"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris futbol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris futbol. Mostrar tots els missatges

divendres, 29 de gener del 2021

Hurrengoan


Doncs això, hurrengoan, a la pròxima, perquè aquesta volta no ha pogut ser. Però l'Athletic tampoc ho va tindre fàcil, em sembla, almenys fins que va treure al camp pràcticament tots els titulars. I ens queda, en tot cas, l’orgull d’haver vist l'equip lluitant fins el final, el mèrit --i el gran gust-- d'haver eliminat al Madrid, i la satisfacció de veure com, durant uns dies, Alcoi i l’Alcoià han estat notícia i ho han estat en positiu, que ja ens va bé. I ara, a més, el Barça ja no té cap excusa per no guanyar-la... Zorionak Athletic, hurrengoan irabaziko dugu. I Amunt Alcoià, sempre.



Posats a il·lustrar açò amb algun animal, els millors candidats haurien estat, sense dubte,  els lleons. Però fa uns dies, mentre repassava referències per a l’entrada anterior, vaig conèixer el "pit-roig de l’eusquera" (Euskararen Txantxangorria), símbol d’una iniciativa per promoure l’ús de la llengua recolzada per nombroses institucions i entitats basques, entre elles i per cert, els principals equips de futbol; d'acord, ve un poc agafat pels pèls, però el txantxangorri em va fer gràcia i no m’he pogut resistir a posar-lo. I com que hui és divendres, i fa uns dies que no em trec del cap --ves a saber per què-- aquesta pel·lícula ni la seua banda sonora, no em resistisc tampoc a recuperar el vell costum de desitjar-vos, amb música, un bon cap de setmana. Bon cap de setmana, doncs, cuideu-vos molt, i alerta --una altra volta-- amb el vent.




dijous, 21 de gener del 2021

Més moral, encara


Soc ben conscient, vos ho puc assegurar, de com està la cosa de complicada a Alcoi, i sé també que, al remat, això del futbol no deixa de ser un tema més aviat intranscendent i fins i tot un poc frívol. Però que voleu que vos diga, eliminar al Reial Madrid no és cosa que es veja tots els dies, i deixar-se dur per una estona, encara que fóra tancat a casa i davant del televisor, tampoc està malament, senta d'allò més bé i fins i tot potser que ajude a guanyar altres coses molt més importants... No va poder ser l'any 46, ni tampoc fa huit anys, i és una llàstima no haver-ho pogut viure en directe en el Collao; però per eixe gol, en el mínut 114 i jugant amb 10, ha pagat la pena esperar, i ja ho celebrarem millor a la pròxima, o quan puga ser. I alerta qui vinga ara, que de moral, ens en queda encara per a llarg. 





dimecres, 31 d’octubre del 2012

Més moral


Imatge de la web del C.E. Alcoià

No pot dir-se que el pas per la Segona Divisió, la temporada passada, ens anara massa bé. Enguany, de tornada a la Segona B, sembla que les coses van bastant millor: encara queda molta lliga, però pel moment van sis victòries consecutives, classificats en llocs de promoció i, a més, jugant bé al futbol. I d'ací una estoneta, a guanyar-li al Real Madrid en la Copa i amargar-li el sopar al Mourinho i companyia. L'únic que em sap greu és que, en arribar a les semifinals, haurem d'eliminar també al Barça; però d'això ja em preocuparé quan toque.




Edició de l'ABC del 6 de febrer de 1951.
Conste que no serà la primera volta que li guanyem...

dimecres, 29 de juny del 2011

Ja tocava

No deixa de ser curiós: aquests últims dies han estat moltes les persones –incloent-hi gent de procedència diversa amb la què he coincidit a Madrid—que m’han fet algun comentari sobre el recent ascens de l’Alcoyano a la Segona Divisió de la Lliga espanyola, altrament denominada (per raons que ignore) Liga Adelante. La qual cosa, a banda de ratificar que no dec ser un exemple de discreció pel que fa al meu lloc d’origen, reafirma també la reconeguda capacitat del futbol per fer visibles determinades realitats, fins i tot per a qui no demostra en general cap interés especial per un esport tan noble i viril. Per una vegada, el nom d'Alcoi ha aparegut, en els mitjans no domèstics (ni necessàriament esportius), lligat a una notícia positiva; tan banal com vulgueu, en última instància, però positiva. I només per això ja paga la pena, encara que haja hagut que tornar a explicar, una i altra vegada, la base històrica –no tan exagerada com vol fer creure la llegenda-- de la famosa dita de la moral.

És evident que retornar a la Segona Divisió, quaranta dos anys després d’abandonar-la, no ha estat tasca senzilla; i a més, l'ascens s’ha culminat, en els partits del play off, d’una forma brillant, contra equips complicats i amb un mèrit notable. A mi, que ja sabeu que a banda de tot m’agrada el futbol i que per raons òbvies considere l’Alcoyano el primer dels meus equips (Barça i Llevant són els altres dos), em sembla una magnífica notícia. És cert que fa anys que no puge al Collao, tret d’alguna ocasió comptada i especial, i no será fàcil que ho faça molt més en el futur. Però fins que vaig marxar a València, fa ja un grapat d'anys, vaig ser abonat i assidu del Gol B, sempre que es podia just davant del marcador "Dardo", primer de la mà de mon pare, després amb la colla d’amics. I guarde records inesborrables d’aquelles vesprades de diumenge entre fum de cigars, esbroncades als àrbitres i gotets de menta amb casera.

La qüestió és que hui, per primera vegada en molt de temps, puc parlar de l’Alcoyano obviant les referències a un passat remot i gloriós, a les temporades en Primera i els partits per a la llegenda. Tan de bo fóra només un (altre) símptoma que alguna cosa comença a canviar en el meu poble, i que ho fa per a quedar-s’hi. Però com diu l’amic Javier Llopis --sempre de paraula esmolada i aguda percepció-- no traurem les coses de context i ho deixarem on toca: l’Alcoyano està en Segona, el que va davant va davant, i qui vinga darrere, que amolle. Que ja tocava.


Fa lleig de dir, però reconec que he de fer un esforç notable per valencianitzar-li el nom a l’Alcoyano, i més encara per fer-ho amb el tradicional crit de guerra de Deportivo. Però com que hi ha fites irrenunciables i estic convençut que aconseguir-ho representarà –junt amb el dia que puguem sentir les Ambaixades en valencià—un avanç substancial en la normalització de la llengua, faig propòsit de referir-me, per sempre més i des d’ara mateix, al Club Esportiu Alcoià. Amunt, Alcoià, i molta sort en Segona!

divendres, 11 de juny del 2010

Waka waka?

No crec que en veja molts; no sóc molt de Mundial, i les dates (i alguns horaris) agafen malament. Però m'agrada el futbol, i a banda d'algun partit de la barcelonitzada selecció espanyola --silenciant els comentaristes patriotes, necessàriament-- i del que em trobe d'Argentina, que mai no se sap per on eixirà, m'he apuntat pel moment l'Algèria-USA del dia 23, l'Holanda-Camerún del 24, i el Portugal-Brasil del 25. Després, ja es veurà...

Ex Africa semper aliquid novi.




Algú potser se'n recordarà. Ens feiem dir AFMET-Associació per al Foment de la Música Ètnica i Tradicional, feiem un programeta a Ràdio Cocentaina --arreplegant tots els discos que teniem per casa; jo en tenia bastants de música celta i africana, com aquests Ladysmith Black Mambazo--, i aplegàrem a organitzar un parell d'anys seguits un festivalet a Alcoi, que es deia "Muntanyes de Música"... Dispersió, dius? Què és això?

Quant al Waka waka, vosaltres mateixos. Jo ja el balle.

diumenge, 11 d’abril del 2010

Només és futbol

Això de guanyar està de categoria, no vos ho negue. I més encara al màxim rival. Però a més d'això, i en aquests temps, una de les coses que més s'agraeix de ser del-Barça-de-tota-la-vida és no tindre que fer equilibrismes intel·lectuals i semàntics per a justificar determinades coses, ja sabeu: em dol un poc veure amics intel·ligents i madridistes (característiques en absolut excloents, encara que puga semblar estrany) tractant de fer passar la xuleria més prepotent i ravalera per "esperit guanyador", l'individualisme per "ambició", la ràbia impotent per "orgull racial" i la idea temible i reaccionària de que tot es pot comprar amb diners, com si fóra simplement "un nuevo proyecto ilusionante". I del Villarato ja ni en parlem.

També la gent blaugrana hem passat per això en altres èpoques no tan llunyanes, i també hem hagut de tirar mà d'arguments surrealistes per justificar el que sabíem que era injustificable. Però en el fons, com ho saben ara ells, sabíem que era mentida. Ara, a més del plaer general de veure un equip (un equip!) jugar al futbol com feia temps que no ho veiem, ens sentim ben devanits del seny de Xavi, de la classe infinita i inesgotable de Guardiola, de la força de Puyol o de la humilitat de Messi dins i fora del camp. Valorem els projectes que posen per davant el grup, construïts des de la base, basats en l'esforç i pensats a llarg termini, i ens creiem que l'orgull, l'ambició i l'esperit guanyador ho són perquè estan al servei d'un col·lectiu, encara que venguen menys samarretes. Encara no hem guanyat la Lliga, i la Champions no està gens fàcil. Però aquest any també estarem orgullosos.

Potser tornarà el dia en què les coses no ens aniran tan bé. I, a ells, els anirà millor. Llavors, potser serem nosaltres qui caurem rendits en els braços de qualsevol senyoret que ens prometa fitxar algun figurí, si això ens fera recuperar la grandesa perduda; si és així, probablement haurem de tornar a fer servir els mateixos arguments que ells utilitzen ara, i se'ls creurem tan poc com ells. I llavors recordarem que, afortunadament, el futbol només és un joc. Potser. Però hui, ara, ací, quin gust tan gran, quina alegria, quin goig que fa guanyar-los!