Toquen falles

La veritat és que enguany, amb el cap de setmana per davant i el dilluns i el dimarts festius, cauen especialment bé. I a més, coincideix que les meues filles insisteixen en conèixer-les de prop, i que a mi  --potser perquè aquesta setmana prèvia ha estat bastant més passadora que en altres ocasions-- no em fan tanta mandra com altres anys. Així que, durant els pròxims dies, canvie l'ordinador per bunyols, mascletaes, bruses i mocadors: enguany toquen falles. I probablement, també un poc d'#intifalles, que la crítica és, o hauria de ser, l'essència d'aquesta festa, i mai està de més recordar-li-ho al poder. Bones falles, si és el cas, i bon cap de setmana siga com siga!

Remat de la falla de Na Jordana, d'El País. Demà ja la veuré acabada...

Potser hui haguera anat bé triar algun alguna musiqueta fallera, popular i combativa. Però com que no convé abusar, i el 10 de març va fer quaranta anys del llançament, als Estats Units, del mític "The Dark Side of The Moon" --al Regne Unit va aparèixer el 24 de març--, he acabat decidint-me per alguna de les cançons que més m'agraden d'un dels discos que més m'agraden (i que més temps fa que tinc). Per cert: si en sou fans, val la pena fer una ullada a les diferents versions de la famosa portada del disc que està publicant, aquests dies, la web dels Pink Floyd. All that you touch, all that you see, all that you taste, all you feel...

Tricolor

La tramuntana de dimecres va girar ahir a gregal, i el cel va anar cobrint-se de núvols i plugims; fins i tot va nevisquejar en els cims de les muntanyes. Ha durat poc, en tot cas, perquè hui ha arribat el ponent, i jo he tornat a la faena: setmana mínima --la cosa ha vingut així-- però que ha anat bé per posar-se al dia i fer més fàcil l'autèntica reentrada de dilluns, en passar Reis. Abans, però, encara vaig tindre temps, ahir al matí, de complir el desig ajornat i pujar a la Penya Alta de la Xortà per fer-li una ullada a la mar. I als teixos, sempre màgics, a la roca viva, als paisatges sempre estimables d'aquelles terres que de vegades semblen dibuixar --en blau, en gris i en verd-- la seua pròpia i distintiva bandera.

Hui és, a Alcoi, el Dia de la Burreta, una de les peculiaritats –unes altres són els negres que pugen als balcons amb les escales durant la Cavalcada, o que el rei negre siga Gaspar en lloc de Baltasar-- que singularitzen la tradicional celebració alcoiana dels Reis: el patge reial recorre els carrers de la ciutat anunciant l'arribada imminent de Ses Majestats, seguit per unes burretes albardades amb grans bústies que arrepleguen, a peu de carrer, les cartes que els xiquets (i els no tan xiquets) els lliuren. A mi se m'ha passat ja el temps d'esperar, amb els peus gelats i les meues filles al braç, l'arribada del 'Bando'; però crec que hui també m'acostaré a veure vindre les burretes, i potser fins i tot hi deixaré caure, un any més, la meua carta: formular els desitjos és sempre el primer pas per tractar que es complisquen. Bon cap de setmana, i que vinguen ben carregats!

Comfortablement endormiscats

Les associacions d'idees tenen el seu aquell. A mi, aquests últims dies, cada vegada que fullege a la premsa allò que s’ha vingut en denominar Cas Brugal, em ve al cap la mítica "Walk on the wild side” de Lou Reed. Respectant les pressumpcions d'innocència (i a banda del que hi puga haver de vendetta domèstica en tot açò), sembla que també per l'extrem sud del País –o potser caldria dir que especialment per ell— hi ha qui ha transitat, sense massa miraments i des de fa bastant temps, pel costat salvatge. Poc a poc anem coneixent més detalls d’aquest agosarat recorregut pel que diuen els diaris, però em fa l’efecte que a quasi ningú li resulten sorprenents les revelacions que van fent-se públiques, amb els seus iots, viatges, pisos, regals i feixos de bitllets canviant de mans. Ja sabeu, el petit Joe no donava res de bades: everybody had to pay and pay...

M'agrada Lou Reed i m'agrada la cançó. Per això, i venint al cas, pensava anit en dedicar-li una entrada, ja fóra en versió original, o potser en la singular adaptació que va fer l’Albert Pla; però hui un missatge d'un bon amic --a qui veig menys del que caldria-- m’ha fet canviar d’idea. Em conta del baixó que li produeixen els incendis d'aquests últims dies, i d’una cançó (“Comfortably numb”, de Pink Floyd) d’aire melanconiós però que li serveix, en moments com aquests, per apujar els ànims... Conec la cançó, i també a mi em passa alguna cosa pareguda: Pink Floyd és un dels meus grups de referència, i “The Wall” un dels seus discos que més escolte, a ben poca distància dels meus preferits ("Dark Side of the Moon", "Animals" i "Wish You Were Here", per aquest ordre). Però a més de la seua qualitat --i la del fragment corresponent de la pel·lícula-- i del que puga tindre d'encoratjadora, la mateixa cançó té un títol especialment pertinent, evocador d'una situació que potser podria aplicar-se al conjunt de País. A una gent –la nostra— que, malgrat tot el que està passant (a pesar de l'evidència que una part substancial d'aquests i d'altres passejos pel costat salvatge els estem pagant entre tots) sembla comfortablement endormiscada, aletargada, entumida, insensible...

The child is grown,
The dream is gone.
I have become
Comfortably numb

La pregunta és: ens espavilarem, aquesta vegada? O, en altres paraules: Is There anybody in there? (a banda dels de sempre, vull dir). No cal que contesteu, només és retòrica...

Pink Floyd - Comfortably Numb - Click here for more amazing videos