Marcejant

Si el rècord, l'any passat, va ser de pluja, aquest és de calor: marceja març, que te fama merescuda de variable i inconstant, i mentre València es prepara per a unes falles --multitudinàries, diuen-- que em tem que també enguany viuré de forma més aviat superficial, pel poble van veient-se els senyals de l'arribada imminent de la primavera. Van tornant les fosques oronetes, que espere que tinguen enguany una temporada millor que la passada; i tornen també les abelleres --pel moment, fosques també-- i amb elles el costum d'anar perseguint-les, càmera en mà i genoll a terra, per marges i pradells. Març marceja, ja sabeu, i la gent bogeja. Però tal com està el mon, em sembla que hi ha bogeries molt pitjors... 

El huité poble

Digueu-me maniós, però amb el mapa a la mà sempre m’ha fet l’efecte que a la Mariola li faltava un poble. M'explique: mentre que a la resta de vessants de la muntanya els set pobles que la comparteixen (Banyeres, Bocairent, Alfafara, Agres, Muro, Cocentaina i Alcoi) s’hi distribueixen de forma pràcticament homogènia sobre el territori, el límit sud de la serra no es troba ocupat per cap nucli significatiu de població, tret dels masos que hi sovintegen i d'algunes urbanitzacions que hi van anar creixent. El cas és que, més enllà de la meua propensió a cercar les regularitats fins i tot en l’àmbit cartogràfic, anys després de que aquesta idea un poc peregrina se’m ficara al cap vaig saber que la situació podria haver estat una altra. També Jaume I, ocupat en aquell moment en promoure la colonització d'un Regne de València acabat de conquerir, va pensar que a l’àmplia zona que s’estén entre els nuclis de Banyeres i Alcoi hi seria convenient la implantació de població cristiana, i el 1272 va assignar al terme d'aquesta última vila, fundada per ell mateix setze anys abans, la denominada Foia d’Alvicen, a la part alta de la vall del riu Polop, per tal que deu veïns que no tingueren encara heretats l'ocuparen i s'hi quedaren a viure a l’alqueria andalusina de Polop. Segons l’amic Josep Torró, per qui com sol ser habitual conec aquestes coses, la donació coincideix en el temps amb altres intents de fundació de pobles noves (cas, per exemple, de les Alcusses a Moixent o d’Olimbroi a Dénia) destinades a augmentar el control sobre les terres conquerides, i que molt sovint no van tindre l'èxit esperat; en el cas alcoià, l'última referència coneguda de la foia (en aquest cas, anomenada de Vicent) és de finals del segle XIII, i no sembla que hi haguera cap intent posterior de poblament. El topònim perviu, en canvi, com a partida del terme veí d'Onil, junt a la fita amb Alcoi i Banyeres, on fins i tot consta al segle XVII l'existència d'una ermita dedicada a Sant Vicent, avui desapareguda. També Cavanilles, en aquest cas sense assignar-la a cap terme, esmenta la Hoya de Vicente, junt amb les de Polop i Alcoi, en referir-se al límits meridionals de Mariola.

Deixant de banda la seua ubicació a la partida que a hores d'ara s'anomena Polop Alt, no tinc notícia expressa del lloc que ocuparia l’alqueria andalusina que es va tractar de poblar amb colons cristians i sobre la qual podria haver prosperat, si em deixeu que ho diga així, l'hipotètic huité poble de la Mariola. Les restes arqueològiques trobades fins ara a la zona són poques i poc determinants, i es limiten a alguns fragments ceràmics recollits als masos de Calbo i de l'Alquerieta, i la troballa antiga d'un possible enterrament, dubtosament atribuïble a aquesta època, al mas de la Torre Vella; de fet, és probable que allò que les fonts cristianes anomenen alqueria fora més aviat un hàbitat més o menys dispers. Però si no fora així, i haguera de triar un lloc concret, crec que m'inclinaria pel preciós fondal en el qual s'alcen el ja esmentat mas de l'Alquerieta i també els de l'Alqueria Nova i Vella, just al punt on ve a situar-se el naixement del mateix riu ("a la petita xopada de davall del mas de la blanca Alqueria Vella ornada per quatre vellíssims xops negres en reng", escrivia el mestre Joan Pellicer) i relativament a prop de les restes de la vil·la romana descoberta fa uns anys al mas de la Torre Redona. 

Fa uns dies, caminant una volta més per aquelles terres amb els amics i amigues del Centre Excursionista Contestà, hi vaig tornar a pensar, en tot això: en tot el que encara ens queda per saber i descobrir sobre la nostra pròpia història, i en com aquesta ens ha fet ser allò que som, però també en  com podria haver-nos fet molt diferents si les coses hagueren anat d'altra manera: és possible que tingueren també el seu encant, però si l'intent del rei en Jaume haguera tingut èxit i ara hi haguera un poble per allí, les precioses foies de Polop no serien el que són a hores d'ara. Així que millor deixar les coses com estan, encara que a alguna gent maniosa li puga fer l'efecte que, segons es mire, al mapa de Mariola sembla que li falte alguna cosa. 

Desnivells acumulats

Quan es tracta d'anar a la serra, tinc dues manies a les què em costa resistir-me: no apurar l'aproximació amb cotxe (no em sap greu caminar un poc més, i m'agrada també allò que Mountain Wilderness anomena "engrandir les muntanyes") i ajustar-me als horaris que prèviament, i no sempre de forma tan prudent com deuria, m'he autoimposat. Aplicar totes dues a una travessia --la de la Serrella-- un poc més llarga i exigent que les habituals eixides de proximitat que solen ocupar-me els caps de setmana, pot complicar-la un poc, però també afegeix un punt d'al·licient que no s'ha de rebutjar.

De no ser per les meues manies, potser m'hauria pogut estalviar una part del camí que, en poc més d'una hora i després de superar quatre-cents metres de pujada, separa Quatretondeta de la font i el barranc de la Canal (el primer dels dos estrets d'igual nom que limiten la serra per llevant i ponent). La caminada, en tot cas, paga la pena: primer entre ametlers i oliverars, després per una senda ben traçada pel vessant de la muntanya que, a partir de la Canal, s'enfila entre roquers i runars cap al Morro de la Serella. Des d'ací, resseguint sempre la carena de la serra i oferint unes vistes magnífiques sobre la vall, el senderol va guanyant altura fins assolir la primera de les fites de la caminada: els 1.359 metres del Recingle Alt i la seua característica caseta de vigilància. Des d'ell, ben a prop i pràcticament carenejant, la segona cota remarcable del dia (la Penya de l'Hedra, de 1.351 metres) i una breu pausa per reposar forçes i fer una pensada sobre una altra mania, no sempre fàcilment explicable, que ens du a voler fer tants cims com siga possible...

Encarar-se al Pla de la Casa, tercer pic de la jornada i cim culminant de la serra amb els seus 1.387 metres, exigeix mamprendre un ràpid descens fins a la Font Roja de Serrella (1.150 m) i, des d'ella, anar recuperant altitud cap al Coll de Borrell abans d'afrontar de nou una exigent pujada cap al que sense dubte representa el més muntanyer de tots els cims de la serra. Certament, l'ascensió al Pla de la Casa paga sobradament la pena, i no de bades constitueix una de les caminades més conegudes i freqüentades de totes les que poden fer-se per aquesta serra. Des de l'amable i herbosa planícia que dóna nom a la contrada, deixant als peus el seu característic pou de neu, el cim ofereix unes vistes espectaculars sobre la pròpia Serrella i la resta de les serralades dels voltants; però hui no és bon dia per demorar-se en excés en la contemplació d'uns paisatges que ho mereixen sobradament, perquè si bé el Pla permet copsar fàcilment tot el camí fet fins ara, també mostra, cara a llevant, que encara queda un bon tram per completar la ruta.

En començar el descens des del Pla de la Casa, la caminada s'encara probablement al seu tram més exigent, però també el més interessant i espectacular: primer, una nova i empinada baixada entre pedregars cap a la capçalera del barranc del Moro i el Portet de Fageca, que separa el Comtat de la Vall de Guadalest; tot seguit, altra vegada cara amunt per les Covatelles, travessant runars i pedregars, per guanyar de nou, i amb el sol ja fent-se notar, la carena de la serra. Des d'ella, una ràpida marrada per tocar el següent pic previst --les manies, ja sabeu: ara, el Regall, de 1.322 metres-- i de tornada al trajecte principal i amb la vista posada ja en un rellotge que avança més apressa del que s'esperava, un nou ascens, en aquest cas relativament suau i resseguint sempre la corda de la muntanya, fins a la cinquena i última de les fites cimeres del dia i de la serra: els gens menyspreables 1.360 metres de la pedregalosa i sempre suggeridora Mallada del Llop, i les seues impagables perspectives sobre la Vall de Gualadest i el seguit de crestalls que, a través de la Xortà i la Bèrnia, semblen voler prolongar el cos de la Serrella fins a la mateixa mar.

Només queda, per culminar la caminada, iniciar un còmode i estimulant descens pel segon barranc de la Canal del dia, el de Beniardà: un recorregut bellíssim als peus de les penyes imponents dels Aspres de Famorca, esguitat de pous de neu i molt transitat pels aficionats a la muntanya. A aquestes altures, però, el sol i el rellotge comencen a apretar, i el què en moltes ocasions anteriors ha estat una plàcida passejada admirant els canviants paisatges de l'estret i les parets que el delimiten, obliga ara a forçar una mica el pas. Especialment, perquè en abandonar la Canal pel paratge dels Racons, resten encara alguns quilòmetres de recorregut --la majoria, per pista forestal-- fins arribar finalment a Castell de Castells i poder atendre a l'última de les manies ressenyables del dia: aprofitar sempre que es puga les innegables propietats hidratants d'una cervesa fresca. O de més d'una, si l'ocasió ho requereix.

Tot plegat, set hores justes de caminada --i més de mil sis-cents metres de desnivells acumulats, positiu i negatiu-- en una de les travessies més interessants i atractives que poden fer-se pel conjunt muntanyenc del migjorn valencià. Amb una idea que caldrà madurar: completar-la, carenejant cap a llevant en dues o tres jornades, fins abocar-se al mar pel Morro de Toix. I un últim i inesperat regal, en anar a recollir de nou el cotxe a Quatretondeta: els Frares, il·luminats pel sol del capvespre primaveral. Per cert: a Castell de Castells vaig arribar amb la llengua fora i els peus un poc espatlats; però només me'n vaig passar un quart d'hora de l'horari previst. Que ja se sap que les manies no les curen els metges...

De pors, manies i fòbies

No em considere persona especialment propensa a les pors. Tinc les meues manies, com tothom (bé, potser tinc algunes manies més que tothom) però, com dic, no sóc conscient de patir cap aversió o fòbia realment remarcable. Paraula aquesta, per cert, què tot i la benedicció dels diccionaris crec que tendim a utilitzar de forma un poc abusiva: sent etimològicament (i clínicament) estrictes, només hauriem de parlar de fòbia per referència a un temor intens i desproporcionat, que és el que els passa als claustrofòbics amb els espais tancats, o als aracnofòbics amb les aranyes. La utilització --molt estesa-- del terme per a referir-se al rebuig o a l'odi extrem cap a algú o alguna cosa seria, per tant, impròpia: el que en realitat estariem dient quan parlem que algú és xenòfob, homòfob o catalanòfob (afecció que no em consta que estiga reconeguda per la Organització Mundial de la Salut, probablement perquè aquesta organització està en mans dels maleïts catalanistes) és que mostra una por intensa i irracional als estrangers, als homosexuals o als catalans, respectivament. Si el que mostren és odi o aversió extrema, que és el que de fet sol passar, el que serien --a més de profundament imbècils-- és xenomísics, homomísics o catalanomísics: el sufix misia deriva al seu torn del grec misos (μῖσος), que forma part per exemple de la molt més coneguda --però igualment estúpida-- misogínia o odi a les dones.

Però encara dins de l'àmbit de les pors patològiques, un altre ús probablement exagerat de fòbia deriva de l'evident facilitat per associar-la amb pràcticament qualsevol altre terme, preferentment d'arrel grega, per tal de generar paraules rotundes i d'apariència culta que descriurien tota classe d'afeccions i comportaments de pànic o rebuig. És cert que allò que desencadena algunes fòbies autèntiques i mèdicament reconegudes pot semblar certament singular --i fins i tot increïble-- per a qui no les pateix. Només cal que feu una ullada a qualsevol de les innombrables pàgines (com ara aquesta o aquesta, per exemple) que es dediquen a llistar-les, per comprovar com poden ser de singulars algunes d'elles. Però també abunden, en aquestes llistes, pressumptes malalties que no estan reconegudes com a tals pels professionals, però que no deixen de ser dignes de comentari. A banda dels aspectes específicament  mèdics de la qüestió --que m’imagine que no deuen ser cosa de broma si és que algú realment les pateix--, que et diagnostiquen consecotaleofòbia (por als bastonets xinesos), caliguinefòbia (por a les dones boniques), deipnofòbia (por als sopars), hexakosioihexekontahexafòbia (por al número 666) o, fins i tot, valonofòbia (por als belgues francòfons) deu ser una cosa curiosa. Per no parlar d'algunes malaties que, d'existir realment com a tals --evidentment, no tinc criteri per a discriminar què hi ha de cert en les llistes que abans he esmentat, i en moltes altres similars--,  haurien de ser considerades com autèntiques epidèmies en aquest país nostre, com ara la ponofobia (por a treballar en excés), l'epistemofòbia (por al coneixement) o la fronemofòbia (por a pensar).

Pensava tot açò perquè, sense arribar quasi mai a extrems clínics, és evident que qui més qui menys té les seues petites pors, animadversions o antipaties, i hi ha determinades coses de les que tendeix a fugir amb major o menor dignitat o urgència. Potser està lleig que ho diga, però a mi, això, em passa sobretot amb un animalot negre i volador que a més, i en aquestes dates, abunda especialment en el meu patí. A aquestes comarques solem dir-li brumerol, mentre que a altres llocs se l'anomena borinot negre o abella fustera; els entomòlegs li diuen Xylocopa violacea. I, des de que tinc memòria, aquests aparatosos cosins germans de les abelles m'han provocat una inquietud notable i relativament incontrolada, per bé que reconec que amb el temps (i un esforç gens menyspreable) he aconseguit mantindre-la dins de límits assumibles per a un biòleg decent. De fet, i racionalment parlant, em sembla un insecte realment interessant, amb un cicle de vida digne de conéixer i, fins i tot, bonic pels brillants reflexos blau metal·lic del seu cos. Però, a diferència del que em passa amb la resta dels himenòpters habituals en les nostres comarques --abelles, borinots llistats, fins i tot vespes, en principi molt més intimidatòries pels seus vistosos colors aposemàtics-- quan m'encare amb els foscos brumerols he de fer un esforç conscient per controlar les ganes de posar terra pel mig.

Realment, no sé perquè em passa açò amb uns bitxos que, pel demés, ni em provoquen fàstic ni tampoc són especialment agressius ni perillosos per als humans; pot ser que, en algun moment remot de la meua infància, patira alguna topada inoportuna que m'haja quedat gravada en el subconscient, però ningú de la meua família ho recorda i, per tant, no ho he pogut constatar mai de forma fefaent. Potser tinga alguna rellevància, també, que allò que més m'inquieta de les xilocopes siga probablement el seu brunzit greu i sorollós, molt més que la mateixa vista dels animals (els quals, en un esforç heròic d'autocontrol, he arribat fins i tot a capturar i a agafar amb la mà). Fins i tot ara, que la florida de les wistèries al pati es veu animada amb la visita de desenes de brumerols, procure imposar-me la teràpia de seure a sota, tan tranquil·lament com puc, a gaudir de la vista espectacular dels penjolls de flors i de tota la brunzent vida alada que s'alimenta amb fruició del seu nèctar. Ara bé, ho reconec: açò de tindre una càmera amb zoom no deixa de ser una cosa realment útil, sobretot quan tens tendències brumerolofòbiques. O, per no caure en la mateixa trampa: quan els tens als brumerols una mica de mania... i ja se sap que, les manies, no les curen els metges.

I’m a shell collector

De totes les col·leccions que he començat en la meua vida –des de segells a banderes, passant per minerals, fòssils, gramàtiques, monedes i clauers, per esmentar-ne només algunes--, no són moltes les que han sobreviscut el pas dels anys. De fet, a hores d’ara i tret d’algun rebrot esporàdic i més o menys virulent, crec que només em puc considerar com a col·leccionista actiu de gasteròpodes marins (caragols de mar, vaja). Però això si: fins al moll de l’os. Des de menut, la meua passió per aquests animalets –o, més pròpiament, per les seues parts dures, que anomenem closques o conquilles—m’ha dut a fer més d’una ximpleria, i en tot cas a dedicar entusiasme, temps i recursos dignes de millor causa per tal de saber-ne més i ampliar progressivament una col·lecció que, segons recompte recent, supera les mil espècies distintes i els tres mil exemplars de tot el món.

Diuen que la primera vegada mai s’oblida, i deu ser cert. La meua va ser als deu anys, un mes d’agost al carrer Major de Gandia --nosaltres estiuàvem a Piles--, on des d’una botigueta de records i regals em va fascinar la meua primera porcel·lana: una Mauritia mautiriana que encara conserve. Després, i durant anys, no he deixat passar cap ocasió de rebuscar en fires i botiguetes; he recorregut amb fervor els pobles litorals valencians –i de més enllà—tractant de trobar algun exemplar acceptable amagat entre figuretes de record, tortuguetes fetes amb caragolets (maleïdes siguen per sempre) i altres trastets horteres; m’he emocionat quan, per casualitat, he ensopegat amb alguna botiga especialitzada o, simplement, he tingut la sort de trobar alguna cosa distinta de les habituals (una vegada, a les Rambles de Barcelona i camí de Pirineus, vaig trobar un exemplar preciós de Tibia fusus que va passar quinze dies de marxa muntanyera embolicat en mitjons dins la motxila; miraculosament, va sobreviure). He aprofitat viatges propis o de coneguts per incrementar la col·lecció amb exemplars arreplegats a les platges de mig món. Però en general, cal dir que la cosa anava molt lenta fins que, no fa encara dos anys, vaig descobrir eBay i el seu immens potencial per a col·leccionistes ratllats com jo. I en això estem, rebent cada poc paquets de Filipines, Austràlia, Namíbia o Brasil que deuen tindre un poc (més) confús al meu carter, que és el de l'Alqueria.

Actualment, s’estima que hi ha prop de vuitanta mil espècies distintes de gasteròpodes. No totes tenen closca (com els acolorits nudibranquis o llimacs de mar) i moltes altres són terrestres o d’aigua dolça, per la qual cosa queden fora de les meues prioritats. Però amb tot, és evident que es tracta d’un volum excessiu per a qualsevol col·leccionista, i per això és habitual que la major part de la gent que s'hi dedica se centre en unes poques famílies, com a molt. Tot i que grups com els múrex, les volutes, les olives o les mitres tenen els seus seguidors entusiastes, les famílies més populars són les ja esmentades porcel·lanes (Cypraeidae) i els cons (Conidae). Jo tinc un poquet de tot, però aquestes dues són també les millor representades en la meua col·lecció, sobre tot les primeres. I dins d'elles, hi ha grups o gèneres que resulten especialment atractius. En el meu cas, per exemple, sent una predilecció especial pel gènere Cribrarula, un grup d’espècies indopacífiques realment precioses –o que m’ho pareixen a mi—i que, a més, són d’allò més interessant evolutivament parlant.




Així és que, darrere de cipreids i altres caragols i sempre que tinc una estoneta, recórrec platges, webs i botigues, participe en subhastes i fòrums, seguisc les novetats taxonòmiques, m'interesse per la conservació de les espècies i els seus hàbitats, intercanvie informació i exemplars amb col·leccionistes de mig món (“Dear sir, sorry for my poor english, I’m a biologist and Cypraeidae collector...”) i vaig tractant d'aconseguir aquelles espècies que es compten entre les més rares i, per tant, entre les més cares. He assolit, no sense esforç, coses que allà per la meua infantesa, quan llegia àvidament els pocs llibres sobre el tema que tenia a l’abast, em semblaven un somni. Tinc unes quantes Lyncina aurantium (una espècie mítica, bellíssima, molt rara fa anys però hui relativament fàcil de trobar a preus assequibles); a falta d’algunes varietats extremadament rares i de preu prohibitiu, tinc ben representades quasi totes les espècies del gènere australià Zoila, el preferit dels col·leccionistes d’arreu del món. Fa uns mesos que ja tinc la Lepocicypraea valentia i encara fa menys que vaig poder aconseguir la meua primera Lyncina leucodon, per bé que el meu exemplar no és perfecte i vaig buscant-ne algun altre. Espere acabar l’any amb alguna Barycypraea fultoni al meu calaixer. I encara em guarde per a algun dia –un somni com qualsevol altre—la Lyncina broderipi. Perquè algun dia potser em semblara que gastar-se una pasta en un caragolet, encara que siga una broderipi, no és una bogeria. Ja ho deia, a "El amante del volcan", la Susan Sontag: “El col·leccionista és un encobridor, algú les alegries del qual mai estan exemptes d’ansietat. Perquè sempre n’hi ha més. O alguna cosa millor. Has de tenir-la perquè és un pas per a completar idealment la teua col·lecció. Però aquesta culminació ideal, que tot col·leccionista anhela, és una meta il·lusòria”. Val, no et dic que no. Serà il·lusòria. Però tu posa a les meues mans una Cribrarula garciai, i després ja parlarem de metes.

Les tres fotos de més amunt són de les meues calaixeres. Les de les espècies són manllevades de la web del Cowrie Genetic Database Project, Florida Museum of Natural History, i de dalt a baix hi ha Lyncina broderipi, Lyncina aurantium, Barycypraea fultoni i Leporicypraea valentia. I damunt d'aquestes ratlles, la Cribrarula garciai, una petita bellesa descoberta fa pocs anys, exclussiva de l'Illa de Pasqua i de la qual encara se sap molt poc. A la web de Randy Bridges es veu encara més bonica...