"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 29 de juliol de 2021

La mirada de l'abellerol

De tots els trets remarcables que es poden atribuir als nostres  abellerols, n’hi ha alguns que resulten evidents fins i tot per a l’observador menys avesat: el seu vistós i acolorit plomatge, sense anar més lluny, únic entre les nostres aus i de clares reminiscències tropicals; la característica silueta, esvelta i elegant, o el cant agut i inconfusible que emet mentre vola i que delata la seua presència fins i tot a distàncies respectables. D’altres, en canvi, requereixen una observació més minuciosa, com ara el seu caràcter migratori --raó per la qual la seua presència a les nostres terres es limita al període comprés entre els mesos de maig i agost-- o els detalls de la seua reproducció, que té lloc en caus excavats a terra en talussos i terrers en els quals es concentren colònies de cria formades, de vegades, per centenars de parelles. N’hi ha un detall, però, que sempre m’ha resultat especialment cridaner i que tot i saltar --mai millor dit-- a la vista, sol quedar amagat per la distància i tendeix a passar desapercebut per a qui no dispose d'una vista especialment aguda o, alternativament, d'un bon teleobjectiu: emmarcats per la característica franja negra que creua la seua cara, els abellerols tenen uns preciosos ulls vermells i una mirada que trobe especialment suggeridora i penetrant.

No donen, ni els meus mitjans ni les meues capacitats, per a captar amb el detall que mereix l'ull de l'abellerol, per la qual cosa manlleve aquesta preciosa foto de Mohamed El Golli, a Wikimedia Commons, en la qual es distingeix perfectament.

L'iris de les aus --un grup en el qual la visió assoleix una importància cabdal-- mostra una gamma sorprenentment extensa de colors, que va des del blanc al negre passant pel groc, el verd, el blau, el marró, el taronja i, òbviament, el roig. Una mateixa espècie, de fet, pot mostrar colors diferents segons el moment de la vida o el sexe dels exemplars. No he sabut trobar informació fiable sobre l'eventual significat evolutiu dels diversos colors --en funció, per exemple, dels hàbits o de l'alimentació de les diferents espècies-- per bé que hi ha qui els relaciona amb la capacitat diferencial per absorbir determinades longituds d'ona. En tot cas, els ulls rojos no són especialment estranys entre els ocells: a més dels abellerols europeus i de tots els seus parents del gènere Merops, moltes altres espècies, algunes d'elles relativament comunes a casa nostra, mostren aquest tret característic, com ara el tallarol capnegre, el cabussó collnegre, la gallineta d'aigua o la tórtora europea. Cap d'ells, però, em sembla que tinga una mirada comparable; amb l'excepció, potser, del bellíssim elani, un nouvingut a casa  nostra present només a les planes de Lleida, em costa veure-hi l'encesa expressivitat de l'esguard de l'abellerol, en la mirada del qual i a desgrat del tòpic, no trobe tampoc cap rastre maligne o diabòlic, només (o així m'ho sembla) serenitat i determinació.

Gallineta (una altra au d'ulls rojos) i abellerol als talussos on excaven els seus nius al riu d'Alcoi

La visita als abellerols del riu és un clàssic de les vesprades d'estiu al poble, però no ha estat fins ara que en un d'aquests passeigs recents els he dedicat una mica més d'atenció, que ells em retornen observant-me amb prudent curiositat des del més alt dels àlbers de la riba. Els polls ja fa temps que han eixit dels seus caus/nius, i mentre recórrec les vores d'un riu que ja nota l'estiatge, tota la colònia s’aplica amb entusiasme a consumir els insectes que revolen i a acumular reserves per al titànic viatge transsaharià que hauran de començar en unes poques setmanes. M'entretinc veient els seus vols àgils i vivaços, però malauradament cap d'ells, tampoc aquesta volta, ha deixat que m'acostara el suficient com per poder gaudir-ne plenament, ni a ull ni a càmera, de la seua intensa i fascinant mirada roja. Sort que, d'això de deduir mirades en la distància, en tinc ja sobrada pràctica; i a vegades, fins i tot, sóc capaç d'encertar què signifiquen. 




divendres, 23 de juliol de 2021

Divendres, estiu


No he eixit molt, d'ençà que vaig tornar del viatge. Entre anar reprenent la seguida, que sempre costa un poc, i les calors que pertoquen a l'època de l'any i que se'm fan de mal pair, he optat temporalment per dedicar la major part del meu temps lliure a la vida interior, que ve a ser buscar un lloc fresquet (dins de casa mentre pica el sol, i a l'ombra de la garrofera del pati quan comença a córrer l'aire) i llegir algun dels llibres pendents que sempre n'hi ha per casa. Sé que no em durarà molt, açò de l'interiorisme, i que prompte voldré marxar una altra volta, perquè queden encara vacances per davant (a mitjans d'agost, si tot va bé) i perquè hi ha una fam de verd --de verd-verd, no sé com dir-ho-- que ni el garrofer del pati ni els pins i les carrasques de la serra, tot i que em consta que fan allò que bonament poden, no aconsegueixen apaivagar. Però ara mateix, acabada la setmana faenera i sota una calitja inclement i ensopidora, ja em va bé tindré l'opció, quasi diria que el privilegi, de poder comptar amb una ombra tan benèfica i acollidora com la de la garrofera. Podria cuidar-la més, és cert, però ella sap que l'aprecie. I que per lluny que me'n vaja a buscar verds, muntanyes o el que siga, sempre acabe tornant al seu recer... Cuideu-vos de la basca, i bon cap de setmana!






dilluns, 19 de juliol de 2021

A l'ombra de la Història

Imatge de Wikimedia
No hi ha dubte que, a banda de l’evident motivació muntanyenca, una de les raons que més em va atreure de la possibilitat de viatjar a l’Ararat va ser el meu interès per la denominada qüestió kurda. He seguit, des de fa temps, les vicissituds d’aquest poble tenaç i irreductible, maltractat per la història i traït tantes voltes per les potències que li han negat l'existència i l’han tractat d’esquarterar traçant sobre el territori en que hi perviu fronteres arbitràries, i m’he interessat per la situació, tan diversa com inestable, dels diferents territoris --actualment sota sobirania turca, síria, iraniana o iraquiana-- en que es divideix a hores d’ara el Kurdistan, amb una especial atenció al cas, tan recent com sagnant, de Rojava i el seu intent de dur a la pràctica el que s’ha denominat confederalisme democràtic.  Es evident que no en sóc cap especialista en aquestes qüestions, ni em mou cap pretensió d’anàlisi profunda o sistemàtica; com em passa en tantes altres coses, és simplement curiositat, i per això la possibilitat de trepitjar aquelles terres i conèixer, ni que fora durant uns pocs dies i de forma necessàriament superficial, la realitat quotidiana de la gent que hi viu em resultava simplement irresistible. 

Han estat, doncs, dies d’espigolar impressions i vivències, de converses pausades i d'altres agafades al vol, de mirar, preguntar, escoltar i, al remat, tractar de comprendre un poc millor una situació sobre la qual tenim una visió de partida inevitablement condicionada pel nostres propis prejudicis i per allò que ens arriba a través d’uns mitjans de comunicació que no solen prestar-li al tema una atenció preferent. No resulta senzill, per això, resumir aquelles impressions disperses i subjectives en unes poques ratlles, més enllà d’una sensació general de que, malgrat tots els esforços per reprimir-la, diluir-la i encara per eliminar-la, la identitat kurda i la consciència de les agressions patides està ben viva a hores d’ara en aquestes terres de l’Anatòlia Oriental. També m’ha fet l’efecte que el pes del conflicte armat que, durant molts anys i fins fa molt poc sacsejava aquesta zona es troba encara molt present, com ho és també la ostensible i intimidatòria presència, a través de controls i instal·lacions, de l’exèrcit turc. Amb totes les precaucions que fan al cas tenint en compte el nostre paper de turistes, he tingut una sensació de relativa normalitat (potser podria parlar millor d’una espècie de calma tensa) però també m'han parlat de la repressió política i d'un marcat sentiment de discriminació, també quant a l'economia, per part de l'estat. He volgut pensar que, després d'anys de dolorós conflicte armat i amb una situació notablement inestable tant a la pròpia Turquia com als altres territoris kurds --en especial, però no únicament, a la esmentada Rojava-- s’ha entrat en una mena d’impàs, però també he tingut la impressió de que la situació pot canviar molt ràpidament, que tothom ho sap i que, d’alguna forma, n’actua en conseqüència; la previsible il·legalització –per cert, amb “arguments” que resulten inquietantment familiars-- del Partit Democràtic dels Pobles, podria ser-ne un punt d’inflexió en aquest sentit.

De dalt a baix: un grup de música kurda actuant en directe i un restaurant decorat amb motius tradicionals kurds a Wan; una boda a Bazid, a la qual tinguérem la sort d'assistir per una estona; un pastor procedent del Kurdistan Iranià (o Rojhilat) pasturant els seus ramats al peu de l’Ararat, i Palau d'Ishak Pashà, a Bazid. .

No tot el meu interès, però, s’ha dirigit a l’àmbit de la política. També he volgut saber un poc més sobre la situació de la llengua i la cultura kurdes, oficialment inexistents i més o menys explícitament reprimides per l’estat turc, però que m’han semblat molt presents en el dia a dia de la gent, sempre amable i hospitalària amb nosaltres. La importància de la música i el ball, la rellevància dels llaços familiars, el paper de la dona en la societat kurda o l’actitud davant la religió, han estat també temes habituals de les converses, sovint davant d’una de les cerveses de mig litre que no són difícils de trobar però que no acaben d’estar ben vistes, sobretot en les zones més rurals. De tot això, ja ho he dit, n’he tret  bàsicament un retaule de moments i sensacions, una mena de trencadís que no dibuixa cap figura nítida però que guardaré sense dubte com un dels records més estimables d’aquest viatge i que espere que em servisca com a marc per comprendre millor la situació d’un poble que, com diu l’extraordinari llibre de la fotògrafa Susan Meiselas del qual m’he permès manllevar el títol d’aquesta entrada, ha estat condemnat a viure fins ara a l’ombra de la Història, però que a desgrat de la coneguda dita que se li atribueix amb freqüència, pot comptar, estic segur, amb cada volta més amics. A més de les muntanyes, per suposat.


La bandera del Kurdistan a les Corts Valencianes, a tall de l'aprovació, fa uns mesos, d'una proposició no de llei de suport al poble kurd promoguda pel Comité valencià de solidaritat amb el Kurdistan. Imatge de la xarxa




dimecres, 14 de juliol de 2021

Són negocis (relats conjunts)

Jenő Benedek, 2000, The Tower of Babel

--Val, t'ho llisc complet, a veure que et sembla. Quedaria així: “I vet ací que Jahvè, que fins llavors havia mantingut un estricte però paternal control sobre el sector immobiliari en el seu conjunt, se’n va assabentar que una cooperativa de Sinar havia adquirit una parcel·la que havia passat a ser urbanitzable després del Diluvi Universal (o, com l'anomenava sovint Jahvè, “la dràstica però necessària liberalització de sòls edificables”), i hi havia començat a bastir un gran edifici destinat a albergar "Babel”, el major hotel de luxe del món en aquells dies. Llavors Jahvè, veient amenaçat el pròsper negoci diví de resorts paradisíacs que tants beneficis reportava a la població local, que hi treballava com a jardiners, cambrers o netejadors, es va sentir primer trist, després traït i finalment irat, i no li va quedar cap altra opció que mobilitzar tots els recursos celestials fins aconseguir la paralització cautelar de les obres, tot al·legant falta de llicència, excés d’edificabilitat i subcontractacions suposadament irregulars d'empreses procedents de tercers països. El litigi, que es va allargar encara durant molt de temps, es va acabar resolent a favor dels interessos divins, la qual cosa va comportar la demolició de l’edificació i va dur a la ruïna no sols als promotors de la cooperativa sinó a tots els seus socis, els quals es van veure obligats per sentència judicial a dispersar-se per tota la terra i dedicar-se a altres ocupacions com ara conrear els camps, cuidar els ramats i tindre molts fills als que haurien de posar noms absurds i preferentment impronunciables com ara Arfaxad, Pèleg o Sedequetelebab”. I bé? Com ho veus?

--No sé, la veritat... Ben escrit està, i ja sé que si fa no fa és així com va passar, punt per punt; però trobe que la imatge divina queda un poc, no sé com dir-ho, tocada... A més, “La Bíblia” tampoc no té perquè ser un relat fidedigne, ja ens ho van deixar ben clar quan vam signar el contracte per escriure-la. Potser fora millor que tornàrem a allò de castigar la supèrbia humana i confondre les llengües de les persones: al final, el resultat de l’episodi ve a ser el mateix, amb la torre ensorrada i la gent bambant pel món i cadascú a la seua, però tot plegat queda com molt més poètic...

--Vols dir? I penses que la gent s’ho creurà?

--Home, després del capítol d’Adam i Eva, que no se sosté per ningun costat el mires com el mires, no crec que calga que ens preocupem molt per això de la credibilitat. I al remat, siguem-ne pràctics, el més important és entregar el text dins del termini, que ens paguen el que es va acordar i a una altra cosa; no seré jo qui li ho diga a Jahvè, tan il·lusionat com està amb el seu llibre, però francament, em sorprendria molt que acabara tenint èxit...



La meua proposta, més sobre la campana que mai, per als relats conjunts de juny, seguint un poc el fil de la de fa un parell de mesos: un empresari com cal, humà o diví, fa bé de diversificar els seus negocis, i de defensar-los com siga i davant de qui siga. Ja sabeu, no és res personal... 





dilluns, 12 de juliol de 2021

Actuar localment


Per tercer any consecutiu, i mentre jo anava fent el bardoll per terres kurdes, la partida alcoiana de Polop Alt ha tornat a acollir els polls de xoriguer petit que formen part del projecte de reintroducció que s'hi duu a terme a la zona i del qual no fa molt que en parlava ací mateix. La cosa ha anat ràpida, enguany, i la majoria dels joves exemplars criats en captivitat han abandonat ja el hacking i volen lliures sobre els camps granats de cereal, tot i que s'hi tornen a congregar ràpidament al seu voltant quan arriba l'hora d'aportar la racíó diària de carn amb la què es tracta de facilitar la seua adaptació. Aquest cap de setmana m'hi vaig acostar, acompanyant als entusiastes voluntaris del projecte que s'encarreguen d'aquesta tasca imprescindible, per fer una ullada i gaudir de les evolucions d'aquests preciosos i eixerits ocells que, per cert, es confirma que s'han vist acompanyats per adults procedents de les reintroduccions dutes a terme els dos anys anteriors. Si més no fins ara, no s'ha pogut confirmar que aquests adults, que han retornar a la Vall de Polop després del seu extraordinari viatge hivernal més enllà del Sàhara, s'hagen reproduït ja enguany en les teulades dels masos de la zona, però la seua presència és una magnífica notícia i reforça les opcions d'èxit del projecte. Tan de bo que, més prompte que tard --l'any que ve, o potser l'altre-- els primers grillerets nascuts a la zona tornen per fi a sobrevolar-la, i puguem donar per afegida una pedreta local més a la immensa i imprescindible paret global que cada volta és més important, i més urgent, seguir bastint.






dissabte, 10 de juliol de 2021

Crònica d'un cim


La via més habitual per encarar l’ascensió a l’Ararat, i l’única que autoritza a hores d’ara el govern turc d’ençà que es va reobrir la zona als muntanyencs, discorre per la vesant sud de la muntanya, per la qual es remunten els prop de tres mil cinc-cents metres de desnivell que separen el cim culminant de l’antic volcà de la plana que ocupa la populosa i caòtica ciutat de Bazid (o Doğubayazıt), la més pròxima a la muntanya. Tot i que la voluntat inicial era tractar de pujar-la per la via sud-est, menys concorreguda que la normal però més pròxima a la zona d’exclusió militar del Petit Ararat i a la frontera iraniana (o, si ho preferiu, al Kurdistan de l'Est), la negativa governamental no ens va deixar cap altra opció que escollir també aquesta última, a través de la qual se supera l’acusat desnivell en tres etapes de, si fa no fa, mil metres de pujada cadascuna, amb dos campaments intermedis situats aproximadament a 3.200 i 4.200 m d’altitud. 

Després d’un curt desplaçament en vehicle des de Bazid a través d'una extensa planura, en gran part cultivada però amb abundants rastres d’aiguamolls i saladars que deuen inundar-se de forma temporal, una vella pista de terra supera el llogaret d'Eli (o Çevirme) per arribar fins al punt, a uns 2.200 m, en el qual cal començar a caminar i on es produeix també la càrrega dels cavalls que traslladaran els avituallaments necessaris per a la nostra estada als dos campaments. En general, aquesta primera part de la pujada es fa per bons camins, amb pendents moderades i travessant zones de pastura en les que sovintegen corrals, barracars i altres testimonis de l’activitat ramadera que s’hi desenvolupa a la zona. Ens conten els nostres guies --un dels quals, Ramadan, va nàixer ací, a més de 2.600 m d’altitud-- que abans hi havia llogarets en aquesta zona, però que a poc a poc van anar abandonant-se, si més no en part a causa de la inestabilitat d’una àrea en la qual el conflicte entre el govern turc i la guerrilla kurda ha estat intens durant molts anys. 


Al remat, entre vistes esplèndides de la vall que va quedant als nostres peus i el cim que comença a mostrar-se en tota la seua magnitud, i amb algun xàfec ocasional que desapareix tan ràpidament com arriba, menys de quatre hores són suficients per arribar sense cap contratemps al lloc on instal·larem el primer dels nostres campaments, una herbosa i florida planura que s’escampa entre el rocam. A prop, però a una distància suficient per mantenir un agradable aïllament, s’albiren altres campaments similars bastits per les diverses empreses locals que s’hi dediquen a guiar la ruta. Personalment, l’indret, ampli i còmode, em sembla fascinant; m’entretinc, mentre arriba una posta de sol que tardaré molt en oblidar, en gaudir de les vistes i en observar les bellíssimes plantes alpines que floreixen entre els prats, mentre un trencalòs ens sobrevola relativament a prop. En fer-se fosc, ens sobresalten  el que semblen uns trets pròxims; els nostres guies, amb tota naturalitat, els atribueixen a un intent de foragitar els ossos que s’acosten amb freqüència als campaments en busca de menjar fàcil i que no és estrany que destrossen alguna tenda. Definitivament, tinc la sensació de ser un privilegiat per poder estar ací. 


Tal i com pertoca al pla preestablert, el matí següent comencem la pujada –que se’m fa també curta i relativament còmoda malgrat el desnivell—fins al segon campament, en aquest cas en una ubicació molt menys confortable: un caos de tendes i envelats, amb més brossa escampada de la que seria desitjable, s'apinya entre les roques en els escassos i reduïts emplaçaments aptes per a aquesta finalitat, els quals compartim amb els altres grups que, com el nostre, preveuen l’ascens al cim en les pròximes hores. L’altitud, ja significativa --4.200 m-- es fa palesa en pondre’s el sol, i en l’oratge canviant que fa que el cel encalmat es veja ràpidament substituït per una curta però intensa tempesta de neu granulada, per tornar a obrir-se tot seguit. Però pel moment, i per sort, els símptomes de mal d’altura entre els companys i companyes del grup són pràcticament inexistents, tret d’algun inevitable mal de cap. Les previsions del temps per a la pujada són, també, excel·lents. Afortunadament, les hores que passarem en aquesta zona --que no manca, s’ha de reconèixer, d’un innegable atractiu muntanyenc-- seran poques: tal i com sol esdevenir-se en aquestes ocasions, a mitjan vesprada tractem de dormir una mica abans de que, no més tard de l’una de la matinada, comencem a enllestir-nos per superar l’últim desnivell que ens separa del cim. 



Abans de les dotze de la nit --que en el meu cas, i com em sol passar quasi sempre en aquests casos, transcorre pràcticament en blanc—els irrespectuosos veïns ucraïnesos amb els quals hem compartit campament decideixen donar per acabat el descans de tots els qui ens hi trobem, i poc després de que ells comencen a pujar ens equipem per posar-nos també en marxa. La primera part d’aquest últim tram no té tampoc molta història: un trajecte empinat i pedregós però ben traçat i sense massa dificultats, que va remuntant el vessant vorejant algunes congestes i que recorrem durant una estona a la llum dels frontals --amaneix molt prompte, en aquesta terra-- fins arribar al punt on hem de començar a progressar sobre el gel, dur en aquesta ocasió, que cobreix el tram final de la muntanya.  La pujada, sense ser excessivament exigent, se m’ha començat a fer llarga, i una volta equipat amb els grampons i el piolet i alliberat del pes de la motxilla, que recolliré a la baixada, he de mantindre un ritme pausat els 150 m que ens separen del cim.  Pas a pas, però, superem també aquesta última dificultat, i tots els components del grup que havíem iniciat l’ascens --un dels companys va decidir quedar-se al campament-- arribem finalment a l’objectiu. Les sensacions, no per conegudes, deixen de ser tan intenses com sempre: tots els qui hagueu experimentat un moment com aquest sabeu el que se sent amb aquesta mescla de cansament, satisfacció i companyonia, fins el punt de que per moments resulta difícil contenir alguna llàgrima. El dia està clar, les vistes són extraordinàries i només lamente una cosa: la senyera d’Alcoi que m’ha acompanyat en tants cims abans d’aquest, s’ha quedat a la motxilla uns metres més avall. No hi haurà doncs foto cimera amb ella en aquesta ocasió, però crec que podré superar-ho...


No ens encantem molt en el cim: la previsió de l’oratge anuncia un ràpid empitjorament, i ens esperen encara dos mil metres de descens perquè l’objectiu, després d’una breu parada per recuperar forces al segon campament, és arribar a fer nit al primer, molt més còmode i adequat per al descans.  Tret d’algun ensurt puntual ràpidament superat gràcies a la perícia i la professionalitat dels nostres guies, la baixada es fa també sense incidències remarcables i a poqueta vesprada hi arribem finalment al nostre objectiu. Migdiada reparadora, sopar esplèndid --per la bona feina del nostre equip de suport, i pel bon sabor que té tot en ocasions com aquestes-- i descans després d’una jornada intensa. Tan bon punt m’arrecere dins la tenda comença a ploure, i el sac em sembla més acollidor que mai; per sensacions com aquesta, em dic, faig encara aquestes coses, i voldré seguir fent-les mentre puga. Hem parlat, en el sopar, de les impressions del dia, de la sort d’haver coincidit, de projectes pendents, viatges per fer i muntanyes per pujar... M’endormisque mentre hi pense. Fora encara plou.



He tingut algunes dificultats per aclarir quina és en realitat l’altitud del cim de l’Ararat: tot i que algunes fonts li n’atribueixen 5.166 m (5.165 m, en el cas de l’Enciclopèdia Britànica), sembla que la xifra més habitualment reconeguda seria 5.137 m, per bé que la disminució del casquet de gel que el corona estaria minvant encara més aquesta magnitud i ja n’hi ha qui en parla de 5.123 m. A falta de més dades, m’incline per l’opinió majoritària, amb la qual cosa i a tots els efectes considere haver pujat en aquesta ocasió fins els 5.137 m. Bastant per baix dels meus anteriors cinc mils (el Kilimanjaro, amb 5.895 m, i l’Elbrús, amb 5.642 m) però cinc mil, al cap i a la fi. I algun altre que espere que caurà, si Melek Taus vol. 





dimecres, 7 de juliol de 2021

L'esperit del temps

Pocs dies abans de volar cap a Turquia, la Biblioteca de Muro va tindre la deferència de convidar-me a presentar, en el marc de la seua Festa del Llibre, a Martí Domínguez i el seu últim llibre, “L’esperit del temps”. Fa ja molts anys --des dels temps remots en què tots dos corríem pels nostres respectius departaments de la Facultat de Biologia-- que conec Martí, me l'aprecie sincerament com a persona i l'admire profundament com a escriptor. Per això, poder introduir la seua entretinguda i il·lustrativa exposició, en la qual va repassar els processos creatius que s’amaguen darrere l’obra literària, va ser un autèntic privilegi, més encara perquè “L’esperit del temps” és un llibre que em va colpir intensament quan el vaig llegir: una autobiografia novel·lada i suposadament fictícia d’un investigador del comportament animal que, a desgrat del seu passat obertament nazi, va acabar guanyant, anys després, el premi Nobel. No desvetllaré més detalls del llibre, la lectura del qual vos recomane encaridament, però la idea central que hi subjau és el procés que porta a persones cultes i intel·ligents a deixar-se arrossegar, per convenciment, covardia o oportunisme, pel context social d’una època determinada (el Zeitgeistesperit del temps) fins arribar a justificar, i encara a implicar-se activament, en els pitjors crims concebibles contra la humanitat: "Costa molt poc matar un ésser humà. Aquesta és una de les lliçons que vaig aprendre aquells anys. I un colp has començat, la resta d'assassinats venen tot seguit, com una rutina assumida. Sense fer gaires preguntes. Sense fer-ne cap, en realitat (...) Entre els que hi prengueren part hi havia pares de família, treballadors honests i laboriosos, gent íntegra i senzilla. Per què ho feren?"

Tot i les evidents diferències d’època i context, no vaig poder evitar reviure molts passatges del llibre de Martí mentre recorríem les terres que s'estenen als peus de l’Ararat, turques a hores d’ara i que potser algun dia faran part d’un estat kurd independent, però que fins a principis de la dècada de 1920 van ser també habitades, de vegades de forma majoritària, pels armenis. Tot i que les primeres massacres sistemàtiques contra aquest grup humà en la zona es remunten a finals del segle XIX, va ser sobre tot entre els anys 1915 i 1923 que un Imperi Otomà agonitzant, justificant-se en les aspiracions nacionalistes dels cristians armenis i en la seua col·laboració, real o suposada, amb els russos, va dur a terme un programa de matances i deportacions en massa (el denominat Genocidi Armeni) que pràcticament els va fer desaparèixer del que secularment havia estat l'Armènia Occidental, amb l'Ararat com a element central i símbol de referència. He llegit un poc més sobre el tema, ja de tornada, i les xifres són tan esfereïdores com les recordava tot i que, a diferència de l’Holocaust, no siga aquest un tema del que se senta parlar molt a casa nostra: segons les fonts, van ser assassinats entre 600.000 i 1.500.000 armenis, mentre que la xifra estimada de deportats oscil·la entre 800.000 i 1.200.000 persones. Abunda, a la xarxa, la documentació i els estudis sobre el genocidi, encara no reconegut pel govern turc --si que he trobar, en canvi, referències d'autors kurds que reconeixen la participació de determinats sectors en les massacres-- i no és el meu objectiu estendre’m ací sobre els seus esgarrifosos detalls; si teniu curiositat, no vos resultarà difícil trobar més informació. Però he de dir que quan vaig arribar dalt de l’Ararat, enmig de l’alegria per fer cim i a la vista de les terres veïnes de l’actual Armènia independent, no vaig poder evitar fer-ne un pensament. I recordar, també, la reflexió que Martí posa en boca del protagonista del seu llibre: "Mai no s'està prou alerta amb l'esperit del temps, mai no s'empra prou la raó en contra del dogmatisme ideològic, en contra de la imposició intel·lectual, vinga d'on vinga. L'esforç no és mai suficient si no mantenim els sentits i la ment crítica ben viva i alerta. Cal tenir les idees clares i alhora la humilitat de no voler-les imposar, cal accedir a la saviesa des de l'escepticisme i la modèstia, des de la prudència i el risc d'equivocar-se".  Alerta, doncs, ara com sempre; o potser més encara.



Potser m'he posat un poc massa solemne quan encara ni vos he contat els detalls de l’ascensió a l’Ararat, que era del que es tractava i que deixe per a les entrades que vindran. Però ja sabeu que, en el meu cas, sóc incapaç d'encarar-me a una muntanya sense prestar-li almenys un poc d'atenció al territori sobre el que s'aixeca i a les persones que l'habiten, i sempre tracte d’aprofitar per saber un poc més de l'un i de les altres, dels seus paisatges i la seua història. I d'història, l'Ararat, el mític Masis dels armenis, llar mitològica dels esperits valents i custodi de l'Arca de Noè, n'ha vist passar molta, moltíssima...