Les imatges no li fan justícia, tot i que almenys aquesta volta puc adduir que, a més de la meua reconeguda imperícia en la matèria, el dia tèrbol i calitjós no ho posava tampoc gens fàcil. El cas és que feia molt de temps que volia conèixer l’extraordinari jaciment arqueològic del
Tolmo de Minateda, i he de dir que la visita que hi férem fa un parell de setmanes va pagar sobradament la pena: situat a pocs quilòmetres del nucli urbà d’
Hellin, les restes ocupen una escarpada mola calcària --un
tolmo, equivalent al nostre "tormo"-- que s’eleva abruptament sobre la plana per la qual discorre, des de temps immemorial, un itinerari que uneix la costa amb la Meseta; de fet, la presència d’aquesta via ancestral de comunicació s’interpreta com una de les causes principals de la prolongada ocupació humana del penyal, la qual abasta de forma pràcticament ininterrompuda des de l’Edat del Bronze fins a l’època andalusina.
Envoltat per parets pràcticament verticals, l’únic accés senzill al Tolmo es fa per un estret tàlveg conegut com
el Reguerón, que em va fer pensar per la seua estructura en el
Castellar d’Alcoi, i en el què es van anar alçant les successives estructures defensives bastides almenys des de l’Època Ibèrica per tal de protegir els espais habitats situats al capdamunt. Amb tot, són sobretot els vestigis romans --corresponents probablement a la ciutat que les fonts escrites anomenen
Ilunum o
Ilinum-- i, sobretot, visigòtics, els que han donat al jaciment la seua merescuda fama: d’aquesta última època, als segles VI i VII, s’hi han excavat entre d’altres elements les restes d’una basílica i un complex palatí que segons alguns autors podrien correspondre a la ciutat d'
Elo, tot i que
altres autors identifiquen aquesta, per raons arqueològiques i toponímiques, amb el jaciment d'
El Monastil, a Elda. La ciutat andalusina de
Madinat Iyyih (origen del topònim actual de Minateda), superposada a les ruïnes visigòtiques i part de la denominada
Cora de Tudmir, correspon a l’última etapa d’ocupació del jaciment i perviu fins a la meitat del segle X, quan els seus habitants es van traslladar a la plana, molt probablement a l’entorn de l’actual població d’Hellín.
Declarat
Parc Arqueològic pel govern de Castella-La Manxa, el Tolmo compta amb un centre d’interpretació en el què s’exposen els valors del jaciment i les seues principals característiques en cada etapa històrica, i del qual parteix un itinerari de visita fàcilment accessible i adequadament senyalitzat. Es fa difícil no pensar, especialment en aquest cas, en la precària situació en la què es troba el nostre
Castellar de Meca, les característiques del qual s’han comparat sovint amb les de Minateda --i no solament per la presència, a tots dos enclavaments, de les icòniques
carrilades excavades a la roca--i que es troba encara pendent no ja d’una habilitació que facilite la visita i la interpretació de les extraordinàries estructures que encara són visibles, sinó d’una excavació exhaustiva i sistemàtica d'un jaciment sobre el qual pesen encara moltes incògnites.
Tot i saber de la presència, en les proximitats del Tolmo, d’altres punts d’interés de visita ben recomanable (per exemple les pintures rupestres llevantines del
Abrigo Grande, a la mateixa Minateda, o el
banyó volcànic de Cancarix i les mines de
La Celia, a uns pocs quilòmetres), no animava el dia embromat i xafogós a aventurar-se a caminar per senders i caminals, així que decidirem aprofitar, ja de tornada, per fer una visita --també postergada durant molt de temps per a allò de veure-la sempre de camí cap a algun altre lloc-- a la veïna vila de
Jumella. Malauradament, tampoc va ser el millor dia per gaudir de les privilegiades vistes que s'albiren des del seu
castell, però almenys vam poder fer-nos una idea. I a més a més, puc deixar constància de que ni el
vi ni el
gaspatxo de la terra, magnífics tots dos, es veuen afectats per la calitja, si més no a l'hora de tastar-los. Raons de més, junt amb veure de millorar un poc les fotos a poc que el sol i el cel acompanyen, per tornar a fer-hi una visita, i crec que no haurà de passar massa temps fins llavors.
