potser tu tampoc no ho poses fàcil... Però jo no ho vaig dubtar ni un instant.

La fada el va abraçar dolçament –És molt bonic, això que em dius. I he de dir-te que ha estat una nit com en recorde poques. Però encara no em crec que, en proposar-te un desig per concedir-te, no m'hages demanat recuperar la vista.

–No et negaré què és el primer que vaig pensar. Però allò que realment desitjava, després de sentir la teua veu, era poder-te tocar, i em va semblar un risc inacceptable no poder fer-ho. I, més encara, poder veure després amb els meus ulls allò al que hauria renunciat...

La fada va posar els seus dits sobre els ulls del vilatà. Per un instant va pensar en com li explicaria, al següent peticionari, que aquesta vegada no hi hauria desig concedit perquè ja l'havia gastat de bestreta... Era una cosa ben irregular; seria un escàndol, hi hauria queixes, potser sancions. Però no hi havia altra opció: tampoc ella hauria pogut marxar sense complir el desig de sentir la seua mirada, recorrent-li el cos de dalt a baix...

Conteu contes

"Per aquells dies el Gnom Sense Cognom treballava en el ram de l'afavoriment d'amors i sovint entrava en complexes reflexions sobre la seua feina.
A casa del vinater, mentre bevien most, comentava preocupat:
--Un home gros, desagradable i amb menys cervell que un mosquit em demana la lluna i jo, si puc, li done la lluna. Ara, em demana enamorar una jove tendra, gentil, sensible, intel·ligent i jo... Puc aconseguir-la, però...
L'altre gnom digué:
--Entenc. Però si ella s'enamora de veritat, no hi ha problema. Els enamorats són feliços. Pitjor seria casar-se amb un jove meravellós sense estimar-lo.
--Tu creus? Jo no en sé molt, d'amors.
--Voldries muntar bones parelles. I no tens poder per a això.
--No puc estar vigilant l'enamorament. Si després la xica es troba desenamorada i amb un mal home...
Demanà llavors el Gnom Sense Cognom als seus superiors que el canviassen de ram. I com que la resposta tardava, va concedir a una vella prostituta l'amor d'un jove príncep; aleshores es va sentir sobtadament transportat a una altra terra i amb facultats per a concedir la pluja".

"No és tan senzill concedir amors", Josep Vicent Marqués, Amors impossibles. Tres i Quatre.

M'agrada llegir contes, com aquest de Marqués --de la mort del qual es van complir dos anys fa només uns dies. I també, quan ve al cas, contar-ne i que me'n conten. Feia ja temps, però en una llarga vetlada de fa unes setmanes, esgotades ja la major part de botelles i converses i cobert sobradament el repertori musical, algú es va alçar i va començar a parlar del bosc esporuguidor i perillós en que s'endinsava la Caputxa Vermella, ja sabeu, "tan segura de la seva pròpia i incipient sexualitat que aquesta imatgeria freudiana tan òbvia no la intimidava gens".

Alguns i algunes més van anar animat-se també, i la nit es va omplir de princeses, pastors, dimonis i esperits més o menys joganers. Jo hauria volgut acollir-me a Garner, Poe, Valor, Pedrolo o Monterroso, però és més el què he oblidat que el què encara recorde. Així és que tornaré a llegir-los, a ells i a alguns més, per poder-los contar si torna a presentar-se. I per animar, també, a que seguisquen contant-me'n.




La Caputxa Vermella que dic i que segur que coneixeu és la de Contes per a nens i nenes políticament correctes, de James Finn Garner, traducció de Quim Monzó i Maria Roura (Quaderns Crema, 1995). La imatge és d'Estella Warren en aquella campanya de Chanel nº 5 de fa uns anys...