Santa Rita, 12

Jo vivia al quart. De seguit, des de que vaig nàixer fins que vaig marxar a estudiar, i després a temporades quan tornava a casa per vacances fins que finalment, en acabar la carrera, em vaig quedar a València. Els pares s'hi havien mudat al pis en casar-se per estar a prop dels avis, que des d'uns anys abans vivien al segon, més vell i prou més fosc: dalt, al menys, teníem la minúscula terrasseta al costat de la cuina, minúscula també; però sobretot, teníem el porxi, que en realitat havia estat part del pis de més amunt (coses de les cases 'de dos claus', característiques dels barris obrers alcoians) i sense el qual la nostra adolescència hauria estat sense dubte molt diferent i bastant més avorrida. Però també vaig viure, uns anys després, en el segon: en tornar a treballar a Alcoi durant un temps, i havent faltat ja els iaios, el vam arreglar un poc i ens hi vam instal·lar temporalment, com van fer també després els meus germans fins que cadascú vam anar a parar als llocs on vivim ara; feia ja  temps, tret d'algun curs que el vam llogar a coneguts i de fer-lo servir com a base per a Festes --que no passen per davant però que queden ben a prop-- que el teníem desocupat. Els pares van seguir vivint al quart fins al final.

Durant tot aquest temps, d'ençà que la mare va faltar, hem dubtat sobre què fer amb els dos pisos del carrer de Santa Rita. Massa memòria acumulada, em sembla, com per a que fora fàcil decidir-se; però també ens feia dubtar la remota possibilitat de que potser en un futur, ja fora per a algú de nosaltres o per als nostres fills i filles, almenys algun dels dos podria fer-nos encara algun paper. Però la casa és vella, a dalt i a baix hi ha molt per reparar, i nosaltres estem ara com ara en altres coses i amb poquetes ganes de ficar-nos en segons quins embolics. Així és que, al remat, ens vam decidir fa uns mesos per posar-los a la venda i, tal i com avançava l'altre dia, tots dos tenen des d'ara un altre propietari que ja té planificada, segons ens diu, una profunda reforma i que els donarà --i he de dir sincerament que això ens alleuja-- un altre aspecte i una nova vida.

A nosaltres encara ens queda algun remitjó per deixar-los buits del tot a la data estipulada, perquè també això ha estat un procés llarg i a estones gens senzill; però la major part de la faena ja està feta, i a més a més crec que ens ha servit per a fer memòria de moltes de les coses que hi hem viscut i que amb el pas del temps se'ns havien anat esvaint. Records dels pares i dels avis, sobretot i especialment; però també d'aquell carrer de la meua infantesa, tan diferent del que hi ha ara que em sembla tret d'un altre món, dels amics del barri i de veïns que fa molt de temps que ja no hi són, de les estones passades al porxi (li he promès al meu germà que d'això he de deixar escrita alguna cosa, però ell ja s'ha avançat i no sé si seré capaç de dir molt més) o de les nits d'abril, amb la meua filla de pocs mesos als braços, escoltant les marxes mores retronant tota la casa mentre les filaetes baixaven pel carrer Sant Nicolau... Massa temps, massa coses viscudes com per a que el carrer de Santa Rita no siga ja, per sempre més, el meu carrer. I el seu número 12, molt més que aquella casa on jo vaig viure. 

Pasqua eminentment casolana, enguany, perquè abellia descansar dels tràfecs de les últimes setmanes i perquè, al remat, la cosa ha vingut com ha vingut: tot i que possiblement encara caldrà fer alguna prova més, l'última i recent visita mèdica sembla confirmar un diagnòstic favorable per a la malaltia que m'acaben de trobar (un càncer poc avançat i aparentment bastant localitzat), per bé que hauré d'esperar encara un poc per saber a quin tractament m'he de sotmetre. Mentre, però, els metges no han vist cap inconvenient --jo, la veritat, em trobe d'allò més bé-- per a que, en només uns dies, puga marxar a un viatge que tenia previst des de fa mesos, i al qual m'alegra especialment no haver hagut de renunciar: si ja fa anys que n'estic convençut de tot allò del carpe diem, no cal que vos diga com ho veig ara mateix... 

Agost

 

El pla no fa sinó jeure,

els turons són aclofats,

els núvols no van enlloc,

els arbres s’adormen drets.

 

Cau aclaparat el lleure

sota els cels esbatanats;

blau ventall d’aires de foc,

el llagost va pels gorets.

 

El penyal voldria beure,

els herbeis són empolsats,

pel camí llueix el roc,

ix un baf de les parets.

 

El pla no fa sinó jeure,

els turons són aclofats,

els núvols no van enlloc,

els arbres s’adormen drets.

 

Josep Carner, “Incúria d’agost”

 

Aclofat com un turó i dormint-me dret com un arbre. Així comence jo també l'agost, i tampoc no puc queixar-me massa perquè --ho escrivia no fa molt-- les vesprades en verd, a l’ombra dels arbres del pati i amb un bon llibre a la mà, compensen les bascoses nits en blanc i els consegüents matins de matisos inevitablement grisencs d'un juliol que, si més no pel que fa a les calorades, no puc dir que vaja a trobar molt a faltar. Em queden, en tot cas, els dies que li resten a la setmana per (tornar a) agafar vacances, ara si, un poc més duradores que el parèntesi recent i viatger. Només cal, doncs, resistir una miqueta més, i la veritat és que tinc en qui fixar-me: a desgrat de l’etimologia, cada volta estic més convençut que els qui millor saben gestionar açò de la canícula són, paradoxalment, els gats...

 

 

Sobre la marxa

Potser podria dir-se'n adaptabilitat o resiliència o alguna cosa similar d’aquestes que s’estilen ara, però a mi em ve més bé al cap allò que s'ha dit des de sempre a casa meua: que les coses cal anar empomant-les tal com venen, i que val més perdre que més perdre. Així que, ateses les circumstàncies i vistes les opcions, l’assumpte de la fallida trobada familiar a Sheffield es va resoldre finalment, després de fer-li unes quantes voltes i de no poques gestions amb les cancel·lacions i els canvis de vols, celebrant l’aniversari (i el solstici) a casa, que és evident que no és el mateix però va ser molt més fàcil moure només a una persona des d'allà cap ací i almenys ens vam tornar a ajuntar tots, que era també d’allò del que es tractava. I quant al Regne Unit, segur que tard o d'hora trobarem el moment adequat per a poder anar-hi; tot és cosa d'adaptar-se...

Una de les coses que més m’interessa conèixer de Sheffield és el seu extraordinari patrimoni industrial i les iniciatives per a la seua conservació, que n’han fet d’aquesta ciutat un autèntic referent en la matèria. Potser va ser per això que, quan ens plantejàrem aquest cap de setmana fer una volteta per la comarca, el primer lloc que el subconscient em va portar al cap va ser El Molinar d’Alcoi, paratge que podria haver estat també --salvant evidentment totes les distàncies: Kelham Island és, a tots els efectes, un altre nivell-- un element clau per conèixer el passat industrial de la ciutat però que malgrat totes les declaracions, intencions i propostes benintencionades, segueix avançant, de forma aparentment inexorable, cap a la ruïna més lamentable i absoluta. El riu, almenys, baixava ple.

 

Hivern de lluers

No podria assegurar --ho deixe, si de cas, en mans de qui ho entén-- si aquest ha estat un d’aquells hiverns en els quals els lluerets, sense que se sàpiga encara de cert per quina causa i sense atendre tampoc a cap patró periòdic detectable, s’hi desplacen en massa cap a la Península des de les terres del nord d’Europa. Però allò cert és que feia temps que no en veia tants, per aquestes dates i en aquesta zona, d'aquests eixerits ocellets, encara que també podria ser que enguany m'hi haja fixat més: tot i que les obres a casa van avançant i els obrers --que són d'aquells que en saben, que en deia Papasseit, i el mateix fan un porxo com una xemeneia-- ja no han de picar tant com en els primers dies, persisteixen encara sorolls i polsegueres, amb la qual cosa els meus passeigs ocasionals per la ruralia que em queda més a prop han esdevingut ara mateix una rutina convenient i pràcticament diària per fugir per una estona d'un enrenou que en tot cas apunta a tindre ja, com se sol dir, els dies comptats. Com el mateix hivern, si fa no fa.

Espere que se m’entenga quan dic que, en general, conceptes com ara “respecte a la integritat territorial” o “compliment de la legalitat internacional” no em resulten especialment motivadors, i que també en açò, com en tantes altres ocasions, tendisc a pensar que les coses sempre són molt més complexes del que sembla a primer cop de titular. Però res d’això no impedeix que crega que l’agressió del dèspota de Putin i el seu exèrcit invasor sobre Ucraïna és un crim indecent i sense pal·liatius, i que totes les meues simpaties estiguen ara mateix amb la capacitat de resistència, el patiment i el coratge del poble ucraïnès. Tan de bo que aquest malson --que em tem que malauradament pot ser-ho encara més-- acabe com més prompte millor, i que tots els seus responsables acaben pagant per tot plegat.

Espuña per fi

Fins i tot deixant de banda totes aquelles que no tinc més remei que considerar, per una causa o altra, com a fora de les meues possibilitats, la llista de muntanyes que aspire a poder conèixer algun dia és encara notablement extensa. No deixa de ser cridaner, però, que en aquesta llista hi figuren no poques serres que, tot i resultar-me més aviat accessibles (per característiques o per proximitat, posem per cas), no he trobat encara el moment de pujar o de recórrer. És el que em passa, sense anar més lluny, amb la pràctica totalitat de les muntanyes de la veïna Múrcia: potser ha estat per la presumpció de que allò que hi trobaria ha de ser relativament similar al que ja conec de moltes serres valencianes, o bé perquè no és estrany que tendim a deixar de banda precisament allò que ens queda més a mà, amb la idea de que no han de faltar les oportunitats d’anar-hi; però el cas és que, a poc que hi pense i deixant de banda la visita --bastant recent, per altra banda-- a la singular serra del Carxe i a les terres de parla valenciana que queden als seus peus, el meu contacte amb les muntanyes murcianes s’ha limitat fins ara a veure-les des de la distància, molt sovint de camí cap a altres cims de més renom, i a renovar cada vegada que això passa el propòsit de que algun dia hauria de fer compte d’acostar-me.

De la Sierra Espuña, que és una de les muntanyes que es troben en aquest cas, n’havia llegit ja i des de feia temps unes quantes coses: molt coneguda pel colossal projecte de reforestació que s’hi va dur a terme, des de finals del segle XIX, sota la direcció de l’enginyer Ricardo Codorniu (qui també va intenvindre, junt amb Francisco Mira, a les plantacions a les dunes que amenaçaven al poble de Guardamar del Segura) i amb molts paral·lelismes amb altres actuacions dutes a terme en terres valencianes per la mateixa raó i en la mateixa època, sabia també de l’interès muntanyenc dels seus abruptes paisatges i del valor excepcional de molts dels seus ecosistemes i de les espècies que alberguen, raó per la qual compta amb diverses figures de protecció. Espuña va ser també el lloc on el 1970 s’hi van introduir –per motius bàsicament cinegètics-- els primers arruís de la Península, des d’on han anat estenent-se a moltes altres serralades de la vessant mediterrània ibèrica. Amb tot això, a poc més de dues hores de cotxe des de casa, i amb l’al·licient afegit d’uns cims que superen els 1.500 metres, quan finalment s’ha presentat l’oportunitat de conèixer-la sobre el terreny, era pràcticament impossible deixar-la córrer.

Al remat, ha estat només un tast, però he de dir que la muntanya ha complert sobradament totes les expectatives. Sense eixir, en aquesta primera ocasió, dels itineraris més freqüentats, i renunciant al cim principal de la serra (el denominat Morrón de Espuña, de 1.583 m) per les instal·lacions militars que l’ocupen i que l’agermanen, lamentablement, amb l’Aitana, Tramuntana i tantes altres, la passejada va recórrer, quasi sempre entre la boira i els núvols, alguns dels paisatges més emblemàtics i coneguts de la serralada, des del cim de Pedro López (1.568 m) a l’encisador racó que ocupa la casa, ara mig assolada, de la Carrasca. De fet, l’altitud molt similar i el radar cimer no són els únics trets que fan pensar, d’Espuña estant, en l’Aitana: els pous de neu, les cingleres que voregen les altures principals o els espinosos matollars encoixinats que cobreixen les altures de la serra posen de manifest les relacions entre aquestes dues muntanyes, fites remarcables en el conjunt de les Serralades Bètiques. Semblances, doncs, amb paisatges que resulten familiars, però també suficients trets singulars --a la pròpia serra, però també a les terres que queden als seus peus-- com per poder assegurar que no serà, aquesta, l’única visita que faré a Espuña; almenys, i pel moment, ja puc treure-la de la llista de pendents, i passar-la a la de llocs als quals tornar.

Des de fa uns dies estem d'obres a casa --ja ho he anat dient, a qui m’ha volgut escoltar: veig com està ara mateix la cuina, i no puc deixar de pensar en el PP-- i a mi, que aquestes coses m'atabalen, cada volta em costa més trobar un lloc i un moment suficientment tranquils com per posar-me a llegir i a escriure, així que anirem fent allò que es puga. I si, ja sé que en acabar quedarà molt bé, que ja tocava, que els xics van tan ràpid com poden i tot això i allò; però se’m farà llarg, molt llarg. Almenys les gates, crec, m’entenen...