En resum

"Cassana era una vila gran, com una ciutat petita, amb tots els seus estaments perfectament diferenciats. Devers sis mil habitants hi convivien, en una extensió de terme potser desproporcionada. Despenjant-se pel coster d'un puig penyalós i enlairat, coronat per un castell mig en ruïnes com tants d'altres del país, s'estenia en bona part en el pla, on hi havia les millors places i els més aristocràtics carrers. De la part alta del poble, la replaça de l'ermitori de la Mare de Déu dels Dolors podia obsequiar els visitants amb una vista senzillament meravellosa sobre la vall i les serres boscoses o de penya viva que l'encerclaven. Per un port devers xaloc, els dies clars, una blavor quasi imperceptible donava testimoni lleu de la mar fonda i llunyana, remota en la geografia i sobretot en la ment de la gent de Cassana, gent llauradora, de terra ferma”.

Enric Valor, “Sense la terra promesa”

Pot ser per visitar el seu castell, magníficament restaurat, i conèixer un poc millor aquest enclavament clau en la que va ser la primera frontera històrica entre els regnes de Castella i de València (“Aquest fos lo partiment de les terres: que l’infant hagués Almansa, e Sarafull e el Riu de Cabrivol: e nós que haguéssem Castalla, e Biar, e Relleu, e Seixona, e Alarc, e Finestrat, e Torres, e Polop, e la Mola que és prop d’Agües, e Altea“). I també per gaudir de les muntanyes que envolten la seua Foia, menjar --preneu-vos el seu temps, que bé ho mereix-- el típic gaspatxo de la terra, i assistir a una partida de l’ancestral joc de bola a braç. O per passejar pel carrerons estrets i costeruts del casc antic i recórrer sense presa el carrer Major tot evocant la immensa figura del mestre Enric Valor, fill il·lustre de la vila a la que va retratar en els seus llibres, nascut al número 22 d’aquell mateix carrer en una casa que espera des de fa anys ser transformada en un museu tan merescut com necessari... Tot i que de vegades no ho semble a la vista del trellat (escàs) dels resultats, quasi sempre que em plantege escriure alguna cosa al blog tracte de pensar abans en allò que, al remat, voldria transmetre a aquells que teniu encara la bondat de passar-vos per ací. I hui, el que volia dir és, en resum, poc més que això: si en teniu ocasió, no deixeu de visitar Castalla. I també de llegir, o rellegir, a Enric Valor. Estic convençut que no vos en penedireu, de cap de les dues coses. 

Castalla, com fa a penes uns dies Biar, és un d’aquells llocs que malgrat els seus innegables atractius (i de tindre’ls tan a la mà: no més de vint minuts de cotxe des de casa) puc haver estat anys sense visitar amb la pausa i el detall que mereixen. Hi he tornat aquests dies, aprofitant l’escàs temps lliure que em deixa, en aquests caps de setmana, una temporada d’esclata-sangs que si no plou prompte --que sembla que podria ser que si-- no s’allargarà molt més per aquestes terres, però que estic gaudint com feia anys: em feia un poc de por deixar el vímet i canviar-me a una d’aquelles cistelles modernes i plegables, però pel que es veu també aquesta funciona perfectament.

Penyals, precipicis i misteris

"Guaitava els cingles grandiosos oberts en la carena immensa; les planes despullades per la tramuntana i el ponent; les matetes desconegudes, com terres remotes, criades davall les neus duradores i els sols abrasidors. L’aire estranyament prim, les diafanitats miraculoses i aquella sensació de vitalitat ferma que anava cada volta més..."

Enric Valor, "L'ambició d'Aleix"

Almenys a la vista de les que vam poder trobar florint per les cingleres i els roquissars, no sembla haver estat un any especialment bo per a les corones de rei que creixen a l’Aitana. O bé podria dir-se, depenent del punt de vista, que ha estat un any magnífic, ja que en tractar-se d’una espècie de les anomenades monocàrpiques, fer flor i fruit representarà també la mort d’aquells exemplars que assolisquen finalment aquesta fase del seu cicle. Sembla doncs que no naixeran moltes rosetes noves l'any que ve (menys, si més no, que uns altres anys de florida esponerosa), però tampoc hi haurà tantes baixes per cobrir... Siga com siga, de corones delicadament florides n'hi havia suficients com per donar un any més per ben complida la ja arrelada tradició d’aplegar-se en dates com aquestes a les altures de la serra per retre'ls homenatge i gaudir de l'espectacle de la randa de les flors retallant-se sobre el gris de la roca i el cel blau. I a més, per a moltes altres plantes --entre elles, algunes de les nombroses singularitats botàniques que fan de l’Aitana un espai excepcional també des d’aquest punt de vista-- l’any si que sembla haver estat ben favorable, i tot i que ja férem un poc tard per a la flor d'algunes de les més característiques, feia goig veure'n moltes altres lluir esplendoroses a recer dels imponents paisatges minerals de la muntanya, evocadors de les extraordinàries descripcions del mestre Enric Valor, que tant se l'estimava ("Més amunt encara, a la seua esquerra, la seda dels cingles altíssims, la carena sublim de l'Aitana clavada en la blavor profunda del cel muntanyés") i terreny propici, a més a més, per a seguir posant a punt les cames per als reptes que s'hi acosten. Molts motius, com es pot veure, per tornar a caminar una volta més per la  muntanya culminant d'aquestes terres de migjorn, si és que, de motiu, en fera falta algun: com més la conec, més convençut estic que a l'Aitana, "la gran serra prodigiosa de penyals i precipicis i misteris", cal anar, senzillament, per celebrar la sort de que existisca. 

A més de les corones de rei, i dels paisatges, algunes de les moltes plantes, moltes d'elles singulars, que vam anar trobant-nos al pas: treponeres (Verbascum thapsus), púdols (Rhamnus alpina), el raríssim timó blanc d'Aitana (Thymus serpylloides ssp gadorensis), el matapoll de muntanya (Daphne oleoides) i el coralet (Berberis hispanica ssp hispanica). El pardalet és un jove i eixerit pit-roig que ens va voler acompanyar una bona estona a la Font de Partagat.  

Allà amunt

     "El bosc, espesseït de nou, barrava la vista de les amplàries. Per fi, dominàrem un collet de la carena i ens aparegué el món blavenc i àrid de migjorn --planúries llunyanes, fondíssimes serralades que es fonien amb el cel en la distància--. Quin gust sentia jo desemperesint la vista! Mirava els ulls nòrdics de David, parat al meu costat, que també s'omplien de llunyanies i blavors per a ell més familiars que per a mi, i s'endevinava en ell que experimentava una sensació satisfaent que sens dubte no hauria pogut expressar amb paraules. Era l'home rei humil de les solituds, arrelat al seu terrer, que arreplegava en la seua ànima pagesa una inconscient i profunda admiració pel misteri de les forces infinites que palesava la muntanya. Aquella admiració i amor eren sens dubte els qui els mantenien de generació en generació, humils i contents, en la valleta de l'Almussai.

      --Ara girem a l'esquerra. Veu? Som al peu de l'alt dels Eriçons, una espècie de caporrutxo de la carena.

         Agafàrem un corriol que hi pujava degradat --un caminet de perdius-- entre amples coixins de cadires de pastor o eriçons, que sens dubte donaven expressiva designació a la soberga altura. Amb un lleu pantaix, férem cap al cim, on ens vam asseure en un aflorament de pura roca viva, calcària i traücada, que li feia de remat.

     El turó no era cobert de bosc sinó de denses matollades de carrasca, i així, allà amunt, res no destorbava la vista. Llavors, per al muntanyés, rodar l'esguard de falcó per les amples baixures i els tremolosos horitzons era quasi una cerimònia i sobretot un engrescador deport, segons es va explicar. En allò consisteix "veure el moviment del personal", és a dir, de la gent dels masos i de les viles. La seua vida en les solituds feia sens dubte que li agradàs la gent de les viles i les viles mateixes; unes i altres, però, vistes a una distància asèptica: "allà baix, allà lluny, allà dins!". 

Enric Valor, "Temps de batuda"

Hui, com cada 11 de desembre, les Nacions Unides commemoren el Dia Internacional de les Muntanyes. Jo l'he passat a ciutat, tancat al despatx i envoltat de papers; però hi he pensat, en elles, potser un poc més que altres dies. I en la gent que, arreu del món, hi viu ("Celebrating mountain life" és el lema escollit enguany per a la jornada), en tots aquells i aquelles que contribueixen a fer-nos-les conéixer i a respectar-les un poc més, i també en qui s'ha dedicat --de vegades durant molts anys-- a protegir-les, i que ara s'encara a un futur com a mínim incert. I com que fins dissabte és poc probable que puga tornar allà amunt, m'ha semblat que Valor era una lectura apropiada per passar, ací baix, el que queda de jornada. Per cert: deu anys després, la "Carta Española de las Montañas" segueix pendent d'aprovació...

M'assabente, pels Amics Arbres, que també a les Illes s'està utilitzant la crisi com excusa per desmantellar les estructures públiques de gestió i conservació del medi ambient; ahir, a Madrid, altres comunitats autònomes ens explicaven si fa no fa el mateix cas... No val per a molt, però si més no m'afegisc al reconeixement a la tasca de molta gent que està pagant sense deure-ho els excessos i els despropòsits dels nostres indignes governants. 

Valor, sempre

El proppassat 22 d'agost, mentre l'amic Xavi i jo trescàvem serra amunt camí de la Pica d'Estats, prop de dos centenars de blogs i webs responien a la crida de Víctor Pàmies i 1entretants, per tal de recordar en la xarxa el centenari del naixement d'Enric Valor. Tot i estar desconnectat i de vacances, em va saber greu no participar en aquesta proposta d'homenatge: com a biòleg i naturalista, però també com qualsevol persona que es commoga amb els mots i els paisatges, el meu deute amb el mestre és senzillament immens. Així que després de pensar-ho bé, amb un retard ignominiós però convençut també que el que val és la intenció i que no m'ho tindreu en compte, he decidit afegir-me tot recuperant alguns paràgrafs que vaig preparar, per a la desapareguda revista alcoiana "Imatges", quan Valor ens va deixar el gener de 2000:


I, com diuen els companys i companyes de l'1entretants, fem possibles 100 anys més de Valor!

D’ençà que vaig descobrir l’obra de Valor, sovint he pensat que els paisatges, més que una escenografia, hi són realment un personatge més. Un personatge important que, com realment succeeix a la natura, canvia al llarg del temps, és ric en matissos i perspectives, i manté amb els altres personatges de l’obra una relació intensa i recíproca. Per això, no crec desvetllar res de nou en dir que, si més no a ulls del naturalista, els evocadors paisatges de l’obra de Valor no són solament l’escenari estètic més adient a la història que desgrana: Enric Valor, a més d’emocionar-se amb els paisatges de la seua terra, gaudia sense dubte d’una capacitat excepcional per comprendre’ls. Enric Valor entenia, amb la saviesa antiga de la gent de la terra, a la què tant admirava i escoltava, els paisatges que escrivia; i els escrivia amb els millors mots possibles, per fer-los entenedors a tothom, i molt en especial a aquells que, com la llengua, hem anat oblidant a força de desídia el llenguatge universal de la Natura. També l’Institut Valencià d’Excursionisme i Natura ho va entendre així en atorgar-li, fa uns pocs anys, el Premi Cavanilles, potser el més “naturalístic” dels innombrables guardons de l’escriptor.

Per això, a la indubtable i intensa emoció estètica, a l’estimul del retrobament d’aquell mot escoltat de boca dels avis i ara quasi oblidat, cal encara afegir l’excitació de poder llegir, en llegir Valor, els seus paisatges. Paisatges que parlen, a poc que se’ls escolte, quasi com ho fan els models originals, i on el Valor meteoròleg, caçador, excursionista i conversador posa en joc totes les seues dots d’observació (quasibé científica a força d’acurada) per mostrar, sense perdre mai la força de la llengua --objecte, aquesta, de la vertadera inclinació científica del Mestre--, les més íntimes relacions entre els animals i les plantes, i la pluja i les pedres, i la muntanya i la vall, el bosc i la vila. I, en mig de tot, les persones: unes persones que, com pertoca a les secularment humanitzades terres mediterrànies, no hi apareixen mai com comparses, sinó com autèntiques conformadores dels paisatges en que hi viuen: els personatges de Valor, com els arbres, les pedres i el cel, com ha estat de fet sempre, són també una part del paisatge.

Amb Enric Valor, els valencians i valencianes hem perdut un gran lingüista i un excepcional escriptor; però també hem perdut un entusiasta naturalista, un autèntic mestre per a tots aquells que tractem de comprendre i fer comprendre la nostra antiga i malmesa terra. Tan de bo el nostre País, capaç de produir figures tan colossals, humanament i intel·lectualment, com n’Enric Valor i Vives, siga capaç també, algun dia, de bandejar per sempre els enemics de la llengua i, amb ells, els de la terra. Mentre tant, ens queden, escrits per sempre, parlant-nos des dels llibres amb les mil veus de la Natura, els paisatges que tant va estimar l’escriptor; i, amb ells, pins, carrasques, coscolles, estepes, ametlers, oliveres, vinyes i anouers, esparvers, ducs, mussols i cornetes, gats servals, fagines, raboses, ginetes, terreroles, perdius, conills i llebres, pinsans, teuladins, oronetes i gaigs, pastors i llauradors, masos i planes, camins i sendes, penyes i barrancs, pluja i neu, estreles i vents.

En nom de tots ells, i de tots els valencians i valencianes que estimem aquesta terra, gràcies, senyor Valor.