"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 22 de setembre de 2021

Amor i odi

Imatge de la xarxa
Em fan veure a casa, on els encanten, que parlar d’odi en aquest context és potser una mica excessiu. Així que ho deixaré, si més no pel moment, en que els alvocats em produeixen una profunda desplaença: no dubte de les bondats nutricionals que se li atribueixen, però no m’agraden ni el sabor, ni l’olor, ni la textura, fins el punt que l'indici de la seua presència en algun plat --i ací tornaria a aproximar-me perillosament a l’odi, potser no tant a la fruita en si com a la moda de fer-la fa servir de forma indiscriminada: és realment necessari posar-li’n pràcticament a tot?-- sol ser motiu suficient per a que prescindisca de tastar-lo. Per a la meua sorpresa, faig una ullada a la xarxa i veig que no sóc, tampoc en açò, gens original, i que sovintegen al respecte opinions semblants a les meues, quan no directament molt més explícites, tant pel que fa als aspectes estrictament gastronòmics com --i d’això no en tenia molta informació-- a l’impacte ambiental i social que l’expansió del seu conreu, i en especial de l’omnipresent varietat Hass, la més consumida arreu del món, està tenint a moltes zones tropicals i subtropicals del planeta.

Imatge de la xarxa
El cas és que, en la mateixa mesura que em desagrada l’alvocat a l'hora de menjar-ne, m’encisa l’arbre que els produeix i el grup al qual pertany. Els alvocaters, estretament emparentats amb els nostres llorers, pertanyen al gènere Persea, un grup d'arbres i arbustos de fulla perenne que presenten a hores d'ara una distribució disjunta, amb un grup d'espècies pròpies de l'est i el sud-est asiàtic, i un altre que creix al continent americà, des de l'Amèrica Central --d'on procedeix P. americana, origen dels alvocaters cultivats-- fins a Xile. Segons sembla, però, el gènere es va originar fa uns seixanta milions d'anys a l'Àfrica Occidental, i va estar ben representat, com altres membres de la mateixa família, en els boscos de laurisilva que creixien en el sud d'Europa en el Miocè; de fet, i a hores d'ara, l'única espècie del gènere que creix de forma natural fora d'Àsia o Amèrica és el viñátigo o vinhático (P. indica), endèmic dels boscos macaronèsics de Canàries, Açores i Madeira. La major part dels representants del gènere, poc tolerants quan al fred i exigents pel que fa a la humitat, són propis també de formacions forestals ben conservades, com ara els boscos nebulosos d'Amèrica Central i del Sud, on diverses espècies --conegudes localment com aguacatillos-- constitueixen una font vital d'aliment per a molts ocells, com ara els quetzals. Algunes Persea són també apreciades com a ornamentals: a més del mateix alvocater, utilitzat sovint com a planta d'interior, altres membres del grup com ara P, borbonia, P. lingue. P. thunbergii o P. ichangensis, es cultiven amb aquesta finalitat a diversos llocs del món.


Al remat, i a la vista dels amors i els odis que ens desperta l'alvocat, a casa vam arribar ja fa temps a un pacte: a qui li agrada, per exemple en l’amanida, se’l posa directament en els seus propis plats. Jo sóc pertinentment advertit de les receptes en les quals la seua presència resulta justificadament ineludible --no, tampoc no m'agrada el quacamole--, les quals evite consumir; i a més a més, me'n faig càrrec dels pinyols, dels quals sempre en sol haver algun a remulla esperant a germinar. Bé, dels pinyols i del que ve després, perquè ja en són uns quants, d'alvocaterets d'edats i varietats diverses, creixent en cossiols pel pati, amb l'única exigència de regar-los tant com cal i de protegir-los adequadament quan ve el fred. Mai arribaran, per això, a donar lloc als arbres imponents que he vist en els jardins d’amics que viuen en llocs més apropiats, però les plantes en cossiol es presten a fer proves amb la poda per veure de donar-los un port atractiu sense que superen una mida raonable, i amb les seues vistoses fulles perennes queden d’allò més bé dins de casa quan arriba l’hivern. De tant en tant se n’acaba morint algun, però creixen ràpid i sempre n'hi ha un altre pinyol a punt i disposat a rellevar-lo. I tot i que sé que és poc probable que arribe mai a veure algun alvocat penjant de les seues branques, la veritat és que en aquest cas tampoc m'importa massa: segur que, si passara, no seria jo qui els tastaria. Com a molt, me n'encarregaria dels pinyols.




Comença oficialment la tardor amb un ull posat al cel --plou, amb ganes a estones, i sembla que seguirá fent-ho, amb DANA o sense ella, encara uns dies més-- i un altre a l’illa de la Palma i als efectes corprenedors de l’erupció que s’hi està esdevenint des de fa uns dies. No cal dir que lamente profundament el patiment dels afectats (costa imaginar el que deu sentir-se, en unes circumstàncies com aquestes) però no puc evitar sentir-me fascinat per les impressionants imatges del volcà que circulen, pràcticament en directe, pels mitjans i per les xarxes, i que m’han fet reviure l’impacte que em va causar, sent jo un xiquet, l’erupció –en blanc i negre, llavors-- del Teneguía. Tant de bo les imatges impressionants que ens està deixant aquests dies el nou volcà de Cumbre Vieja siguen prompte també només un record, i que els danys, pel demés inevitables, siguen fins llavors els menys possibles.

Torre de l'antiga església d'Urzelina (illa de São Jorge, Açores), l'única resta que va sobreviure --encastada parcialment en una colada basàltica que va sepultar la resta de l'edifici i la major part del poble--  a l'erupció volcànica que va tindre lloc el 1808. Veient les imatges de la Palma, ha estat inevitable recordar, també, aquell viatge. 




dimecres, 15 de setembre de 2021

Collites

D’ací a poc, si tot va bé, tornaré a caminar per les pinedes que cobreixen les serres que m’envolten amb el cap mirant a terra i l'atenció posada en descobrir, entre soques i pinasses, els primers senyals del que podria ser, a la vista de les condicions i si la cosa no canvia, una notable temporada d’esclata-sangs. Encara haurem d'esperar, però, una mica, per veure si es compleixen finalment desitjos i previsions. I mentre ho fem, caminar per les pinedes --un poc més verdes, enguany, que altres setembres-- seguirà sent gaudir de les vistes i els paisatges, de sendes velles i masos amagats, del refilar de les mallerengues i del vol majestuós de l'àguila serpera. La qual cosa no deixa de ser, tot plegat, una collita remarcable: no tot el que hom pot arreplegar passejant entre els pins ha d'acabar necessàriament dins d'una cistella. Però quines ganes, ja, de començar a omplir-ne...




En part de les serres per les quals em solc moure habitualment, aquest agost ha estat més humit del que ve sent habitual: Alcoi ve a marcar el límit al nord del qual les precipitacions de l'estiu han estat --significativament, en alguns casos-- per damunt de la mitjana, mentre que al sud l'estiu ha estat més sec del que hauria pertocat. I a falta de poder anar més lluny, on encara ha plogut més, no cal que vos diga per on començarem a buscar-los, els esclata-sangs. 

Precipitació recollida l'agost de 2021 a les Comarques Centrals Valencianes, de la pàgina d'AVAMET. Els bolets no depenen només de la pluja, però almenys pel que fa a aquesta, en alguns llocs del Comtat, les Marines o la Vall d'Albaida la cosa no pinta gens malament...




divendres, 10 de setembre de 2021

Des de fora

Quan es tracta de la mar, la meua perspectiva habitual sol limitar-se a la serena observació des de la vora o bé, en el millor dels casos, a veure-la lliscar des de la coberta d’algun dels artefactes que els humans fem servir per a navegar-la. Només molt de tant en tant m'he animat a posar-me ulleres i tub per practicar allò que ara s'estila anomenar snorkeling, i he de dir que, tot i no disposar de l'equipament més adequat i limitat per la meua notòria i entranyable miopia, allò que he vist --diguem-ho així-- sempre que he ficat el cap baix l'aigua m'ha resultat tan sorprenent com captivador. Així que l'altre dia, surant entre salpesoblades sobre els extraordinaris alguers de Posidonia que envolten Tabarca, vaig decidir que potser ja ha arribat l'hora d'atendre les reiterades invitacions d'alguns amics que practiquen el busseig, i plantejar-me almenys el meu bateig en la matèria i ja veurem com queda tot plegat. Perquè també la vida que hi ha sota la superfície m'interessa, i sé que l'experiència d'observar-la de prop, ni que siga només per una estona, ha de resultar-me una experiència fascinant; però sobretot, perquè a mi, això de veure (i de viure) les coses des de fora mai m'ha molt fet el pes, la veritat. 



Superada, diria que dignament, la primera setmana faenera després de les vacances, ja veieu que al cap li costa un poc encara deixar-les del tot enrere, i en veure les imatges que va prendre la meua filla menuda amb una d'aquelles càmeres go pro, no m'he pogut resistir. Segur que la setmana que ve serà una altra cosa... Bon cap de setmana!







diumenge, 5 de setembre de 2021

Tabarca


En arribar la nit
la mar tapa les illes
i després els besa en silenci el front

Vicent Andrés Estellés


Enguany, la Festa Estellés m'ha agafat a Tabarca, acomiadant en família les vacances i l'estiu  ("Ones del mar lentament se l’enduien, / com el van dur, a llocs, indrets incògnits"). I, com sempre que he fet nit a l'illa, en arribar l'hora en que el brogit diürn deixa finalment pas a la calma de la nit, he recordat els versos del mestre, que podrien haver estat escrits precisament per a aquest lloc i aquest moment, i fins i tot m'ha semblat sentir el bes, silenciós per fi, de la mar. Illes de cap al tard...




No sap pilot, ni ho sap qui du el timó,
el vent que fa, i segueixen per un
antic costum els camins de la mar.
Així vaig jo, com perdut en les hores,
com navegant que busca far enlloc
que el pot guiar; però la meua nau
sent els embats dels vents contradictoris,
i un cansament de fusta l'escomet.






dijous, 2 de setembre de 2021

De mar a mar


No puc comptabilitzar-ho, als efectes del peculiar i un poc excèntric llistat del Travelers' Century Club, perquè a diferència d'indrets com Escòcia o Gal·les, que si que s'hi consideren com a territoris individualitzats, a Espanya només tenen aquest estatus, per allò de la insularitat, les Balears i a les Canàries. Però tampoc importa molt, la veritat: es tractava, ja ho vaig dir, de canviar durant un temps de blaus i de verds, i de tots dos Galícia --l'únic país ibèric que encara no havia trepitjat-- n'ofereix a bastament. De blaus, de verds, i de moltes altres coses que a penes he arribat a entreveure en els dies que hi he passat, però que espere tornar a buscar tan bon punt siga possible perquè, ara com ara, no és allargar llistes allò que més m'interessa quan viatge. I al remat, i d'ací allà, només es tracta d'anar de mar a mar. 




L'existència --que desconeixia per complet-- del Travelers' Century Club i la seua llista de països i territoris a efectes viatgers, és potser el més anecdòtic i intranscendent de tot el que he après després de llegir Erika Fatland i el seu extraordinari i molt recomanable "La Frontera", relat d'un viatge per les extenses fronteres de Rússia i de la forma com el poderós veí ha condicionat, i evidentment encara ho fa, la vida dels països que confronten. No ha estat, en tot cas, l'única lectura remarcable d'aquest estiu que s'acaba entre xàfecs i tempestes, i potser d'algunes d'elles voldré dir alguna cosa més avant. I per cert, i a tall de curiositat: amb la llista del Travelers' a la mà i amb els criteris del club per poder dir que s'ha estat a un lloc, en compte trenta; lluny dels cent exigits per a ingressar, però molts més, la veritat, dels que em pensava... 




divendres, 13 d’agost de 2021

Agostejar


Comence hui mateix la segona part de les vacances, discontinues també enguany, i me n'adone que, d'alguna forma i arribats a aquest punt, totes les accepcions del verb agostejar em fan paper: referma amb força la calor, es perd la poca ufana que encara resistia, i les serres i els camps i els rius i el cap mostren ja de forma concloent l'efecte esllanguidor de l'estiatge. Però crec que em quede, sobretot, amb allò d'anar a pasturar altres rostolls, entenent com a tals, en aquest cas, nodrir-me per un temps d'uns altres verds i uns altres blaus. Plegue veles doncs, i xorre també xarxes (socials) per una temporada, fins que arribe el moment, d'aci poc temps, de canviar de mes i de verb i poder dir, amb el poeta, "Voluptuosament desfaig camí / sense anar enlloc. Jo també setembrejo". Bon estiu, i fins ben prompte!





diumenge, 8 d’agost de 2021

Imatges d'agost

L'agost, a Mariola, és la llum implacable de l'estiu i el cel d'un blau immaculat, la remor del vent entre les branques, l'aroma balsàmica dels pins i el brunzit eixordador de les cigales. Però també ombrívoles penyes cobertes d'heura i de falzia, el recer amable i anhelat d'una clapa de carrasques, la verdor invicta dels marfulls, i les fonts, sobretot les fonts, que majoritàriament es resisteixen, malgrat algunes baixes temporals, a rendir-se als rigors de l'estació. L'agost, a Mariola, és tot això, i recórrer durant hores les sendes sense trobar a ningú més, decidir que no tots els dies cal fer cim i seure a la vora d'alguna de totes aquelles fonts, només pel gust de gaudir sense presa de la música de l'aigua que s'escola, com el temps, muntanya avall, i pensar en la vida, i en Chopin.







dijous, 5 d’agost de 2021

Qüestió de fe

Recreació de l’Arca de Noè al parc temàtic que té dedicat a Kentucky. De la xarxa (i sense comentaris...)

Deixant de banda una vaga noció sobre la seua situació geogràfica, tot el que sabia de l’Ararat abans de que esdevinguera un potencial objectiu muntanyenc es limitava al seu paper en el relat bíblic del Diluvi Universal i l’Arca de Noè: ja sabeu que, segons la tradició cristiana (tant la jueva com la musulmana ubiquen el succeït en unes altres serralades), va ser a aquesta muntanya on l’Arca va quedar encallada, després de quaranta dies de pluja i cent-cinquanta de navegació, quan les aigües vessades pel càstig diví començaren finalment a enretirar-se. No ha estat poca la gent que, en saber que hi aniria, m’ha fet algun comentari sobre el tema, que ja fa segles que dona per a molt: la vinculació entre l’Arca i l’Ararat, que no apareix expressament recollida en els textos bíblics originals, es basa en una traducció d’aquests feta el segle IV, la qual va ser assumida i difosa a partir del segle XI pels teòlegs armenis  --a l’escut actual d’Armènia hi figuren tots dos elements-- fins a estendre’s i arrelar profundament en tot el món cristià. Des de llavors han sovintejat els intents de demostrar la versemblança històrica del relat bíblic, i encara avui s’hi organitzen expedicions suposadament “científiques” a la zona --sovint amb resultats com a mínim pintorescs-- amb l’objectiu de trobar restes atribuïbles al descomunal vaixell i als seus ocupants, les quals confirmarien fins i tot a ulls dels més escèptics que, també en açò i com deia el títol d’un llibre que em va fer arribar el bon amic Rafa abans de marxar-hi, la Bíblia tenia raó

Vistes des del cim de l'Ararat, a 5.137 m

La veritat és que, més enllà de la curiositat sobre això del Diluvi Universal --els denominats “mites de la inundació” o "flood myths" es repeteixen en nombroses cultures arreu del món, des del sumeri Gilgameix fins a pobles nadius d'Amèrica i la Polinèsia-- i d’una certa simpatia per Noè, a qui cal valorar-li els seus afanys conservacionistes, si més no pel que fa a la fauna, el meu interès sobre la història de l’Arca ha estat fins ara pràcticament inexistent, i em tem que haver trepitjat el mític Ararat no representarà, quant a això, cap canvi significatiu. Amb tot el respecte per a qui pense el contrari, els relats del Gènesi en particular i de l’Antic Testament en general em resulten curiosos en tant que testimoni de la cosmogonia d’un poble concret, però no em semblarien més rellevants que qualsevol altra mitologia si no fos pel fet que ha estat sobre ells que s’ha bastit, si més no en part, la nostra visió actual del món, en ocasions per a bé, però també per a mal: l’admirat Ramon Folch, en el seu imprescindible “Diccionario de Socioecología”, defineix el judeocristianisme com una “doctrina socioecológicamente deletérea basada en la existencia de un dios trino y masculino (cuando no ornitomorfo), misógino y vengativo, que conmina a los humanos a crecer y multiplicarse, a apoderarse de la biosfera y a dejar todos los valores realmente importantes para una indemostrable vida eterna posterior”. Entenc que aquesta definició puga resultar incòmoda i fins i tot ofensiva per a segons quines sensibilitats, però convindreu amb mi que difícilment es pot dir tant, i tan clar, en tan poques paraules.

Durant els dies passats al Kurdistan vaig parlar un poc de l’Arca amb l’amic Orhan, que em sembla que aquestes coses se les mira amb un poc dissimulat escepticisme, i que em va vindre a dir que el tema, allí, no els feia ni fred ni calor, però que no deixava de ser un bon reclam per a segons quin tipus de turistes i que com a tal no podien renunciar a fer-lo servir. A més a més, per a l’Islam, la muntanya on l’Arca va tocar terra no seria l’Ararat sinó el Djudi, més al sud i a prop de l’actual frontera amb Síria, així que tampoc no és esperable cap entusiasme entre la població musulmana local per aquesta qüestió. Potser és per això que, tret d’un pòster publicitari a l’hotel, no sóc conscient d'haver vist, en tot el viatge a Bazid i la seua rodalia, cap altra referència a aquest assumpte. Ni tan sols el denominat “Museu de l’Arca de Noè”, situat a unes desenes de quilòmetres de la ciutat junt a una curiosa formació rocallosa --anomenada Durupinar pel militar turc que la va identificar i que hi va voler veure les restes petrificades del vaixell-- i que problemes d’última hora ens van impedir visitar, sembla ser una destinació excessivament popular entre els visitants de la zona. Quant a mi, i a efectes de respondre a tots aquells que m’ho han preguntat, la resposta és que no, ni pujant ni baixant de la muntanya vaig veure cap rastre de l’Arca. Però probablement és perquè no m’hi vaig fixar el suficient. O que no li vaig posar prou fe, que també podria ser.


Un mes llarg després de haver tornat de terres kurdes, i amb el cap ja posat en pròxims reptes, done per tancat amb aquesta entrada el meu particular “cicle de l’Ararat”, a desgrat d’algun rebrot ocasional que no gosaria a hores d’ara descartar. Espere no haver-me fet massa pesat amb la muntanya i les seues històries, però una volta més he d’invocar el paper original dels blogs, si més no en part, com a dietari: sé que, d’ací un temps, m’agradarà recordar tot el viscut en aquells dies, i m’agradarà més poder-ho trobar ací. 



dilluns, 2 d’agost de 2021

Estimar (és) un lloc


Assegut en un tren miro el paisatge
i de sobte, fugaç, passa una vinya
que és el llampec d’alguna veritat.
Seria un error baixar del tren
perquè llavors la vinya desapareixeria.
Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa
que m’ho desvela: un terrat llunyà,
aquella estrada buida d’un director d’orquestra,
només amb una rosa, i els músics tocant sols.
La teva cambra quan s’alçava el dia.
Per descomptat, el cant d’aquells ocells
al cementiri, un matí de juny.
Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d’allí venim.
I és el lloc on va quedant la vida.

Joan Margarit, "Estimar és un lloc"


Podria donar mil raons per les quals m’estime la Serrella. Però n’hi ha una que, quan ho pense, hi sol estar entre les primeres de la llista: l'extens inventari de records --amables en la seua immensa majoria, feliços en no poques ocasions-- que tenen la muntanya com a protagonista o escenari. Ahir, com tantes altres voltes des de fa ja molts anys, vaig tornar a caminar les seues sendes, i hi vaig tornar a pensar, en tot això: si, com deia Margarit, estimar és un lloc, la Serrella ha de tindre, en el meu atles personal d’amors i estimes, una pàgina de privilegi. I és indubtable que és també el lloc --un d’ells-- on se m’ha anat quedant la vida; però d’aquesta, de vida, espere afegir-li’n encara molta més perquè, com en tantes altres coses, vull creure que els meus millors records de la Serrella són aquells que estan encara per venir. 



No sabria dir, de les moltes i molt estimables caminades que poden fer-se a la Serrella --probablement la més diversa i muntanyenca de totes les serres d’aquesta contornada-- quina és la meua preferida. Ahir, aprofitant la previsió d’una treva relativa en la calor dels últims dies i amb ganes de veure si les cames conservaven encara alguna memòria d’altituds recents, vaig escollir un dels meus trajectes més fressats, remuntant des de Famorca fins la Mallà del Llop i retornant després, a peus dels Aspres, per l’agrest i extraordinari barranc de la Canal. La calor es va fer sentir més del que preveia, però les cames van respondre i la muntanya, exigent com sempre, va ser --també com sempre-- acollidora i generosa. I és per això, també, que me l’estime.