La vida dura

No cal recórrer al cas de l’extraordinari xiprer del Sàhara, famós com ja s'ha dit  per la seua longevitat i objecte d’estudi per haver desenvolupat estratègies reproductives úniques en el món vegetal: d’una forma o d’una altra, qualsevol animal o planta capaç de sobreviure en un entorn tan inhòspit com el desèrtic, ha hagut d’adaptar-se a unes condicions ambientals extremes que es manifesten per exemple en la manca d’aigua, les oscil·lacions tèrmiques o l’escassa fertilitat dels sòls. Ha estat inevitable, en els dies que vam passar caminant per Tassili n’Ajjer, no pensar en tot això, al temps que constatàvem --ni que fora per damunt i de passada-- la sorprenent capacitat dels éssers vius per prosperar en un hàbitat tan exigent com aquest, inclòs pel Fons Mundial per a la Natura en una ecoregió específica denominada “boscos xeròfits montans del Sàhara occidental”. Com era previsible no hem tingut la sort, al llarg dels nostres recorreguts, de creuar-nos cap guepard, llop africà o fennec, però tampoc no ens ha faltat la possibilitat d'admirar plantes, ocells i algun altre animaló (o els seus rastres identificats pels nostres guies, com en el cas de serps o jerbus) que m’han mantingut, tal i com preveia, bastant entretingut durant i després del viatge. Valguen doncs aquestes ratlles per donar-ne testimoni, junt amb un pensament que no ha deixat de voltar-me pel cap d'ençà que vaig tornar: per més que vulga intentar-ho, és impossible que puga arribar a copsar, havent passat allà només uns dies de vacances, la magnitud dels desafiaments als quals ha d'enfrontar-se qualsevol ésser viu --plantes i animals, però també i especialment humans-- que per atzar de la història i la geografia haja fet del desert la seua llar; una vida dura que dura per nosaltres el que ho fa el nostre viatge, però que per a tots ells és, simplement, la vida. I això, ací com en qualsevol altre lloc, convé tindre-ho pressent sempre.

Mentre acabe de posar ordre en fotos i cap sobre la segona part del nostre viatge algerià (el recorregut per la muntanya cabilenca), no m’he pogut resistir a dir alguna cosa sobre els éssers vius --no humans-- amb els què vam compartir la nostra caminada per Tassili, alguns dels quals porte ací, a efectes merament il·lustratius i sense cap afany d'inventari. Com sempre, per si tinguéreu curiositat i de dalt a baix, les fotos corresponen (de forma raonablement fonamentada) a Cupressus dupreziana, Acacia ehrenbergiana, Senna italica, Ziziphus lotus, Neophron percnopterus, Atractylis aristata, Peganum harmala, Ammomanes deserti, Oenanthe leucopyga, Emberiza sahari, Silene villosa, Lavandula saharica, Reseda villosa, Olea laperrinei, Agama tassiliensis, Messalina guttulata, Acanthodactylus boskianus, Tuarega insignis, Adesmia biskreensis ssp. recticollis, Triops granarius, Pulicaria crispa, Zilla spinosa, i Limonium bonduellei i Rumex vesicarius creixent junts..

No només plantes

Sovint, quan viatgem, allò que ens resulta més xocant no és necessàriament el que desconeixem: trobar (inesperadament o no) alguna cosa familiar en un context distint a aquell al què n'estem acostumats, pot resultar igualment sorprenent, i en ocasions fins i tot més. No puc dir que el cas dels aufranys, de l'extraordinària abundància dels quals a Socotra ja n'havia llegit alguna cosa abans d'anar-hi, m'agafara d'improvís, per bé que venint d'un lloc en el què l'espècie és encara una raresa --al País Valencià, on va arribar a extingir-se cap al 1970, a penes comença a recuperar-se lentament, amb menys d'una vintena de parelles que hi nidifiquen-- veure'ls literalment pertot arreu, i en especial alimentant-se de deixalles pels carrers de la ciutat, arribava a ser un poc impactant. Si que em va desconcertar bastant, en canvi, que una de les primeres aus que vam tindre ocasió de veure a poc d'arribar a Hadiboh fora la fotja banyuda, en perill d'extinció a casa nostra i que no sabia que vivia també a l'illa. Després he sabut que els primers exemplars de l'espècie es van documentar a Socotra a principis de 2020, on probablement hi van arribar des de l'Àfrica Oriental a causa d'una sèrie de tempestes tropicals que van tindre lloc els mesos anteriors; des de llavors, unes quantes parelles s'han instal·lat a l'aiguamoll de Sirhan --el mateix on les veiérem nosaltres-- i han començat a reproduir-se.

Malgrat la meua innegable debilitat pel món vegetal --ja vaig deixar dit en el seu dia que un dels principals motius per voler visitar Socotra van ser precisament els seus famosos dragos-- cada volta més tendisc a reconèixer-me com a naturalista, en el sentit més ampli del concepte. I si la flora socotriana resulta excepcional per molts sentits, no ho és menys la seua fauna, tant terrestre com marina, amb alguns grups com el dels caragols terrestres o els dels rèptils en els què el percentatge d'espècies exclusives supera el 90 %. Malauradament, uns pocs dies recorrent un lloc tan singular no dona més que per fer-se una idea general de les seues característiques, i tampoc puc dir que, pel que fa a les qüestions faunístiques, m'haguera preocupat massa per recollir un poc més d'informació prèvia al viatge. La qual cosa no lleva per a que tractara de fixar-m'hi en la mesura possible en tot allò que ens anava sortint al pas, i especialment --ja ho heu vist, més amunt-- en les aus, perquè, a més de ser indiscutiblement més fàcils de veure que altres animalets, vam tindre la sort de poder comptar amb el company Dani Valverde i el nostre guia local Mansour, tots dos ornitòlegs experts i entusiastes, que ens van anar il·lustrant sobre els ocells que anàvem veient (o intuint, segons el cas) al llarg del nostre recorregut. Animals (com les plantes, l'aigua, les roques, les muntanyes i els humans que les habiten) que, en tot cas, només poden ser realment entesos com a part d'un conjunt del qual formen part indestriable; notes en una extraordinària partitura, diversa i complexa, de la què potser acabarem per no recordar cap concreta melodia, només l'emoció d'haver-la pogut viure. 

Aprofite aquests dies de pluja (i de baixa post-operatòria) per recuperar algunes notes i imatges del viatge a Socotra de l'octubre passat què, per diferents raons, havia anat deixant pendents i que malgrat el temps transcorregut no em resistisc a deixar escrites a la Línia: no sempre resulta fàcil compatibilitzar la mirada pretesament holística del naturalista amb l'impuls taxonòmic de posar-li un nom a tot allò que registrem, però anirem fent per reeixir. I com sempre, per si teniu curiositat: a banda dels aufranys (als qui els socotrians anomenen sow'iydo en la seua llengua; feu una ullada a aquest magnífic treball si teniu curiositat per saber-ne més de l'espècie a l'illa) i les fotges banyudes, les demés imatges són d'un curiós carranc d'aigua dolça (Socotrapotamon socotrensis), el camaleó de l'illa (Chamaeleo monachus), dues espècies de dragonets (Pristurus insignis i P. sokotranus), la tórtora riallera (Spilopelia senegalensis ssp. sokotrae), el zosterop (Zosterops socotranus) i el sit (Emberiza socotrana) endèmics, la subespècie local de la piula becllarga (Anthus similis ssp sokotrae), el pardal de l'illa (Passer insularis), una colònia de corbs marins (Phalacrocorax nigrogularis) i un grup de mascarells bruns (Sula leucogaster ssp plotus) als penya-segats de la platja de Shu'ub, i una parella d'estornells de Socotra (Onychognathus frater), difícils de distingir dels de Somàlia, freqüents també a l'illa. Gràcies a tots ells per tindre la bondat de posar-se a tir de càmera...

Retorn

Hi ha una part més fàcil d'explicar, perquè pràcticament és suficient amb deixar que les imatges parlen per elles mateixes: la sabana infinita i l'infinit aiguamoll, les postes de sol, la grandiositat desmesurada de les cascades, la vida arran, exuberant i omnipresent... Però com sol passar sovint quan hom viatja, n'hi ha també una altra --quasi sempre, la més important, la que deixa una petjada més profunda-- que va molt més enllà d'allò que s'ha vist, i que demana per això un poc de pausa per tractar d'assumir-la i expressar-la. M'haureu de permetre doncs que em limite pel moment a dir que ja he tornat, que el viatge ha estat com es preveia extraordinari, i que de les sensacions i les vivències, que han estat moltes i intenses, ja aniré dient a poc a poc; tan bon punt vaja trobant les paraules adequades...