No tindria més de dotze o tretze anys quan hi vaig anar, en
un d’aquells viatges que fèiem amb els Salesians. Però la impressió que em va
causar llavors la visita a la
Mesquita de Còrdova va ser profunda i duradora, fins el punt que no descartaria que la meua
posterior fascinació pel mon andalusí enfonsara d’alguna forma les arrels en
aquells dies remots. Han hagut de passar molts anys abans de trobar el moment
oportú per tornar a la antiga capital del
Califat;
i he de dir que, malgrat que la recordava molt menys concorreguda, recórrer de
nou el grandiós
bosc de columnes --el primer dia,
oportunament guiats, però tots els demés i aprofitant que ens hi allotjàvem
literalment a la vora, en l’escàs període del matí en què es permet l’entrada
lliure-- ha resultat ser una experiència tan fascinant i commovedora com la
primera volta. Afegiu la visita, també llargament postergada, a les restes de
l’extraordinària ciutat califal de
Medina Azahara,
la possibilitat de conèixer altres vestigis igualment remarcables de la
Corduba romana i visigòtica i de la
Qurtuba musulmana, o simplement de
vagarejar pels carrerons d’un
nucli urbà que conserva racons realment encisadors, i convindreu en que no calen moltes
excuses per justificar una escapada a aquesta ciutat extraordinària. Altra cosa
és la inevitable percepció --que cada volta m’assalta amb més freqüència--
d'estar contribuint a un model de turisme massiu que expulsa als veïns,
aprofundeix les desigualtats i amenaça el propi patrimoni cultural i natural, però
d'això ja en parlarem si de cas en un altre moment. Ara com ara només volia
dir que, malgrat que s'ha fet esperar molt (tota una vida, com aquell que diu),
m'ha agradat tornar a la que va ser al llarg de segles la capital d’al-Àndalus,
i conèixer un poc més d’una etapa de la història que forma part també de la nostra:
el
llegat andalusí, en les abruptes muntanyes en les que visc
i que van ser part del seu
Orient, no es manifesta quasi mai
a través de grandiosos monuments, però està encara molt més present del que
podria pensar-se. I difícilment podrem comprendre allò que som
sense acceptar-ho.
Aquesta setmana (els investigadors consideren el 5 de maig de 1276 com a data més probable del succeït) s’han complert set-cents cinquanta anys de la mort, mentre atacava la vila d’Alcoi amb un grup de genets nord-africans, del wazir Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad ibn Hudhayl, més conegut amb el sobrenom d’Al-Azraq. La figura del cabdill andalusí que va encapçalar la resistència a la conquesta feudal de Jaume I és, com ja vaig deixar escrit ací mateix, ben coneguda a les comarques muntanyenques del sud valencià, però no tant fora del que va ser el seu àmbit principal d’actuació. Pràcticament, les úniques dades que es coneixen són les que ofereix el mateix Conqueridor a la seua crònica, i hi ha encara moltes incògnites del seu origen --no es coneix cap referència anterior al denominat Tractat del Pouet de 1245, on el seu nom apareix documentat per primera vegada-- i sobre molts altres episodis rellevants de la seua vida, la qual cosa ha contribuït a una idealització del personatge que potser està assolint, en segons quins cercles, unes connotacions una mica cridaneres. Per la meua part, des de la plena consciència de ser hereu d’aquells a qui combatia (i per tant, com ja vaig dir una vegada, “Sense culpabilitats estèrils, evidentment; però també sense mitificacions puerils i innecessàries”), seguiré defensant la necessitat de reivindicar el paper del Blau a partir d’una anàlisi rigorosa i rebutjant obertament relats potser benintencionats però sense cap suport històric i que, per tant, no contribueixen a comprendre una etapa tan convulsa com fascinant i que, en última instància, representa l’origen de la nostra pròpia existència com a poble.
No sabria dir per què, però de tots els castells que em queden més a mà, el de Benifallim és un dels que menys he visitat. De fet, feia molts anys --des dels temps pre-digitals-- que no m’hi acostava expressament fins l’esvelt esquenall sobre el qual va ser bastit, sembla ser que pels conqueridors feudals, encara que no s’hi pot descartar l’existència d’alguna fortificació anterior associada a l’alqueria andalusina dels Beni Halim... Atenent a l’impuls, especialment intens després d’algun viatge, de tornar a posar els peus a terra coneguda, i descansant per un temps de caminades aitaneres (vaig lliurar finalment el manuscrit abans d’Islàndia), Benifallim i el seu castell no van ser una mala opció; més encara, en afegir-ne una visita a la molt estimable vila de Penàguila i, en particular, al seu singular Jardí de Santos, al qual feia també molt de temps que no em deixava caure. Ja sabeu: quan es tracta de proximitat, tindre un bon veïnat sempre ho posa tot més fàcil. I del meu, la veritat, no me'n puc queixar. 
