Set segles i mig

"E aenant per alguns dies, com nós haguéssem en cor de anar a Poblet e de servir la mare de Déu en aquell logar de Poblet e fóssem ja partits d’Algezira e fóssem en València, a nós cresqué la malaltia. E plach a nostre Senyor que no complíssem lo dit viatge que fer volíem.

E aquí en València, en l’any de .MCCLXXVI., sexto kalendas augusti, lo noble en Jacme, per la gràcia de Déu, rey d’Aragó e de Mallorques, e de València, comte de Barchinona e d’Urgell, senyor de Muntpesler, passà d’aquest segle. Cujus anima per misericordiam Dei sine fine requiestat in pace. Amen."

 

Més enllà de la llegenda i la mitificació, i a desgrat de les inevitables llums i ombres, ningú no pot negar el paper cabdal de Jaume I en la nostra història. I és només això el què, com a modest homenatge al seu llegat, volia recordar hui, quan es compleixen set-cents cinquanta anys de la seua mort. Amb un pensament, també, per a les víctimes de la conquesta que ens va fer nàixer com a poble, i el propòsit irrenunciable de seguir lluitant pel futur del País del qual ell va posar les bases fa més de set segles i mig, i que a pesar de tot encara segueix fent camí, vida amunt i nacions amunt.

El país dels nenúfars

Les dues hores i mitja de trajecte per carretera que separen l'aeroport d'Schiphol del poble de De Westereen i el càmping al qual ens allotjaríem, anticipaven els trets fonamentals del paisatge que ens acompanyaria els dies successius: en dues paraules, pla i verd. De fet, una part substancial d'aquest sector de Frísia, al qual s'accedeix des d'Holanda del Nord a través de l'Afsluitdijk, es troba per sota del nivell del mar, i els aiguamolls, les torberes i els canals s'hi fan presents pertot arreu. El recorregut pels més de trenta quilòmetres del dic, amb el Mar de Wadden a una banda i l'IJsselmeer --i els seus extensos camps eòlics-- a l'altra, resulta per si mateix un trajecte certament singular, especialment per a qui, com és el nostre cas, no està familiaritzat amb aquestes infraestructures colossals i la peculiar geografia que generen: la coneguda dita "Deu va crear la Terra però els neerlandesos van fer els Països Baixos", que ens recorda oportunament Francesc, resulta en aquest context especialment reveladora. 

Flors --i fulles-- de nenúfar groc (Nuphar lutea); l'IJsselmeer (en frisó, Iselmar) des de Koarnwertersân; canal de Nikje Feart, junt al nostre càmping; nenúfar blanc (Nymphaea alba), freqüent també als aiguals de la zona; i penó o banderí amb la bandera de Frísia davant l'església de Sant Benet, a Damwâld.

D'ençà que a mitjan dic vam entrar oficialment a Frísia, la seua característica bandera va començar a veure's quasi pertot arreu, però molt especialment --quasi sempre en forma de banderí-- en les cases dels poblets que visitem. Per cert, si heu llegit la descripció vexil·lològica de l'ensenya, haureu vist que les figures roges que sovint s'interpreten com a cors són en realitat fulles de nenúfar o seeblatt (pompeblêden en frisó), la qual cosa justifica el títol d'aquesta entrada. I potser fora també convenient aclarir que, en referir-nos ací a Frísia, ho fem en realitat a un dels territoris que històricament formava part de la gran regió ocupada pels frisons i que, en un sentit ampli, s'estenia almenys des de la denominada Frísia Occidental, a la província neerlandesa d'Holanda del Nord, fins a l'actual Frísia Septententrional, a la frontera entre Dinamarca i el land alemany d'Schleswig-Holstein. La llengua frisona només ha perviscut fins a hui dia a aquest darrer territori, al municipi de Saterland, a la Baixa Saxonia alemanya, i a la província neerlandesa de Frísia (Fryslân), a la que com s'ha dir es refereixen aquestes línies i on hi ha el major nombre de parlants. De la relació entre els tres territoris i la posició del nacionalisme frisó al respecte, potser en parlarem en un altre moment; ara com ara, tornarem al diari del viatge, que en aquesta primera jornada vam completar amb una passejada per l'acollidor poble de Burgum i la rodalia del llac de Burgumer Mar, molt a prop seu i part del Paisatge Nacional dels Boscos de Frisia del Nord (Noardlike Fryske Wâlden). 

Vistes del Burgumer Mar; xavos (Hydrocharis morsus-ranae) i fredelugues o judies (Vanellus vanellus) a la seua rodalia; informació a l'accés a l'àrea natural de Soetspolder; i canals en l'entorn del llac.  

Amb la llengua i la cultura com a objectius essencials --però ja es veu que no exclusius-- del viatge, ens va semblar oportú dedicar la nostra primera jornada completa a terres frisones a conèixer Ljouwert, capital del territori i seu d'algunes entitats rellevants del mateix. El centre de la ciutat, de poc menys de cent-mil habitants i aspecte animat i acollidor, alberga diversos punts d'interès, com ara la seu del Fries Museum, de visita imprescindible per saber un poc més de la cultura i la història frisones; ubicat en un modern edifici, el museu compta amb una magnífica col·lecció d'objectes molt diversos, tot i que he de reconèixer que no vaig acabar d'entendre del tot el seu plantejament expositiu, ni el tractament que dedica a la llengua. No molt lluny hi ha l'edifici de la Friske Akademy, entitat normativa i d'investigació sobre el frisó que ens vam haver de limitar a veure per fora per ser festiu, com també altres monuments representatius de la ciutat com la torre Oldehove (en restauració ara) o diverses esglésies d'interès. Finalment, encara vam completar el dia amb la visita a la històrica --i fotogènica-- ciutat de Dokkum, coneguda entre altres coses per les seues fortificacions i per la figura de Sant Bonifaci, qui va ser martiritzat ací. Eixa mateixa nit, la Selecció Espanyola va guanyar el Mundial; ningú no va llançar coets al càmping... 

Dalt, vistes de Ljouwert: la Plaça Zaailand i el Palau de Justícia des del Friske Museum; vaixells històrics a la Willenskade; seu de la Friske Akademy; esglèsia Gran o Jacobina, i esglèsia de Sant Bonifaci. Baix, diferents indrets de Dokkum: Molí de Hoop, construit sobre un dels baluards del segle XVI; edifici de l'Ajuntament; església Gran de Sant Martí; església de Sant Martí i Sant Bonifaci; i Capella de Sant Bonifaci, aixecada el 1934 en el lloc en el que la tradició situa el martiri del sant.

La xifra de parlants del Frisó Occidental oscil·la segons fonts entre les 400.000 i les 480.000 persones, la qual cosa representa a prop del 60 % de la població del territori. La situació, però, no és en absolut uniforme: a les àrees urbanes, on es troba a més a més molt influït pel neerlandès, el seu ús és molt més dèbil que a les zones rurals. Amb tot, sembla que la situació de la llengua --que cal recordar que té caràcter cooficial a la província-- es manté relativament estable, i hi ha entitats, com Afûk o el Moviment Frisó, que duen a terme una tasca molt activa en la defensa i la promoció del frisó. No obstant això, la seua presència a l'educació i els mitjans de comunicació es considera per part de certes instàncies com a clarament insuficient, i almenys des de la perspectiva d'un visitant ocasional, no pot dir-se que el frisó gaudisca de molta visibilitat: la major part de les senyalitzacions vials, com també la informació turística a molts municipis, es troben exclusivament en neerlandès, i els establiments privats que fan servir la llengua pròpia són pràcticament testimonials... Potser que, a més a més de la pilota (ja vos contaré...), el país dels nenúfars i el de l'olivera compartim algunes altres coses com la facilitat per treure la bandera i amagar la llengua. Però també, n'estic segur, la voluntat de perviure malgrat tot, i gent disposada a no rendir-se.

Veïnal

No sabria dir per què, però de tots els castells que em queden més a mà, el de Benifallim és un dels que menys he visitat. De fet, feia molts anys --des dels temps pre-digitals-- que no m’hi acostava expressament fins l’esvelt esquenall sobre el qual va ser bastit, sembla ser que pels conqueridors feudals, encara que no s’hi pot descartar l’existència d’alguna fortificació anterior associada a l’alqueria andalusina dels Beni Halim... Atenent a l’impuls, especialment intens després d’algun viatge, de tornar a posar els peus a terra coneguda, i descansant per un temps de caminades aitaneres (vaig lliurar finalment el manuscrit abans d’Islàndia), Benifallim i el seu castell no van ser una mala opció; més encara, en afegir-ne una visita a la molt estimable vila de Penàguila i, en particular, al seu singular Jardí de Santos, al qual feia també molt de temps que no em deixava caure. Ja sabeu: quan es tracta de proximitat, tindre un bon veïnat sempre ho posa tot més fàcil. I del meu, la veritat, no me'n puc queixar. 

Llegats

No tindria més de dotze o tretze anys quan hi vaig anar, en un d’aquells viatges que fèiem amb els Salesians. Però la impressió que em va causar llavors la visita a la Mesquita de Còrdova va ser profunda i duradora, fins el punt que no descartaria que la meua posterior fascinació pel mon andalusí enfonsara d’alguna forma les arrels en aquells dies remots. Han hagut de passar molts anys abans de trobar el moment oportú per tornar a la antiga capital del Califat; i he de dir que, malgrat que la recordava molt menys concorreguda, recórrer de nou el grandiós bosc de columnes --el primer dia, oportunament guiats, però tots els demés i aprofitant que ens hi allotjàvem literalment a la vora, en l’escàs període del matí en què es permet l’entrada lliure-- ha resultat ser una experiència tan fascinant i commovedora com la primera volta. Afegiu la visita, també llargament postergada, a les restes de l’extraordinària ciutat califal de Medina Azahara, la possibilitat de conèixer altres vestigis igualment remarcables de la Corduba romana i visigòtica i de la Qurtuba musulmana, o simplement de vagarejar pels carrerons d’un nucli urbà que conserva racons realment encisadors, i convindreu en que no calen moltes excuses per justificar una escapada a aquesta ciutat extraordinària. Altra cosa és la inevitable percepció --que cada volta m’assalta amb més freqüència-- d'estar contribuint a un model de turisme massiu que expulsa als veïns, aprofundeix les desigualtats i amenaça el propi patrimoni cultural i natural, però d'això ja en parlarem si de cas en un altre moment. Ara com ara només volia dir que, malgrat que s'ha fet esperar molt (tota una vida, com aquell que diu), m'ha agradat tornar a la que va ser al llarg de segles la capital d’al-Àndalus, i conèixer un poc més d’una etapa de la història que forma part també de la nostra: el llegat andalusí, en les abruptes muntanyes en les que visc i que van ser part del seu Orient, no es manifesta quasi mai a través de grandiosos monuments, però està encara molt més present del que podria pensar-se. I difícilment podrem comprendre allò que som sense acceptar-ho.

Aquesta setmana (els investigadors consideren el 5 de maig de 1276 com a data més probable del succeït) s’han complert set-cents cinquanta anys de la mort, mentre atacava la vila d’Alcoi amb un grup de genets nord-africans, del wazir Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad ibn Hudhayl, més conegut amb el sobrenom d’Al-Azraq. La figura del cabdill andalusí que va encapçalar la resistència a la conquesta feudal de Jaume I és, com ja vaig deixar escrit ací mateix, ben coneguda a les comarques muntanyenques del sud valencià, però no tant fora del que va ser el seu àmbit principal d’actuació. Pràcticament, les úniques dades que es coneixen són les que ofereix el mateix Conqueridor a la seua crònica, i hi ha encara moltes incògnites del seu origen --no es coneix cap referència anterior al denominat Tractat del Pouet de 1245, on el seu nom apareix documentat per primera vegada-- i sobre molts altres episodis rellevants de la seua vida, la qual cosa ha contribuït a una idealització del personatge que potser està assolint, en segons quins cercles, unes connotacions una mica cridaneres. Per la meua part, des de la plena consciència de ser hereu d’aquells a qui combatia (i per tant, com ja vaig dir una vegada, “Sense culpabilitats estèrils, evidentment; però també sense mitificacions puerils i innecessàries”), seguiré defensant la necessitat de reivindicar el paper del Blau a partir d’una anàlisi rigorosa i rebutjant obertament relats potser benintencionats però sense cap suport històric i que, per tant, no contribueixen a comprendre una etapa tan convulsa com fascinant i que, en última instància, representa l’origen de la nostra pròpia existència com a poble.