"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 15 d’abril del 2024

Plaça forta

Les imatges no li fan justícia, tot i que almenys aquesta volta puc adduir que, a més de la meua reconeguda imperícia en la matèria, el dia tèrbol i calitjós no ho posava tampoc gens fàcil. El cas és que feia molt de temps que volia conèixer l’extraordinari jaciment arqueològic del Tolmo de Minateda, i he de dir que la visita que hi férem fa un parell de setmanes va pagar sobradament la pena: situat a pocs quilòmetres del nucli urbà d’Hellin, les restes ocupen una escarpada mola calcària --un tolmo, equivalent al nostre "tormo"-- que s’eleva abruptament sobre la plana per la qual discorre, des de temps immemorial, un itinerari que uneix la costa amb la Meseta; de fet, la presència d’aquesta via ancestral de comunicació s’interpreta com una de les causes principals de la prolongada ocupació humana del penyal, la qual abasta de forma pràcticament ininterrompuda des de l’Edat del Bronze fins a l’època andalusina.



Envoltat per parets pràcticament verticals, l’únic accés senzill al Tolmo es fa per un estret tàlveg conegut com el Reguerón, que em va fer pensar per la seua estructura en el Castellar d’Alcoi, i en el què es van anar alçant les successives estructures defensives bastides almenys des de l’Època Ibèrica per tal de protegir els espais habitats situats al capdamunt. Amb tot, són sobretot els vestigis romans --corresponents probablement a la ciutat que les fonts escrites anomenen IlunumIlinum-- i, sobretot, visigòtics, els que han donat al jaciment la seua merescuda fama: d’aquesta última època, als segles VI i VII, s’hi han excavat entre d’altres elements les restes d’una basílica i un complex palatí que segons alguns autors podrien correspondre a la ciutat d'Elo, tot i que altres autors identifiquen aquesta, per raons arqueològiques i toponímiques, amb el jaciment d'El Monastil, a Elda. La ciutat andalusina de Madinat Iyyih (origen del topònim actual de Minateda), superposada a les ruïnes visigòtiques i part de la denominada Cora de Tudmir, correspon a l’última etapa d’ocupació del jaciment i perviu fins a la meitat del segle X, quan els seus habitants es van traslladar a la plana, molt probablement a l’entorn de l’actual població d’Hellín.



Declarat Parc Arqueològic pel govern de Castella-La Manxa, el Tolmo compta amb un centre d’interpretació en el què s’exposen els valors del jaciment i les seues principals característiques en cada etapa històrica, i del qual parteix un itinerari de visita fàcilment accessible i adequadament senyalitzat. Es fa difícil no pensar, especialment en aquest cas, en la precària situació en la què es troba el nostre Castellar de Meca, les característiques del qual s’han comparat sovint amb les de Minateda --i no solament per la presència, a tots dos enclavaments, de les icòniques carrilades excavades a la roca--i que es troba encara pendent no ja d’una habilitació que facilite la visita i la interpretació de les extraordinàries estructures que encara són visibles, sinó d’una excavació exhaustiva i sistemàtica d'un jaciment sobre el qual pesen encara moltes incògnites.



Tot i saber de la presència, en les proximitats del Tolmo, d’altres punts d’interés de visita ben recomanable (per exemple les pintures rupestres llevantines del Abrigo Grande, a la mateixa Minateda, o el banyó volcànic de Cancarix i les mines de La Celia, a uns pocs quilòmetres), no animava el dia embromat i xafogós a aventurar-se a caminar per senders i caminals, així que decidirem aprofitar, ja de tornada, per fer una visita --també postergada durant molt de temps per a allò de veure-la sempre de camí cap a algun altre lloc-- a la veïna vila de Jumella. Malauradament, tampoc va ser el millor dia per gaudir de les privilegiades vistes que s'albiren des del seu castell, però almenys vam poder fer-nos una idea. I a més a més, puc deixar constància de que ni el vi ni el gaspatxo de la terra, magnífics tots dos, es veuen afectats per la calitja, si més no a l'hora de tastar-los. Raons de més, junt amb veure de millorar un poc les fotos a poc que el sol i el cel acompanyen, per tornar a fer-hi una visita, i crec que no haurà de passar massa temps fins llavors. 







dijous, 11 d’abril del 2024

D'abril a abril

Va avançant aquest abril ressec entre calorades impròpies i molestes calitges, i a mi, que aprecie les cada volta més estranyes primaveres dignes de tal nom, se m'està fent tot plegat bastant amoïnador. De fet, resistic la temptació de recórrer a Sabina (o pitjor encara, a Fito, ja sabeu: "después de un invierno malo, una mala primavera...") perquè encara no hem arribat ni a la meitat del mes i trobe precipitat i fins i tot un poc injust no donar-li almenys una oportunitat d’esmena per improbable que em parega. Bé, per això, i també perquè malgrat que el clima (i la política, ai) no han millorat gens des de llavors, quan compare aquest abril amb el de l'any passat, amb tantes incerteses acabades d'encetar i tot el camí que quedava encara per davant, crec sincerament que tinc poques raons per a queixar-me. Pel moment, hui el cel torna a ser blau i brilla el sol; ja veurem demà com va la cosa.



Resultava curiós, caminant l'altre dia per la serra d'Almudaina (aquesta volta, des de Benimassot fins el Tossal Blanc, tot passant pel despoblat morisc de la Torreta i la Font de Frau), veure el contrast entre la boira que a primera hora del matí cobria el fons de les valls que l'envolten i la polsosa calitja que anava estenent-se per una capa superior entrant des de llevant. Una perspectiva diferent de la serra, en la què les ferides de l'incendi de l'agost del 2022 es fan encara dolorosament paleses, però que encara guarda racons ben estimables i on el verd i la vida van recuperant a poc a poc el seu espai, encara que siga molt més lentament del que ens agradaria.





dimarts, 2 d’abril del 2024

Caminant



"Caminant lo temps s'alenteix, va més a poc a poc i això permet viure més perquè hi ha una mena de desdoblament entre l'espai recorregut amb els peus, l'un darrere l'altre, i el temps recorregut amb cadascun dels sentits, que es veuen esperonats pel fet de caminar i transcórrer per escenaris que es mouen i canvien. Tots los sentits, vista, olfacte, oïda, tacte i gust fins i tot, en actitud receptiva i expansiva, transmeten als pensaments els trajectes atzarosos que van confegint paral·lelament: camins i corriols o dreceres i laberints, o aquelles places enmig de cruïlles on fer pauses i recessos... I les pensades, ben atiades també, sense necessitat de seguir itineraris lògics ni coherents, dibuixen mapes de països on plantar-hi casa i fer-hi estades esporàdiques o qui sap si permanents."

Roser Vernet, "Lo mig del món"


Ahir, una volta més, per Malafí, com fa uns dies per la Serra d’Almudaina i encara abans pels pobles i els paisatges de l’encisadora vall del riu de Frainos, que és d’on venen les imatges que tenen ja alguns dies però que em sabia greu no compartir: amb un genoll encara un poc espatlat després del recent viatge als Andes, i uns paisatges propers visiblement eixuts i amb una primavera acabada d'encetar els senyals de la qual són encara més aviat discrets, he anat buscant aquestes últimes setmanes camins coneguts, de bon passejar i més aviat poc exigents, però només per a les cames. Els sentits, ara com sempre, expansius i receptius; les pensades, poca falta fa que les atie...




Llegir també va bé per no forçar massa les cames mentre dure l’alifac, i no solament el preciós i inspirador llibre de Roser Vernet, a la presentació del qual a Alcoi vaig tindre la sort i el privilegi --per la presentada i per la presentadora-- de poder assistir, sinó també d’altres lectures que han hagut d’esperar el seu moment, com ara els diaris de Chirbes, que a mesura que avancen --vaig ja pel 2005, en el quart dels sis volums-- van semblant-me més i més brillants i imprescindibles. I quant al riu de Frainos i la seua valleta, em limitaré pel moment a recomanar-vos encaridament una visita: a mi, que feia ja un poc de temps que no m’hi acostava, em va agradar molt tornar a esplaiar-me per uns pobles que tenen molt a veure (la Torre a Benasau, el Palau d’Alcoleja o les Muralles de Penàguila, posem per cas; però també a tots tres, com als llogarets d'AresBeniafé, passejar simplement i sense presa pels seus carrers tranquils i plens de raconades estimables), i anar passant d’un a l’altre per antics caminals a banda i banda del riu, del nom del qual em deixe també pendent per a millor moment dir alguna cosa.