Passes

Ara fa cinc anys parlava ací mateix de l’inici d’un projecte LIFE (que com probablement sabeu és el programa de la Unió Europea dedicat de forma específica a finançar actuacions mediambientals i d’acció climàtica) l’objectiu del qual era la millora de l’estat de conservació de la rosseta, un singular ànec críticament amenaçat de desaparició a les nostres terres: quan es va plantejar el projecte, poc més de trenta parelles criaven a tota la Península Ibèrica, moltes d’elles als aiguamolls del migjorn valencià i, en particular, al parc natural del Fondo d’Elx-Crevillent. El projecte proposava diferents accions de gestió de l’hàbitat, cria en captivitat, investigació i sensibilització a desenvolupar al llarg del seu període de vigència, que acaba de finalitzar; fa uns dies va tindre lloc a Elx la presentació dels resultats obtinguts, en un acte que representa el seu tancament formal i al qual van assistir els socis i col·laboradors que n’han participat durant tots aquests anys.

Encara que la situació d’amenaça persisteix, a la vista de les dades presentades sembla indubtable que la situació de la rosseta és a hores d’ara molt millor que l’any 2021, amb més de cent setanta parelles reproductores, noves poblacions en comunitats autònomes on havia desaparegut, i milers d’hectàrees d’aiguamolls restaurats com a hàbitat d’aquesta peculiar espècie. Dues d’aquestes zones, les finques conegudes com La Raja i l’Espigar, incloses al ja esmentat parc natural del Fondo i dedicades tradicionalment a la cacera d’aus aquàtiques, han estat adquirides gràcies al projecte per la Confederació Hidrogràfica del Segura i les entitats conservacionistes ANSE i SEO/BirdLife; una volta restaurades i amb les instal·lacions necessàries per al maneig adequat de l’aigua, la seua gestió té ara com a objectiu principal la preservació de l’ànec i d’altres espècies d’interès associades a aquests hàbitats.

No m’estendré en altres resultats de les actuacions dutes a terme, que podeu consultar si teniu interès en la pàgina web del projecte i que, des del meu punt de vista, justifiquen que en l’acte de l’altre dia s’utilitzara amb freqüència el terme “esperançador”: s’ha treballat molt i bé (la col·laboració entre administracions, entitats conservacionistes i altres agents com regants i fins i tot caçadors, que ha permès accions certament interessants, no és malauradament habitual en aquests dies), es coneix molt millor la biologia de l’espècie, i s’han posat unes bases sòlides per a seguir avançant. Però també hi va haver coincidència en què queda encara molta faena per davant, en el paper fonamental de la societat local, i en la fragilitat dels avanços assolits si no hi ha una voluntat expressa, sobretot per part de les administracions, de consolidar el que s’ha fet.

Em va agradar estar present, i agraisc molt la invitació als organitzadors, en la cloenda d’un projecte en les fases prèvies del qual –en alguna de les meues vides anteriors-- vaig poder participar, i que des de llavors i des d'una relativa perifèria he anat seguint al llarg del seu desenvolupament. He de dir, coneixent a moltes de les persones implicades (i amb les què em va alegrar molt també poder-me retrobar), que no em sorprenen gens els resultats obtinguts, per bé que com ja s’ha dit representen sobretot un punt de partida a partir del què poder seguir fent passes. I potser, almenys des de la perspectiva d’aquells que ja em vist començar (i acabar) uns quants projectes, siga aquesta una de les qüestions a destacar: és evident que no disposem de temps il·limitat --ans al contrari: ja fem tard en massa coses-- i que les perspectives a les què ens enfrontem són com a poc incertes, però el camí a seguir sembla clar, i cada volta sabem millor com fer-lo. Benvingudes les passes, doncs; però millor si anem a camallades.

D'extrem a extrem

L'any passat va ser a Cinctorres, enguany ha sigut a Elx. D'extrem a extrem del Pais, però amb idèntic objectiu: facilitar, durant uns dies, que experts i especialistes en diferents grups prospecten de forma intensiva un territori per tal de millorar el coneixement sobre la biodiversitat que alberga. Quant a mi, no ha estat només el paisatge el que ha canviat aquesta onzena Setmana de la Biodiversitat: la faena que faig ara no solament em fa més difícil abandonar temporalment papers i pantalles, sinó que fins i tot quan puc deixar el despatx durant un temps, m'he d'ocupar d'altres tasques indubtablement interessants però molt menys fotogèniques que recórrer el territori recollint referències de plantes i animals. I amb tot, fent un buidet entre converses i reunions --hi ha molts assumptes, en aquestes terres de migjorn, que demanen a crits decisions i solucions--, encara vaig poder fer una ràpida escapada a l'espectacular i singularíssim paratge del Fondo, encara que només fóra per comprovar que enguany, i almenys pel moment, les coses no van malament, i que també en aquest espai d'equilibris fràgils i interessos no sempre fàcils de conjugar, potser s'estiguen posant les bases per superar situacions que s'han prolongat durant massa temps i que ho han fet tot encara més complicat. Per cert: si l'any passat, a Cinctorres, vam començar el camí per fer tornar el crebalòs a terres valencianes, enguany, a Elx, s'ha continuat amb els esforços per evitar que la rosseta desaparega dels nostres aiguamolls. D'extrem a extrem del País, espècies diferents i paisatges diferents, però amb el mateix objectiu. I, quant a mi, fent la mateixa faena; potser, ara, amb més papers i algun maldecap afegit, però la mateixa al cap i a la fi.

Vaig amb retard: enguany, la Setmana de la Biodiversitat va tindre lloc la darrera setmana d'abril (del 25 al 28), però tot i això no volia deixar de dir alguna cosa sobre ella. Però la setmana després de la setmana se'm va anar complicant, i així fins avui. Per cert, dins l'abast de "complicant" entren també algunes coses interessants i dignes de ser contades; aquesta, per exemple. A veure si puc anar posant-me al dia...

El nord del sud

Tot i que sent per elles una especial (i crec que justificada) debilitat, les comarques del nord del País --l'Alcalatén, els Ports, el Maestrat-- em queden, ara com ara, massa lluny com per deixar-m'hi caure amb la freqüència que voldria. Així que, en presentar-se l'ocasió de tornar a aquelles terres de moles i barrancs, era difícil no tractar d'encaixar totes les peces per veure d'aprofitar l'oportunitat. I al remat ha pogut ser, i ha estat a Cinctorres, on feiem enguany la Setmana de la Biodiversitat. Des d'allà me'n porte, cap al sud, molt bones estones, un bon grapat d'imatges, la sensació d'haver après molt, i l'enèsima confirmació --sota la forma, en aquest cas, d'un camió de cara i sense frens; ens va anar d'un pèl-- que açò són quatre dies i s'han de passar el millor que es puga. Collita suficient, en tot cas, per a una bona temporada; fins a la pròxima oportunitat que puga aprofitat-se, o fins que el temps i les circumstàncies facen que aquelles comarques deixen de quedar-me tan lluny, molt més del que voldria.

Tramussos, de nou

No ha estat --pel moment-- ni a la Lloma dels Tramússols de Benimassot, ni tampoc al Tossal dels Tramussos de la Vall d'Alcalà, sinó més a prop de casa i en un lloc inesperat i un poc sorprenent, perquè hi dec haver passat desenes de vegades sense haver trobat prèviament cap rastre de la planta. Però fa unes setmanes, un biòleg i aficionat de la comarca –David Pastor, a qui correspon el mèrit de la troballa-- va donar l'avís de la seua presència a la serra de Benicadell, i sense saber de cert encara la importància de la població (que en tot cas sembla rellevant: hi ha almenys dos nuclis detectats, amb centenars d'exemplars cadascun d'ells) ja puc dir que he vist, en el camp i en flor, l'excepcional tramussera valenciana.

No deixa de ser curiós constatar com una espècie tan vistosa --i que, si hom ateny als topònims als quals va donar lloc arreu les comarques centrals valencianes, devia ser relativament freqüent i localment abundant-- va passar totalment desapercebuda per als especialistes fins que va ser descrita l'any 2004; qüestió que pot fer-se extensiva a aquesta última població descoberta, situada en un lloc especialment concorregut pel excursionistes i visitada amb regularitat pels botànics des de fa molts anys. Probablement, les pròpies característiques biològiques de l'espècie –una planta anual que, pel que sabem, no germina tots els anys i que per tant pot romandre oculta durant períodes relativament llargs fins que les condiciones són les idònies-- expliquen en part aquesta situació, com també el fet que s'estime més els terrenys oberts i pedregosos i que suporte i fins i tot es veja afavorida pels incendis i el pastoreig, per la qual cosa és també raonable suposar que els canvis en els usos del territori que han tingut lloc en els últims decennis –per exemple, amb l'expansió dels matollars en moltes zones-- han d'haver afectat la seua àrea de distribució. Pel moment, no es tenen dades sobre la dispersió de les seues llavors dures i resistents, més enllà de l'hipotètic paper que hi deuen representar les aus granívores com les mateixes perdius que, d'alguna manera, formen part de l'extraordinària història del descobriment de l'espècie.

A poc a poc, en tot cas, i gràcies al treball dels companys que s'hi dediquen, anirem sabent més sobre això, i sobre molts altres trets singulars i possibles aplicacions pràctiques --per exemple, per a millora de sols degradats-- d'aquesta espècie única. Però pel moment, em quede amb dues constatacions: la primera, que vista al camp i en plena floració, la planta és molt més bonica del que em pensava, tot i que em tem que les meues fotos no li fan justícia. I la segona, que per més que hom crega conèixer bé un paisatge, un territori, inclús una persona, sempre queda lloc per als imprevistos, els descobriments i les sorpreses; de vegades, fins i tot, agradables.







Passat el dia de les Entrades dedicat –gustosament, no cal dir-ho-- a altres ocupacions, encara he tingut temps de complir amb algunes de les petites tradicions personals que, d'ençà que vaig passar a la situació de «fester en excedència», resulten consubstancials a les festes del meu poble, a saber: ahir, dia del Patró, la imprescindible visita a la Plaça de Dins, a fer-se la «mentireta» de rigor i passar llista a amics i coneguts als quals no veia des de, si fa no fa, un any justet. I hui, en tornar de València, deixar-se envoltar –ni que siga només una estoneta-- pel fum de la pólvora i l'estrèpit dels trons. I l'any que ve, més. I diferent, segur.

Contingències

Cada any, per aquestes dates, des de la meua Conselleria s'organitza la denominada "Setmana de la Biodiversitat": durant uns dies, investigadors i especialistes en diferents grups de sers vius prospecten de forma sistemàtica un terme municipal (enguany, el de Millars, un petit municipi de la Canal de Navarrés ubicat a peus de la Mola de Cortes) per tal de millorar el coneixement de la biodiversitat que alberga i deixar-ne constància en el nostre banc de dades. Organitzar una cosa així representa un esforç notable --els companys i companyes que se n'encarreguen directament poden donar-ne fe-- però per a nosaltres és també una bona oportunitat per fer un poc de treball de camp, per bé que sense deixar desatesa la feina habitual. Per no fer-ho llarg i lleig: m'havia fet compte, per tot plegat, que aquesta anava a ser una setmana un poc més complicada i amb més carretera de la que ja faig habitualment; però el mateix dilluns, el meu cotxe va decidir, pel seu compte i sense cap advertència prèvia, deixar-me tirat, canviar-me tots els plans i, ja de passada, fer-me miques el pressupost per a una bona temporada.

Ha estat, doncs, una setmana atrafegada, tot i que no s'ha semblat gaire a allò que tan acuradament m'havia planificat. Al remat, però, no pot dir-se que haja anat malament: mal que bé, amb l'entranyable autobús de línia i un poc més de paciència de la que faig servir habitualment, he pogut anar fent, i a més la feina feta a Millars ha donat resultats remarcables --dels quals, si n'haguera de destacar algun, potser triaria la troballa, per part dels companys que es dediquen a aquest grup, d'una excepcional i sorprenent població de madrilla del Xúquer, un peixet endèmic i en perill d'extinció. Però a més, amb tantes hores de bus amunt i avall, he tingut temps també per pensar i per fer-me alguns propòsits per al futur més immediat. Per exemple: a partir d'ara, i en la mesura possible, tractaré d'evitar que siga una màquina estúpida i deslleial qui decidisca sobre la meua llibertat. I si he de trair-la, que siga només per una presó d'amor i una bella carcellera. Bon cap de setmana! (i moltes gràcies per tot, monsieur Moustaki).

De tramusseres i tramussars

És molt probable que, a poc que vos interessen les plantes i la seua conservació, hagueu sentit a parlar alguna vegada d'ella. Els botànics l'anomenen Lupinus mariae-josephi, però és més coneguda com a tramussera valenciana. I no solament es tracta d'una espècie certament original, descoberta fa només uns anys i exclusiva d'unes poques localitats de les comarques centrals valencianes: la mateixa història del seu descobriment i de la posterior localització de les seues poblacions resulta fascinant per les circumstàncies singulars que l'envolten. Així que, tot i que es tracta d'una història a la què s'ha donat una certa difusió als mitjans, i de la què podeu trobar referències abundants i detallades (entre elles, el magnífic article publicat sobre el particular en la revista Mètode per alguns dels seus protagonistes directes), no puc resistir-me a aprofitar aquesta bascosa vesprada d'un juny que no ho sembla, per recordar alguns dels seus curiosos detalls.

Imatge del Banc de Dades de Biodiversitat

Perquè com a curiós ha de qualificar-se el fet que, el 2002, l'especialista Higinio Pascual trobara, en un pot emmagatzemat en el Centre d'Experimentació Agrària de Carcaixent, unes estranyes llavors de tramús que li van cridar l'atenció. Les llavors havien estat recollides a Montserrat, vint anys abans, per Ramon Jorge Perpinyà, un caçador de la comarca que va associar la planta que les produïa amb l'abundància de perdius, i van acabar formant part de la col·lecció de llavors de varietats locals, antigues i tradicionals que Pep Rosselló manté en el centre de Carcaixent. Cultivades per Pascual, algunes d'aquelles llavors van germinar i van donar lloc a un tipus de tramussera manifestament distinta a totes les conegudes fins aquell moment, i que va ser finalment descrita l'any 2004 com a Lupinus mariae-josephi. Una tramussera, a més, doblement original per ser pròpia de sòls calcaris --els únics existents en la zona on havien estat recollides les llavors originàries-- i no de terres més o menys àcides com la resta de les espècies conegudes del gènere.

El següent pas, una vegada confirmada la singularitat taxonòmica i ecològica de la nova espècie, consistia en tractar de trobar-la en el seu hàbitat natural, per a la qual cosa es van seguir les indicacions de qui havia recollit inicialment les llavors. Malauradament, aquest hàbitat havia deixat d'existir: en el seu lloc s'havia obert, uns anys enrere, una gran pedrera que havia eliminat qualsevol resta de la vegetació originària. Tot semblava indicar, per tant, que la nova espècie podia haver-se extingit a la natura, malgrat la qual cosa es va posar en marxa una prospecció sistemàtica de tota la rodalia, en la què van col·laborar veïns, agents ambientals i els propis ajuntaments. Després de dos anys, els treballs van acabar donant fruit: uns centenars d'exemplars de la tramussera van ser descoberts, en el veí terme de Llombai, molt a prop d'un paratge conegut, significativament, com a lloma del Tramussar.

La bona notícia del descobriment d'aquesta població natural de la tramussera va vindre seguida, molt poc després, d'una encara millor: la troballa casual d'una nova població en la serra Grossa de Xàtiva, en un indret anomenat... pla del Tramussar. Una coincidència massa evident com per a no ser tinguda en compte, i a partir de la qual els companys encarregats del seu estudi i conservació van iniciar una recerca exhaustiva de tots els topònims valencians relacionats amb el tramús i la tramussera, per tal de concentrar-hi els esforços de prospecció en aquestes zones. Uns esforços que encara continuen --la tramussera valenciana és una espècie anual, que no sempre és fàcil de trobar quan no està en flor i que probablement no germina tots els anys-- però que ja han tingut com a resultat la localització d'una nova i important població en el denominat pla dels Tramussos, en el terme municipal de Gandia. També es coneixen, a hores d'ara, dues noves poblacions en Montserrat, molt a prop d'on van recollir-se les primeres llavors de l'espècie.

Ahir, aprofitant que la vesprada ja allarga i que el cos i el cap demanaven a crits airejar-se després d'una jornada especialment enutjosa --coincident, per cert, amb el Dia Mundial del Medi Ambient-- vaig aprofitar per fer una volta per la serra d'Almudaina. En passar per la lloma dels Tramússols, com sempre que camine per aquells paratges i tot i que l'època ja no acompanya, no vaig poder deixar de fer una ullada ràpida, no fóra cas que alguna tramussera haguera decidit treure el cap entre la brolla. Tampoc aquesta vegada vaig tindre sort, però vaig tornar a recordar aquesta curiosa història d'herbes, topònims i casualitats. I el que és més important: per una estona, vaig oblidar altres històries molt menys amables que aquesta. I em vaig airejar...

Crec

M'he acabat de convéncer hui, després d'acompanyar mon pare a l'hospital i haver tingut temps per reflexionar durant les quasi tres hores de retard entre l'hora a la què estava citat i el moment en què la metgessa --que hui estava inusitadament amable, tot i estar cobrint tres consultes de forma quasi simultània-- l'ha atés finalment: crec que les retallades en la sanitat pública no afecten ni afectaran la qualitat assistencial, i que qui pense el contrari només pot fer-ho mogut per la ignorància o la mala fe. I crec també que Mariano Rajoy és un estadista de talla mundial, Rodrigo Rato un gestor irreprotxable i Rita Barberà una de les dones més dolces i sensuals del planeta, només superada a curta distància per Scarlett Johansson, amb qui per cert mantinc una apassionada relació. Total, posats a dir-ne...

La cara amable de la setmana --o, per ser més just, una d'elles-- han estat el parell de dies que he pogut deixar la feina de despatx per fer treball de camp a la Tinença de Benifassà, dins la VII Setmana de la Biodiversitat. Dilluns, sobre la taula, hi trobaré els papers que s'hauran acumulat durant aquest temps; però no puc negar que, es mire com es mire, haurà valgut la pena. I, en tot cas, encara hi ha pel mig un cap de setmana: farem per passar-lo el millor possible, i espere que vosaltres ho pugueu fer també.

Biodiversitat (simbòlica)

La jornada electoral de diumenge passat va coincidir amb la celebració del Dia Internacional de la Diversitat Biològica. Tot i que el 1995 les Nacions Unides van escollir el dia 29 de desembre amb aquesta finalitat, l'any 2000 van optar per substituir-lo per aquesta nova data (el 22 de maig), la qual s'ha volgut lligar, en aquest Any Internacional dels Boscos, amb la biodiversitat forestal. No és d'estranyar, tenint en compte el caràcter tradicionalment discret d'aquesta commemoració i la singular coincidència amb una data tan assenyalada com la de les eleccions, que l'efemèrides passara pràcticament desapercebuda, tret d'honroses i destacables excepcions, entre les quals no figuren aquestes planes.

Sincerament penedit de tan lamentable omissió, i com què val més tard que mai, he decidit esmenar-me hui en la mesura possible. I he pensat fer-ho, després de calfar-me bona cosa el cap, a partir d'una constatació evident: diumenge passat, desoint els suggeriments oficials, no va ser cap espècie de flora o fauna forestal qui es va fer més present en tan entretinguda i emocionant festa de la democràcia. El principal exponent de la biodiversitat en tan magna celebració va ser un au d'inclinacions aquàtiques i reputació dubtosa què, per capricis de la història i a partir d'uns origens que s'atribueixen al Partido Liberal, s'ha consagrat com a símbol de tota una manera de --diguem-ho així-- fer política. Evidentment, parlem de les gavines. I com que els pobres animalets tampoc no tenen la culpa que algú, ves a saber perquè, hi volguera veure un símbol escaient de la llibertat (o del peculiar significat que certa dreta autòctona atribueix a tan noble i maltractada paraula), he pensat que potser no estaria de més dir alguna cosa sobre elles.

Molt abans d'esdevindre el logotip de cap formació política, abans fins i tot que a l'ínclit i visionari Richard Bach li fóra revelada la vida fascinant de Jonathan Livingston Seagull --font inesgotable de conversa i il·luminació per a generacions d'adeptes-- les gavines eren simplement un grup d'aus. De fet, i a ulls de la majoria dels biòlegs (raça, com és ben sabut, totalment insensible i indiferent no solament a la política sinó també a qualsevol rastre de poesia, misticisme o espiritualitat), segueixen sent-ho. Per això, un biòleg diria simplement que les espècies conegudes de forma comuna com a gavines estan incloses dins el gènere Larus, a resguard de les oportunes discrepàncies taxonòmiques i nomenclaturals (que probablement no vos estalviarà si és un bon coneixedor del grup, el què no és el meu cas). Del qual gènere, i al seu torn, hi ha constància de la presència de diverses espècies en terres valencianes, ja siga com a nidificants o com a hivernants. D'entre les primeres, tres són més aviat poc comunes --la gavina capnegra (L. melanocephalus), la vulgar o riallera (L. ridibundus) i la capblanca (L. genei)-- i fins i tot una d'elles, la gavina corsa (L. audouinii), es considera amenaçada i ha estat objecte d'actuacions per a garantir la seua preservació. D'altres, com la gavina cendrosa (L. canus), la gavina menuda (L. minutus) o el gavinot fosc (L. fuscus) es coneixen com a visitants hivernals a les nostres costes.

La gavina més freqüent al País Valencià és, sense cap dubte, el gavinot mediterrani (L. michahellis), estretament emparentat --i fàcilment confundible-- amb altres espècies pròximes com L. argentatus o L. cachinnans, en les que de fet ha estat inclòs en diferents moments i per diversos autors. El gavinot mediterrani, conegut en castellà com gaviota patiamarilla (o "patimari" per als amics), és també el més gran dels nostres làrids, i està perfectament adaptat a aprofitar les oportunitats que li ofereixen nombroses activitats humanes: no és estrany, per això, veure grans grups d'aquestes aus seguint els vaixells de pesca per aprofitar el descart, cobrint els bancals acabats de llaurar o dirigint-se en massa cap als abocadors, al voltant dels quals poden ser realment abundants i fins i tot causar problemes tant per la presència dels mateixos exemplars, com també dels seus poc discrets excrements. La seua població sembla trobar-se en expansió, i a hores d'ara hi ha constància fins i tot de que crien en edificis de la mateixa ciutat de València.

Gavines a la planta de Xixona. Del diari Información

I, a partir d'ací, feu vosaltres els acudits que vos semblen oportuns i les analogies que creieu pertinents. Però ja vos dic: tingueu en compte que, al remat, també les gavines formen part de la nostra maltractada biodiversitat; que, al cap i a la fi, no deixen d'aprofitar, com tantes altres espècies, les oportunitats que els ofereix la nostra forma de vida; i que prou desgràcia tenen, les pobretes, de veure's simbòlicament associades a qui ho estan a hores d'ara. Amb tants animals de la terra com hi havia per triar...

Posar-se al dia

"En términos de preservación de la biodiversidad, la única vía que parece tener futuro es la gestión integrada. Por una parte, no nos compete ejercer de redentores biosféricos, tarea que nos desbordaría y que maldita la falta que hace; y, por otra, no queremos perder lo que nos gusta y seguramente necesitamos --nosotros, no la biosfera--, es decir lo que ahora hay. Pero proteger el presente no es perpetuar el pasado, de forma que los fundamentalismos no nos sirven (...). Lo que nos interesa es que se mantenga "esta" biodiversidad. Pero eso no depende de la taxonomía, que se limita a censarla. Depende de la actitud civil de los taxonomistas en tanto que ciudadanos. Y de los hermenéutas. Y de los flautistas, alfareros y cirujanos. Depende de la gestión. Depende de la política."

Ramon Folch, "Diccionario de Socioecología"

Crec que una de les coses més positives que es poden dir d'un curs és que ens ha fet pensar. I, des d'aquest punt de vista, la setmana passada va resultar certament profitosa, per bé que --ja ho heu vist-- es compliren també les previsions d'abandonament temporal d'aquestes planes. Com estava anunciat, vaig dedicar una part substancial de la setmana a assistir a un seminari sobre conservació de la biodiversitat  organitzat per The Conservation Land Trust i coordinat per l'amic Ignacio Jiménez. Les sessions (una versió concentrada del curs "Liderazgo Interdisciplinario para la Conservación de la Biodiversidad", que ell mateix imparteix des de l'any 2006 als Esteros de Iberá) han estat una bona ocasió per a reflexionar i debatre sobre idees quasi sempre conegudes, però que mai està de més recordar. La complexitat i la incertesa, atributs indissociables dels problemes als quals ens enfrontem aquells que ens dediquem a aquestes coses de la Natura, no sempre encaixen bé en les nostres limitades estructures mentals, ni són tampoc fàcilment gestionables amb uns mitjans i des d'unes institucions (i, sovint, entitats) que tendeixen, més aïna, a la rigidesa i la burocratització.

Han estat cinc dies densos, en els quals s'ha parlat d'aspectes científics i tècnics; però també --i molt-- de participació, d'organització, de gestió de conflictes, de promoció i comunicació... No gosaria tractar de fer, en aquestes quatre ratlles, ni un mínim resum d'aquests temes --ja aniran sortint, ací i allà, quan corresponga--, però no volia deixar passar l'oportunitat de constatar un fet que em sembla tan evident, que quasi sempre s'obvia: la conservació no és un problema científico-tècnic, per bé que la ciència represente un paper vital en la seua identificació, en el disseny d'actuacions o en l'avaluació de la seua eficàcia. La conservació és, bàsicament, un procés polític de presa de decisions, que afecta agents socials i econòmics molt diversos i amb interessos i expectatives, també, molt diferents. Per als què ens dediquem a aquest camp (sobretot, per als que procedim del camp de les ciències naturals), recordar-ho és fonamental, com també ho és aprendre a disposar d'uns coneixements i unes eines de treball que, sovint, tenen molt poc a veure amb la nostra formació acadèmica i que, fins i tot, poden entrar en contradiccíó amb els nostres mites i prejudicis més arrelats, perquè també l'ecologisme --en el que no pocs tècnics i gestors ens trobem, també, més o menys implicats-- té la seua paraula a dir en aquest camp. Ja ho diu Folch: també conservar la biodiversitat, com tantes altres coses, depén de la política. Però no necessàriament dels polítics.

I, posats a actualitzar-se, encara un parell de coses més. La primera, d'alguna forma, hi té relació directa amb això que acabem de dir: divendres passat, al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi, es va presentar el llibre "For sale o 50 veus de la terra", un magnífic recull de poemes, editat per Edicions 96, que parlen, amb tantes altres veus, del nostre territori, "víctima de tantes depredacions en les dècades que ens han dut del segle XX al XXI". L'espectacle, magnífic; el llibre, imprescindible, també. I, a més, l'oportunitat de retrobar vells amics i coneguts --com Maria Josep Escrivà, que a més de ser autora del pròleg del llibre, va posar veu, amb Christelle Enguix i d'altres autors, a molts dels poemes del recull-- i de conéixer per fi i en persona humana a qui coneixiem pels seus escrits des de fa molt de temps (algun dia, no solament voldria escriure com ho fa Salvador Bolufer; també voldria tindre la seua veu...).

La segona, més íntima: no m'havia adonat, però dilluns passat va fer un any des que vaig començar aquest blog. No faré cap celebració especial d'aquesta fita certament remarcable --ja veieu quin cas li he fet que, entre biodiversos i biodiverses, se'm va oblidar i tot--, però si tot va bé i la setmana no s'embolica, potser que en parle d'un poc del que han estat, per mi, aquests dotze mesos de 'Línia de Wallace'. Encara que només siga per dir que passen molt apressa, filles meues no digau...