Bon any

Potser la situació, just a les portes d'un any per començar i a peus d'una venerable savina nou voltes centenària, hauria requerit, no sé com dir-ho, un poc més de misticisme. Però és curiós que haja estat ara, mirant-me les imatges, que hi haja reparat, perquè en aquell moment em vaig limitar --ho recorde nítidament-- a menjar-me l'entrepà i a admirar el port majestuós i la sòbria bellesa de l'arbre i de l'entorn en el qual creix, mentre tímidament el primer sol del matí començava a tocar les seues branques. I si no em va nàixer, allí mateix, cap pensament presumptament solemne o transcendent sobre el pas del temps, la capacitat de resistència o les virtuts de la tenacitat i la perseverança, trobaria inoportú i fins i tot un poc indecorós tractar de fer-ho ara. Em permetreu, doncs, que ho deixe així, perquè al remat aspirar simplement a seguir gaudint de la bellesa, siga com siga que se'ns vulga presentar, no deixa de semblar-me un bon propòsit per a l'any que està per començar. Que tingueu, de tot cor, un feliç 2022. 

El Alto de las Barracas, cim culminant del País Valencià amb 1.837 metres d'altitud (a penes 23 més que l'emblemàtic Penyagolosa, a qui durant molts anys se li va atribuir aquest honor) ha estat l'última muntanya a la que hauré pujat aquest 2021 que donarem per tancat en unes hores. Un recorregut magnífic pel sempre estimable Racó d'Ademús, no solament pel cim --al que potser li falta, per al meu gust, un aire un poc més de 'pic' i unes vistes més obertes-- sinó també, i sobretot, pel camí i els paisatges que cal travessar fins arribar-hi, molt especialment els extraordinaris boscos de savina --jalonats, ja ho heu vist, per exemplars centenaris-- i les bellíssimes pinedes de pi rojal amb savina muntanyenca que caracteritzen aquestes altures de la serralada Ibèrica. I quant a l'any, doncs que voleu que vos diga... Ho deixarem també --ja ho deia l'altre dia-- en que se m'ha passat molt ràpid, i que ha estat, tot plegat, un poc estrany, cosa que no hauria de sorprendre venint des d'on veníem. Tan de bo que les foscors --moltes-- que encara persisteixen es vagen esbandint en l'any que ara comença, i que vosaltres (i nosaltres) ho vejam. Bon any, de nou, i als mallorquins i mallorquines, feliç Diada!

Retorns

Rodó com el pit-roig que no claudica,

que sempre torna al meu pati d'hivern

on és d'aire també la paciència,

un any,                  

un any passa de pressa.

Maria Josep Escrivà, "Pati d'hivern 2018" 

Feia ja algunes setmanes que havia reparat en la seua presència, però no havia trobat encara el moment per prestar-li l'atenció que mereix i ell, com si m'ho retraguera, s'havia mostrat particularment esquívol i distant. Fins avui, que he pogut dedicar-li per fi una estona, i diria que hem resolt finalment el malentès: jo li he donat formalment la benvinguda, un hivern més, al pati que espere que durant un temps serà també sa casa, i ell s'ha quedat quiet per un instant, sense herbes ni branques ni fulles protectores, abans de reprendre ("tan breu en el seu ara") la seua discreta i agitada activitat. Ja ha passat un any, des de l'últim hivern al pati i els últims pit-rojos habitant-lo, i ha passat de pressa; aquest, potser, especialment, o a mi m'ho sembla...

El sol i el riu

D'Heràclit a Borges, de Manrique a Verdaguer, el riu ha estat des de sempre metàfora del pas del temps i del curs de la vida, escolant-se en una única i inexorable direcció: panta rei, tot flueix, com l'aigua que s'obri pas entre muntanyes camí de la mar i que no té marxa enrere perquè, com se sol dir, dia que passa dia que no torna i d'aigua passada molí no en mol. Una al·legoria universal i indubtablement poderosa però que, segons es mire, contrasta amb el que vindria a ser el símbol per excel·lència --igualment poderós i universal-- d'aquestes dates solsticials, el renaixement del sol que inicia ara de nou el seu cicle etern fins que, d'ací uns mesos, la llum i la primavera tornen a omplir el món de vida... En aquestes coses pensava l'altre dia, l'hivern a penes estrenat, caminant vora riu sota un sol lleganyós a qui li va costar obrir-se pas entre la boira: ací estem un any més a punt de celebrar, seguint costum ancestral i àmpliament acceptat, un punt arbitrari del cicle solar que els nostres avantpassats van reconèixer, no dubte que justificadament, com a especialment rellevant, i que la majoria de nosaltres, amb tots els matisos i les puntualitzacions que facen al cas i sota el nom que més convinga, hem acabat fent nostre. Un cicle més, doncs, que com cadascun dels anteriors ens deixarà --el riu ens ho recorda-- un poc més a prop de la desembocadura, però amb molts paisatges encara per travessar i amb les ganes intactes de poder fer-ho. I amb el mateix desig, també, que sempre, potser fins i tot un poc més en aquests temps incerts de deltes i omicrons: que sigueu molt feliços, també en aquestes dates, i que tingueu unes bones Festes. Les millors, si pot ser.

El buit (relats conjunts)

Gerard Palomeras, 2018, Comtes de Bell Lloc

 

--A poc a poc, el poble va anar creixent, i s'hi van anar aixecant més i més edificis al voltant del lloc on deien que tot s'havia esdevingut. Jo no puc dir si és veritat, o tot plegat és només una llegenda, però allò cert és que, després de l'enfonsament, no s'ha tornat mai a construir res en aquell solar. 

--Vaja, doncs tants anys vivint ací i no n'havia sentit dir res... I on dius que va ser exactament?

--Allà mateix, a aquella cantonada, on hi ha les parets mitgeres a la vista, les veus? Es veu que, en el fons, les constructores no han perdut mai del tot l'esperança de que, tard o d'hora, podran aixecar-hi un bloc de pisos com els altres, el negoci és el negoci. Però jo no ho crec, que això passe: potser serà casualitat, però cada nova empresa que se n'ha interessat ha tardat mesos en fer fallida. Ni el mateix ajuntament sap molt bé que fer-hi, amb el terreny: algú va pensar a expropiar la parcel·la per posar-hi un jardí, o un aparcament per als veïns, però cada volta que algun regidor ha presentat un projecte o una proposta, ha passat alguna cosa que l'ha fet dimitir; a l'últim, el van relacionar amb un assumpte molt tèrbol, contraban de vi de Montilla o alguna cosa així. Va haver de marxar del poble i ningú no ha tornat a saber res d'ell. 

--Impressionant, la veritat. I un poc sorprenent, que no se'n parle més d'això...

--A hores d'ara, molt poca gent recorda la història, i els pocs que la coneixen rarament en parlen, uns per alguna mena de superstició i uns altres per por a que els prenguen per bojos. Només jo, que sàpiga, m'he interessat per investigar-ho als arxius municipals, i més enllà del que t'he contat, tot el que he pogut esbrinar és que els últims propietaris coneguts del solar van ser dos germans, uns forasters poc sociables i amb fama d'excèntrics, als qui la casa els va caure al damunt per causes desconegudes i que van ser donats per morts, tot i que els seus cossos mai no van ser recuperats. Uixer, se'n deien; Roderic i Madelina Uixer...

La meua aportació, ara si a temps, per als relats conjunts de desembre, vagament inspirada en un relat que molt probablement coneixeu. El buit, per cert, existeix; no vos diré la ciutat, però si l'adreça: carrer Edgar Allan Poe, s/n. 

Ulls de perdiu

Ni de la mitja dotzena llarga de plantes que porten aquest nom, ni de les varietats homònimes de raïm, figues o fesols, ni menys encara d'aquell teixit que se'n diu igual o --i això si que no ho sabia-- de l'àrid petit de matxucatge. Parle d'ulls de veres de perdiu, rojos i vius, que és evident que ens observaven mentre nosaltres també ho féiem rere el vidre. Potser era un d'aquells animals confiats que es crien en granges i són després alliberats per a ser abatuts (a voltes l'etimologia pot ser cruel) a perdigonades; o també podria ser que, a una distància prudencial i separats per una finestra, la possible amenaça que representàvem no fóra suficient per tal que la por tinguera més força que la fam. En tot cas, vam estar una bona estona mirant-nos --nosaltres, atentament; ella, desconfiada, de reüll-- mentre esmorzàvem aquell matí fred al Buixcarró i les mallerengues i els capellanets esperaven inquiets que els arribara el seu torn al menjador. A mi, no cal dir-ho, em va agradar molt veure-la perquè no són, els de perdiu, uns ulls amb els que puga creuar mirades molt sovint. Com a molt, arribe a albirar en la distància la seua característica silueta retallant-se en els ermassos, o bé les veig fugir, amb seu vol sorollós, quan he estat jo qui les sorprèn caminant distret per la muntanya. I tot i que a mi els únics perdigons que m'agraden tenen plomes i no plom, no seré jo, francament, qui els retrega el seu caràcter esquiu i cautelós: crec que els humans ens hem guanyat a pols la seua desconfiança. I tan de bo no arribe el dia en que els ulls de perdiu acaben sent qualsevol cosa --una planta, una figa o un teixit-- menys allò que realment són: els ulls de veres de perdiu, rojos i vius. 

Diuen els qui ho entenen que la perdiu roja, pròpia de la Mediterrània occidental però amb les seues poblacions més importants en la Península Ibèrica, és una més de les moltes espècies d'aus les poblacions de les quals mostren una tendència marcadament negativa, i la caça --molt arrelada històricament a les nostres terres-- no sembla ser l'únic factor rellevant en aquest sentit. La pèrdua d'hàbitat, la intensificació de l'agricultura i la introducció d'exemplars criats en captivitat, junt amb la innegable pressió cinegètica a la qual es veu sotmesa, semblen estar darrere de l'accentuat declivi de l'espècie, amb una pèrdua estimada del 40 % dels seus efectius entre 1998 i 2019. Com en tantes altres coses, estem encara a temps de revertir la situació, però caldrà fer un esforç per aconseguir que les nostres bellíssimes i entranyables perdiuetes seguisquen picant i volant, per molts anys, a les serres i als camps. Bon cap de setmana! 

L'atzar i la necessitat (relats conjunts)

Vincent van Gogh, 1882, Die Staatslotterie

Mira-te'ls, pobres ingenus ignorants, tots amuntegats esperant aconseguir un bitllet de loteria que els ajude a deixar enrere les seues vides patètiques i miserables, com si això depenguera de l'atzar i no dels mèrits... Jo no crec en la sort, saps? Les coses només s'assoleixen amb esforç, treball i ambició, deixant-se la pell cada dia, i no esperant et caiga la fortuna del cel, quin despropòsit... L’altre dia, sense anar més lluny, li ho comentava al senyor president del Consell d’Administració: "Papà, jo m'esforce molt, tinc moltes idees i estic ací per al que faça falta, tu ja ho saps". Sort, diuen, quina bajanada, si tot fóra així de fàcil…

En el límit una volta més, però amb aquesta contribució als relats conjunts espere posar-me ja al dia, i no apurar tant en els següents. Una aportació, com veieu, totalment fictícia i que segur que no vos ha fet pensar en ningú en particular. Ja ho cantava l'Ovidi, "a tu t'han dat l'herència, a mi m'han dat la vida". I si, va com va...

Després del vent

Encara bufava amb força, ahir, camí del cim, tot i que molt molt menys del que ho havia fet els dies passats. I potser era per això --pels dies de ventada en què em vaig estimar més quedar-me a casa--, o bé per allò del seu Dia Internacional, que no sé si és que enguany m'hi he fixat més però que m'ha fet l'efecte que ha estat més comentat que altres vegades, però hi havia ganes, moltes, de muntanya, i em va semblar --una volta més-- que Montcabrer era l'opció més apropiada. Cels clars, llum radiant i vistes netes, des de dalt. I de tornada, la sensació, com deia Emerson, del poder de les muntanyes per apaivagar les nostres irritacions; sobretot, quan després del vent torna la calma.

A diferència del que ha passat en altres zones de la Península, la borrasca Barra només ens ha deixat, per aquestes terres, una ventada molesta i persistent però per sort sense cap conseqüència remarcable. El que ha estat inevitable --potser també a vosaltres vos ha passat-- ha estat la curiositat pel nom amb que ha estat batejada, i que ha resultat ser un nom masculí freqüent a Irlanda que prové de Sant Finbarr (Fionnbharra en gaèlic), i que ve a significar "cap ros". Què faria jo, sense Sant Google...