Ull de pedra

Si pregunteu, a Alcoi, per l'Ull del Moro, poca gent tindrà dificultats per assenyalar-vos un petit i rocallós tossalet que, junt amb la immediata Serreta, tanca per llevant l'horitzó de la ciutat i que, per això, ens resulta tan familiar als que hi hem nascut. I, si demanàreu sobre la causa d'aquest peculiar topònim, és fàcil també que trobeu algú que vos parle d'una curiosa roca --amb una codolla perfectament esfèrica al mig-- que apareix a prop del seu cim, i que segons m'han explicat des de ben xicotet, dóna nom a tot el pujol. Mai no he pogut saber, però, si més enllà d'haver originat el topònim (potser, junt amb el del Pont de les Set Llunes, un dels més evocadors de la rodalia alcoiana), hi ha alguna llegenda que faça referència al singular ull de pedra, com també ignore si la seua presència en aquest punt pot tindre alguna vinculació amb el petit poblat de l'Edat del Bronze que apareix al capdamunt del tossal. Siga com siga, i a falta de temps per poder encarar caminades més exigents, m'ha agradat tornar aquests dies a La Serreta i a l'Ull del Moro: una volta més, per coneguts que siguen els paisatges, sempre hi ha algun matís, algun detall o alguna sensació que resulta nova i sorprenent. A mi  mateix, aquesta vegada, se'm va plantejar una pregunta que mai se m'havia acudit  malgrat totes les voltes que hi he anat: descartat Alcoi, que queda a l'altra banda del tossal, i també l'alquibla per l'orientació de la roca, què és el que ataüllava, exactament, el Moro?

Enguany manen les circumstàncies, i --crec que per primera volta-- no podré viure-la en directe; però d'ací una estona comença la Cavalcada de Reis a Alcoi, i d'ací una estona més ja hauran deixat, i quasi s'haurà acabat un Nadal que, ho reconec, semblava més inhòspit vist en perspectiva del que, al remat, ha acabat sent. En tot cas, diria que tampoc no em sap gens mal que s'acabe, i l'any que ve més; però pel moment, i com es diu al meu poble, que ho acabeu de passar amb salut, i que vinguen carregats! 

Un poc més dels ibers

En part va ser a causa del meu renovellat interès pels mons ibèric i romà (interès que cal entendre, en tot cas, en un sentit certament ampli i marcadament recreatiu). Però també va ser, en part, pel desig de caminar una estona en solitari després de tants passejos recents en companyia més o menys atapeïda, i em va semblar un lloc escaient per a fer-ho. El cas és que, l'altre dia, vaig decidir fer una ràpida escapada a La Serreta. Que és, pels qui no sou de per ací, un pujol poc més de mil metres, compartit pels termes municipals d'Alcoi, Cocentaina i Penàguila, que a més d'oferir unes vistes magnífiques sobre les valls que queden als seus peus, alberga el principal jaciment de l'època ibèrica a les nostres comarques. Guarde molts i molt bons records d'aquell indret, del poblat i del santuari ibèrics: des de molt menut, la seua proximitat a Alcoi, la facilitat d'accés i l'encís quasi màgic de les seues restes, van convertir aquell paratge en destinació freqüent de les nostres excursions. Tenia ganes de tornar, després de bastant temps, per recordar aquells temps, i per veure també com ha anat avançant l'excavació i la investigació de l'indret, del qual podeu trobar abundant informació en les publicacions del Museu Arqueològic d'Alcoi.

Cinquanta anys d'estudis més o menys sistemàtics han permès conèixer i comprendre molts aspectes rellevants d'aquest jaciment i, amb ells, de la pròpia cultura ibèrica. Però amb tot, hi ha encara moltes altres qüestions poc conegudes i que esperen ser desvetlades. Des del contingut dels nombrosos textos ibèrics (en plom i ceràmica) trobats entre les restes del poblat i el santuari, a la possible i suggeridora significació astronòmica d'aquest darrer; o a l'enigmàtica i evocadora Deessa Mare i els centenars d'exvots de terracota trobats en la zona, i que semblen testimoniar la importància espiritual i simbòlica que els seus antics pobladors atorgaven a aquest lloc, i que va perviure fins ben avançada la romanització d'aquestes terres.

També resta encara pendent d'aclarir el paper que representava aquesta ciutat ibèrica --de grandària remarcable, però molt menor que els principals nuclis urbans coneguts en aquesta època, com Arse (Sagunt), Saiti (Xàtiva), Edeta (Sant Miquel de Lliria) o Ilici (l'Alcúdia d'Elx), per exemple-- respecte el seu territori circumdant. I és aquest un dels assumptes que sempre m'han resultat especialment cridaners, per una raó: els autors clàssics es refereixen, entre les diverses tribus ibèriques, a la dels Contestani, ubicats en un territori comprés aproximadament entre el Xúquer (Sucro) i el Segura (Tader), i amb ciutats importants com Saiti, Dianium, Lucentum i, sobretot, Ilici. Però l’evident similitud del nom de la Contestània de les fonts clàssiques, amb el de l’actual Cocentaina ha dut nombrosos autors a relacionar la ciutat ibèrica de la Serreta –la més important, amb molt, de la nostra zona-- amb aquest vast territori, sobre el qual exerciria alguna mena de capitalitat, de forma similar a Edeta i Edetania. Fins i tot, el gentilici contestans, aplicat als actuals naturals de la vila, ha substituït quasi per complet al tradicional cocentainers. La qüestió, per tant, és la següent: era la ciutat que ocupa la Serreta la capital de la Contestània ibèrica?

Que jo sàpiga, res cert se sap pel moment sobre aquesta qüestió. Però la relativament reduïda extensió del poblat, l'absència de monedes encunyades en ell, o la seua situació en un territori de difícil accés i marginal respecte al conjunt del país i sobretot del litoral, on apareixien les ciutats ibèriques més poblades, són factors que fan dubtar sobre la capitalitat efectiva de la Serreta --o de cap poblat conegut d’aquesta zona-- sobre el país dels ibers Contestans. Més aïna, es probable que la Serreta actuara com a nucli principal del districte muntanyenc que domina, i del qual formarien part poblats i emplaçaments contemporanis dispersos per aquestes serres i valls. Però també hi ha qui opina que el nom de Contestània no manifestaria –al contrari que amb l’Edetània—una efectiva subordinació política de tot un territori a una ciutat (una hipotètica Contesta, en aquest cas), sinó una mena de referència espiritual o inclús fundacional a aquesta: per a aquests autors, La Serreta seria una mena de nucli simbòlic per als Contestans, la qual cosa explicaria que un enclavament de reduïda extensió i territorialment marginal acabara donant nom a tota una regió. La qual cosa no deixa de semblar-me, francament, una hipòtesi un poc agosarada.

Probablement, encara caldria explorar una altra opció, a la què de fet fa temps que faig voltes, i que m'ha costat alguna discussió amb amics i amigues socarrats (que, com és sabut, competeixen amb nosaltres els alcoians per ser reconeguts com l'autèntic melic del món). Pot ser que l’enlluernadora semblança toponímica entre Contestània i Cocentaina només siga casual. I reconec que, des de la meua absoluta i atrevida ignorància en la matèria, és aquesta possibilitat la que em resulta ara com ara més plausible. El topònim Cocentaina, i totes les seues variants històriques (Qusantaniya en textos àrabs; Coçoltania, Consoltania, Concentania i altres formes similars, entre elles l'actual, en els medievals) sembla formar part d'un grup d'altres noms de lloc molt similars, l'origen dels quals ha estat atribuït sense dubtes a una derivació del nom propi llatí Constantinum. Però mai ho he llegit o sentit aplicat a aquest cas, tot i que les restes d'època romana són també abundants i rellevants en el terme que ara ocupa l'actual Cocentaina.

El mateix Coromines (que opta per l'origen ibèric del topònim de Cocentaina de forma "no sols segura, sinó evident"), s'estén en altres apartats del seu treball en constatar que noms com el de la ciutat algeriana de Constantina --al que atribueix, també inqüestionablement, un origen romà-- se citen en àrab com Qusantîna i com a Cocentina en aragonès. I que un nom romà idèntic pot haver donat lloc al topònim castellà Constanzana, o que un dels noms medievals del poble tarragonès de Constantí (el nom del qual deriva de villam Constantinam) era Contesti. D'on potser se'n podria desprendre que el pas entre un hipotètic Constantina llatí --una vil·la romana?-- i l'actual Cocentaina, amb totes les formes i variacions intermèdies, podria haver estat possible... A falta que algú que entenga d'açò diga la seua, a mi em sedueix aquesta explicació. I, ja de pas, evitaria tindre que bastir hipòtesis més o menys imaginatives per convertir La Serreta en el cap i casal de la Contestània ibèrica. Què, a més, tampoc no cal: segueix sent, i ho serà per sempre, el meu jaciment ibèric preferit.

I tot açò, per què? En part, ha estat perquè mantinc l'acord amb mi mateix d'escriure en aquestes planes només allò que m'abellisca, tinga més o menys trellat; i hui, ja veus, ha estat açò el que m'ha abellit. Però també ha estat, en part, perquè de tant llegir en la premsa d'ahir això de l'AVE se m'ha fet inevitable evocar, de nou, aquells temps de romans i les seues reminiscències imperials. I també els temps dels ibers: un poble noble i orgullós, exemple de valor i valentia... desaparegut per sempre de la història, gràcies als romans i els seus Ave (Caesar, i tampoc sóc l'únic que ha pensat en la relació). Mireu si s'hi van aplicar, els romans, que dels ibers encara no entenem ni què parlaven...