Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural del País Valencià

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural: així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

És el nostre País

No estaré, demà, a la manifestació de València. Si he sabut programar com cal la publicació d'aquesta entrada, quan la llegiu jo ja m'estaré movent per terres menorquines (i, com que bàsicament he vingut per gust i a descansar, trobe poc oportú fer comentaris de l'estil "però estaré allí encara que no físicament"). En qualsevol cas, estic convençut que no es notarà gens, demà, que jo no estic; perquè a les Torres de Quart hi haurà més gent que mai cridant --més fort que mai-- que, encara que no ho creguen, no som un país fàcil de derrotar. Són tres-cents quatre anys que resistim, i seguirem fent-ho fins que calga; o, millor dit, fins que no calga. I ells, en el fons, ho saben...

Camí avant (#hihasenyal!)

Accents diferents per a parlar de les mateixes lluites. I de les mateixes esperances, també: no serà fàcil, però el futur pot ser diferent. Han estat dies interessants, aquests passats a Eivissa, mostrant allò que tractem de fer per aquestes comarques des d'Avinença, i aprenent del que allí es fa. I també del que vol fer-se, perquè és el moment i perquè és possible. A desgrat de tòpics, entrebancs i desànims, he trobat entitats i persones –moltes— que no es resignen, que volen un paisatge viu i una agricultura amb futur, que no deixaran morir Ses Feixes (un lloc excepcional i digne de conéixer; magnífic, per cert, el documental del GEN-GOB que s’ha presentat aquests dies), que reconeixen la importància d'allò que tenen i estan disposades a impedir que els ho seguisquen arrabassant. També la custòdia del territori pot ajudar en aquesta tasca, com tracta de fer-ho a molts altres llocs quan la societat civil decideix assumir un paper protagonista en la conservació del patrimoni natural, cultural i paisatgístic. Ha estat pertinent, per això i per molt més, la iniciativa de la ICTIB --i de les administracions i entitats que hi han col·laborat-- perquè m’ha semblat que calia un lloc i un moment per parlar-ne; i em sembla, també, que ho han aconseguit. El camí serà llarg, però serà.

Ha pagat la pena estar aquests dies a Vila --caldrà tornar prompte per conéixer millor l'illa-- per poder-ho compartir amb els companys i amics d'aquelles terres. Però també per moltes altres coses; no hi ha cap distància insalvable si no volem que ho siga...



Com haureu vist per ací baix, en plenes jornades eivissenques em vaig assabentar de la notícia de la desconnexió dels repetidors de TV3. Evidentment, em sume a les veus –moltes; la de l’escriptor Manuel Baixauli, especialment esclaridora— que denuncien i rebutgen aquest nou abús de poder, part d’una estratègia constant i sistemàtica que tracta d’esborrar qualsevol rastre de cultura catalana al País Valencià. Hui, ens farem sentir arreu del país; també a Alcoi, a les huit de la vesprada.

Potser a algú no li ho semble, després de parlar d’Eivissa i del territori; però per a mi és evident: la lluita és la mateixa...

(Diu Ara Multimèdia que davant de l'ajuntament d'Alcoi seriem unes cinc-centes persones. Com que no he fet recompte, done la xifra per bona perquè la veritat és que erem un bon grapat, amb pluja i tot. També podeu veure com ha anat la cosa a València --es parla de cinc mil assistents-- en aquesta notícia de Vilaweb)

Sense senyal

Posem-los hamaques

Benidorm en una imatge de la xarxa.

Coincideixen, en els diaris del dia, dues notícies aparentment distintes que, al remat, venen a dir el mateix. La primera –que, per cert, només he vist en la premsa afin, encara que la ventila amb quatre ratlles -- és el rebuig del govern espanyol a tramitar la Iniciativa Legislativa Popular “Televisió sense Fronteres”. Ja la comenten, entre d'altres, Cucarella, Mompó o Can Carrasca, amb la indignació que pertoca i que compartisc. Des del gobierno al·leguen genèriques qüestions pressupostàries que sonen tan ridícules que, si no fóra per la gravetat del cas, farien riure. Gravetat no perquè esperàrem massa ni de Madrid ni del partit que des d’allí governa i ací aspira (?) a fer-ho, sinó perquè, a banda del menyspreu profund cap a la democràcia que implica barrar el pas a una iniciativa que ha tingut el suport de tanta gent,  és també una nova constatació d’una estratègia conscient, planificada i sistemàtica dirigida a destruir qualsevol tret que recorde a valencians i valencianes que són part d’una nació que no és la castellana. I vos assegure que jo, en conspiracions, no crec gens ni mica, com tampoc tinc més interés en la TV3 que poder disposar d’un mitjà --per a la nostra desgràcia, pràcticament l'únic-- que parla la meua llengua. Però és, això, el que em neguen: el dret a triar lliurement un  mitjà que parla en català, amb independència de sobre què parle, simplement perquè no convé que ens reconeguem com a part d'una comunitat que parla la mateixa llengua. I qui ens nega aquest dret, i ho fa de forma tan barroera, se situa –per més raons econòmiques o tècniques que invoque-- al mateix nivell de baixesa moral i política que qui manipula la Televisió Valenciana amb idèntic objectiu final: fer desaparéixer, per al seu propi benefici, qualsevol rastre de cultura i consciència catalanes al País Valencià; assimilar-nos --per extinció-- a qualsevol altra región castellana, no siga que se’ns obriguen els ulls i la paradeta se’ls en vaja a fer punyetes també per aquest cantó abans del que ells voldrien.

Hi ha, però, altres formes més subtils d’avançar en aquest “proyecto de contrucción nacional”, i a això es dedica la segona de les notícies que m'han cridat l'atenció hui: en el to triomfalista que sol acompanyar qualsevol comentari respecte a la flamant línia d'alta velocitat que ens uneix a la Meseta, se'ns recorda allò que els futurs usuaris del AVE que ens vindran des de Madrid esperen de nosaltres, els valencians. Bàsicament, que els ensenyem els nostres monuments, i que posem tumbonas i dutxes en les platges. Tota una declaració d’intencions sobre el paper que els espanyols han decidit atribuir-nos i que, majoritàriament i amb una docilitat digna de llàstima, sembla que hem assumit com a inevitable o --encara pitjor-- com a desitjable. Supose que, com que la cosa ve adobada amb els immensos beneficis econòmics que generarà la vinguda massiva de madrilenys i madrilenyes a fer-se cañas i menjar paella als nostres bars, no farà tant de parlar. Però al remat, i en el fons, hi subjau el mateix principi bàsic: apropar-nos a qui a ells els convé (encara que siga a preu de senyorets), i allunyar-nos de qui no els interessa. I no parle, solament, de la Sénia enllà: no vulgueu vindre en tren des de Xàtiva fins a Alcoi, que uns i altres ja s’encarregaran, fent ús dels seus poders, de deixar morir aquesta línia, com deixen morir (quan no maten traïdorament) tantes altres coses que podrien enfortir la nostra sensació de ser una societat culturalment, económicament i territorialment vertebrada. L’única vertebració econòmica, cultural i territorial a la què hem d'aspirar és la que ells han decidit: la què passa per Madrid i ens allunya no solament de Tarragona, Maó o Lleida, sinó també de Dénia, de Bocairent o de Morella.

Estació d'Alcoi. Del diari Información.

Si algú té encara dubtes sobre quin és el paper que li té reservat Espanya a la seua comunidad valenciana, que s’ho faça veure. Altra cosa és que, en el fons, a molta gent li sembla bé aquest joc. Tenen dret a pensar-ho, tot i que a alguns representants polítics caldria exigir-los també la valentia de dir-ho clar i deixar-se de romanços. Però no crec que siguen especialment malignes: només fan el que creuen que els convé. La nostra normalitat és la seua ruïna, ho saben, i actuen en conseqüència. Ho sabem, també, nosaltres?

PS: una actualitzacíó interessant respecte a la primera de les notícies: sembla que la Mesa del Congrès no ha acceptat l'argumentació del govern espanyol, que demana rebutjar la ILP. Ja veurem com acaba tot plegat, però pel moment --i malgrat les clares intencions d'impedir-ho-- sembla que encara hi ha la possibilitat que la iniciativa es tramite.