"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 14 de juny de 2021

Penyals, precipicis i misteris


"Guaitava els cingles grandiosos oberts en la carena immensa; les planes despullades per la tramuntana i el ponent; les matetes desconegudes, com terres remotes, criades davall les neus duradores i els sols abrasidors. L’aire estranyament prim, les diafanitats miraculoses i aquella sensació de vitalitat ferma que anava cada volta més..."

Enric Valor, "L'ambició d'Aleix"


Almenys a la vista de les que vam poder trobar florint per les cingleres i els roquissars, no sembla haver estat un any especialment bo per a les corones de rei que creixen a l’Aitana. O bé podria dir-se, depenent del punt de vista, que ha estat un any magnífic, ja que en tractar-se d’una espècie de les anomenades monocàrpiques, fer flor i fruit representarà també la mort d’aquells exemplars que assolisquen finalment aquesta fase del seu cicle. Sembla doncs que no naixeran moltes rosetes noves l'any que ve (menys, si més no, que uns altres anys de florida esponerosa), però tampoc hi haurà tantes baixes per cobrir... Siga com siga, de corones delicadament florides n'hi havia suficients com per donar un any més per ben complida la ja arrelada tradició d’aplegar-se en dates com aquestes a les altures de la serra per retre'ls homenatge i gaudir de l'espectacle de la randa de les flors retallant-se sobre el gris de la roca i el cel blau. I a més, per a moltes altres plantes --entre elles, algunes de les nombroses singularitats botàniques que fan de l’Aitana un espai excepcional també des d’aquest punt de vista-- l’any si que sembla haver estat ben favorable, i tot i que ja férem un poc tard per a la flor d'algunes de les més característiques, feia goig veure'n moltes altres lluir esplendoroses a recer dels imponents paisatges minerals de la muntanya, evocadors de les extraordinàries descripcions del mestre Enric Valor, que tant se l'estimava ("Més amunt encara, a la seua esquerra, la seda dels cingles altíssims, la carena sublim de l'Aitana clavada en la blavor profunda del cel muntanyés") i terreny propici, a més a més, per a seguir posant a punt les cames per als reptes que s'hi acosten. Molts motius, com es pot veure, per tornar a caminar una volta més per la  muntanya culminant d'aquestes terres de migjorn, si és que, de motiu, en fera falta algun: com més la conec, més convençut estic que a l'Aitana, "la gran serra prodigiosa de penyals i precipicis i misteris", cal anar, senzillament, per celebrar la sort de que existisca. 







divendres, 11 de juny de 2021

El tercer home (relats conjunts)


Mentiria si no reconeguera que, en algunes ocasions, una fugaç ombra de remordiment m’assalta encara quan pense el que vaig fer. Al remat, feia ja molts anys que servia a la casa, i tot i que la meua relació amb el senyor no s’havia distingit precisament per la confiança o la familiaritat, el temps i el tracte van fer que acabés agafant-li un cert afecte. M'irritava, per això, haver de veure com es deixava ensarronar, una vegada i una altra, per la caterva d’espavilats, marxantons i estafadors que el visitaven regularment amb la intenció d'encolomar-li, quasi sempre a un preu absolutament desgavellat, les últimes "meravelles" que enriquirien les col·leccions del seu gabinet de curiositats i que despertarien --"podeu estar-ne segur, excel·lència"-- l’enveja i l'admiració del seu cercle. Perquè aquesta era, sense cap mena de dubte, la seua principal obsessió: d'orígens extremadament humils, sense cap formació ni cultura, havia sabut jugar amb habilitat les cartes que la vida havia posat al seu abast fins assolir una posició més que benestant que, tot i això, no li havia valgut per guanyar-se el respecte i la consideració de l'exclusiva i excloent classe social a la qual maldava per semblar-se. Tan se val que foren quadres, estampes, tapissos, antiguitats o qualsevol altre objecte amb pretensió de ser, o de semblar, "exòtic". Cada nova adquisició representava per a ell un pas més cap al seu objectiu irrenunciable: ser reconegut com un membre de ple dret de l'alta societat de la qual estava exclòs per bressol però en la qual, segons ell ho veia, s'havia guanyat de sobres el dret a ser acceptat. 

Quant a mi, sempre en un discret segon pla i limitat, feu-vos càrrec, pel meu paper de criat del qual s'espera prudència i discreció, havia d'assistir impassible a les interminables sessions de mentides, enganys i exageracions que invariablement acabaven amb el venedor de torn un poc més ric, el senyor un poc més pobre, i alguna penyora d'escàs valor però d'un preu altíssim lluint damunt d'un alçador o penjant d'una paret. Amb tot, he de dir en la meua defensa que, tot i que la meua posició no em permetia expressar obertament les meues opinions, en algunes ocasions vaig tractar d'advertir discretament al senyor (ah, aquelles pèssimes imitacions de porcellana xinesa, la burda armadura suposadament japonesa que fins i tot un xiquet hauria reconegut com a falsa...), amb l'únic resultat de provocar el seu enuig, que què anava jo a saber, pobre criat, d'aquestes coses elevades de l'art i de la història. I va ser així com, ignorat, rebutjat i ridiculitzat de forma sistemàtica, vaig decidir canviar de bàndol: si el senyor estava disposat a deixar-se entabanar tot i els meus advertiments, crec que no se'm pot culpar per haver decidit beneficiar-me de la situació. Com a coneixedor privilegiat de les seues dèries i els seus desitjos, i a canvi d'una ajustada però merescuda comissió, vaig començar a posar-me d'acord amb els venedors, que en sou d'oportú oferint-me precisament aquesta peça única i buscadíssima, no em digueu que no és una afortunada casualitat, fa no res em deia el meu criat que tothom en parla d'ella com una de les més cobejades a hores d'ara pels vertaders amants de la bellesa... 

Sé que hi ha qui ho trobarà censurable; jo mateix, ho he dit abans, ho pense de vegades, i sé també que potser algun dia hauré de passar comptes per tot plegat: tard o d’hora, fins i tot algú tan obtús i limitat per a aquestes qüestions com qui va ser durant tants anys el meu senyor acabarà reparant, per ell mateix o a instància d'algú altre, en que hi ha alguna cosa que no quadra en aquella “extraordinària col·lecció de gravats de Don Francisco de Joya” per la qual va haver de pagar una petita fortuna i que a mi em va valdre un sucós percentatge gràcies al qual em vaig poder acomiadar i establir-me pel meu compte. Quan això passe, però, jo ja estaré molt lluny, i ningú em traurà del cap que sí, que el vaig enganyar, però que comptat i debatut s'ho havia guanyat a pols. A més, i gràcies a això, jo vaig poder començar la meua pròpia col·lecció, i aquesta, vos ho puc assegurar, si que és realment extraordinària perquè jo no em deixe enganyar tan fàcilment, i sé que gràcies a ella algun dia assoliré el respecte i la consideració que estic segur de que meresc.



La meua participació, un poc tardana, als relats conjunts del mes de maig. Per cert, fent-li voltes al quadre de Fortuny i al que representa (no ha estat gens fàcil, aquesta volta), no he pogut deixar de pensar en la història de Sir William Douglas Hamilton, diplomàtic, naturalista i col·leccionista en el Nàpols del finals del segle XVIII, la seua esposa Lady Emma, i la relació d'aquesta amb Lord Nelson,  de la qual vaig saber per la novel·la de Susan Sontag "El amante del volcán", un llibre que recorde com a fascinant i que potser hauré de rellegir un d'aquests dies... 




dimarts, 8 de juny de 2021

Bon averany

No és una papallona difícil de veure a les nostres terres, i fins i tot és freqüent que voletege pel pati de casa --li agraden especialment les flors del gesmiler, sense rebutjar altres opcions si les troba disponibles-- però mai, que jo recorde, s'havia donat el cas de tindre'l tan a prop i amb la càmera llesta i a la mà. Va haver de ser l'altre dia, caminant per les muntanyes d'Aiora amb un grup d'amics, que un bufaforats va decidir esplaiar-se, repassant a consciència les flors dels cards, just a la vora d'on m'havia apartat un poc per fer, ehem, un cigarret. I com que crec que tot allò que es pot dir d'aquesta extraordinària papallona --des de la sorprenent convergència amb el vol dels colibrís fins al seu caràcter migrador, passant per la seua importància com a pol·linitzador o els mites que li atribueixen ser portador de bones notícies--  ja està dit a bastament i és fàcil de trobar a la xarxa, deixeu-me que em limite a assenyalar que em va alegrar poder estar a prop del que és, sense dubte, un dels meus insectes preferits, i que tot i que no em sona haver-lo sentit mai per la meua zona, el nom de bufaforats em sembla preciós i crec que li pega d'allò més. I que el Castellar de Meca, on va tindre lloc la nostra breu però intensa trobada, segueix sent un lloc realment singular i de visita imprescindible per història, natura i paisatge, malgrat que les seues condicions es troben lluny del que mereix un jaciment d'aquesta rellevància. Tan de bo que trobar-se'l per allí acabe sent, també per a això, senyal de bon averany.







dissabte, 5 de juny de 2021

De reis i de pastors

En parlava no fa molt sobre el cas del pinsà vulgar i el pinzón real. i m'ha tornat a vindre al cap a tall del timó reial, que és com li diem a Alcoi al dictam o gitam: diu l'Alcover-Moll que, en aquest context, reial (o real, en la llengua col·loquial) es fa servir per designar “algunes espècies d'animals i plantes considerades principals dins el seu gènere”, i la veritat és que entre els primers i, sobretot, entre les segones, d'exemples en tenim una bona garbera. Altra cosa fóra esbrinar què és allò que fa que una planta o un animal haja merescut ser singularitzada com a "principal" entre tots els seus congèneres. Amb freqüència, i com passava també amb el nom castellà del pinsà mec, diria que un motiu de distinció front als semblants (siguen o no parents) és un aspecte atractiu o un port que es percep com a distingit respecte a aquells amb els quals es relaciona. El baladre, per exemple, tot i no guardar-ne cap relació de parentiu, hauria esdevingut en alguns llocs llorer reial per tindre unes fulles similars però una floració evidentment molt més vistosa, mentre que la reina entre les malves (la malva reial) ho seria també per la seua espectacular floració, que contrasta amb les flors, similars però en general molt més petites, d’altres espècies pròximes. Altres vegades, en canvi. fa l’efecte que la distinció no tindria tant a veure amb l'aspecte com amb altre tipus de característiques, com la raresa, el simbolisme (que podria ser la causa de que s'anomene falcó reial al falcó pelegrí) o alguna altra apreciació especial: a les sajolides se les anomena també timó reial en algunes zones, la qual cosa potser hauria d'atribuir-se a que es tracte de plantes especialment apreciades per les seues propietats, superiors d'alguna forma a les de la resta. 

Quant al cas del Dictamnus hispanicus, el timó reial per excel·lència (si més no a la meua comarca), no gosaria dir si l'epítet majestàtic hauria de justificar-se per les seues bellíssimes flors (a les que en tot cas cal aplicar un poc d’imaginació per associar-les a les del timó ver o farigola, al que no pot dir-se que s'assemble pràcticament en res), pel seu aroma singular, penetrant i inconfusible, o bé per les moltes i reconegudes virtuts medicinals que se li atribueixen, objecte d'ús ancestral i de nombrosos estudis, i que han fet d'ell component fonamental i imprescindible del tradicional licor que en aquestes terres anomenem herbero. En tot cas, resulta cridaner que mentre que a molts llocs de l’Alcoià, el Comtat o la Vall d’Albaida el nom més habitual siga com s'ha dit el de timó reial, a comarques veïnes com la Marina o la Safor (i fins i tot en alguns pobles de les comarques abans esmentades) la planta siga àmpliament coneguda com alfàbega de pastor, la qual cosa la duu pràcticament d’un extrem a l’altre de l’escala social tradicional i la convertiria en un exemple del que temptativament podria denominar-se fitonímia interclassista

De plantes "de pastor", en tot cas, en tenim també una llarga llista (des de cireres a raïm, passant per culleres, pomeres, pesoleres o fins i tot cadires), i la meua impressió és que el qualificatiu es refereix més al caràcter salvatge, rústic o de muntanya de les espècies a les quals s'aplica, que a un intent de vulgaritzar el referent, en general cultivat --en aquest cas, la també aromàtica, medicinal i apreciadíssima alfàbega-- al qual s’hi aplica. Per cert: mentre que en moltes llengües europees els noms populars del Dictamnus fan referència al foc o les cremades per les lesions que la planta --com altres espècies de la seua família-- pot produir a la pell, no he trobat en català cap referència a aquest fet. Ni tampoc en castellà, on els noms més habituals per a la planta (i per al seu parent pròxim, el lletimóDictamnus albus) solen ser fresnillo, per la similitud de les seues fulles amb les del fleix; tarraguillo, que segons sembla procedeix del català "tàrrec", sàlvia, i hierba gitana, probablement derivat també del català "gitam". Res de reis ni de pastors, doncs, per als nostres veïns, que sembla que van optar per no calfar-se molt el cap; potser és perquè no coneixen l'herbero...


Vaig pensar en aquestes coses després d’acompanyar fa un parell de vesprades a l’amic Rafa a la Serra de Quatretonda a  collir alguna fulleta de timó reial per al seu reputat herbero casolà, i encara vam tindre temps per fer una ullada a algunes de les singularitats botàniques que, com l'endèmic ull de perdiu, sovintegen a la zona. Jo, entre unes coses i unes altres, ja fa temps que no en faig, d'herbero, però sempre estic disposat a sacrificar-me tastant el que fan amics i coneguts. I per cert, una última nota sobre això dels noms: segons l'extraordinari Corpus de Fitonímia Catalana, de consulta obligada en aquestes qüestions, formes com "monreal" o "tamo real", recollides per Joan Pellicer, apunten la possibilitat que el "timó" del timó reial no fera realment referència a la farigola, sinó que fóra una deformació de la forma original "diptamon", de la que procedeixen també dictam i gitam. Ausades que són entretingudes, les plantes i les paraules...



De dalt a baix: flor, mata i fruit de timó reial (Dictamnus hispanicus); ull de perdiu (Silene diclinis), ajocasapos (Cistus crispus); herba pucera (Pulicaria odora), balladores (Briza maxima), tomaní o cantueso (Lavandula stoechas) i cresta de gall (Bartsia trixago). 





 

dimecres, 2 de juny de 2021

Canvi de ritme

No sé si serà pels bars oberts, o perquè la calor ja es fa notar i la gent comença a estimar-se més la platja, però després de les meues últimes i multitudinàries experiències en el Montcabrer --i d'haver passat una bona temporada, per això, caminant altres muntanyes menys concorregudes-- em va sorprendre un poc trobar el cim de Mariola raonablement tranquil, entenent com a tal compartir l’espai amb no més una dotzena d’excursionistes. Un punt a afegir als sempre estimables paisatges de la serra, especialment bonics en aquesta època, per bé que en aquesta ocasió no eren els paisatges, ni les plantes, ni tan sols tranquil·litat allò que hi buscava, sinó costeres: si no hi ha cap imprevist, en unes poques setmanes recuperaré un viatge que vam haver d'ajornar el 2020 i faré via cap a l'Ararat per veure de pujar els seus 5.166 metres, en una ascensió tècnicament senzilla però indubtablement exigent per distàncies i altitud. La cosa és que, després d'uns mesos d'activitat física més aviat limitada i davant la perspectiva d’haver de sotmetre les cames (i els pulmons) a un esforç al què fa temps que no estic habituat, es tractava sobretot de posar-se a prova, acumular desnivell i veure com anava responent el cos a tot plegat. I he de dir que, també un poc sorprenentment, aquest primer assaig seriós no va anar gens malament, malgrat que encara em queda molt de marge de millora; massa, segurament, per al temps de què dispose. En tot cas, ja fa molt de temps que vaig assumir que fer cim és només una opció, i ja veurem en aquest cas si les circumstàncies acompanyen o si ho deixarem en intentar-ho i en gaudir tant com es puga del paisatge i de la companyia, que tampoc no és poca cosa. I al remat, el simple fet de tindre aquest viatge en perspectiva ja representa, per si mateix, un altre i esperat canvi de ritme: anar recuperant el pas, a poc a poc i amb totes les precaucions que calga, fins que deixe de ser un virus qui ens haja de marcar la cadència de la vida. 



Imatge de l'Ararat, de la Wikipedia. D'acord, és un poc més alt que Mariola, però que voleu que vos diga, em fa il·lusió provar-ho, i amb sort serà el meu tercer cinc mil...




dijous, 27 de maig de 2021

Tot és nou



Quin doll d'aigua a la font
                                       ara que és vespre,
i la lluna s'afanya a pujar la carena!
I ronda el ca fidel a la serena
perquè al seu amo capritxós i destre
plau-li besar l'amada sota la lluna al vol
en el porxo del barri de la masia quieta
adormida pels grills,
                                missenyors de la cleda i dels pins.

Quin doll d'aigua a la font
                                       ara que és vespre,
i el vent també és a jóc.
I els romanins només, desperts, escolten,
perquè demà al matí puguin parlar d'amors
amb les farigoleres fins l'hora de la sesta,
que és quan reposa el pou
i canten les cigales esguardant la ginesta,
i ells agafen el son.

Quin doll d’aigua a la font
                                        ara que és vespre,
i la lluna ha assolit les cimes cobejades,
i l'estrella primera
                            lluerna dels camins
és perduda entremig les immenses miríades
i als confins de la terra
tots els enamorats es besen i s'estrenyen,
de l'una a l'altra serra. 
Quin doll d'aigua a la font
ara que tot és nou perquè la lluna és plena.

                Joan Salvat-Papasseit, Poema sense acabar 






dimarts, 25 de maig de 2021

Un succeït

Ja sabeu que a casa ens tenim per obertament biofílics i, amb algunes excepcions diria que justificades (francament, m’estime més que els ratolins facen la seua vida de portes cap a fora, i com menys insectes córreguen per dins de casa, molt millor), ens solem alegrar quan constatem la presència d’algun nou veí que s’hi afegeix a la relativament extensa comunitat d’animals i vegetals amb els que compartim part del nostre espai. La qual cosa no lleva que, de tant en tant, algunes d’aquestes incorporacions, per estranyes o imprevistes, puguen ser la causa d’un bon ensurt: fa uns dies, mentre feinejava per casa, la meus filla menuda, futura biòloga, se’n va emportar un de notable quan va veure, dins la pica de la cuina, una massa fosca i peluda d’una grandària respectable que es bellugava entre els atifells de l’escurada. Superat el desconcert inicial i descartades paneroles, aranyes i altres opcions igualment inquietants però improbables, la massa en qüestió va resultar ser exemplar totalment xop i visiblement perjudicat de rata penada de graner o d’horta (Eptesicus isabellinus), una de les espècies de quiròpter més grans de les que viuen a la zona, habitual com el seu nom indica a les edificacions humanes però que no havíem vist fins ara per ací, i que encara no entenem com va poder entrar a casa per acabar a remulla i a punt d’ofegar-se indignament entre paelles i perols. 


Al remat, i a desgrat de l’ensurt, l’aigua, les gates i tota la resta de perills que va haver d’afrontar l’animalet, la cosa va acabar aparentment bé: una volta rescatada i després d’eixugar-se al sol del pati, la rata penada es va recuperar i va desaparèixer branques amunt d’una olivera. Ara, farem una ullada amb més detall per veure si tenim alguna colònia de cria a prop –estem en l’època i les caixes de les persianes són un lloc que els agrada especialment-- però almenys ja sabem a què atenir-nos si ens tornem a trobar una cosa fosca i peluda en algun lloc que no pertoca. I en tot cas, i a més de veïns nous, ens queda un succeït –un sussuït, en deia la meua avia-- amb final feliç i simpàtic de contar. Ignore que pensarà al respecte la pobra i despistada rata penada, però no tinc cap dubte de que podria haver-li anat bastant pitjor.



Li manlleve imatges i vídeo a la meua filla, que en va deixar constància detallada amb el seu mòbil mentre tot anava esdevenint-se, i a més amb la meua altra filla, que corria en aquell moment per Alemanya, oportunament connectada en directe per ajudar i no perdre’s detall de tot plegat; jo, que venia conduint des de València, no me’n vaig assabentar fins que hi vaig arribar, però encara me’n sorprenc, amb tot açò de la tecnologia... Quant a Eptesicus isabellinus, es tracta d'una espècie pròpia del sud de la Península Ibèrica i el nord d’Àfrica que fins fa poc es considerava com una forma de la rata penada bruna de graner (Eptesicus serotinus), d’àmplia distribució euroasiàtica, de la qual ha estat separada en detectar-se diferències genètiques significatives. Es tracta, en tot cas, d'espècies molt pròximes, difícils de distingir morfològicament i amb una ecologia molt similar.



dimarts, 18 de maig de 2021

Rellogades

Fa unes setmanes, ho contava ací mateix, eren les sociables i desimboltes abelleres blaves les que hi destacaven esplendoroses entre l'herbassar, tot i que encara s'hi percebia entre elles el rastre de les fosques que les havien precedit. A hores d'ara, han estat les blaves, de les quals només queda alguna resta secallosa a punt d'alliberar les seues últimes llavors, les que han deixat el seu lloc a les flors d'abella, més discretes i menys sociables que aquelles però destacant igualment al mig d'un pradell molt més crescut... Supose que és el que passa amb els bons veïnats: que tan bon punt un inquilí hi deixa lliure un lloc, no falta qui s’afanya a reocupar-lo. Més encara quan es tracta de parents pròxims que, pel que es veu, s’apanyen rellogant-se entre ells d’allò més bé; o almenys, això és el que aparenta.





Sabreu perdonar-me que torne a les floretes després de fer propòsit d’obrir un poc el focus, però de tant en tant el detall ens surt al pas i no hi ha més remei que tornar a concentrar-hi l’atenció, perquè maig està sent un mes propici i a un li costa resistir-se quan a la vora del camí hi apareixen els primers curraians, els limodors abortius o els sempre interessants botonets de gos (l’Anacamptis champagneuxii el nom de la qual fa tanta gràcia als meus amics, però que no té a veure amb el cava sinó amb el botànic francés Anselme-Benoït Champagneux, a qui va ser dedicada). O les mateixes abelleres, de les quals he anat completant darrerament la collita de l’any amb alguna localitat que no coneixia de l’aranyosa i, sobretot, amb un tipus de becada que hi ha qui considera una espècie diferent (amb el nom d’Ophrys santonica) per la revora groga del label, però sobre la qual, com em passa amb moltes altres formes del gènere, encara no m’he format una opinió definitiva; opinió taxonòmica, s’entén, perquè pel demés, la trobe tan bonica com tota la resta.