"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 31 de desembre de 2020

Feliç 2021

 


"Ficção de que começa alguma coisa!
Nada começa: tudo continua.
Na fluida e incerta essência misteriosa
da vida, flui em sombra a água nua.

Curvas do rio escondem só o movimento.
O mesmo rio flui onde se vê.
Começar só começa em pensamento."

Fernando Pessoa, "Ano Novo"


Ja ho va deixar escrit Pessoa: res no comença, tot continua...  En el tot que continua, anirem eixint --tan de bo-- d'algunes coses, i d'algunes altres ens haurem d'anar traient nosaltres mateixos. Començar, només comença en el pensament, deia també el poeta; i potser amb això ja és més que suficient... Feliç ficció i bon any 2021!




Furgant per la xarxa he trobat aquest poema, atribuït a vegades a Pessoa però escrit pel brasiler Fernando Sabino, i no puc resistir-me a transcriure'l. Vos deixe a vosaltres la traducció, però crec que es fa entenedor; a mi m'ha semblat preciós, i escaient...

De tudo ficaram três coisas:
A certeza de que estamos começando,
A certeza de que é preciso continuar e
A certeza de que podemos ser interrompidos antes de terminar

Fazer da interrupção um caminho novo,
Fazer da queda um passo de dança,
Do medo uma escada,
Do sonho uma ponte,
Da procura um encontro.



dilluns, 28 de desembre de 2020

Somiant


"Si el leopardo de las nieves se manifestara, estoy preparado. Si no es así, eso quiere decir de algún modo (y no entiendo esta intuición, incluso ahora) que no estoy preparado, de la misma manera que no estoy preparado para resolver mi koan; pero no me hace infeliz la situación de no ver. Pienso que debería sentirme desilusionado, después de haber venido desde tan lejos, y sin embargo no es así. Me siento y no me siento desilusionado al mismo tiempo. Me basta con saber que el leopardo es, que está aquí, que sus ojos helados nos vigilan desde la montaña" 
Peter Matthiessen, El leopardo de las nieves 


No recorde la primera volta que vaig saber de la seua existència; sé que jo era molt xiquet, i estic quasi segur de que va ser --com tantes altres coses-- gràcies a l'enciclopèdia de la Fauna de Félix Rodríguez de la Fuente. Però des d'aquell mateix moment, i ja fa d'això uns quants anys, l'esquiu i intrigant irbis, la pantera o lleopard de les neus, em va fascinar fins el punt d'esdevindre, de llarg, el meu animal preferit. Per la seua innegable i imponent bellesa, sense dubte; però també pel misteri que, encara hui, envolta molts dels aspectes de la seua vida, i per la irresistible atracció que em desperten les inhòspites i majestuoses muntanyes del feréstec cor de l'Àsia Central, on encara sobreviu. En tots aquests anys, seduït irremeiablement per aquesta criatura quasi llegendària, he consumit amb fruïció qualsevol llibre, documental o article que en parlara, he seguit els avanços en el coneixement de la seua biologia i he celebrat les iniciatives per a la seua conservació amb la mateixa intensitat amb que he lamentat les males notícies --algunes d'elles, i ja em perdonareu, especialment indecents-- i el retrocés imparable que encara hui amenaça l'espècie amb la seua extinció. 

Distribució del lleopard de les neus, de la wikipedia
Però sobretot, al llarg dels anys i pràcticament des d'aquella primera volta, he mantingut viu el somni de poder visitar, algun dia, el territori del lleopard de les neus, i potser --només "potser", amb la mateixa actitud que tant em va sorprendre quan vaig llegir a Matthiessen per primer cop-- arribar fins i tot a albirar-lo. M'agradaria tornar al Nepal --el més a prop que he estat, fins ara, dels seus dominis-- i conèixer, ara si, els paisatges de  l'Annapurna que a penes vaig poder a arribar a entreveure des de la distància; però també m'atrau el famós Parc Nacional d'Hemis, al Ladakh kaixmir, i cada volta m'interessen més les molt menys concorregudes muntanyes de Tian Shan, al Kirguizistan... Sé, en tot cas, que el somni haurà de seguir esperant: amb tota seguretat, no serà al llarg del dos mil vint-i-u, perquè no estan les circumstàncies --ni les generals, ni les específiques-- com per a ni tan sols intentar-ho; però potser siga al següent, o qui sap si a l'altre... Les muntanyes --i els lleopards, espere-- seguiran alli quan es presente finalment l'oportunitat. I, per sort, dispose encara d'una bona reserva de somnis pendents, la majoria bastant més casolans, accessibles i assequibles, que porten també temps esperant el seu torn i que compte amb poder complir més prompte que tard; alguns d'ells, si tot va bé i sense anar més lluny, aquest any que està a punt de començar.


Lleopard de les neus dissecat al Museu Internacional de les Muntanyes de Pokhrara, al Nepal. No sóc jo molt maniós amb aquestes coses, però la veritat, em va entristir veure'l... 


Amb el virus encalçant-nos de nou de massa a prop, i tot i que les proves --pel moment-- ens són propícies, la prudència aconsella limitar al màxim les eixides i les companyies, encara que això estiga representant renunciar a projectes que ja havia calgut ajornar abans i que preveia recuperar aprofitant aquests dies. A canvi, és un bon moment per rellegir llibres i re-somiar somnis. I ja vindran temps millors...



dimecres, 23 de desembre de 2020

Bones Festes


Horrible, perdut, estrany, maleït... No és fàcil posar-li un qualificatiu a aquest any dos mil vint que acabarà, d'ací uns dies, en mig d'un Nadal tan estrany --deixem-ho així-- com els mesos que l'han precedit. Mesos que quedaran marcats per a sempre per tot el que hem viscut, i pel que hem hagut de deixar de viure; pel patiment de molts i la incertesa de tots, i pel record d'aquells --molts, massa- que ens han deixat. Ja ho he escrit, altres vegades, en dies com aquests: poc amic com soc de certs convencionalismes i de la majoria de parafernàlies, la meua relació amb aquestes dates és, com a mínim, ambigua. Però si hi ha un bon moment per recordar que, en el principi de tot, va ser la llum que renaix, és sense dubte aquest: també aquesta vegada, la foscor quedarà enrere i la llum i la vida renaixeran, a poc a poc però amb força, fins que tornen a imposar-se. I a aquest fil ancestral m'aclame, un any més però potser més que qualsevol altre any, per desitjar-vos, de tot cor, unes Bones Festes.




No voldria pecar de presumptuós, la veritat, però estareu d'acord amb mi en que els fets són els fets. I els fets són que l'any passat, amb el blog en diapausa, em vaig descuidar de felicitar-vos les Festes i desitjar-vos un Bon Any, i ja veieu com han anat les coses. Cert és, també, que tot i que hi he pensat molt no acabe de veure clar el possible mecanisme de causa i efecte entre una cosa i altra, però això no deixa de ser un detall sense importància. Així que, vistes les circumstàncies, millor deixar-ho escrit i no arriscar-se, no fora cas. D'una forma o altra, sigueu feliços. I cuideu-vos molt. 




dilluns, 21 de desembre de 2020

Força major (relats conjunts)


Un segon abans de soltar les amarres, una ombra de dubte la va fer vacil·lar: ella sola, front al fred i a la foscor, aventurant-se en una fràgil embarcació sobre les aigües fètides i traïdores d’aquells pantans inhòspits que tantes vides s'havien empassat... Va bastar, però, el record de la seua pròpia imatge, reflectida poc abans en aquell maleït espill, per a que l'ombra es dissipara: calia actuar, era evident. Prou que va patir, feia només uns mesos, quan les circumstàncies no li van deixar cap altra possibilitat que haver d’apanyar-se-les amb els seus propis mitjans... Un estremiment li va recórrer l’esquena. Què hauria passat, si algú l’haguera pogut veure en aquells dies nefastos? I ara, l'espill ho havia deixat clar, no és que la cosa estiguera molt millor... No, no hi havia cap altra opció. Decidida, va començar a vogar; amb una suau remor, la barca va lliscar sobre les aigües fosques i silencioses. Sabia que no seria una tasca fàcil, i que hauria de fer front a multitud de reptes i a perills insospitats. Però ara estava segura de tindre el coratge per reeixir, i la recompensa bé que ho mereixia. Costara el que costara, per alt que fora el preu, arribaria al seu destí: una perruqueria.


La meua proposta per als relats conjunts de desembre. Certament, el quadre, el seu significat i el context victorià que l'envolta demanaven alguna cosa més profunda i reflexiva, potser fins i tot verdagueriana (Una barca va pel riu / d'una riba a l'altra riba, / fa cara de segador / la barquera que la guia...), però que hi farem... Deixem-ho, si vos sembla, en "basat --vagament-- en fets reals". 



divendres, 18 de desembre de 2020

De Pasqües a Rams

En el fons, la culpa la té Internet. O millor dit, la combinació entre Internet, temps per a procrastinar i una certa tendència a interessar-se per temes intranscendents i perfectament prescindibles. El tema, aquesta vegada, ve de que aquesta tardor, per primera volta, vaig poder observar a casa –temps després de que es produïra, atenent al seu estat quan la vaig trobar—la flor de les aspidistres amb les que fa molts anys que convisc. Si en teniu a casa, d'aquestes plantes, sabreu que les flors no són gens fàcils de veure: per la dificultat de que n'hi hagen (les plantes floreixen només ocasionalment i sota determinades condicions), però també per ser més aviat petites, poc aparents i situades a un lloc --la base de les fulles, pràcticament a ran de terra-- on és difícil veure-les tret que hi vages a posta a buscar-les.


Fulles i flors d'Aspidistra elatior, de la xarxa

El cas és que, a tall d’això, em vaig posar a pensar en quines altres plantes, de les que tinc per casa, no recordava haver vist florir mai. I el resultat és que, de tots els espermatòfits --plantes que produeixen llavors; d’altres, com les falgueres, evidentment no floreixen-- que viuen o han viscut a casa, l’única espècie que no sóc conscient d’haver vist mai en flor és el conegudíssim i ubic pothos. I ací és on entra en joc la perillosa combinació que vos deia abans: fent una recerca no massa exhaustiva a la xarxa, m’he assabentat que la planta en qüestió, que els botànics anomenen ara Epipremnum aurem, presenta no poques curiositats. El seu origen, per exemple, que havia estat atribuït a diverses zones del sud-est asiàtic i el Pacífic en les que apareix profusament a hores d’ara, però que sembla ser realment Moorea, en l'Arxipèlag de de la Societat. Des d'aquesta illa, d'on seria endèmica, va anar escampant-se, a partir d'exemplars cultivats --i sovint, comportant-se com una agressiva espècie invasora-- a moltes altres zones tropicals i subtropicals del món. Alguna cosa havia llegit sobre les seues propietats medicinals i sobre la seua toxicitat, deguda sobre tot a la presència d'oxalat de calci, que fa que puga representar un perill per als animals domèstics o els xiquets; però no sabia, en canvi, que per això mateix està estudiant-se la possibilitat d'utilitzar els extractes de les fulles i les arrels de la planta per a combatre algunes plagues, i en especial les de tèrmits. Per cert, les formes ornamentals que ens resulten tan familiars corresponen realment a exemplars juvenils de l'espècie; en la seua maduresa, els epipremnum esdevenen lianes lignificades de fins a vint metres, amb grans fulles retallades, que s'enfilen sobre els troncs d'altres espècies cercant la llum del sol.  

Amb tot, el que m’ha resultat més curiós és el que té a veure amb la seua floració; o, millor dit, amb la seua no-floració, perquè sembla que la primera volta que es van veure exemplars d'aquesta espècie florits espontàniament va ser el 1962, a Puerto Rico i Florida, i la darrera a penes dos anys després, el 1964, a Singapur. La causa, segons els estudis duts a terme sobre l'espècie, es trobaria en una alteració del gen que codifica una hormona vegetal –la gibberel·lina—imprescindible per a la floració, de forma que, tret de situacions excepcionals (o de que se li facilite  l’esmentada hormona de forma artificial) la planta es veu  condemnada a una quasi absoluta castedat. Castedat, en tot cas i com probablement haureu pogut comprovar alguna volta, sobradament compensada per la seua extraordinària capacitat per a reproduir-se vegetativament a partir només d’un petit fragment de la tija, la qual cosa la fa especialment perillosa quan es comporta com a invasora, però que també ha contribuït, junt amb la seua proverbial resistència a les condicions adverses --i als cultivadors incompetents-- a la seua popularitat com a planta d’interior.

He escarbat encara un poc més per la xarxa --més com a botànic que com a persona normal-- per veure d’esbrinar alguna cosa més sobre les vicissituds taxonòmiques i nomenclaturals que ha patit l'espècie des de la seua descripció (com a Pothos aureus) el 1880, o sobre els efectes que produeix la seua proliferació incontrolada en diverses zones tropicals i subtropicals arreu del món. Vos estalviaré detalls, però no he pogut deixar de pensar en com resulta de cridaner que una espècie virtualment estèril i restringida originalment a una àrea minúscula en una remota illa oceànica, haja esdevingut, menys de cent cinquanta anys després del seu descobriment, una invasora temuda i una ornamental pràcticament omnipresent a tot el planeta. I tot, bàsicament, gràcies a dos trets: la seua facilitat per a produir noves (i resistents) plantes sense recórrer a la reproducció sexual, per una banda; i, per una altra, el curiós comportament d'una espècie de primat que, amb freqüència, s'agrada de conviure, en els seus habitacles, amb altres animals i plantes en els que troba alguna cosa d'útil o estimable, i als que per això es preocupa de cuidar, propagar i adaptar als seus gustos i necessitats. Per la meua banda, i per culpa d'Internet, crec que no tornaré a mirar els meus pothos amb els mateixos ulls: almenys, ja sé que si no floreixen és per causa major i no per la meua imperícia. I si alguna volta veieu florir els vostres, ja sabeu que estareu presenciant un esdeveniment d'aquells que només es donen molt de tard en tard (de Pasqües a Rams, diem al meu poble), tan estrany i inusual com, no sé... com veure florir un pothos, per exemple. I jo que pensava que les aspidistres ho tenien magre...



dimecres, 16 de desembre de 2020

Rastres d'humanitat

En realitat, el tema ve de prou lluny, per bé que ha estat una notícia que ha corregut fa uns dies --després vos ho explique-- qui l'ha reviscolat. Deixeu-me, però, que ho pose en context: el paratge conegut com El Salt, al terme municipal d'Alcoi, alberga un important jaciment en el qual s'ha documentat la presència de grups de caçadors-recol·lectors neandertals que l'ocuparen, de forma intermitent, durant un període que s'estén almenys entre els 60.000 i els 43.000 anys abans del present. Descobert el 1959 i excavat de forma sistemàtica des de 1986, les condicions del jaciment, protegit per l'espectacular formació de travertins que li dona nom, han permès recuperar nombroses restes, des de ferramentes de pedra fins a sis dents pertanyents aparentment a un mateix individu d'Homo neanderthalensis

La rellevància del jaciment, però, es deu sobretot a les excel·lents condicions en què s'hi han conservat materials poc freqüents en altres enclavaments comparables, com ara fogueres de campament, restes d'activitats de caça i recol·lecció, evidències de la manipulació i preparació dels aliments i, fins i tot, excrements (el que els arqueòlegs i paleontòlegs anomenen "copròlits") que han contribuït a reconstruir aspectes fins ara inèdits de la vida d'aquests grups. Precisament l'anàlisi d'aquests copròlits mitjançant la tècnica anomenada cromatografia gasosa-espectrometria de masses va permetre identificar biomarcadors inequívocament vinculats a la ingesta de vegetals per part dels neandertals, en contra de l'opinió habitualment acceptada que els atribuïa una dieta exclusivament (o quasi) basada en la carn; l'estudi, dirigit per Ainara Sistiaga, es va publicar el 2014 en la revista Plos One, i va assolir certa repercussió en la premsa de tot el món.

Reconstrucció d'un neandertal, de la xarxa
Probablement, l'apassionant camp d'estudi de les caguerades fossilitzades de neandertal a penes hauria superat l'àmbit estrictament acadèmic si no fora perquè, fa unes setmanes i en el que sense dubte constitueix un meritori exercici de periodisme d'investigació, un diari d'abast provincial va publicar una llista dels rècords mundials, d'idèntic abast territorial, recollits en el famós (i cada volta més difícil de qualificar) Llibre Guiness; i ves per on que, junt amb la marca, recentment obtinguda per la capital provincial, de les figures de Betlem més altes del món (motiu últim del treball d'investigació en qüestió), hi apareixen altres notables assoliments dels ciutadans alacantins --de la província, per suposat-- que van des de l'hamburguesa més llarga del món fins al major torneig de dards electrònics... o, i d'ací tota la història, "la caca humana más antigua" (cite literalment el titular de la notícia; el Llibre l'anomena "Oldest human faecal matter"), que com haureu deduït correspon, en efecte, als cagallons paleolítics del Salt.


Reconec, però, que una volta superat el primer i comprensible impacte, la notícia i allò que l'envolta em va fer pensar. Primer, en el paper que coses tan aparentment superficials --quan no directament estúpides-- com això dels "rècords mundials" poden tindre com a eina de difusió: no crec que molta gent se n'assabentara en el seu moment de la publicació o les repercussions de "The Neanderthal Meal: A New Perspective Using Faecal Biomarkers"; però no deu quedar molta gent, al menys a la meua comarca, que --gràcies també a la premsa generalista, tot siga dit-- no sàpiga ara això de la "caca més antiga del món" i pot ser, fins i tot, que a algú li haja picat la curiositat i s'anime a acostar-se a la pròxima jornada de portes obertes al Salt. Però el que m'ha tingut un poc més capficat és la inequívoca i indiscutida filiació humana que es fa de les femtes neandertals, atribució que pel que he vist es dona també en altres llocs --com ara en aquesta pàgina del Museu Arqueològic d'Alcoi-- i que, des del meu punt de vista, té implicacions interessants i que van més enllà de l'àmbit purament semàntic. 

És cert que, a hores d'ara i gràcies a les nombroses investigacions dutes a terme en els últims temps, la imatge que tenim dels neandertals està molt lluny dels antics tòpics que els reduïen a una condició pràcticament animal. Aspectes com l'organització social, el pensament simbòlic o fins i tot l'existència d'algun tipus de llenguatge, tot i ser objecte encara de polèmica entre els especialistes, semblen situar-los molt més a prop de nosaltres del que fa un temps hauríem sospitat. Però per altra banda, l'opinió majoritària entre el món científic és que el que ara anomenem neandertals eren membres d'una espècie distinta a la nostra, per bé que íntimament relacionada a través d'un avantpassat comú i susceptible, com han demostrat els estudis genètics, de produir híbrids entre totes dues. Eren, doncs, humans els neandertals, o aquest qualificatiu hauria de reservar-se per als membres de la nostra mateixa espècie? Si estenem el concepte d'humà als neandertals, ho serien també la resta dels representants del gènere Homo (i, per tant, les seues respectives caques)?

Algunes espècies del gènere Homo. De la xarxa.
Ara com ara, no tinc una resposta clara a aquesta qüestió. He fet una ullada a alguns dels llibres que tinc a mà i que tracten dels neandertals en particular i de l'evolució del gènere Homo en general i la seua terminologia és habitualment ambigua i poc aclaridora. Pääbo, responsable de la primera seqüenciació completa d'un genoma neandertal, els qualifica a voltes com una "especie humana extinguida" per a referir-se poc després al seu ADN com a "no humano". En canvi Arsuaga, en "La especie elegida", s'hi refereìx a Homo sapiens i H. neanderthalensis com "dues espècies humanes intel·ligents", en la mateixa línia que Harari, que en el seu imprescindible "Sapiens" es mostra molt més clar al respecte: "Estem acostumats a pensar que nosaltres som els únics humans, perquè durant els últims deu mil anys la nostra espècie ha estat efectivament l'única espècie humana que hi ha hagut, però el veritable significat de la paraula humà és 'animal que pertany al gènere Homo', i abans hi havia moltes altres espècies d'aquest gènere a part de l'Homo sapiens".

Si he d'escollir, em sent còmode amb la proposta taxonòmica de Harari --que siga el gènere Homo qui defineix el caràcter d'humà, i no l'espècie sapiens--, tot i assumir que, d'aquesta forma, la continuïtat del rècord mundial a Alcoi no pot arribar molt lluny: amb moltes més opcions d'humans caganers deixant caure ací i allà els seus rastres d'humanitat, és qüestió de temps que algú trobe una bonyiga d'Homo erectus, d'Homo habilis o de qualsevol altre Homo ancestral, que supere la marca per desenes o centenars de milers d'anys. I, en tot cas, tampoc estic segur de que la idea d'una humanitat expandida siga encara àmpliament acceptada: només cal una ràpida consulta als diccionaris per confirmar-ho. Més tard o més d'hora, però, caldrà acordar, i generalitzar, una definició d'humà que, més enllà de les eventuals implicacions filosòfiques, ètiques i fins i tot terminològiques (caldria veure com definir, llavors, "humanitat", "humanisme" i encara "persona", per exemple...) s'adapte als avanços científics i als canvis en la nostra pròpia percepció sobre el lloc que ocupem realment com a espècie vivent: "nosce te ipsum", va escriure lacònicament  Linné quan va descriure el gènere Homo, i sembla que encara no ho hem acabat d'aconseguir.  



Incidentalment: pel que vist en els treballs publicats, els copròlits neandertals (o el que queda d'ells) són més aviat poc aparents. Res a veure --jutgeu vosaltres mateixos-- amb l'esplèndid exemplar de Lloyds Banks; segur que els milers d'anys de diferència entre uns i altre ha d'influir, però ja se sap que els víkings, quan s'hi posaven, s'hi posaven...

 


dilluns, 14 de desembre de 2020

La vida per la vida

 

"La vida transcurre a velocidades y ritmos disímiles. Por largos periodos avanza con lentitud y de súbito, en lapsos cortísimos, suceden eventos frenéticos y radicales que la trastornan hasta dejarla irreconocible. Cómo  y por qué entra uno a esos ríos caóticos y furiosos es un misterio. Nos quejamos de la grisura de la cotidianeidad, pero con frecuencia es nuestra tabla de salvación. Una existencia sin orden termina por apabullarnos. En la mayor parte de las personas anida la mentalidad del funcionario: un sueldo mensual seguro, los días organizados hora por hora, despertar al lado del mismo hombre. Una vida predecible donde la energía no se malgasta intentando descifrar lo que depara el mañana. Saberse tranquila, serena, sin subir montañas rusas que nos dejan sin respiracion y a borde del vómito. Sin embargo, una parte nuestra es indómita y se rebela, y pese a contrariar nuestra razón, nos precipitamos hacia lo desconocido, lo peligroso, lo letal. El sentido común nos pide que nos detengamos, imposible: por dentro nos late el pálpito de la adrenalina. No importa que podamos perderlo todo, no importa amenazar la vida propia y la de quienes queremos, no importa la muerte, proseguimos. La sangre pulsa a chorros, las visceras se anudan, la vista se nubla. La vida afirmándose como vida, la vida retornando a su forma más primigenia y brutal. La vida por la vida". 

Guillermo Arriaga, "Salvar el fuego"  


Òbric el llibre pel punt on el vaig deixar ahir, i em trobe de sobte amb el paràgraf. Em fa pensar, i deixe momentàniament la lectura. Potser, per a la majoria de la gent, no arriben a ser "rius caòtics i furiosos” que amenacen amb canviar-ho tot i per a sempre, com també crec que la seguretat de la “mentalitat de funcionari” admetria una àmplia gama de matisos i puntualitzacions. Però en el fons, i d'alguna forma, crec que poques persones no experimenten --o han experimentat en algun moment-- aquesta tensió entre la necessitat de buscar la calma i la de fugir d'ella, entre la placidesa de la seguretat i l’excitació de l'exploració. Necessitats, pense, que sovint poden arribar a conviure --cercar la confortable rutina en un aspecte, exposar-se voluntàriament al risc estimulant i imprevisible en un altre, i potser demà a l'inversa-- perquè dins de qualsevol vida hi ha quasi sempre moltes vides que volen ser viscudes. I pense també com, en el fons, potser aquests impulsos aparentment antagònics són només manifestacions diferents d'un únic, d'un mateix desig: el de tindre la sensació, almenys la sensació, de que malgrat el pes de totes les decisions preses i d'aquelles que la vida ha anat prenent per nosaltres, encara tenim l’oportunitat de triar la forma en que volem viure, de poder escollir velocitats i ritmes, de decidir si deixar-se caure al corrent del riu, o quedar-se a la vora veient-lo passar. O de posar-hi només els peus una estoneta i veure, simplement, què passa.



El llibre. Novel·la i mexicana, dura en el fons i original en la forma. Encara a mitges, però està agradant-me, molt; ja vos contaré en acabar-lo. Torne a la lectura...


 

dijous, 10 de desembre de 2020

Records de muntanya


La intenció era "tornar ben prompte", escrivia ací mateix aquell maig del 2011 després que el mal oratge ens privara de fer cim. I, entre unes coses i altres, el "ben prompte" va haver d'esperar més de huit anys... Entre mig, un parell de vegades s'havia presentat la possibilitat de tornar al Toubkal --el Tugg Kal dels amazics-- sense que les circumstàncies ho permeteren. Fins la tardor de l'any passat, quan es van ajuntar la possibilitat d'uns dies lliures al treball, una necessitat imperiosa de posar terra pel mig per aclarir les idees, i una d'aquelles propostes que trobes per casualitat a la xarxa i a les que quasi mai fas molt de cas... fins que els en fas. El resultat, tot plegat, van ser uns dies extraordinaris que van anar molt més enllà de complir amb l'aspiració, llargament ajornada, d'ascendir els 4.167 m del cim més alt de l'Atles: pels altres paratges i cims recorreguts, alguns d'ells també molt a prop o per damunt dels 4.000 m, com la fascinant planícia de Tazarhart (3.980 m) o els pics dels Afella (4.040  i 4.043 m), el Ras (4.083 m) o el Timesguida (4.089 m); per la ruta escollida per a ascendir-los (tret del Toubkal, al qual pujàrem per la coneguda i concorreguda ruta clàssica des d'Imlil i el refugi des Mouflons, la resta els vam encarar des de la capçalera de la impressionant vall de n'Ouanoukrim, amb l'única companyia d'algun pastor amazic que pasturava els seus ramats a les remotes cabanes d'Azib Iouzaguer). Però sobretot, per la gent amb la què vaig tindre la sort de compartir aquells dies, des de l'il·lustre Pako Crestas --organitzador del viatge, alpinista experimentat i enamorat d'aquelles terres i la seua gent--, els guies i demés personal del terreny que ens va acompanyar, i molt especialment el grup d'agosarats muntanyencs que ens hi vam aplegar, majoritàriament sense conèixer-nos prèviament, per viure una experiència  difícil d'oblidar; companys, companyes, si llegiu açò, abraçades-abrazos-apertas.


Ara, poc més d'un any després, quan tornar a fer segons quins viatges es presenta com a mínim com una possibilitat incerta, he recordat aquells dies, caminant pels cims i les valls de l'Atles, sense ni tan sols imaginar que un virus ens havia de trasbalsar la vida poc temps després. I  he pensat que, a desgrat de les ganes de tornar algun dia a aquelles terres --potser, a partir d'ara, caldrà pensar en "prompte" també d'una altra forma-- fins i tot si haguera sabut llavors que potser no hi podria tornar-hi en molt de temps, no hauria gaudit més del que ho vaig fer.




El virus ens ha canviat la vida a tots, és cert, però és evident que a alguns més que a altres. Per a gent com jo, són "ganes de tornar"; per a qui es guanyava la vida amb activitats de muntanya com aquestes, ací i allà, és molt més que això.  I hui, Dia Internacional de les Muntanyes --dedicat, enguany, a la biodiversitat, però amb una atenció especial, com sol ser habitual, al paper que la gent de muntanya té en la seua preservació-- és bon moment per recordar-ho. Tan de bo les coses milloren aviat, per ells, per tots.






dimarts, 8 de desembre de 2020

Cicles


Van arribar, al principi de la primavera, de sobte i sense previ avís: d'un dia per l'altre, dotzenes de teuladins van començar a ocupar, a la caiguda del sol i amb la notable xilladissa que els sol acompanyar, les branques del lledoner del pati. I, amb idèntica i bulliciosa cerimònia, cada matinada, entre dues claroretes, reprenien la seua animada conversa fins que, a poc a poc, anaven abandonant el seu atapeït dormidor per retornar a les seues ocupacions habituals. Durant mesos, ens vam acostumar a la seua presència diària, fins el punt que la seua esvalotada irrupció vespertina, adaptada en cada moment als canvis horaris de l'estació, marcava també i d'alguna forma el nostre ritme quotidià. Va arribar la tardor, però, i de forma tan intempestiva com van vindre, van deixar un dia de comparèixer en el pati; potser va ser la nuesa incipient del lledoner, que fins llavors els havia aixoplugat, el senyal per a buscar un recer més segur i confortable per a l'hivern que començava a insinuar-se.


Ara, tardor avançada i a desgrat d'alguna visita més o menys ocasional de merles, cua-roges o reiets, el pati sembla haver esdevingut territori quasi exclusiu dels inquiets tallarols o busqueretes, que en Alcoi anomenem xennes i que revolen sense descans entre els arbres atipant-se d'arboços, murtons i olivetes d'ullastre. Alegra escoltar, mentre salten de cimal a cimal, el característic espetec que tenen per cant, però d'ençà que els teuladins marxaren les vesprades a casa, cada cop més curtes, són també molt més silencioses i un poc anodines. Ara com ara, no sabria dir si el seu pas pel pati va ser un episodi merament circumstancial --ben mirat, fa ja anys que hi vivim, i mai fins enguany havíem gaudit de tan animada companyia-- o si per contra, passat l'hivern, potser quan el lledoner torne a vestir-se de fulles, les seues sorolloses bandades s'hi tornaran a llançar, com si es deixaren caure, des dels terrats propers. Es tancaria, així, una mena de cicle dels teuladins, un altre a afegir als ritmes que, cada any, marquen la vida de la vida que viu al pati. I a mi, personalment, m'agradaria que fora així; ignore que pensaran, al respecte, els tallarols.





diumenge, 6 de desembre de 2020

Entretenir-se


La veritat és que, quan es tracta d'esplaiar-se, relaxar-se o passar agradablement el temps, que ve a ser la definició d'entretenir-se (de torbar-se, solem dir en el meu poble a desgrat d'altres accepcions del verb), no vaig curt d’opcions i d’aficions entre les quals escollir. De moltes d’elles –la muntanya, per suposat, però també la guitarra, el col·leccionisme o la jardineria, per esmentar-ne algunes-- he anat deixant rastre en aquestes planes, que no deixen de ser, si bé es mira, un altre entreteniment. Però hi ha una activitat estrictament enquadrable en aquest àmbit, a la que he dedicat des de fa anys un temps no desdenyable, i que no soc conscient d’haver esmentat mai ací: va, com quasi tot en mi, a temporades, però m’agraden molt les maquetes i el modelisme, en les seues diverses manifestacions, des dels trens a escala (H0, en el meu cas) fins als vaixells, modalitat aquesta que he començat a practicar no fa molt però que reconec que està agradant-me bona cosa.

Dins del modelisme, però, tinc una debilitat especial per les maquetes de cases, monuments i altres edificacions. Hi vaig començar, sobre tot, com a a complement a allò dels trens, fins que vaig descobrir els models d'esglésies romàniques, moltes d'elles pirinenques, de les quals almenys tres empreses --totes catalanes, si no m'equivoque-- comercialitzen un catàleg ben assortit. Es tracta, com probablement sabeu, de muntar primer una estructura predissenyada de cartró, i anar bastint després sobre ella amb peces de ceràmica de diferents tipus fins completar el model. Des de llavors, quan he tingut l'oportunitat (o la necessitat) d'entretindre'm, aquestes maquetes han estat una aposta segura i plena d'avantatges: no embruten ni requereixen equipament especialitzat, no són massa complicades però el resultat és aparent, o a mi m'ho sembla; però sobretot, i almenys també en el meu cas, això d'anar posant-hi pedreta rere pedreta té un efecte tranquil·litzant, quasi hipnòtic... sempre i quan hom mantinga sota control l'efecte "vinga, va, una filera més i ho deixe". 

Aquesta que vos mostre més amunt, i que no diré encara quina és per si algú vol jugar a endevinar-ho (una pista: està a les Valls d'Àneu i, a més del campanar, té una torre que és un antic comunidor), és la que tinc entre mans des de fa algunes setmanes, i tot i que no queda molt per acabar-la, em durarà encara un poc perquè estic aprenent a prendre'm amb calma fins i tot les coses que faig per prendre-m'ho tot amb calma, ja  siga la muntanya, el col·leccionisme, fins i tot les maquetes o el blog. Totes elles, per cert, activitats que fins ara tenia com a amenes, vagament edificants i, en general, pròpies de gent relativament normal; però després de consultar la llista d’entreteniments de la viquipèdia, on hi apareixen com a opcions apostar, beure o el sexe –supose que "drogar-se" els deu haver paregut un poc excessiu—  ja no sé què pensar...



Dues més, de les primeres que vaig fer, i a les que tinc per això certa estima especial: Sant Joan de Boí i Sant Climent de Taüll; per cert, a més de romàniques, han de ser de llocs als quals hi haja estat. Maniós que és un...



dijous, 3 de desembre de 2020

La Mariola pendent



És evident que la COVID, els estats d’alarma i la mobilitat restringida van acabar de completar la faena. Però vist amb perspectiva, he de reconèixer que la cosa va començar bastant abans, perquè ja a finals de l’any passat (o a principis d’aquest, tant se val) les meues habituals passejades muntanyenques van anar distanciant-se cada volta més fins pràcticament desaparèixer per complet. La causa última, segons em sembla, he d'atribuir-la el cansament; cansament físic, més pròpiament, perquè tot i els efectes tradicionalment guaridors de les meues caminades per a l’altre cansament (el del  cap, vaja), quan arribava el cap de setmana el que el cos demanava era, i quasi sempre ho aconseguia, no fer literalment res. Repasse l’inventari d’eixides de l’any, i tret d’alguna digna excepció –com ara una ràpida escapada estival a l’Ibèric riojà, aprofitant aquell moment de relatiu relaxament de les mesures antivirus-- aquest funest dos mil vint quedarà, també pel que fa a les muntanyes, com un parèntesi notable d’inactivitat; o hauria quedat, fins ara, perquè les caminades muntanyenques de cap de setmana --habitualment a prop de casa i quasi sempre amb amics, als quals també havia anat deixant pràcticament abandonats-- han estat una altra de les activitats de descompressió que he reprès amb gana aquestes últimes setmanes. Amb amics, per gust, i prop de casa perquè no està l’assumpte per a moltes aventures; però també perquè ja sabeu que fins i tot en els indrets més coneguts sempre hi ha raconades que, per una raó o una altra, havien anat quedant pendents per a millor ocasió, i ara és un bon moment per posar-hi remei i anar reomplint buits.

I amb aquesta voluntat m’he aplicat, sense ànim d’exhaustivitat però amb innegable entusiasme, a repassar Mariola –la  meua serra geogràficament més pròxima; però també, i probablement per això, la que millor conec, la que més he caminat i de la que més he escrit-- per acostar-me a alguns indrets més o menys amagats que no havia trepitjat fins ara tot i haver estat a la vora moltes vegades; racons, en general, fora dels recorreguts habituals i dels camins transitats i transitables, per bé que sempre amb alguna referència més o menys explícita sobre el seu interès o singularitat. Del peculiar ermitori de Sant Blai o de Mossèn Gregori, a prop de les ruïnes del mas del mateix nom –racó pendent, per cert, encara-- i de la coneguda Cova de la Sarsa, coneixíem originalitat i ubicació, però fins i tot així no ens va resultar gens fàcil arribar fins al seu embosquinat emplaçament  L'ermita --més aviat un oratori-- és una modesta i rústica construcció, bastant degradada a hores d'ara, formada per una estança circular, amb coberta de volta, recolzada en antics marges de bancals hui perduts, que no gosaria datar ignorant com soc en aquests temes, però que no remuntaria més enllà del segle XVIII a tot estirar. A penes he trobat a la xarxa informació sobre el lloc, el seu origen o la seua rellevància, cosa un poc cridanera essent Sant Blai patró de Bocairent, al terme del qual s'hi ubica; però no descarte estirar del fil del tal Mossèn Gregori, que dóna nom a mas i oratori, a veure si treu cap per algun lloc.



A un altre racó mariolenc de la llista de pendents em va dur, i ja sabeu que no és la primera volta que em passa, el seu topònim: no abunda, que jo sàpiga, el nom de balç --sinònim de "precipici", segons el DIEC-- en terres valencianes, i de fet no va ser fins revisar l’inventari de topònims del terme d’Agres que el vaig veure per primera vegada, sota la forma de Balços dels Recorrals. I no hi ha dubte, a la vista del lloc, que el nom resulta ben apropiat: un seguit de cingleres i estimballs que recorden vagament els aitànics Avencs de Partagat, als que la densa vegetació dificulta arribar tot i la proximitat d’alguna senda transitada i de bona traça, i que a l’espectacularitat dels penyals hi afegeixen, com és habitual en aquestes contrades, la presència d’arbres caducifolis com el freixe de flor o l’auró, arrecerats a peu de cingle, i que em aquestes dates trenquen amb el seu color tardorenc la monòtona verdor de pins i carrasques. Recorrals, per cert, és un altre nom que sempre m’ha encuriosit i que apareix al menys dues vegades a Mariola (als Balços, òbviament, però també a l’Alt dels Recorrals, a la veïna Alfafara): per Coromines, podria procedir de l'àrab rukn ar-rahl o "racó del rafal", però potser no seria descartable --com de fet fa el propi mestre amb altres topònims similars-- apel·lar simplement a una forma intensiva de corral, atenent al fet que el nom sembla aplicar-se, si més no en aquestes terres, a contrades associades a parets rocalloses i més o menys delimitades per elles.

A poc a poc, la llista de racons de la meua Mariola pendent va acurtant-se. Però la serra encara donarà per a uns quants dissabtes d’atendre a curiositats i indagacions, insubstancials i prescindibles si voleu, però curiositats al cap i a la fi. I, francament, poder tornar a prestar atenció a aquestes prescindibles insubstancialitats, i fer-ho a més amb amics i sense tindre la sensació d’estar deixant de costat altres coses més urgents i importants, no deixa de semblar-me una molt bona notícia; per a mi, si més no.