És innecessari estendre’s, per reiteratiu, en l’abast real que cal atribuir al resultat del judici, i que és limita a haver decidit que no poden atribuir-se als inculpats responsabilitats penals pels actes jutjats. Res a veure, per tant, amb allò que sobre la decència o la moralitat dels implicats puguem pensar el comú els mortals. Tampoc no s’ha jutjat, i per tant no hi ha hagut cap resolució absolutòria, la irresponsabilitat i la incompetència exhibida per Camps i els seus acòlits durant els anys que han ostentat --legítimament, convé tindre-ho present-- el Govern d’aquest País. Sense oblidar que hi ha indicis sòlids que indiquen que la devastació i el saqueig a què ha estat sotmesa aquesta terra podria, també, ser considerada com un delicte, ha estat la seua ineptitud manifesta i el malbaratament sistemàtic els què han provocat una situació els resultats de la qual comencen a fer-se evidents, fins i tot, per als més entusiastes dels seus incondicionals. Costa menjava el caviar que li aconseguien els seus compares, i no ha quedat provat –diuen— que això fóra cap delicte: milions de parats, entre ells alguns que deuen haver votat el seu partit, deuen respirar ara alleujats.
La pregunta que convé fer-se és: se sentirien més alleujats, els damnificats per la desfeta, si el veredicte hagués estat de culpabilitat? A banda d’haver-nos estalviat una estona de ràbia i, si voleu, de la mínima reparació moral que hauria pogut representar per a una part substancial de la societat valenciana que se sent agredida per la impunitat amb la què uns pocs han balafiat els recursos de tots, una hipotètica sentència condemnatòria no hauria alterat significativament l’escenari dramàtic al qual ens enfrontem. La crisi econòmica, social i moral, les agressions contra el territori i la llengua, la desprotecció dels més necessitats, el desmantellament planificat i sistemàtic dels serveis públics seguirien –segueixen— ací. Si la decisió del tribunal ha estat considerada pels seguidors de Camps i Costa com una victòria, ha estat una victòria pírrica. Tan pírrica, per tant, com la derrota de la resta. La travessia pel vast i inhòspit desert a què ens han conduït la seua prepotència i els seus despropòsits continua davant nostre, i d’aquesta responsabilitat no escaparan tan fàcilment; aquesta vesprada els ho tornarem a recordar.
Inevitablement eclipsats pel tema de la jornada, hi ha d’altres aspectes rellevants que no voldria deixar d’esmentar, encara que només siga de passada i per deixar-ne constància. El primer, recordar que el 26 de gener se celebra el Dia Internacional de l’Educació Ambiental, nom sota el qual s'engloben una sèrie d’eines i metodologies de formació, difusió i participació que s’han mostrat com a imprescindibles per a afrontar amb garanties d’èxit els problemes socioambientals; una bona ocasió, per tant, per recordar –i agrair el seu esforç— a tots els amics i amigues que es dediquen a aquest camp tan apassionant com complicat i poc reconegut. El segon, fer constar que tot i que amb massa patiments i un cert regust agredolç –potser ens hem acostumat tant a la superioritat i l’excel·lència que costa acceptar que, encara que siga ocasionalment, algú jugue millor que nosaltres— el Barça va sobreviure a una nit per oblidar i impedirà que el Madrid revalide aquell títol tan i tan important que va guanyar l’any passat. Per qui em sap pitjor, la veritat, és per Sergio Ramos, que enguany haurà de mirar de llançar sota l’autobús alguna altra cosa. Suggeriments?
