"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 13 d’agost del 2021

Agostejar


Comence hui mateix la segona part de les vacances, discontinues també enguany, i me n'adone que, d'alguna forma i arribats a aquest punt, totes les accepcions del verb agostejar em fan paper: referma amb força la calor, es perd la poca ufana que encara resistia, i les serres i els camps i els rius i el cap mostren ja de forma concloent l'efecte esllanguidor de l'estiatge. Però crec que em quede, sobretot, amb allò d'anar a pasturar altres rostolls, entenent com a tals, en aquest cas, nodrir-me per un temps d'uns altres verds i uns altres blaus. Plegue veles doncs, i xorre també xarxes (socials) per una temporada, fins que arribe el moment, d'aci poc temps, de canviar de mes i de verb i poder dir, amb el poeta, "Voluptuosament desfaig camí / sense anar enlloc. Jo també setembrejo". Bon estiu, i fins ben prompte!





diumenge, 8 d’agost del 2021

Imatges d'agost

L'agost, a Mariola, és la llum implacable de l'estiu i el cel d'un blau immaculat, la remor del vent entre les branques, l'aroma balsàmica dels pins i el brunzit eixordador de les cigales. Però també ombrívoles penyes cobertes d'heura i de falzia, el recer amable i anhelat d'una clapa de carrasques, la verdor invicta dels marfulls, i les fonts, sobretot les fonts, que majoritàriament es resisteixen, malgrat algunes baixes temporals, a rendir-se als rigors de l'estació. L'agost, a Mariola, és tot això, i recórrer durant hores les sendes sense trobar a ningú més, decidir que no tots els dies cal fer cim i seure a la vora d'alguna de totes aquelles fonts, només pel gust de gaudir sense presa de la música de l'aigua que s'escola, com el temps, muntanya avall, i pensar en la vida, i en Chopin.







dijous, 5 d’agost del 2021

Qüestió de fe

Recreació de l’Arca de Noè al parc temàtic que té dedicat a Kentucky. De la xarxa (i sense comentaris...)

Deixant de banda una vaga noció sobre la seua situació geogràfica, tot el que sabia de l’Ararat abans de que esdevinguera un potencial objectiu muntanyenc es limitava al seu paper en el relat bíblic del Diluvi Universal i l’Arca de Noè: ja sabeu que, segons la tradició cristiana (tant la jueva com la musulmana ubiquen el succeït en unes altres serralades), va ser a aquesta muntanya on l’Arca va quedar encallada, després de quaranta dies de pluja i cent-cinquanta de navegació, quan les aigües vessades pel càstig diví començaren finalment a enretirar-se. No ha estat poca la gent que, en saber que hi aniria, m’ha fet algun comentari sobre el tema, que ja fa segles que dona per a molt: la vinculació entre l’Arca i l’Ararat, que no apareix expressament recollida en els textos bíblics originals, es basa en una traducció d’aquests feta el segle IV, la qual va ser assumida i difosa a partir del segle XI pels teòlegs armenis  --a l’escut actual d’Armènia hi figuren tots dos elements-- fins a estendre’s i arrelar profundament en tot el món cristià. Des de llavors han sovintejat els intents de demostrar la versemblança històrica del relat bíblic, i encara avui s’hi organitzen expedicions suposadament “científiques” a la zona --sovint amb resultats com a mínim pintorescs-- amb l’objectiu de trobar restes atribuïbles al descomunal vaixell i als seus ocupants, les quals confirmarien fins i tot a ulls dels més escèptics que, també en açò i com deia el títol d’un llibre que em va fer arribar el bon amic Rafa abans de marxar-hi, la Bíblia tenia raó

Vistes des del cim de l'Ararat, a 5.137 m

La veritat és que, més enllà de la curiositat sobre això del Diluvi Universal --els denominats “mites de la inundació” o "flood myths" es repeteixen en nombroses cultures arreu del món, des del sumeri Gilgameix fins a pobles nadius d'Amèrica i la Polinèsia-- i d’una certa simpatia per Noè, a qui cal valorar-li els seus afanys conservacionistes, si més no pel que fa a la fauna, el meu interès sobre la història de l’Arca ha estat fins ara pràcticament inexistent, i em tem que haver trepitjat el mític Ararat no representarà, quant a això, cap canvi significatiu. Amb tot el respecte per a qui pense el contrari, els relats del Gènesi en particular i de l’Antic Testament en general em resulten curiosos en tant que testimoni de la cosmogonia d’un poble concret, però no em semblarien més rellevants que qualsevol altra mitologia si no fos pel fet que ha estat sobre ells que s’ha bastit, si més no en part, la nostra visió actual del món, en ocasions per a bé, però també per a mal: l’admirat Ramon Folch, en el seu imprescindible “Diccionario de Socioecología”, defineix el judeocristianisme com una “doctrina socioecológicamente deletérea basada en la existencia de un dios trino y masculino (cuando no ornitomorfo), misógino y vengativo, que conmina a los humanos a crecer y multiplicarse, a apoderarse de la biosfera y a dejar todos los valores realmente importantes para una indemostrable vida eterna posterior”. Entenc que aquesta definició puga resultar incòmoda i fins i tot ofensiva per a segons quines sensibilitats, però convindreu amb mi que difícilment es pot dir tant, i tan clar, en tan poques paraules.

Durant els dies passats al Kurdistan vaig parlar un poc de l’Arca amb l’amic Orhan, que em sembla que aquestes coses se les mira amb un poc dissimulat escepticisme, i que em va vindre a dir que el tema, allí, no els feia ni fred ni calor, però que no deixava de ser un bon reclam per a segons quin tipus de turistes i que com a tal no podien renunciar a fer-lo servir. A més a més, per a l’Islam, la muntanya on l’Arca va tocar terra no seria l’Ararat sinó el Djudi, més al sud i a prop de l’actual frontera amb Síria, així que tampoc no és esperable cap entusiasme entre la població musulmana local per aquesta qüestió. Potser és per això que, tret d’un pòster publicitari a l’hotel, no sóc conscient d'haver vist, en tot el viatge a Bazid i la seua rodalia, cap altra referència a aquest assumpte. Ni tan sols el denominat “Museu de l’Arca de Noè”, situat a unes desenes de quilòmetres de la ciutat junt a una curiosa formació rocallosa --anomenada Durupinar pel militar turc que la va identificar i que hi va voler veure les restes petrificades del vaixell-- i que problemes d’última hora ens van impedir visitar, sembla ser una destinació excessivament popular entre els visitants de la zona. Quant a mi, i a efectes de respondre a tots aquells que m’ho han preguntat, la resposta és que no, ni pujant ni baixant de la muntanya vaig veure cap rastre de l’Arca. Però probablement és perquè no m’hi vaig fixar el suficient. O que no li vaig posar prou fe, que també podria ser.


Un mes llarg després de haver tornat de terres kurdes, i amb el cap ja posat en pròxims reptes, done per tancat amb aquesta entrada el meu particular “cicle de l’Ararat”, a desgrat d’algun rebrot ocasional que no gosaria a hores d’ara descartar. Espere no haver-me fet massa pesat amb la muntanya i les seues històries, però una volta més he d’invocar el paper original dels blogs, si més no en part, com a dietari: sé que, d’ací un temps, m’agradarà recordar tot el viscut en aquells dies, i m’agradarà més poder-ho trobar ací. 



dilluns, 2 d’agost del 2021

Estimar (és) un lloc


Assegut en un tren miro el paisatge
i de sobte, fugaç, passa una vinya
que és el llampec d’alguna veritat.
Seria un error baixar del tren
perquè llavors la vinya desapareixeria.
Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa
que m’ho desvela: un terrat llunyà,
aquella estrada buida d’un director d’orquestra,
només amb una rosa, i els músics tocant sols.
La teva cambra quan s’alçava el dia.
Per descomptat, el cant d’aquells ocells
al cementiri, un matí de juny.
Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d’allí venim.
I és el lloc on va quedant la vida.

Joan Margarit, "Estimar és un lloc"


Podria donar mil raons per les quals m’estime la Serrella. Però n’hi ha una que, quan ho pense, hi sol estar entre les primeres de la llista: l'extens inventari de records --amables en la seua immensa majoria, feliços en no poques ocasions-- que tenen la muntanya com a protagonista o escenari. Ahir, com tantes altres voltes des de fa ja molts anys, vaig tornar a caminar les seues sendes, i hi vaig tornar a pensar, en tot això: si, com deia Margarit, estimar és un lloc, la Serrella ha de tindre, en el meu atles personal d’amors i estimes, una pàgina de privilegi. I és indubtable que és també el lloc --un d’ells-- on se m’ha anat quedant la vida; però d’aquesta, de vida, espere afegir-li’n encara molta més perquè, com en tantes altres coses, vull creure que els meus millors records de la Serrella són aquells que estan encara per venir. 



No sabria dir, de les moltes i molt estimables caminades que poden fer-se a la Serrella --probablement la més diversa i muntanyenca de totes les serres d’aquesta contornada-- quina és la meua preferida. Ahir, aprofitant la previsió d’una treva relativa en la calor dels últims dies i amb ganes de veure si les cames conservaven encara alguna memòria d’altituds recents, vaig escollir un dels meus trajectes més fressats, remuntant des de Famorca fins la Mallà del Llop i retornant després, a peus dels Aspres, per l’agrest i extraordinari barranc de la Canal. La calor es va fer sentir més del que preveia, però les cames van respondre i la muntanya, exigent com sempre, va ser --també com sempre-- acollidora i generosa. I és per això, també, que me l’estime.