En moviment

Ahir, a l'Aplec Ecologista, aprenent un poc més sobre custòdia del territori, gestió forestal i economia del bé comú, mentre milers de persones es manifestaven als carrers per demanar una escola pública, de qualitat i en valencià. Hui, el programa continuava a Carrícola parlant sobre llavors autòctones i productes de la terra, però jo m'he deixat caure per una interessant i concorreguda jornada de portes obertes al jaciment ibèric del Puig, a Alcoi. Només en aquests últims dies, he hagut de triar entre molts altres actes, propostes i convocatòries --des de cursos i trobades fins a recitals de poesia-- als quals no he pogut acudir perquè l'agenda no dóna per a tant. I el calendari, en octubre, es presenta també ben atapeït.

És indiscutible que la situació és complicada, i que tot fa pensar que ho serà encara molt més; però també sembla evident que, al País Valencià, cada volta hi ha més persones, grups i entitats que no es resignen i que segueixen i seguiran sembrant. Caldrà fer encara molta feina, perquè la terra ha estat erma massa temps i són moltes les llavors que es perdran. Però moltes altres arrelen amb força, i tampoc estaria de més que, sense deixar de tindre els peus en terra, començàrem a desterrar alguns complexes i autocompassions i reconeguérem amb orgull que, malgrat tots els seus esforços per lligar-nos curt, encara no ho han aconseguit derrotar-nos. Ells ho saben, i és per això que, cada volta amb més freqüència, acaben perdent ridículament els nervis. I això sempre és, per als que ens estimem aquest País, un bon símptoma...

#senyerainfinita a Almenara. Imatge de Vilaweb

Dietari del compte enrere

Dilluns. Serà impressió meua, però de València estant pocs signes revelen que aquest ha estat el primer dia hàbil d’agost. El trànsit i l’aparcament, per l’estil; quasi tots els bars de la contornada, oberts i amb la parròquia habitual i, a la faena, quasi més gent que torna que gent que marxa. Probablement, la setmana que ve serà una altra cosa, però jo ja no estaré ací per veure-ho: aquests són els últims cinc dies abans d’unes vacances que, finalment, seran més curtes del previst –qui no guarda quan té, no menja quan vol—però que no per això deixen de ser esperades amb candeleta. En tot cas, la setmana és faenera i l’experiència avisa: convé mantindre’s alerta i no abaixar la guàrdia, perquè aquests dies del mig de l’estiu solen ser un poc extravagants i bastant imprevisibles. Idealment (és a dir, si les inevitables contingències es mantenen en nivells habituals) és un bon moment per tancar alguns assumptes i deixar-ne altres a punt per reprendre’ls en setembre. Però una cosa és càndidament desitjar-ho, i una altra aconseguir-ho; sobre tot quan la cosa no depén d’un. Tanmateix, tan de bo.

Si que depenia, en aquest cas, el cap de setmana. I cal dir que, tot i que sense grans ostentacions, almenys s’ha trencat la tendència abúlica dels anteriors; i a més, amb un cert caràcter de compromís complert. Compromís adquirit i no resolt, fins ara, amb amics als que calia i abellia veure, i amb qui s’ha aprofitat a més per compartir una sempre recomanable passejada per Mariola, per més que la calor aixafe i la costera espante. La volteta, a més, ha estat d’aquelles que feia ja temps que no encarava, tot i ser una de les més recomanables de tota la serra: l’anada al Montcabrer per l’esquerpa però preciosa pujada del Pic Negre, el Mal Passet, la font del Huit i les Penyes Monteses, i la tornada per l’ombria amable del Mas de Llopis i la Penya Banyada, esguitada de les fonts que donen fama a la muntanya i que, ni en aquestes dates avançades de l’estiu, deixen d’afavorir al caminant. Sempre algun tret remarcable –els boixos, esquius en els meus temps ja llunyans de fer de botànic per la serra, descoberts fa uns pocs anys per altres caminants avesats; els voltors que sovintegen les cingleres de les Monteses i que comencen ja a ser part inseparable dels paisatges mariolencs—i una conversa agradable, com sempre i com cal.

Prèvies les imprescindibles i impagables cerveses (qualsevol eixida a la muntanya no pot donar-se per dignament acabada sense elles, especialment en aquestes dates i a aquestes edats en què convé vigilar molt la hidratació), instal·lat ja sota l’ombra amiga del garrofer, ha hagut temps també per acabar l’únic llibre de l’admirat Saramago que encara em quedava pendent de llegir. Vaig començar-lo, un poc com a modest homenatge, un poc perquè ja tocava, pocs dies després de la seua mort. És "L’home duplicat", i no és fàcil dir res d’ell, més enllà del què pot dir-se de qualsevol de les altres obres del mestre: que cal llegir-lo. En tot cas, m’havien aplegat opinions que parlaven d’una obra menor, prescindible, fins i tot decepcionant. A mi no m’ho ha semblat, tot i no ser la novel·la de Saramago que més m’ha agradat –lloc que, hui per hui, seguisc tenint reservat per a "L’any de la mort de Ricardo Reis". Típica del seu estil personal i frondós, farcida de reflexions simples només en apariència, pensa i fa pensar –ho diuen totes les sinòpsis-- sobre la identitat de les persones i les dificultats per a mantenir-la. En tot cas, i salvada la meua reconeguda parcialitat: recomanable.

Converses i lectures han convergit, finalment, en una reflexió que té a veure amb aquestes mateixes planes i que, tot i que ja intuïa en començar-les, mai m’havia plantejat obertament fins ara. Amb una diferència d’uns pocs dies, persones distintes i distants m’han fet saber que són seguidores habituals d’aquest blog (cosa que resulta afalagadora) i que els agraden especialment algunes entrades que, precisament, no són aquelles que un pensaria (cosa que resulta, si més no un poc, inquietant). Caldria dir moltes coses, sobre això --vull dir, sobre la distància, major o menor, entre el què creiem ser i el que qui llig aquestes entrades vol creure que som per allò que mostrem. Qüestions d'identitat, si fa no fa. Imagine que qui té més experiència que jo en aquestes coses ha de tindre la mà trencada (Can Carrasca en parlava, fa molt poc, i segur que no ha estat l'únic). Jo, pel moment --i de nou--em limite a deixar la qüestió plantejada, a l’espera de fer alguna pensada més tranquil·la al respecte. Ja avance, però, que no tinc previst introduir canvis substancials en açò que lliurement escric i, també lliurement, llegiu els qui teniu l’amabilitat de fer-ho.


Sensacions i cavil·lacions disperses, per tant, per encarar aquests últims dies de l'habitual rutina: aquells en els quals les vacances són, encara i per sort, territori paradisíac, promés i inexplorat en el qual esperen tresors immensos i aventures insospitades. Al remat, ni uns ni altres ho seran tant, però això, a aquestes altures, ja no té cap importància.

Maleït descans

Haguera pogut fer la tradicional pujada nocturna al Montcabrer, però vaig pensar que ben bé podia fer-la en la lluna d’agost, o la de setembre. Vaig deixar passar el concert de Torrent tot pensant, també, que ja n’hi ha prou de cotxe i que potser n’hi haurà altres ocasions. Per idèntiques raons de fons, vaig renunciar –quasi sense resistència-- a deixar-me caure dissabte per Otos, i fins i tot al concert de Mark Knopfler a Múrcia, tot i que d’aquest darrer, el mateix divendres, encara vaig confirmar que quedaven entrades per un si de cas que no va servir de res. Fer un poc de muntanya –res, només una miqueta d’exercici per limitar un poc el meu avançat procés de rovellament-- va esdevindre un esforç titànic de voluntat per superar el calor i la peresa... Quan apleguen aquestes altures de l’any, acabe convertint els caps de setmana en poc més que un parèntesi vegetal, un parell de dies d'apatia absoluta i persistent, l’únic objectiu dels quals és estalviar-li matinades al cos i maldecaps al cervell. La qual cosa estaria molt bé –és una decissió indubtablement voluntària, aparentment justificada i vull pensar que fins i tot saludable—si no fóra perquè, després i invariablement, aplegue a dilluns amb la feixuga sensació d’haver estat dos dies perdent miserablement el temps. La qual cosa, al seu torn, em posa de bastant malhumor.

Des de fa anys, i durant la major part del temps que passe despert, tracte d’adaptar la meua vida al principi bàsic del “carpe diem” (i, en conseqüència, al “quam minimum credula postero”). Des del convenciment profund de què açò són quatre dies, que el temps passa volant i que les ocasions perdudes rarament tornen, m’aplique activament a buscar i aprofitar qualsevol oportunitat per a fer allò que m’agrada, sempre dins de les meues possibilitats físiques, econòmiques, familiars i mentals. Però en les setmanes prèvies a les vacances, i des de fa ja també bastants anys, tots els principis i les bones intencions es veuen diluïdes en aquest marasme d’invencible indolència que comença el divendres per la vesprada i acaba diumenge a la nit. El cansament –que n’hi ha, i molt--, la calor i la còmoda rutina esdevenen raons suficients i inqüestionables per ajornar (eufemisme comfortable però indubtablement il·lusori) massa coses que, en consciència, no deixaria passar en altres moments de l’any. Almenys, hi ha algunes activitats amb les que no pot ni la son ni la calor. I també em queda el consol de què la causa d’aquesta situació no sembla ser que m’estic fent major, perquè ja dic que la cosa no és nova, encara que hauré de vigilar que, amb l’edat, no vaja accentuant-se.

Al remat, les opcions són les què són: o em sobrepose heròicament a aquests caps de setmana de passivitat voluntària, o n’assumisc les conseqüències i deixe de sentir-me malament per ells. Però ho he de pensar molt bé, i ara em fa massa gossera; m'ho deixe pendent, també, per a les vacances.

Un parèntesi oportú

Pot semblar poca cosa, i probablement ho és. Però convindreu que hi ha maneres pitjors de passar un cap de setmana. I a mi, francament, m'ha sentat d'alló més bé. La proposta, sobre el paper, modesta però atraient: un parell de dies movent-se per l'entorn de la Mola de Cortes per caminar un poc i fer una ullada a un parell de projectes de conservació que hi ha en marxa per allà. Però principalment, una forma de compartir temps amb uns bons amics i --essencialment-- poder-lo dedicar, amb calma i sense preses, a xerrar una estona de qualsevol de les moltes coses que ens interessen i uneixen, entre les què casualment hi ha xerrar de (quasi) qualsevol cosa. No ha estat senzill poder coincidir, que les agendes van plenes i les responsabilitats són moltes. Però al final, aquest cap de setmana, ha pogut ser i calia aprofitar-ho. El resultat, a l'altura de les expectatives: no m'estendré molt, però em deixareu que en diga quatre coses.

Perquè xerrar, com era d'esperar, s'ha xerrat, i molt. Des del mateix moment de pujar tots tres al vehicle, certament escaient (un Mercedes dels setanta, cortesia de Juan: aire de road movie, pura elegància per les rectes d'Alpera o les pistes de Bicorp). Però sobretot caminant per la serra i a la llarga vetlada de dissabte, al mateix cor d'una Mola esplèndida aquesta primavera, refulgent de la posta de sol i amb la cara acabada de rentar per una tempesta que ens va perdonar, per minuts, una caminada més llarga del previst. Els temes, variats: ens uneix, també, una remarcable capacitat (Javier és un mestre, nosaltres còmplices) de passar en segons de Heidegger a Hugo Mujica, de Wagner a Delibes, de les dones als déus i de Benidorm a Honduras. Però també, de tots ells, a qualsevol destrellat per riure ben a gust. Ha hagut, inevitablement, moments cuartelaris, tot plegat molt viril: parlar molt mal d'alguns, i molt bé d'unes altres. Vins, faenes, viatges, amors, experiències, projectes i alguna brofegada, sense mala intenció. I trofeus i calibres, que allò és terra de cabres i cal saber de tot. Però abundants també reflexions i comentaris que mereixen parar a pensar-ne: llibres que cal llegir, teories més o menys heterodoxes, noves visions sobre temes antics, idees que obrin portes i que en un moment o un altre cauran per ací.


Diumenge, amaneixia entre boires a la bellíssima valleta de La Cañada, camí de Jarafuel, el Cinto Cabra al fons, mentre comprovàvem amb Julio que les trampes instal·lades per seguir la població de carnívors a la Reserva no havien tingut la seua nit. Raboses, fagines o gats salvatges són captures habituals, però no en aquesta ocasió. Des d'allí, terra messeguera d'un verd primaveral i un poc impropi, encara un breu passeig per les valls d'Aiora i el seu entorn per fer una ullada també als xoriguers petits acabats de retornar a aquestes planes de les que havien desaparegut fa temps. I per recuperar algun record familiar d'arrels profundes, amb un peu a Albacete i un altre a aquesta part del País de la què encara em queda molt, massa, per conéixer. M'ho deixe pendent, però no per a molt tard, ara que aquest abril de feines i astènies ha quedat enrere. I em deixe pendent unes quantes coses sobre les que queda, encara, molt per parlar i un poc per escriure.

Qui era, realment, més heròic? Aquiles o Ulísses?


También en plena noche
la nieve
se derrite blanca

y la lluvia
cae
sin perder su transparencia.

Es ella, la noche,
la que nos libra de los reflejos,

la que nos expande
las pupilas.

Lo que busca con su bastón
el ciego es la luz, no el camino.

"En plena noche", Hugo Mujica

El vent i la muntanya

La muntanya i el vent són amants d’antic. Conviuen des de sempre i no se’n amaguen. Una i altre es deuen mútuament una part substancial de la seua pròpia naturalesa, i per això s’accepten i s’adapten amb la naturalitat que dóna el que és essencial i inevitable. Com qualssevol amants de llarga trajectòria, quan un tercer s’hi acosta ha de parar atenció: no hi ha prou amb conéixer millor o pitjor a un, o a tots dos, s’ha de comptar també amb allò que n’hi ha entre ells, amb la seua relació que els completa i defineix, i que sovint els ultrapassa; que sol ser, en general, constant, persistent, tenaç i un poc ambigua; però també, ocasionalment, tensa i intensa, enganyosament previsible, potencialment destructiva.

Probablement no ha estat el millor cap de setmana per gosar interposar-se entre aquests amants: no era fàcil moure’s pels cims de Sierra Nevada, muntanya natzarí del sol (Sulayr) i de la neu (al Taly), però també del vent... Sense aplegar a extrems excepcionals, almenys per allà baix, les explosives previsions ciclogenètiques van complir-se, i per damunt dels tres mil metres les ràfegues de vent i la neu arrossegada amb força feien pràcticament impossible avançar sense que cada pas es convertira en un esforç insospitat. No hi va haver, per això, la satisfacció d’un cim que ja coneixiem però al qual ens abellia retornar. Almenys, la major part del grup va assolir –amb esforç—la Piedra de los Ladrones, poc més de cent vuitanta metres per sota del tossal del Cerro Pelado. Potser per sort, l’ira del vent no es corresponia amb l’actitud de la muntanya –ja sabeu que això passa de vegades amb els amants, que no s’estan de dur-se la contraria. Aquesta es va mostrar especialment benèvola, ens va estalviar el gel i ens va facilitar un descens que, d’altra forma, haguera estat un poc compromés per una ventada que anava a més i que omplia la carena de nuvols de pols de neu que s’arremolinaven a la capçalera del Alhorín. A la vesprada, i ja al refugi de Postero Alto –massa ple, massa humit, però refugi-- va vindre la pluja a acompanyar al vent, i la cervesa i els destrellats (imprescindibles) a acompanyar-nos a nosaltres. Diumenge, la previsió –un poc millor, però encara roïna—ens va dur a la propera Sierra de Baza, tot un descobriment per a qui sempre l’havia deixat de banda al passar per l’autovia, i que exigeix una visita més pausada als seus 2.269 m d’altitud i a la abrumadora diversitat de paisatges que travessen els seus senders.

En tot cas, és evident que va pagar la pena. Per provar sota aquestes condicions el material i les pròpies forces, per anar afegint experiència a cames i cap en previsió de fites més ambicioses, pel simple gust de caminar per la neu –perfecta—amb els crampons i el piolet, per compartir una estona diferent amb amics i coneguts. I, per suposat, pel paisatge impagable d’aquesta serralada única i solar a la què em sent estretament vinculat, que he recorregut en estiu i hivern, en solitari i amb companyia, i en la que he trobat (i deixat) trocets importants de la meua vida. Fins i tot les hores passades de més al refugi –a la muntanya no són gens estranys aquests confinaments forçats a la tenda o a cobert; però dissabte per la vesprada era impossible fins i tot sortir-ne a fer una volteta per la rodalia—van servir per avançar aquestes ratlles en la llibreteta de camp, i per avançar també (poquet, cal dir-ho) amb la relectura pendent des de feia temps de "La voz de los muertos" d’Orson Scott Card. I també per recordar, cervesa en ma i acudit en boca, aquells dies màgics al Kilimanjaro i a altres muntanyes i muntanyetes compartides amb els amics del Centre Excursionista Contestà, amb els què et trobes com a casa tot i ser del poble del costat.

I, junt amb tot això, ens tornàrem a preguntar, una volta més i sense cap resposta plenament satisfactòria, què és el que ens duu, a algunes persones aparentment molt diferents, amb feines, edats, forces i inquietuts tan diverses, a fer aquestes coses o a preferir-les sobre altres. Ens ho preguntàvem jo mateix i una companya d’altre grup que compartia refugi, mentre ens arrapàvem grotescament a la paret aguantant el fred i la pluja per fumar-nos –que ja té mèrit—un cigarret... "Què fem ací?" I parlant vaig recordar, mentre el vent es fumava el cigarret per nosaltres, un fragment de "Els Buddenbrook" de Mann que vaig enviar fa uns mesos a una persona a la que llisc, seguisc i admire i que ve un poc al cas:

"He aplegat a estimar el mar cada vegada més... Potser en altra època m’atragueren més les muntanyes, perquè estaven lluny d’ací. Ara ja no hi voldria anar per res del món. Crec que sentiria por i vergonya. Allí és tot massa atzarós, massa irregular, massa divers...; sense dubte, em sentiria massa inferior. Quin tipus de persones són les que prefereixen la monotonia del mar? Jo crec que són les que han passat molt de temps observant el seu laberint interior amb massa profunditat, de manera que l´únic que busquen, almenys en l’exterior que els envolta, és una cosa: uniformitat... (...) Els ulls que volen de cim en cim són ulls segurs, rebels, feliços, plens de ganes de viure, de fermesa i valor per a enfrontar-se a allò que es pose per davant; en canvi, davant la immensitat del mar que bressa les seues ones amb aqueix fatalisme místic i hipnòtic, hi ha una mirada ennuvolada, conscient i sense esperança que alguna vegada va albirar les fondàries del caos trist de l’existència. Salut o malaltia: ahí està la diferència important. Un escala amb empenta la meravellosa diversitat d’aquells paratges plens d’arestes, cims i precipicis per posar a prova la seua força vital quan encara no se’n ha consumit gens d’ella. Però s’estima més descansar en la infinita uniformitat del món exterior quan està cansat de l’absurd embull de l’interior".

La lluna plena va deixar-se veure uns segons entre els núvols que passaven. De seguida, va tornar a ploure amb força. Jo vaig pensar que, al mar, també l’estime. I me’n vaig encendre un altre.

Aquestes fotos no són d'enguany; la càmera va petar, em sap molt mal. Les de baix, si (gràcies, Xavi) encara que no es note molt el vent...