Horabaixa

Sota el cel d'horabaixa que l'empara
natura tota se condorm en pau,

només mon cor és dolçament esclau

d'un remoreig que no s'apaga encara;

d'un remoreig que vol tornar cançó,

i és prop i és lluny, i és calma i passió.

Maria Antònia Salvà

No sé molt bé com dir-ho perquè potser només són manies meues. Però sempre m'ha fet la sensació que hi ha paraules que quasi són, per elles mateixes, un poema complet. 'Horabaixa', per exemple. Bon cap de setmana!

Florint sobre florit

A hores d'ara, i per a la majoria de nosaltres, el vesc és poca cosa més que una planta curiosa i un poc extravagant, les utilitats de la qual han quedat reduïdes, com a molt, al seu ús efímer com a ornament nadalenc o com a coartada oportuna per a un bes més o menys fugisser. Utilitats banals, si es vol, però que enfonsen les seues arrels en una sòlida i antiquíssima reputació com a planta màgica i curativa, originada al seu torn en unes característiques biològiques i un cicle de vida certament cridaner. El vesc (o visc) és, com és sabut, una planta hemiparàsita --a diferència de les paràsites estrictes, també pot efectuar la fotosíntesi-- que només creix sobre les branques de certs arbres, per als quals pot acabar constituint una plaga. Les seues llavors, especialment adaptades a la dispersió per part dels ocells –el nom científic de la griva és Turdus viscivorus, açò és, menjador de vesc-- queden fixades a les branques, en ser expulsades junt amb els excrements de les aus, gràcies a la presència d'una substància especialment apegalosa, secularment usada com a pega per a enviscar. Tot i que actualment el seu ús medicinal està desaconsellat, ha estat àmpliament utilitzada en medicina popular per a tractar diverses afeccions. 

Hom pensa que van ser els trets singulars del seu cicle de vida, junt amb el seu caràcter sempre verd --que contrasta poderosament amb la nuesa hivernal de les branques de molts dels arbres sobre els quals viu-- els que van facilitar que se li atribuïra un caràcter sagrat: és ben coneguda la referència de Plini el Vell a les cerimònies que duien a terme els druides per collir-lo, i que tan familiars ens resulten a tots aquells que hem crescut llegint les aventures d'Astèrix. De fet, i a aquestes altures, no sabria dir si les meues simpaties pel vesc es deuen a la seua innegable singularitat biològica, o si més bé hauria de buscar-les en l'evocadora imatge de Panoràmix enfilant-se a un roure amb la seua falç d'or.

No sóc gens supersticiós, ni em preocupa especialment ser víctima dels llamps, els incendis o els mals esperits; però ja fa molts anys que quasi mai falta, penjat a la porta de casa, un ramellet de vesc. Com que a la meua comarca no es fa, solc aprofitar les eixides a Penyagolosa, els Ports o el Maestrat per fer-ne provisió, per la qual cosa estic acostumat a la forma que creix sobre els pins i a la què els botànics anomenen Viscum album subsp. austriacum. Aquest cap de setmana passat, però, vaig poder veure també, a peus del Moncayo, la subespècie tipus, que parasita altres arbres, i que creixia amb abundància sobre els ametlers. Tots dos, hoste i paràsit, es trobaven alhora en plena floració --el primer amb les seues bellíssimes flors blanques, el segon cobert per les discretes inflorescències groguenques que li són pròpies-- donant lloc a una original i suggeridora sincronia fenològica que em va fer pensar si no hi haurà al darrere algun tipus d'adaptació, potser per optimitzar la tasca dels insectes que els pol·linitzen. El cas és que, des de diumenge passat, un pomell de vesc florit torna a penjar de la porta de casa. I he de dir que, d'ençà que l'he posat, no m'ha caigut damunt ni un sol llamp. 

Un altre 8 de març amb poc a celebrar i molt a reivindicar. Començant pel fet evident que la igualtat --real i efectiva-- no és cosa d'un dia ni de certes 'celebracions' especialment lamentables, i acabant per l'evidència que no solament els avanços són molt més lents del que caldria exigir, sinó que fins i tot s'albiren retrocessos realment preocupants. Hui els recorde, a les meues filles, el tèrbol atzur de ser tres voltes rebels; i a mi, em faig memòria que hi ha moltes formes de ser còmplice, de vegades sense ser-ne conscient. Bon cap de setmana!

Airejar-se

Imatge del fons de la Reserva de la Biosfera de Menorca

Me'n vaig cap a Menorca. He decidit dedicar a les Illes --després aniré també a Mallorca-- l’última setmana que em quedava de les vacances d’enguany, tot aprofitant també que, fa alguns mesos, els amics i amigues d’ICTIB–Impuls a la Custòdia del Territori a les Illes Balears, em van proposar de participar en algunes de les activitats que tenien previstes per a aquesta tardor. ICTIB és l’associació germana d’Avinença a les Balears; amb ella, i la xct de Catalunya, compartim objectius i plantejaments, i explorem vies de col·laboració i treball en comú. Un dels grups més actius, dins el moviment balear de custòdia, és el GOB-Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa: des de fa molts anys, una entitat ecologista de referència per a tots els què ens movem en aquestes qüestions, pionera també en l’aplicació dels acords amb propietaris, llauradors i ramaders (el seu projecte de custòdia agrària a Menorca ha esdevingut tot un model a seguir). A hores d’ara, ICTIB –amb una implicació especialment intensa del GOB i d’altres grups i entitats de les diverses illes-- està en plena fase de rellançament, i dins aquesta estratègia ha previst dur a terme diverses Jornades, una de les quals tindrà lloc a Mallorca a finals de la setmana que ve.

Hi haurà espai, per tant, per a reunions estratègiques i per a participar en les Jornades (que, per cert, se celebren a la finca --o possessió-- de Raixa, un indret emblemàtic que fa temps que tinc ganes de visitar). Però també per perdre’m en alguna cala, caminar pel Camí de Cavalls, acostar-me a la Serra de Tramuntana i conéixer un poc més aquestes terres de la mà de gent a la què m’estime especialment i de qui dóna gust aprendre. I segur que algun gotet de Xoriguer, guitarra en mà, caurà també... El que no crec que tinga és molt de temps per a dedicar a aquestes planes, així és que sabreu perdonar-me però ja vos ho contaré a la tornada. Bon cap de setmana --bona setmana sencera, de fet-- i fins novembre!

Mar enllà

Les Illes, sempre al cor i ara, també, a l'horitzó. Pel moment, però, un altre divendres --aquest cap de setmana, crec que m'inclinaré finalment per l'activitat-- i l'última setmana abans de les vacances. A qui les comence hui, els millors desitjos i fins prompte. I, a la resta, que seguiu gaudint-les o que l'espera se vos faça curta, molt curta.