Temps d'almesquins

Feia molt que, tret d'alguna referència de passada, no parlava ací dels meus apreciats narcisos. Dels grocs, de fet i si no vaig errat, crec que és aquesta la primera volta que en dic alguna cosa, perquè tot i que creixen no massa lluny de casa, han estat molts anys sense coincidir en temps i espai. En canvi, en aquest final d'hivern, estan sent companys habituals en molts dels meus freqüents recorreguts aitànics, i encara que deixe per a un altre moment fer al respecte algun comentari més pausat (per exemple sobre el mateix nom d'almesquí, que reconec que m'agrada molt però que no he sentit mai que es faça servir a aquestes terres), m'ha semblat convenient deixar almenys constància de tan agradable i perfumada companyia: parlar-ne de passada no és realment gran cosa, però sempre serà millor això que res. 

Sagrat

A hores d’ara pot semblar poc més que un covatxol, una cavitat relativament petita d’accés embosquinat i sense cap tret aparent que la singularitze. Però per als antics habitants d’aquestes terres, la que ara coneixem com a Cova de la Pastora per trobar-se als terrenys del mas del mateix nom va ser, durant mil·lennis, un lloc sagrat. Primer, sobretot a finals del Neolític i el Calcolític però allargant-se fins a l’Edat del Bronze, com a lloc d’enterrament: les excavacions dutes a terme a mitjans del segle XX, reinterpretades recentment amb nous estudis, van exhumar les restes d'almenys cinquanta-nou individus --homes, dones i xiquets-- els ossos dels quals, en la majoria dels casos prèviament descarnats, havien estat acuradament dipositats junt amb aixovars funeraris formats per puntes de fletxa, elements d’adornament i, sobretot, ídols sobre os, entre ells els característics ídols oculats que, segons estudis recents, s’haurien expandit a gran part de la Península Ibèrica a partir del seu origen precisament a aquesta zona. La cova, però, va conservar el seu caràcter  religiós molt després de deixar de ser utilitzada amb finalitats funeràries, com demostren les troballes de materials --ceràmica i objectes metàl·lics com anells de bronze-- interpretats com a ofrenes i que arriben almenys fins a l’època Ibèrica, al segle IV aC, i encara pot ser que fora usada amb idèntica finalitat en època romana; cinc mil anys, poc dalt o baix, fent d’espai simbòlic i ritual no està gens malament per a una petita i aparentment insubstancial coveta.

Tot i tenir-la ben a ma, i a diferència d’altres jaciments de la rodalia alcoiana que formen part de la meua “arqueologia sentimental”, mai no havia estat a la Cova de la Pastora. La idea de que, almenys fins a l’adveniment dels GPS, no era un lloc fàcil de trobar, com també la sensació que no devia quedar a l’espai físic del jaciment molta cosa a veure (la major part dels materials recuperats a les excavacions, entre ells fins a cinc cranis trepanats, estan dipositats al Museu de Prehistòria de València) havien fet que fins ara no haguera trobat el moment propici per a posar-hi remei. El cas és que, amb el propòsit enunciat d’anar recuperant a poc a poc l’hàbit de caminar, però assumint també que mentre no puga donar per acabada la meua particular edat de pedra no estic com per a pujar (i baixar) moltes muntanyes, el recorregut --curt i senzill-- que porta fins la cavitat es va presentar com una bona alternativa, amb la possibilitat a més a més de completar-la amb altres punts d’interès a la rodalia de la serra que a hores d’ara anomenem "dels Plans", nom que em fa l’efecte que no fa molt que se li aplica i del què potser diré en altre moment alguna cosa: els masos i les restes de la Colònia Agrícola que s’hi va implantar l’any 1908 --un altre assumpte que mereix comentari i que em deixe pendent--, l’entranyable llogaret de la Sarga i, encara que des de fora en aquesta ocasió, les extraordinàries pintures rupestres del Barranc de la Cova Foradada, parcialment contemporànies, per cert, de les restes trobades a la de la Pastora.

Pel que he anat llegint, l’aspecte actual de la cova ha de ser ben diferent al que mostrava quan va ser descoberta per Vicente J. Pascual Pérez l’any 1934 en la finca familiar de la Pastora. Buida a hores d’ara dels sediments que la reblien quasi per complet --a penes hi havia llavors un metre d’alçària entre terra i sostre-- i dels què van anar recuperant-se els materials arqueològics, l’accés a l’única sala de què consta la cavitat no presenta actualment cap dificultat; a prop de la boca, coscolles, carrasques i pins van cobrint els muntons d’enderrocs procedents de les excavacions dels quals, per cert, encara s’han pogut recuperar, gràcies a les recents investigacions i a una prospecció més acurada, moltes restes d’interès que havien estat ignorades en les primeres campanyes. Pel demés, i com s’ha dit abans, res no faria pensar al visitant que ignore la història de la cova que es troba en presència d’un enclavament que, al llarg dels segles i per a tanta gent, va tindre una significació tan profunda com difícil de copsar, a hores d’ara, en tot el seu abast. Nosaltres ens limitàrem a esmorzar-hi, però d’alguna forma vam tindre també la sensació d’haver complit un deute pendent des de feia massa temps; a prop, entre les pedres, desenes de narcisos començaven a florir.

Presagis

Probablement, la pluja que ara cau i que s'ha fet esperar arriba tard per a les matineres abelleres fosques, de les quals em sembla veure'n enguany menys que en altres temporades i que potser han acusat la falta d'aigua dels últims mesos. Els narcisos, en canvi, no semblen haver-se donat per afectats, i la seua bellíssima i esponerosa floració anticipa un any més la primavera que s'acosta. Va acabant-se l'hivern, siga com siga, i tan de bo que aquesta pluja siga un bon presagi per a la nova estació que aviat començarà, i que tot el que té la primavera de llum i renaixença acabe guanyant el seu espai pertot arreu; sobretot, allà on més falta fa. Prou de guerres, ni a Ucraïna ni enlloc, i bon cap de setmana. 

Vaig parlar d'ell fa uns mesos un poc de passada, però ja vaig deixar escrit llavors que "La frontera" d'Erika Fatland, en el qual l'autora narra el seu viatge pels països --des de Corea del Nord fins a Noruega-- que comparteixen frontera amb Rússia, m'havia semblat un llibre extraordinari. L'obric de nou aquesta vesprada gris pel capítol que dedica a Ucraïna, i rellisc les històries que recull a Odessa, Crimea, Txernòbil, Kíev, Donetsk o Lviv: veus i visions (ucraïneses, russes, tàrtares....) molt diferents sobre una realitat complexa i sovint contradictòria. I ja ho vaig dir, també, l'altre dia: res no pot justificar la barbàrie d'una guerra ni els crims que s'hi estan cometent; però limitar-ne les causes només als deliris d'un tirà potser no ajuda a comprendre realment com s'ha arribat fins aquest punt. I, sobretot, què es podria fer, d'ara endavant, per a evitar que es tornara a repetir.

        "Durante más de cuatrocientos años, de 1339 a 1772, Lviv perteneció al reino polaco; y de 1772 a 1918, Lviv o Lemberg, la capital del reino de Galitzia y Lodomeria, estuvo sometida al Imperio austrohungaro. Tras la Primera Guerra Mundial, dicho reino formó parte de la República Independiente de Ucrania Occidental durante unos meses, antes de que toda la región quedara incorporada a Polonia después de fuertes combates. Durante la Segunda Guerra Mundial, Lviv fue ocupada tres veces: primero por la Unión Soviética en 1939, después por la Alemania nazi en 1941, y de nuevo por la Unión Soviética en 1944. Después de la guerra, los territorios de Lviv y del este de Galitzia fueron incorporados a la República Socialista Sovietica de Ucrania y los polacos fueron expulsados. Desde 1991, durante un escaso cuarto de siglo, Lviv ha formado parte de Ucrania. Ahora aproximadamente el noventa poe ciento de sus habitantes son ucranianos.

        La historia de la Europa del Este puede aturdir a cualquiera. Las fronteras han avanzado y retrocedido a través de los siglos, hay paises que han desaparecido y reaparecido, otros nuevos han surgido. Etimológicamente, la palabra "Ucrania" deriva de la preposición u, que significa "en" o "al lado de ", y kraïna, que significa "país", y que a su vez deriva de kray, que significa "periferia", "final" o "frontera". Es decir, "país fronterizo". Dado que el país es tan llano, tiene pocas fronteras naturales, por eso sus fronteras son fluctuantes, se mueven constantemente. Las fronteras actuales son de hace pocas generaciones y no fueron reales hasta el derrumbamiento de la Unión Soviética. Ahora, bajo la agresiva y expansiva política exterior de Putin, se están moviendo de nuevo". 

Erika Fatland, "La frontera. Un viaje alrededor de Rusia". Tusquets, 2021

Les flors grogues del narcís blanc

La nadala menuda o narcís blanc, del qual ja he parlat ací alguna altra volta, és l’espècie de Narcissus més habitual a aquestes comarques i una de les més corrents i conegudes en el conjunt del País. Descrita el 1773 per Antoine Gouan de les muntanyes de l’entorn de Montpeller, sembla que el nom dubius (dubtós) amb que la va batejar es deu a la dificultat per distingir-la d’altres espècies de nadales de flor blanca, de les quals es diferenciaria sobretot per la seua menor grandària, mentre que les característiques flors grogues de l’almesquí serien suficients per a impedir la confusió amb aquesta espècie, amb la qual conviu en ocasions a les nostres terres. Hi ha vegades, però, que el color poc jugar males passades, perquè les flors d’alguns narcisos blancs són, a desgrat del que cabria esperar pel seu nom, més o menys clarament grogues. De fet, és molt habitual que les poncelles de Narcissus dubius mostren tons groguencs o verdosos, que van tendint cap al blanc a mesura que les flors van madurant; però en ocasions, els tons grocs més o menys vius persisteixen tot al llarg de la floració, donant-li a les plantes que els mostren un aspecte enganyosament semblant al ja esmentat almesqui, del qual en tot cas és fàcil distingir-les per les seues fulles, mes amples i planes que en aquest.

Pel que sé, l’esporàdica presència d’exemplars de flors grogues entre els narcisos blancs –en aquest cas, en una població de Serra de Mariola-- s’havia posat de manifest en algunes localitats valencianes i murcianes de l’espècie, i podria estar relacionada amb el propi origen de la mateixa: segons les dades disponibles, N. dubius s’hauria originat per hibridació entre altres dues espècies de narcisos, N. papyraceus (amb flors blanques) i el mateix almesquí, N. assoanus, amb la posterior estabilització de l’híbrid --que hauria esdevingut fèrtil-- i la multiplicació dels seus cromosomes. De fet, tots dos fenòmens (la hibridació i la poliploïdia) semblen molt habituals en aquest gènere i contribueixen, junt amb l’abundància de formes cultivades des d’antic, a complicar el seu tractament taxonòmic, en especial en la Península Ibèrica, on sembla que es va originar a principis del Miocè i on s’ha diversificat notablement. Ignore quins són els mecanismes genètics i metabòlics que donen lloc a aquests exemplars singulars (l'aspecte dels quals és molt semblant a l'híbrid entre el narcís blanc i l'almesquí, descrit per Pius Font i Quer com a Narcissus x pujolii), ni si se li pot atribuir cap significat ecològic o adaptatiu, per bé que tot apunta a que no és el cas. Així que, ara com ara, el cas dels grocs narcisos blancs queda com una d'aquelles coses de botànics que de tant en tant apareixen per ací, una més de les curiositats d’aquest grup fascinant del qual encara ens queda molt per conèixer; com de quasi tot, de fet.

De dalt a baix: flor blanca típica de nadala menuda, de Benicadell; flor d'un exemplar groc de la mateixa espècie, a Mariola; flor immadura (groguenca) en un exemplar de flors blanques de la mateixa població mariolenca; i narcisos blancs tìpics, també de Benicadell.  N. dubius és una espècie hexaploïde, és a dir, amb sis jocs de cromosomes, quatre provinents de N. assoanus, i dos de N. papyraceus.

Silvestre

Enguany, la gasiva floració dels narcisos del pati contrasta poderosament amb l'esplendor excepcional que mostren els seus parents muntanyencs: potser és una impressió meua, i tampoc sabria dir si és una cosa local o ha estat un fenomen general, però diria que feia molt de temps que no veia tanta nadala menuda com ahir, caminant per la rodalia del Benicadell. Pensava, fins ahir mateix, que l'escàs ímpetu floral dels meus narcisos domèstics era una conseqüència probable de la poca atenció que, també a ells, he pogut prestar-los darrerament; però després de veure les flors blanques dels narcisos silvestres esguitant pertot arreu pradells i matossars, i tenint en compte que --amb permís de Lluc, 12:27-- tampoc ells deuen haver rebut  cap cura especial, potser hauré de pensar alguna explicació alternativa. Mentre la trobe, en tot cas, la solució és ben senzilla: enguany, el meu reconegut narcisisme ha abandonat l'àmbit casolà, i ha esdevingut decididament silvestre.

And then my heart with pleasure fills, 

And dances with the daffodils. 

Ja veieu que, al remat, ha acabat imposant-se l'opció de fugir de València i de l'enrenou de les Falles. Però sense prescindir-ne, això si, del foc: no hi ha falleres ni ninots, però el sentit i l'esperit de les fogueres de Sant Josep que van cremar anit a la comarca és el mateix: fum i cendra amb allò vell, endavant amb la primavera.

Narcisisme

Pot ser per la seua senzilla elegància, per la innegable bellesa de les seues flors inconfusibles, per l'aroma intensíssim amb que s'adornen. Però també per l'encant afegit de la seua fugacitat, per haver engendrat innombrables formes (algunes d'extremadament rares i restringides a unes poques localitats); o perquè entre elles s'hi compten algunes de les flors que amb major precocitat anticipen, en les meues muntanyes, l'adveniment de cada primavera d'estiu --encara que també hi ha que s'estimen més la de l'hivern. Serà per tot això o per més coses, però la veritat és que, quan em pregunten, no tinc cap dubte: de totes les meues plantes preferides, les que més estimables em resulten són, de llarg, els narcisos. No és casual, per això, que els seus bulbs tinguen un lloc destacat en el meu patí (alguns de silvestres, també; però sobretot, els que han estat objecte de cultiu i selecció acurada per part de jardiners i aficcionats, des de les populars nadaletes fins a algunes formes cultivades de corona espectacular, sempre que conserven --manies meues-- els trets característics del gènere).

En gran part, l'atractiu dels narcisos es deu a l'estructura particular de les seues flors: cadascun dels sis tèpals que les formen han desenvolupat uns apèndixs que, en soldar-se entre ells, donen lloc a la característica corona (o paraperigoni) que singularitza el gènere. Segons les espècies, aquesta corona pot ser molt petita o quasi inexistent --cas, per exemple, del narcís de tardor, Narcissus serotinus, o de l'escàs N. perezlarae-- o, més típicament, prendre forma de copa o de trompeta de grandària variable. Els tèpals poden ser també més o menys amples i, en algunes espècies, es troben típicament recorbats cap enrere, com succeeix en el grup de N. pallidulus. Al País Valencià es reconeix la presència actual de nou espècies, de les quals les més frequents són el narcís groc o almesquí (N. assoanus) i el narcís blanc o nadala menuda (N. dubius). Aquest darrer és, també, el més habitual a les serralades que envolten el meu poble, i el que amb major fidelitat indica que l'hivern comença un any més a marxar dels turons de Mariola o els pradells del Carrascal de la Font Roja.

N. assoanus i N. dubius. Imatges de la xarxa.

Encara no he tingut ocasió, enguany, de retrobar els que creixen silvestres a la muntanya. Però al patí, aquests dies, els narcisos van imposant el seu groc lluminós i primaveral sobre el blau de les modestes violes, que han esguitat de color els últims freds d'aquest hivern que ho ha estat poc. I a mi, un any més, no em queda més remei que acceptar-me tal com sóc: un rendit, fidel, autèntic narcisista.