"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 28 de juliol del 2013

Tramuntana


Imatge del GOB Mallorca

Hui, des de Mallorca, ens ve fum, i ràbia i tristesa: des de divendres passat crema sense control la Tramuntana, i s'ha tornat a cremar la Trapa. "El drama es repeteix. El foc ha cremat en hores l'esforç de moltes persones durant molts d'anys per restaurar ambientalment la Trapa. Haurem de tornar a començar", diuen els companys i companyes del GOB. Hui som molts els qui ens sentim molt a prop, d'ells i de la resta d'afectats pel foc. I en serem molts també els qui, d'una forma o d'una altra, els hi farem costat fins que la Serra, i la Trapa, tornen a reverdir. Voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig.

"...i tanmateix el foc no aconsegueix mai consumir el caliu de la vida que batega colgada al clivell de la roca, embolcallada a la rabassa per l'escorça socarrada o endormiscada dins el petit espai d'unes llavors".





"Cançons per la Trapa" va ser editat el 1994, a iniciativa del GOB, després que un gran incendi assolara la major part de la finca i per tal d'aconseguir mitjans econòmics per a la seua recuperació, ara frustrada de nou pel foc. La "Cançó de vesprada", dels eivissencs Uc, és una de les divuit que formen part del disc, i del seu llibret he estret el paràgraf que hi ha més amunt i que, malauradament, cal tornar a recordar ara. 

dimarts, 23 de juliol del 2013

Qualsevol nit...




Dissabte passat, com cada any per aquestes dates, el Grup d'Amics de la Natura de Marxuquera va celebrar, amb la col·laboració d'altres entitats i col·lectius de la Safor, la seua pujada nocturna al Mondúber. Tampoc enguany vaig poder acompanyar-los --dissabte a la nit jo estava de boda per terres del Vinalopó-- però, atenent a la seua amable invitació, els vaig fer arribar quatre ratlles, una part de les quals no em puc resistir a reproduir ací:
Han passat moltes coses des de l’última volta que em vaig aplegar ací amb tots vosaltres. Bones, moltes, però també dolentes. Ens han deixat amics i companys; el foc ha tornar a assolar les serres del País, de la comarca i el mateix Mondúber, i la cobdícia i l’estupidesa d’uns quants segueix amenaçant les planes, les platges i les marjals que queden ara mateix als vostres peus. Però a tot això, i a molt més, vosaltres, les persones i les entitats de la Safor, molts dels què aquesta nit esteu ahí, heu sabut donar-li resposta des del coratge, la fermesa i la imaginació. Fent bandera de les paraules –encertadíssimes-- de Maria Josep Escrivà, heu treballat i seguiu fent-ho sense descans per tal que sempre, sempre, vença el verd.
Hi ha molta gent, al nostre País i fora d’ell, interessada en fer veure que som una societat adormida, tova, dòcil i vençuda. No seré jo qui negue que, amb massa freqüència, els fets --i les majories absolutes-- semblen donar-los la raó; però nosaltres sabem que només ho sembla. Malgrat tots els entrebancs, malgrat els silencis, els menyspreus, les dificultats i les agressions --moltes de les quals venen de qui se suposa que ens representa a tots i a totes-- hi ha un País Valencià diferent, real, actiu i compromès, que mai s’ha resignat al paper al què han volgut relegar-lo, i que creu en un futur diferent i més digne per a la seua terra, la seua llengua i la seua gent. Un País Valencià del qual vosaltres –persones, col·lectius, entitats—en sou exemple viu i part insubstituïble.

M’agradaria que, si més no amb la mateixa freqüència amb que la nostra terra és notícia per la corrupció, la incompetència i els excessos dels nostres governants, ho fora també per la capacitat de resistència, per l’entusiasme i la creativitat amb que una part gens menyspreable de la nostra societat fa front a una situació de la qual l’autèntica majoria de valencianes i valencians no és còmplice, sinó víctima. M’agradaria que es reconeguera el vostre esforç i el de molta gent com vosaltres arreu de les nostres comarques; que es divulgaren i es valoraren com mereixen experiències originals i pioneres que van molt més enllà de la mera conservació ambiental i que exploren nous models en l’àmbit econòmic, social o cultural, projectes que obrin camins i que representen un referent imprescindible per a tots aquells que ens interessem per aquestes qüestions. 
Estic convençut que comencen a bufar nous vents per a la nostra terra. Potser es tracta, encara, d’una brisa suau, però vull pensar que res no podrà parar-la i que anirà a més. Vivim encara temps complicats, però la situació ha de començar a canviar, i és probable que ho faça abans del que ens pensem. Serà llavors l’hora d’aprofitar l’experiència, de les propostes en positiu, dels acords, de la generositat, d’unflar les veles i mirar avant. Serà, o millor encara, comença a ser-ho, i convé que no ens encantem perquè ens queda encara molta faena per davant i –ho dic sovint—ens han deixat molta merda per agranar. Ells, malgrat tot, faran el possible per evitar que gire el vent, i no ens ho posaran gens fàcil: tenen els diners, les màquines, mentides que han volgut fer-nos passar per veritats i lleis fetes a la seua mida. Però la nostra força és molt major, perquè pot encabir-se sencera en uns pocs versos d’Estellés: 
Segueix, empeny, ens agrupa, ens convoca
i no podrem defraudar-la o deixar-la. 
M’estime molt el meu País.

Ja ho dit més d'una volta: al meu parer, qualsevol possibilitat de canvi real i durador al País Valencià passa per consolidar, estendre i enfortir el paper dels seus moviments socials. I una bona forma de fer-ho és, també, conèixer --i reconèixer-- la tasca de moltes persones i entitats que, des d'àmbits molt diversos i sota visions també diferents, segueixen malgrat tot fent camí. I per cert, i ja que parlem de la Safor: em sume també a les veus que exigeixen a l'inefable alcalde de Gandia que faça ús del poc coneixement que sembla tenir, i que respecte l'escultura d'Antoni Miro que commemora la Batalla d'Almansa. Encara que els madrilenys "no l'entenguen".







dilluns, 22 de juliol del 2013

A distància




Va rellegir una volta més la carta que acabava d'obrir. Després de pensar-ho una mica, va agafar la ploma i  un dels petits fulls perfumats, i va escriure: "16 de març de 1899. Estimat: jo porte el picardíes negre que t'agrada tant. Ara mateix vaig a ficar-me al llit. I tu, que dus posat? Vinga, descorda't el pantaló... Teua, Ernestina". Va doblegar amb cura el paper, el va ficar dins d'un sobre i el va deixar sobre la tauleta per enviar-lo al dematí. "Serà le dernier cri entre les parelles parisenques", va pensar mentre s'endormiscava, "però a mi, açò del sexe a distància no m'acaba de convèncer..."  



Per a la proposta de Carme, que no ens ha volgut deixar sense "Relats conjunts" aquest estiu. Per cert: hi ha un detall, al quadre de Ramon Casas, que indica clarament que la protagonista de la imatge té (o ha tingut) parella estable durant molt de temps. Endevineu quin?






divendres, 19 de juliol del 2013

Juliol



Arrecerar-se en la frescor del racó més ombrívol, deixar passar el temps al ritme que marcara el degoteig de l'aigua... Serà cosa del mes, o d'aquesta setmana que s'ha fet llarga i espessa; segurament, demà, ho veuré d'una altra forma. Però ara mateix, si poguera triar, crec que aquest cap de setmana em faria falguera...









dimecres, 17 de juliol del 2013

Cabet a la faena



Imatge de El Mundo


És cert que els detalls concrets no els coneixíem, i cal reconèixer que n'hi ha alguns que resulten especialment cridaners --i d'altres, fins i tot, repugnants. Però em costa creure que hi haja algú amb dos dits de trellat que estiga realment sorprès per tot el que està sortint a la llum, aquests dies, gràcies a la vendetta particular de l'inefable Barcenas. Com tampoc crec que puguen qualificar-se de sorprenents els papers que estan interpretant els principals personatges d'aquest sainet lamentable: allò insòlit hauria estat veure a Rajoy donant explicacions, a Cospedal acceptant una crítica o a González Pons dient alguna veritat. Insòlit i, a aquestes alçades, un poc desconcertant, malgrat que hi haja qui ha optat per l'escarafall i la sobreactuació, com si tot açò l'hagués agafat per sorpresa.

No diré, per tant, que tot el que està passant al voltant dels papers en qüestió siga irrellevant, sobretot tenint en compte la possibilitat --remota, a la vista dels precedents-- que algú, a més de l'ex-tresorer, acabe assegut al banc dels acusats. Però al costat de tots els mèrits que ha acumulat en el seu compte el Partit Popular d'ençà que governa a Madrid --la llista, al País Valencià, és infinitament major-- l'eventual confirmació, per via judicial, d'unes pràctiques mafioses que des de fa temps s'intuïen no altera substancialment la meua percepció: els responsables de la reforma laboral, la llei Wert, la destrucció del territori o el desmantellament dels serveis públics podrien ser les persones més honrades del món (i de fet n'hi haurà que ho seran) i no per això deixaria de considerar la seua gestió com un gran despropòsit del qual ens costarà molts anys i molts esforços recuperar-nos.

Amb aquests antecedents, i tenint en compte a més que, com ha estat constatat en repetides ocasions, la corrupció –pressumpta o confirmada-- no sembla ser un factor rellevant entre els votants de dreta, m'estic mirant tot açò de Barcenas i els seus papers amb una certa distància i un notable escepticisme. Si de cas, i a banda d'una innegable i si voleu morbosa curiositat per algunes dades pintoresques sobre la trama i el seu funcionament, m'interessa saber com acabarà afectant tot açò a la branca valenciana del partit: les lluites internes de poder a Madrid, raó última, segons em sembla, de tot el que està passant, poden ser la sentència definitiva per a un govern –el valencià-- dèbil, confús i pràcticament inoperant que ja es troba, segons tots els símptomes, en un avançat estat de descomposició. I això que, en apariència, encara els queda passar pel pitjor, amb Gürtel i sense.

Fariem bé, doncs, en no distreure'ns massa amb les formes, i tractar d'anar al fons: encara que els seus mitjans no foren sempre legítims, el Partit Popular ha governat aquest País durant vint anys llargs perquè, una volta i una altra, ha obtingut les majories necessàries per a fer-ho. Ara, tot sembla indicar que pot iniciar-se una nova etapa; però per garantir que aquest canvi es produirà realment (i, sobretot, per evitar que siga flor d'un dia i que servisca per encetar un redreçament que s'antoixa llarg i complexe) ens queda encara molta feina per fer. Cal demostrar a molts valencians i valencianes que els van votar, que les polítiques que van afavorir amb els seus vots han servit per fer-los més pobres, per deixar-los sense serveis públics, per devastar els paisatges i per portar la llengua i la cultura a un estat crític. I convencer-los, també, que hi ha alternatives viables, idees noves i persones capaces de dur-les a la pràctica. I davant d'això, el que Rajoy diga o faça no deixa de semblar-me, sabreu perdonar-me, una qüestió secundària; que la justícia faça camí i nosaltres, cabet a la faena, que hi ha molta merda per agranar.







divendres, 12 de juliol del 2013

Aferradetes






Amb el fervor dels conversos va abraçar la fe. A la fe, pel que es veu, la va agafar un poc desprevinguda...



La meua aportació --tardana i amb bastant poc trellat, ho reconec-- per al joc d'estiu que ens proposa sa lluna al seu raconet. Diga el que diga el diccionari, molt millor abraçar algú que abraçar quelcom. I molt millor encara començar abraçant-se i acabar abrasant-se... Bon cap de setmana!


Pinyol i Blanca quan eren petits, dormint --abraçats-- en la gerra de les ametles



  



dilluns, 8 de juliol del 2013

Passerells i passerells




Sempre m'han agradat els vivaços i acolorits passerells. Com altres espècies d'ocells de la nostra ruralia, fa l'efecte que són ara menys abundants que abans, encara que les dades que conec en aquest cas no són concloents, i potser es tracta només d'una impressió. En tot cas, poder gaudir una estona de les seues revolades inquietes i del seu cant inconfusible va ser un al·licient més de la caminada d'ahir per una serra d'Agullent que malda per reverdir quasi dos anys després. Per cert, hi pensava, ja de tornada, en el nom del pardalet i en el seu significat: tot i que a hores d'ara l'expressió “fer el passerell” sol prendre el sentit de fer el babau (idèntic al castellà “ser un pardillo”), recorde haver-la escoltat a la meua terra amb un significat ben diferent. Aplicat a persones, un passerell --o “paissarell”, segons la forma que es fa servir a Alcoi-- seria algú especialment espavilat, astut o vividor. De fet, la paraula figura amb aquesta mateixa accepció (“persona viva, astuta o molt alegre”) en el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, i cercant per internet he trobat algunes referències més que coincideixen amb aquest ús, i alguna frase feta (a Tavernes de la Valldigna, per exemple, “viure com un passerell” vol dir tindre una vida regalada) que també ho reforça. Caldrà saber que en pensen al respecte els paremiòlegs; però vist el risc evident d'ambigüitat, no estarà de més que, si algú ens acusara de ser-ho –uns passerells, vull dir-- demanem aclariments sobre quina de les dues accepcions s'està fent servir. Penseu, per exemple, que si hi ha polítics o banquers que viuen com passerells, és gràcies a tots els passerells que els ho toleren...
















divendres, 5 de juliol del 2013

Estiu




La llengua parlada pels habitats d'aquella illa remota responia perfectament al plàcid mode de vida i al caràcter paradisíac de l'indret. Els illencs, per exemple, no solament desconeixen per complet conceptes com "matinar", "estrès" o  "imputat", sinó que disposaven de 283 formes diferents de dir "és hora de fer una migdiada". Lamentablement, cap dels antropòlegs que van interessar-se per aquesta fascinant societat va arribar mai a publicar les seues observacions. El que més --gràcies al qual coneixem aquests detalls-- ens ha deixat un brevíssim quadern de camp, que comença (i acaba) amb la següent anotació: "Hauria d'escriure alguna cosa sobre tot açò, però ara no; demà, sense falta..."





Crec haver llegit alguna volta que l'estiu és, sobretot, un estat d'ànim. Així que, tot i que astronòmicament --i meteorològicament-- ja faig un poc tard, m'afegisc a la proposta de joc creatiu del blog d'Antaviana per tal de donar-li la benvinguda. Bon estiu, doncs, i bon cap de setmana!









dimecres, 3 de juliol del 2013

Aroma a murta





El vi roig ens va donar com a coixins els massissos de murta, i semblàvem reis sobre el tron dels verds boscatges.
La mà de l'amor ens va enfilar per a la joia: nosaltres érem les perles, i els amors, els fils.
Ens atacaven com llances els pits de les donzelles, movent-nos guerra, i per defensar-nos no vestíem altra cota que les nostres pells de fanak.
Davant nostre es destapaven cares delicioses, que semblaven llunes entre la nit de les trenes.

Abu al Qasim ben al Saqqat, "Festa en un jardí



Vinculada pels antics grecs amb la deessa Afrodita, la rica simbologia associada a la murta remet amb freqüència als assumptes relacionats amb l'amor. Amor, en tot cas, considerat en un sentit indubtablement ampli, atès que abasta, segons fonts i èpoques, des de l'erotisme (segons sembla, la paraula grega myrtonμύρτον, designava tant els fruits de la murta com el clítoris femení) fins la virginitat, tot passant per la fecunditat, el matrimoni o la fidelitat. Per als andalusins, l'ufanosa i perfumada mata (el seu nom àrab, arrayḥān, significa precisament "aromàtic") era un element indispensable en qualsevol jardí, i no és estrany trobar-ne referències plenes de sensualitat en els poetes que els cantaren. Resulta curiós, però, que de tots els usos coneguts de la planta --a més de fer-se servir per aromatitzar licors, la murta ha estat secularment utilitzada com a medicinal per les seues propietats anticatarrals, antisèptiques i astringents-- els únics que semblen vinculats d'alguna forma a allò que simbolitza, són els cosmètics: segons Ibn al-Awwam, la planta és excel·lent per als cabells i fins i tot pot tornar negres els ulls blaus; però sobretot, l'aigua que s'obté de la destil·lació de les seues fulles --l'aigua de murta, antigament produïda en molts indrets de Mallorca-- és un eficaç desodorant, fins el punt que el Xeic Nefzaui recomana encaridament el seu ús per a eliminar les males olors, que poden arribar a fer fracassar una relació amorosa. La qual cosa, ara que sembla que la calor ha arribat finalment per quedar-se, no està de més recordar. Especialment, quan es tracta d'utilitzar els transports col·lectius. O quan passem a prop de segons quins Parlaments. 


Murterars selvàtics a la Vall de la Murta




Hui, 3 de juliol, es compleixen set anys de l'accident del Metro de València que va costar la vida a 43 persones i va deixar 47 més de ferides, sense que ningú haja assumit encara cap responsabilitat. Com diu Maria Josep Escrivà, "Molts dels que no serem a la plaça de la Verge aquesta vesprada hi serem, igualment, en el dol i en la ràbia". I també en l'esperança que, tard o d'hora, es farà justícia, perquè no hi ha res ni ningú capaç d'amagar eternament l'insuportable olor a podridura que fan algunes coses.