"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 7 d’agost de 2022

Vacances



"La classe especial d’avorriment que pateixen les poblacions urbanes modernes està íntimament relacionada amb la seua separació de la vida en la terra. Això és el que fa que la vida estiga plena de calor, pols i set, com una peregrinació pel desert. Entre aquells que són prou rics per escollir la seua forma de vida, la classe particular d’insuportable avorriment que pateixen es deu, per paradoxal que semble, a la seua por a avorrir-se. En fugir de l’avorriment fructífer cauen en les urpes d’un altre molt pitjor. Una vida feliç ha de ser, en gran mesura, una vida tranquil·la, doncs només en un ambient tranquil pot viure l’autèntica alegria".

Bertrand Russell, "La conquesta de la felicitat"


Muntanya n'ha d'haver precís, i no solament de rodalia perquè de fet demà mateix marxaré cap al Pallars a passar uns dies entre boscos, cims, prats i bordes. I un poc de mar segurament també, que tot i que no és aquest el moment que més m'agrada per anar-hi, tampoc em queda tan lluny i la veritat és que la tinc darrerament bastant abandonada. Però quant a la resta, que serà la majoria, les meues aspiracions per aquestes vacances que acabe d'encetar són indubtablement modestes i poc o gens originals: veure als amics, llegir a l'ombra del pati amb alguna cervesa a prop, potser escriure una mica, i poca cosa més; el que vindria a ser, en paraules de Russell (més que un filòsof un 'desinfectant', en deia Joan Fuster), tractar d'avorrir-me fructíferament, que un poc --només un poc-- de vida tranquil·la tampoc m'ha d'anar malament... Ens veiem ben aviat, que passeu bon estiu! 





dijous, 4 d’agost de 2022

Els pastors i la muntanya

Tal i com passa a moltes altres zones de muntanya arreu del món, els rastres de l’activitat secular dels pastors i els seus ramats són una part fonamental del paisatge actual de l’Alt Atles. Tot i que sovint passen desapercebuts a observadors poc avesats, els testimonis materials d’aquest aprofitament mil·lenari (corrals, pastures o camins de transhumància, especialment, però també fonts, abeuradors i fins i tot petroglifs i altres formes de delimitació territorial) es fan presents arreu de les muntanyes. Però l’empremta del pastoralisme va molt més enllà d’aquests elements físics: tot i l’efecte dels canvis socials i econòmics recents a que es veuen sotmeses les societats muntanyenques, i que estan alterant també unes pràctiques que es basen en l’estructura tribal i que es remunten com s’ha dit molts segles enrere, la ramaderia extensiva ha donat lloc a un conjunt extraordinari de pràctiques, costums i manifestacions culturals que han merescut des de fa temps l’interés dels investigadors occidentals, no solament pel seu valor patrimonial sinó també per representar models d’ús sostenible dels recursos naturals arrelats al territori i que podrien contribuir a millorar la situació ambiental i socioeconòmica de moltes altres zones de muntanya. És el cas, per exemple, de l’agdal, un terme amazic de significats diversos que s’aplica originàriament a qualsevol espai tancat però que, en algunes zones de l’Alt Atles, designa també un model de gestió comunitària dels herbatges d’estiu basat en l’establiment de normes acordades per vedar temporalment l’accés a determinades pastures durant la primavera, amb la qual cosa es facilita la seua adequada recuperació. Amb freqüència, les limitacions d'ús dels agdal es troben reforçades per elements vinculats amb creences sobrenaturals (en Al·là, els sants locals o els genis o djinns), i la seua reobertura anual al pasturatge pot anar precedida per una festa o moussem amb cants, danses i rituals als quals hi participa tota la comunitat relacionada amb el lloc. 


Pastures d'estiu dels Aït Mizane segons H. Rachik (2011). De la xarxa
La meua curiositat pels anomenats sistemes agrosilvopastorals, especialment per aquells que es desenvolupen en territoris de muntanya mediterrània, es remunta a molt de temps enrere. Les característiques ecològiques dels àmbits als quals s’apliquen, els seues trets específics d’adaptació a les condicions locals o els mecanismes socials i culturals que els mantenen, però sobretot la possibilitat d’aplicar-los per millorar la situació socioambiental de determinades zones, m’han despertat des de sempre un interès especial, afavorit per la nombrosa documentació que, afortunadament, es troba a l’abast de qualsevol persona que s’interesse sobre el particular: fonts com el Pastoralism Knowledge Hub de la FAO, o les nombroses publicacions del CIHEAM (entre elles, la revista Options Mediterranéennes), per citar-ne només un parell, han estat fonamentals per saber-ne més sobre aquestes qüestions, i gràcies a elles vaig poder conéixer moltes de les singularitats d’aquesta activitat a l’Alt Atles –un àrea especialment ben estudiada-- quan visitar aquelles terres no era més que una vaga possibilitat de futur. Potser és per això que, ni que siga com un més dels visitants ocasionals que recorren a hores d’ara aquelles muntanyes, caminar pels seus senders ancestrals, passar la nit en algun dels azib (pletes comunals ocupades estacionalment pels pastors, junt a les quals hi solen haver closos de pedra seca o asgoun) dels que tant havia llegit, o veure als pastors recollir a boqueta nit el seu ramat, segueix tenint per a mi un significat especial. I el desig, també en açò, de no perdre mai les ganes de seguir aprenent. 

Azib al Toubkal. Del pla de gestió del Parc Nacional.



Vaig deixar pendent, de l’entrada anterior dedicada a aquest viatge, dir alguna cosa de la darrera etapa de la ruta, però la veritat és que no hi ha molt a contar: arribats finalment al refugi –menys concorregut que altres ocasions-- després d’una ràpida i còmoda baixada des del coll de Tizi n’Ouanoums, només ens quedava afrontar, al dia següent, la prevista ascensió al Toubkal, que vam completar sense cap incidència tots els membres del grup i que he de dir que en aquesta ocasió em va semblar, potser pels dies passats prèviament a la muntanya, menys feixuga que en pujades anteriors. El descens pel vall d’Ikhibi Nord i el retorn a Imlil --amb la preceptiva parada a l’encisador paratge de Sidi Chamharouch-- formen part també de trajectes que em resulten ja familiars, però no per això menys estimables, i als que espere tornar més prompte que tard.






dilluns, 1 d’agost de 2022

Agost

 
El pla no fa sinó jeure,
els turons són aclofats,
els núvols no van enlloc,
els arbres s’adormen drets.
 
Cau aclaparat el lleure
sota els cels esbatanats;
blau ventall d’aires de foc,
el llagost va pels gorets.
 
El penyal voldria beure,
els herbeis són empolsats,
pel camí llueix el roc,
ix un baf de les parets.
 
El pla no fa sinó jeure,
els turons són aclofats,
els núvols no van enlloc,
els arbres s’adormen drets.
 
Josep Carner, “Incúria d’agost
 
Aclofat com un turó i dormint-me dret com un arbre. Així comence jo també l'agost, i tampoc no puc queixar-me massa perquè --ho escrivia no fa molt-- les vesprades en verd, a l’ombra dels arbres del pati i amb un bon llibre a la mà, compensen les bascoses nits en blanc i els consegüents matins de matisos inevitablement grisencs d'un juliol que, si més no pel que fa a les calorades, no puc dir que vaja a trobar molt a faltar. Em queden, en tot cas, els dies que li resten a la setmana per (tornar a) agafar vacances, ara si, un poc més duradores que el parèntesi recent i viatger. Només cal, doncs, resistir una miqueta més, i la veritat és que tinc en qui fixar-me: a desgrat de l’etimologia, cada volta estic més convençut que els qui millor saben gestionar açò de la canícula són, paradoxalment, els gats...