"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 30 d’abril del 2013

Bellesa en flor




"Els sentits de l'home i dels animals inferiors semblen estar constituïts de forma que els colors brillants i certes formes, com també els sons harmoniosos i rítmics, causen plaer i es diuen bells, però sense saber nosaltres per què".

Charles Darwin, "L'origen de l'home" 


M'adone que, malgrat les reconegudes inclinacions botàniques i biofíliques d'aquest blog, les orquídies han ocupat fins ara molt poc espai en aquestes planes. Farem, en la mesura que es puga, per anar posant-li remei: enguany, la primavera està sent especialment propícia –almenys, fins que aquesta sobtada seqüela hivernal l'ha interrompuda per uns dies-- per observar aquest grup fascinant de plantes, que tanta passió desperta entre estudiosos i aficionats. He de reconèixer, però, que si hui m'he decidit per elles, no ha estat pel seu interès biològic i evolutiu, per la raresa d'algunes de les seues espècies ni per la seua extraordinària diversitat: ho he fet, bàsicament, perquè em semblen precioses. I és que potser Dostoievski exagerava quan atribuïa a la bellesa el poder de salvar el món; però no hi ha dubte que, si més no, fa que resulte un lloc un poc menys inhòspit.






Per si tinguéreu curiositat: les fotos corresponen a Orchis champagneuxii (la imatge principal i la inferior dreta), Neotinea maculataOphrys dyris i O. lutea, les dues primeres de la Safor i les altres de Mariola. I com que hui tinc ganes de ser positiu, no diré res de Cotino. Ni del que representa.





diumenge, 28 d’abril del 2013

Teràpia de blog


L'altre dia parlava, un poc de passada, del temps limitat que, entre unes coses i altres, puc dedicar-li ara a la xarxa en general i a la blogosfera en particular. La malaltia de la mare, tot i trobar-se encara en una fase relativament primerenca, avança amb rapidesa i exigeix que li prestem una atenció creixent, i els passeigs i les converses --estranyes, sovint-- ocupen ara, no cal dir que ben gustosament, una part substancial del temps que no dedique a altres ocupacions professionals i familiars. És inevitable, doncs, que la meua capacitat per atendre aquestes planes es veja des d'ara molt més limitada, fins el punt que en algun moment he arribat a pensar si no acabarà resultant simplement impossible mantenir-la.

Però si bé és cert que menys estones cara a l'ordinador representen una limitació rellevant (per exemple, tinc més difícil respondre comentaris o deixar-me caure per blogs amics, el que lamente molt especialment), m'he adonat que el principal efecte d'aquesta nova etapa s'esdevé precisament quan no hi ha el teclat pel mig. No sé si és una cosa habitual, si només passa els primers mesos o si té més a veure amb predisposicions personals; però el cas és que, a hores d'ara, em resulta molt difícil deixar de pensar, arreu i tothora, en l'Alzheimer i en tot el que representa. Tan bon punt deixe anar lliurement els pensaments m'hi trobe, indefectiblement, pegant-li voltes a l'evolució dels símptomes i les seues conseqüències, a les decisions que cal prendre des d'ara mateix i a les que caldrà prendre en un futur imprecís però inevitable... Voltes, al remat, que quasi mai porten enlloc; almenys, enlloc on pague la pena estar.

Afortunadament, hi ha moltes clarors en la meua vida a les quals acudir quan la foscor comença a fer-se massa densa i feixuga. Però m'he adonat també que el blog té, en aquestes ocasions, un paper que no s'ha de menystenir. Pensar en possibles entrades, decidir il·lustracions, escollir una cançó --coses que, de fet, solc fer en moments en què no tinc el teclat a mà; conduint entre València i Alcoi, per exemple-- són ocupacions que, ara més que mai, m'ajuden a esbandir recances recurrents i capficaments estèrils. I això és, bàsicament, el que volia dir: no sé molt bé com podré disposar del meu temps d'ara endavant, ni com afectarà això a aquestes planes, ni a moltes altres coses, algunes més importants i d'altres menys; però ara com ara, escriure --i pensar-- en la Línia em senta bé, i d'una forma o d'una altra faré per seguir fent-ho. Teràpia de blog, podria dir-se...






Foscors, deia... Hui m'he assabentat --encara em costa creure-ho-- que un bon amic ens ha deixat de forma sobtada. Ens coneixíem de tota la vida, tot i que durant molts anys els nostres camins van discórrer allunyats; però per damunt de matisos, distàncies o diferències, ens unia un amor incondicional per la muntanya. I la seua generositat, que ho feia tot molt més fàcil. Et trobarem a faltar, Inda. Molt.







divendres, 26 d’abril del 2013

L'art de la pintura




Tot i el seu tarannà llicenciós i faldiller, sempre es va oposar a que cap de les seues models --moltes de les quals van ser també les seues amants-- posara nua per als seus quadres. "És molt més excitant suggerir que mostrar", solia dir. "Trobe molt menys provocador un cos femení completament nu, que aquell que només s'insinua i les formes del qual he de fer l'esforç d'imaginar". Una anàlisi detinguda de la seua obra permet aventurar que, a més d'un domini excepcional de la tècnica, el mestre devia tindre una imaginació realment prodigiosa.

(per a la proposta d'abril de Relats conjunts)





El 25 d'abril té, a l'altre costat de la península, un sentit diferent. I encara que siga amb un dia de retard, mai no està de més recordar que, tot i que de vegades es faça esperar, l'hora del poble sempre acaba arribant. Bon cap de setmana! 







dijous, 25 d’abril del 2013

25 d'abril





És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.








Si les obligacions familiars no ho impedeixen, farem per estar dissabte a València, tot i que no puc dir que el lema de la manifestació d'enguany m'emocione especialment. Supose que l'elecció tindrà les seues raons, però a poca justícia podem aspirar –ni en el finançament, ni en moltes altres coses-- mentre els lladres que van entrar per Almansa seguisquen decidint per nosaltres: “amb rabosera elegància ens heu forçat a oblidar / que si sentim buit el ventre és per manca de menjar”. 

I per cert, encara que siga dit de passada: el corn marí, símbol de la resistència dels maulets que il·lustra --sobre el fons de la senyera d'Alcoi-- aquestes ratlles, és hui dia una espècie amenaçada a la Mediterrània, la recol·lecció d'exemplars vius de la qual ha d'evitar-se. Visca la terra, hui més que mai; però visca, també, la mar.



dilluns, 22 d’abril del 2013

Sant Jordi (i altres patrons)


He de confessar que, més enllà de les connotacions històriques i simbòliques, açò dels sants patrons –o patrones-- m'interessa més aviat poc. Per això, desconec els detalls del procediment que s'aplica a aquestes qüestions, des de que es proposa un candidat al patronatge sobre un territori, poble o col·lectivitat, fins a que s'emet –imagine que després de múltiples formalitats i prèvia audiència als interessats-- resolució definitiva al respecte. Però com que diuen que Sant Jordi va ser també patró de l'antic Regne de València fins que el va reemplaçar Sant Vicent Ferrer, supose que en algun lloc ha d'estar arxivat l'expedient amb els tràmits que se seguiren per substanciar aquesta substitució i on conste, als efectes que pertoquen, que es desposseeix al primer dels seus privilegis patronals per atorgar-li'ls al segon. Que no es tracta, enteneu-me, de remoure aigües passades o de crear polèmiques gratuïtes: no puc negar les meues simpaties per Sant Jordi, però tampoc no tinc res contra Sant Vicent ni contra la seua forma d'exercir el patronatge, que considere tan digna i solvent com la que més. Però mira, tinc curiositat per conèixer com es tramiten aquestes coses, que un no sap mai en què s'ha de veure. I, sobretot, m'agradaria saber que passa amb un sant patró –o patrona-- quan deixa de ser-ho, no fóra el cas que, per culpa d'algun tecnicisme, resultara que Sant Jordi encara segueix sent patró del País Valencià. O compatró. O patró emèrit, jo que sé...






No és en absolut la primera volta, però encara se'm fa un poc estrany estar treballant a València mentre a Alcoi se celebra --enguany, amb un dia d'anticipació-- el dia del Patró. Per cert, si no n'havíem tingut prou amb la inevitable i tradicional polèmica amb el cartell, hui hem assolit ressò estatal amb l'ocurrència (des del meu punt de vista, de gust com a mínim dubtós) dels 'niqabs' i el capità moro. És cert que no s'ha de donar a certes coses més importància de la que tenen ni treure-les de context, però malauradament hi ha detalls que són tot un símptoma. En tot cas, les festes continuen i jo faig compte de deixar-me caure la vesprada de demà per allà, que ja he dit altres vegades com m'agraden els trons, encara que siga només una estoneta. Però per si se'm complicara la cosa, m'avance jo també: passeu una bona Diada de Sant Jordi!




divendres, 19 d’abril del 2013

Festa




Oficialment no començaran fins demà al capvespre, quan ens ajuntarem a la Plaça per cantar l'himne i a les filaes es soparà la tradicional i imprescindible olleta de músic. Però qui no té la vespra no té la festa, i si no passa res hui tindrem com a bestreta els Obrint Pas, i una volteta pel centre per fer-se el primer plis-plai i veure l'ambient. Quant a les festes pròpiament dites, jo les viuré, un any més, com a espectador i només a temps parcial, perquè tot i que les han avançades un dia respecte al sacrosant calendari tradicional --les Entrades, que havien de ser el dia 22, han passat a diumenge-- dilluns i dimarts treballe. Però festes són festes, i d'una forma o d'una altra farem per aprofitar-les tant com es puga: són Moros i Cristians que el cafè fa germans, cantava l'Ovidi, i si vos vinguera de gust, per allà estarem. En tot cas, amb festes o sense --però per Alcoi i per Sant Jordi--, bon cap de setmana!











dijous, 18 d’abril del 2013

Columbretes enllà



Els pescadors castellonencs anomenen Mar de Bamba l'àrea que hi ha a llevant de les Illes Columbretes, si fa no fa allà on la plataforma continental s'enfonsa de forma sobtada per donar lloc a un abrupte talús, solcat per canals i canyons submarins. Fa temps que se sap que aquestes aigües alberguen una elevada concentració de cetacis de diverses espècies, i és per això que, des de fa anys, la Generalitat, junt amb la Universitat de València i l'Oceanogràfic, duu a terme un seguiment de les poblacions d'aquests mamífers marins.

Ahir, amb un mar excepcionalment encalmat i en una època propícia per a poder observar rorquals, vam fer un d'aquests censos periòdics: quasi deu hores de navegació, al llarg de les quals no vam tindre la sort de trobar balenes --l'absència també és informació, en tot cas-- però que es van veure animades per diversos grups de dofins ratllats i una família de caps d'olla grisos, a més d'altres éssers que viuen en o de la mar (moltes tonyines entre Castelló i Columbretes, bona cosa de peixos lluna i una bona representació també d'aus marines, com els escaterets o les baldrigues). I amb temps, també, per parlar de les amenaces que planen sobre la zona, de les dificultats per les què travessa la pesca --magnífic, per cert, aquest article d'Àgueda Vitòria parlant hui del tema-- i dels dràstics efectes de les retallades sobre la investigació científica, també en aquest camp.




Embocant ja el port, encara vam recollir de la mar una gavina corsa aparentment ferida; aquesta espècie, fins fa poc catalogada en perill d'extinció al País Valencià, no solament està experimentant una notable recuperació: des de fa uns pocs anys i de forma totalment imprevista, una colònia reproductora --amb més de mil sis-centes parelles-- s'ha instal·lat dins del mateix port de Castelló. I és que no serà fàcil, però vull creure que per a aquesta part sovint ignorada del meu País (la que comença allà on s'acaba la terra) també hi ha, encara, esperança.






dilluns, 15 d’abril del 2013

Bolumini




Quan les roques calcàries que formen la majoria de les nostres serres es dissolen, alguns dels minerals que en formen part, com ara les argiles, són alliberats i arrossegats també per l'aigua infiltrada fins que, en trobar un obstacle, comencen a acumular-s'hi. Aquest procés, que dóna lloc per exemple als característics sòls rogencs –a causa dels òxids de ferro-- que apareixen amb freqüència en les nostres terres, és també el responsable de que en moltes coves i avencs s'hi creen dipòsits importants d'argila que, en ocasions, han estat explotats per a diversos usos. Entre aquests hi destaca l'extracció d'allò que històricament s'ha anomenat argila bolar, bol d'Armènia o bol armeni, un tipus d'argila roja molt fina, utilitzada antigament en medicina i que encara hui es fa servir en treballs d'art i restauració. Tot i que sembla que a finals del segle XVIII el seu ús farmacològic començava a estar ja en decadència, la utilització del bol armeni en els segles anteriors degué ser molt important. Tant, que la seua presència va acabar donant nom a no poques coves arreu del País: topònims com Bolimini (a Vilafamès), Bolarmini (al Portell de Morella i l'Alguer), l'Ormini (a Coll de Nargó) o Bolumini (a Beniarbeig i a Alfafara), entre d'altres, tenen el seu origen en una deformació popular de bol armeni.

Familiaritzat amb el nom de Bolumini per la cova que s'obre a peus del Cabeço de Mariola, durant molt de temps em va intrigar l'origen i el significat d'aquest curiós topònim, fins que van aparèixer Coromines i Mossèn Alcover per posar llum en l'assumpte. Altra cosa fóra esbrinar alguna cosa més sobre allò que, en apariència, degué ser en algun moment una activitat econòmica de certa rellevància i que, almenys en els pobles on va desenvolupar-se, ha d'haver deixat algun rastre documental, tot i que no conec cap estudi al respecte. Quan al cas de la cova alfafarenca, resulta cridaner que Cavanilles no s'hi referisca com a ella com a Bolumini sinó com Cova Blanca, nom amb què també és coneguda a la zona: “Hay en el monte algunas cuevas, pero ninguna de mucha profundidad : la llamada Blanca es de peñas más duras, de un blanco obscuro, y en partes de mármol, que recibe muy bien el pulimento : hállase en su interior una mina de arcilla roxa bolar que huele á búcaro, y hace una ligera efervescencia con los ácidos”. La qual cosa podria fer pensar que, tot i que en aquell moment s'explotava l'argila roja de la cova, el topònim 'Bolumini' no devia ser encara d'ús general, si més no en aquesta zona: la Cova del Bolimini de Vilafamés ja apareix citada –com a Bolihermini-- en documents de 1630, mentre que el 1786 l'”Atlante Español” de Bernat Espinalt la descriu com una cova “bastante profunda, en la cual hay un mineral de tierra que llaman bolarminio o bolar-armenio”.

No he estat mai en les altres coves del Bolumini, Bolimini o Bolarmini; però quant a la d'Alfafara, a la curiosa història del seu nom cal afegir el seu interés arqueològic i l'espectacular paisatge que l'envolta; tot plegat, massa raons com per no recomanar-ne una visita. Per cert, segons sembla, el “búcaro” o búcar de què parla Cavanilles és un tipus particular d'argila, amb la qual es feien recipients --anomenats també búcaros-- als quals les dames espanyoles del segle XVII donaven una curiosa utilitat: se'ls menjaven amb fruïció, per tal d'empal·lidir el rostre i pels seus suposats efectes anticonceptius i al·lucinògens. I Góngora els cantava:

Que la del color quebrado
culpe al barro colorado
bien puede ser;
mas que no entendamos todos
que aquestos barros son lodos,
no puede ser.



divendres, 12 d’abril del 2013

Màgia (274è joc literari)




Localitza el vestit que t'agradaria posar-te per assistir al ball, selecciona l'animal més escaient per a ser transformat en el complement que necessites (des d'un elegant cotxer fins un esplèndid corcer), i tot seguit envia un whatsapp a la teua Fada Madrina, que es materialitzarà allà on et trobes i et convertirà, en un tres i no res, en l'autèntica sensació de la festa. Cinderella3G, una aplicació mòbil imprescindible per a les ventafocs actuals. Per a Android o iPhone.


(per a un nou joc literari de Jesús M. Tibau)






No és només temps per escriure, allò que em falta darrerament; és, sobretot, temps per pensar. O per no pensar, segons es mire. La consigna, en tot cas, és clara: passe el que passe, siga com siga, no deixar-se guanyar per la tristesa. Bon cap de setmana!



divendres, 5 d’abril del 2013

De vall a vall




Ja se sap que gaudir de la muntanya no és sempre una qüestió de cotes i altituds. Amb freqüència, un relleu abrupte, unes vistes privilegiades o un interès ambiental o cultural remarcable, compensen de sobres la modesta entitat de moltes de les nostres serralades, i les converteixen en objectiu desitjable per a excursionistes i caminants. La serra de Corbera és, en aquest sentit, un exemple ben palès: malgrat no superar els 625 metres, la seua complexitat orogràfica (reflectida, per exemple, en els diferents topònims que s'apliquen a les valls i alineacions menors que la conformen) i una ubicació privilegiada sobre la plana litoral i la Ribera del Xúquer, atorguen a aquest estrep meridional de la extensa serralada Ibèrica unes característiques singulars. A les quals cal afegir, a més, una elevada concentració de valors patrimonials, tant naturals --la presència de formacions com els bruguerars o les freixedes de flor, així com de diversos endemismes vegetals com ara els conillets blancs (Antirrhinum valentinum), han fet d'aquesta serra una localitat botànica de primer ordre-- com culturals i històrics, des de castells medievals a l'extraordinari monestir de la Murta, situat en la valleta d'igual nom.

Amb aquests antecedents, la travessia que férem divendres passat --ventós i ennuvolat Divendres Sant-- amb els amics i amigues del Centre Excursionista Contestà, era una aposta segura. Aprofitant les nombroses sendes que recorren la muntanya, moltes d'elles abalisades i de bon caminar, vam completar un preciós trajecte que ens va dur des de Tavernes de la Valldigna fins a Alzira, tot travessant alguns dels paratges de més renom de la contrada: la serra de les Creus i la font de la Sangonera, els crestalls del Massalari, la Ratlla i l'original observatori de l'Ouet, la sorprenent vall de la Casella i, després de travessar el conegut Pas dels Pobres, la màgica vall de la Murta, potser un dels racons més singulars --per història i per natura-- del país, i de la qual em deixe pendent un comentari més detallat. Vistes obertes sobre els arrossars de la Ribera i les marjals de la Safor, no poques plantes interessants començant a florir i, en resum, una esplèndida caminada per aquestes muntanyes que Blasco Ibañez va comparar –ho recorda el botànic i farmacèutic José Borja-- amb “los fantásticos castillos imaginados por Doré”, i que amb tota seguretat van inspirar també al gran Ibn Khafaja d'Alzira: “aigua i ombra teniu, amb rius i arbres / l'evitern paradís és a casa vostra”.










Del número 7 del carrer de Francisco Cubells (alcalde de l'antic Poble Nou de la Mar, municipi que fins la seua absorció per València incloïa el Cabanyal i el Canyamelar) al 77 del de Castan Tobeñas, il·lustre jurista espanyol estretament vinculat amb el règim franquista. S'ha completat el trasllat, i després d'una setmana relativament normal, m'incline per confirmar les meues impressions inicials: el nou lloc de treball no està malament i l'adaptació està sent també més ràpida del que pensava. Estrenar edifici –sobretot, si no ha estat dissenyat per Calatrava— sempre és un avantatge, tot i que, a la vista dels precedents, convindria saber també quantes subcontractes han caigut en mans de cunyats, coneguts o amistançats. Pel moment, si més no, tot sembla funcionar raonablement bé; així que, també pel moment, un desfici menys. Bon cap de setmana!










dimecres, 3 d’abril del 2013

A conveniència



Mocador d'olor
que la teva sina
acostava al cor:
com que et sap l'enyor
i et sap la pell fina
tremola d'amor

Mocador d'olor
fragant tarongina,
com li bat el cor!

Joan Salvat-Papasseit








Si l'ocasió reclamara exaltació o enardiment, res com deixar-se embriagar per la seua aroma dolça i penetrant, evocadora d'encesos amors primaverals --hi ha qui atribueix al nerolí propietats afrodisíaques-- i cantada apassionadament pels poetes des de temps immemorials. Però si es tractara, per contra, d'apaivagar els nervis, calmar els ànims o tranquil·litzar la son, també farà bon paper una infusió dels seus aromàtics pètals o, millor encara, una tasseta d'aiguanaf... Com diu la cançó, "pot passar qualsevol cosa quan floreix el taronger", i és un gran avantatge que la mateixa flor proveïsca també els remeis per a qualsevol contingència.



Hivernacle de tarongers (orangery) a Tyntesfield, de la xarxa.
Quan el vam visitar,  fa un any i mig, estava en  procés de restauració.



Nerolí i aiguanaf són dues paraules relacionades amb la flor del taronger que havia sentit alguna volta, però a les què mai havia prestat massa atenció. Quant a la primera, s'utilitza en diverses llengües --tot i que no l'he trobada en cap diccionari català-- per referir-se a l'oli essencial que s'obté de la destil·lació de les flors del taronger. Segons sembla, la seua etimologia es relaciona amb Marie Anne de la Trémoille, noble francesa de la cort de l'infaust Felip V, que tenia entre els seus títols el de Princesa de Nerola, i que va posar de moda l'ús d'aquesta essència. L'aiguanaf, aiguanafa o aigua de flors de taronger és el producte aquós que s'obté de la mateixa destil·lació que dóna lloc al nerolí; el mot, segons Coromines, sembla derivar d'una traducció parcial de l'àrab ma' nafha, "aigua d'olor".