Alçar-se

La veritat és que no he tingut ànims per escriure res aquestes últimes setmanes. De fet, tinc sovint la sensació de què des de l’última volta que ho vaig fer ha passat molt, moltíssim temps; tant, que crec que a aquest País res --ni ningú-- no podrà ser ara igual com era abans d’aquell maleït dimarts. En tot cas, poca cosa podria dir, a aquestes altures, que no haja estat ja dita una i mil vegades, tret potser d’allò que molts voldríem haver sentit: una disculpa sincera per part de qui no va estar a l’altura que li pertocava, i l’anunci de la seua immediata dimissió, encara que només fora per respecte a les víctimes de la seua incompetència. No ho hem sentit ni crec que ho fem mai perquè la seua misèria moral ha quedat ja suficientment acreditada, com tampoc puc confiar en que una justícia que rarament mereix tal nom puga exigir-los algun dia que facen front a la seua responsabilitat. És per tot això que em costa encara escriure: per la pena profunda per tants morts, pels amics i amigues que ho han patit --ho estan patint-- en la seua pròpia carn, pel les mentides fastigoses i el fàstic que provoquen els miserables malparits que se n’aprofiten, per la indignació que provoca veure’ls, a uns i a altres, més preocupats per mesquins càlculs partidistes que per aportar solucions; em dol, tot això, i em pesa, però també necessite mirar més enllà. Tractarem doncs d’ajudar per a que qui ho ha perdut tot, o quasi tot, puga tornar a alçar-se el més prompte possible, i no renunciarem a reclamar que els responsables no queden, una volta més, impunes. Però també seguirem insistint en què, sense deixar de banda les responsabilitats concretes, tot el que ha passat posa també de manifest el fracàs col·lectiu d’una societat majoritàriament resignada al seu estatus de colònia, que es fa governar reiteradament per ineptes, hipòcrites, mentiders i corruptes, i que ha ignorat --quan no ha ridiculitzat-- les veus que li advertien que, tard o d’hora, l’aigua reclamaria els terrenys que li són propis. I estic disposat a acceptar que hi ha, ara mateix, altres qüestions més urgents, però alçar-se és, també, reconèixer en què hem pogut contribuir a la desfeta, i tractar d’evitar que es repetisca. Potser amb no moltes esperances, és cert; però sense donar-se mai, i molt menys ara, per vençuts.

 

Tampoc no he tingut darrerament molt de lleure perquè, a més dels (des)ànims, tampoc ha acompanyat molt la tecla de la què parlava l’altre dia, encara que les proves semblen indicar que és un assumpte més molest que preocupant. Només la setmana passada vaig eixir una estona a veure com avança la tardor per la sempre estimable (i ara també, de nou, amenaçada) vall del Polop. I com que de fotos de fang i destrucció ja n’heu vist prou, em quede amb les imatges d’aquell paisatge extraordinari que de cap manera ens podem permetre deixar perdre. Bé, i també d’una inesperada i sorprenent collita de rossinyols de carrasca, que mai no havíem vist per aquella zona i que van arrodonir un bon matí; ens feia falta...

El huité poble

Digueu-me maniós, però amb el mapa a la mà sempre m’ha fet l’efecte que a la Mariola li faltava un poble. M'explique: mentre que a la resta de vessants de la muntanya els set pobles que la comparteixen (Banyeres, Bocairent, Alfafara, Agres, Muro, Cocentaina i Alcoi) s’hi distribueixen de forma pràcticament homogènia sobre el territori, el límit sud de la serra no es troba ocupat per cap nucli significatiu de població, tret dels masos que hi sovintegen i d'algunes urbanitzacions que hi van anar creixent. El cas és que, més enllà de la meua propensió a cercar les regularitats fins i tot en l’àmbit cartogràfic, anys després de que aquesta idea un poc peregrina se’m ficara al cap vaig saber que la situació podria haver estat una altra. També Jaume I, ocupat en aquell moment en promoure la colonització d'un Regne de València acabat de conquerir, va pensar que a l’àmplia zona que s’estén entre els nuclis de Banyeres i Alcoi hi seria convenient la implantació de població cristiana, i el 1272 va assignar al terme d'aquesta última vila, fundada per ell mateix setze anys abans, la denominada Foia d’Alvicen, a la part alta de la vall del riu Polop, per tal que deu veïns que no tingueren encara heretats l'ocuparen i s'hi quedaren a viure a l’alqueria andalusina de Polop. Segons l’amic Josep Torró, per qui com sol ser habitual conec aquestes coses, la donació coincideix en el temps amb altres intents de fundació de pobles noves (cas, per exemple, de les Alcusses a Moixent o d’Olimbroi a Dénia) destinades a augmentar el control sobre les terres conquerides, i que molt sovint no van tindre l'èxit esperat; en el cas alcoià, l'última referència coneguda de la foia (en aquest cas, anomenada de Vicent) és de finals del segle XIII, i no sembla que hi haguera cap intent posterior de poblament. El topònim perviu, en canvi, com a partida del terme veí d'Onil, junt a la fita amb Alcoi i Banyeres, on fins i tot consta al segle XVII l'existència d'una ermita dedicada a Sant Vicent, avui desapareguda. També Cavanilles, en aquest cas sense assignar-la a cap terme, esmenta la Hoya de Vicente, junt amb les de Polop i Alcoi, en referir-se al límits meridionals de Mariola.

Deixant de banda la seua ubicació a la partida que a hores d'ara s'anomena Polop Alt, no tinc notícia expressa del lloc que ocuparia l’alqueria andalusina que es va tractar de poblar amb colons cristians i sobre la qual podria haver prosperat, si em deixeu que ho diga així, l'hipotètic huité poble de la Mariola. Les restes arqueològiques trobades fins ara a la zona són poques i poc determinants, i es limiten a alguns fragments ceràmics recollits als masos de Calbo i de l'Alquerieta, i la troballa antiga d'un possible enterrament, dubtosament atribuïble a aquesta època, al mas de la Torre Vella; de fet, és probable que allò que les fonts cristianes anomenen alqueria fora més aviat un hàbitat més o menys dispers. Però si no fora així, i haguera de triar un lloc concret, crec que m'inclinaria pel preciós fondal en el qual s'alcen el ja esmentat mas de l'Alquerieta i també els de l'Alqueria Nova i Vella, just al punt on ve a situar-se el naixement del mateix riu ("a la petita xopada de davall del mas de la blanca Alqueria Vella ornada per quatre vellíssims xops negres en reng", escrivia el mestre Joan Pellicer) i relativament a prop de les restes de la vil·la romana descoberta fa uns anys al mas de la Torre Redona. 

Fa uns dies, caminant una volta més per aquelles terres amb els amics i amigues del Centre Excursionista Contestà, hi vaig tornar a pensar, en tot això: en tot el que encara ens queda per saber i descobrir sobre la nostra pròpia història, i en com aquesta ens ha fet ser allò que som, però també en  com podria haver-nos fet molt diferents si les coses hagueren anat d'altra manera: és possible que tingueren també el seu encant, però si l'intent del rei en Jaume haguera tingut èxit i ara hi haguera un poble per allí, les precioses foies de Polop no serien el que són a hores d'ara. Així que millor deixar les coses com estan, encara que a alguna gent maniosa li puga fer l'efecte que, segons es mire, al mapa de Mariola sembla que li falte alguna cosa. 

Actuar localment

Per tercer any consecutiu, i mentre jo anava fent el bardoll per terres kurdes, la partida alcoiana de Polop Alt ha tornat a acollir els polls de xoriguer petit que formen part del projecte de reintroducció que s'hi duu a terme a la zona i del qual no fa molt que en parlava ací mateix. La cosa ha anat ràpida, enguany, i la majoria dels joves exemplars criats en captivitat han abandonat ja el hacking i volen lliures sobre els camps granats de cereal, tot i que s'hi tornen a congregar ràpidament al seu voltant quan arriba l'hora d'aportar la racíó diària de carn amb la què es tracta de facilitar la seua adaptació. Aquest cap de setmana m'hi vaig acostar, acompanyant als entusiastes voluntaris del projecte que s'encarreguen d'aquesta tasca imprescindible, per fer una ullada i gaudir de les evolucions d'aquests preciosos i eixerits ocells que, per cert, es confirma que s'han vist acompanyats per adults procedents de les reintroduccions dutes a terme els dos anys anteriors. Si més no fins ara, no s'ha pogut confirmar que aquests adults, que han retornar a la Vall de Polop després del seu extraordinari viatge hivernal més enllà del Sàhara, s'hagen reproduït ja enguany en les teulades dels masos de la zona, però la seua presència és una magnífica notícia i reforça les opcions d'èxit del projecte. Tan de bo que, més prompte que tard --l'any que ve, o potser l'altre-- els primers grillerets nascuts a la zona tornen per fi a sobrevolar-la, i puguem donar per afegida una pedreta local més a la immensa i imprescindible paret global que cada volta és més important, i més urgent, seguir bastint.

Verd primavera

La meua terra no abunda ni en planures extenses ni en verdors excessives. I amb tot, no està de més recordar que hi ha moments en que les primeres, que algunes en tenim, són capaces de vestir-se amb les segones i mostrar un aspecte esponerós que evoca, ni que siga vagament, paisatges més propis d’unes altres latituds. Aquest cap de setmana d’oratge insegur, prolongat a dilluns per obra i gràcia del Pare Sant Vicent, ha donat per a perseguir flors i pujar alguna muntanya, però també per tornar a recórrer, sota una pluja amable i entre messes noves i masos vells, la singular Vall de Polop, la més occidental de les partides alcoianes, nexe vital d’unió entre el Carrascal i la Mariola i punt de naixement del riu del mateix nom. Feia molt de temps --diria que d’ençà que vaig escriure sobre els camins que la travessen “vorejant les caseries i els amplis secans, cercant els brolladors recòndits i els colls més oportuns, atansant-se a bancals i forns de calç oblidats”-- que no m’acostava a aquestes foies i al seu mosaic bellíssim de sembradures, masos i pinars. I m’ha agradat fer-ho precisament ara, entre el verd prometedor del cereal i els brots tendrals dels xops omnipresents que algú, fa ja molts segles, va decidir triar per donar nom a aquestes terres: no sempre calen flors per adonar-se’n que, per fi, tot és primavera, i tota fulla verda eternament. 

 

A la Vall de Polop està duent-se a terme, des de fa un parell d’anys, un projecte de reintroducció de xoriguers petits (o grillerets, com sembla que eren coneguts en les comarques veïnes), i la visita de dissabte, a més de gaudir dels paisatges, tenia com a objecte veure si alguns del prop d'un centenar de polls alliberats el 2019 i el 2020, en retornar del seu llarg i perillós viatge migratori, comencen a instal·lar-s’hi per criar en les cases de la zona. Amb condicions d’observació que no eren les millors i amb dificultats per distingir-los dels xoriguers comuns, els resultats van ser pel moment inconcloents. Hi tornarem.