El país de l'ajgal

Arribem caminant al capdamunt de la lloma sobre la què s’aixeca el llogaret. Les precàries condicions de la pista de terra han aconsellat, a poc d’abandonar la carretera asfaltada, que alliberàrem de tot el pes que fora possible el nostre cotxe, que Ibrahim porta finalment fins a dalt --cap altre vehicle a la vista, ni durant el trajecte ni vora les cases-- sense cap incidència remarcable i només un poc abans que ho fem nosaltres. El caseriu al qual hem arribat i en el què passarem aquesta nit s’anomena Agadir Ougjgal: la primera part del nom fa referència, en la llengua amaziga que es parla a aquestes terres, a un indret fortificat (sovint, un graner comunitari) i és un topònim freqüent a tota la regió, començant per la coneguda i cabdal ciutat a la qual hem començat fa algunes hores el nostre viatge pel Marroc; quant a ougjgal (o ajgal, en la forma a hores d'ara més estesa), és el nom que s’aplica ací a un arbre que, de fet, és el motiu que ens ha dut fins aquest indret remot de les muntanyes: una forma autòctona dels denominats dragos de Canàries, una espècie que es considerava exclusiva de les illes de la Macaronèsia fins que l’any 1997 els botànics Abdelmalek Benabid i Fabrice Cuzin van fer pública la sorprenent troballa d’aquesta població continental que ha sobreviscut acantonada als corprenedors estimballs de l’estret d’Umarhuz, obert pel riu Massa entre les muntanyes d’Imzi i Adad Medni. Pel moment, però, l’únic rastre que trobem dels dragos (arbres “de gran opulència i longevitat”, diuen els nostres diccionaris quan en parlen) són alguns exemplars plantats vora les cases, algun d'ells d'una grandària respectable. M'alegra especialment veure, en arribar al poblet, algunes indicacions casolanes sobre la presència dels “dragonniers”: pel que es veu, no sembla que vinga molta gent a fer turisme fins ací, ja siga per veure dragos o per qualsevol altra raó, però almenys, que els naturals siguen conscients de la importància del patrimoni que conserven i s’hi impliquen activament en la seua preservació sempre és una magnífica notícia.

Des del mateix moment que vaig saber de l’existència dels dragos de l’Atles --ja ho vaig escriure, fa uns quants anys, ací mateix-- vaig començar a cobejar la possibilitat de conèixer-los sobre el terreny. I una volta més, ha estat l’amic Pako Crestas qui, en saber també del cas, ho ha fet possible com a part d’un viatge diferent a terres marroquines del qual aquesta ha estat només la primera etapa, i del què estic segur que aniré donant-vos més detalls. No puc negar, per això, que el simple fet d’haver arribat fins aquest remot llogaret amazic als peus de l’Adrar Imzi té, per a mi, una significació molt especial; però també reconec que, més enllà del poc que en aquests anys he anat llegint a les xarxes sobre el tema, no sabria dir exactament què és el que espere trobar-me realment ací. La massissa mola de la muntanya d’Imzi, que tanca per l’est l’horitzó del poble, està pràcticament desproveïda d’arbres, amb només alguns peus aïllats de garrofers i argànies, un altre arbre emblemàtic que veig per primera vegada al seu hàbitat natural i del qual em deixe també pendent parlar en un altre moment. Tret dels trams més abruptes i rocallosos, la major part del vessant de la muntanya està cobert d’estretíssims bancals que remunten pràcticament fins el mateix cim, de 1.535 m i ocupat per unes ben visibles antenes. La casa a la què ens hem instal·lat per a fer nit, bastida sobre l’abrupte vessant, gaudeix d’unes vistes extraordinàries sobre la muntanya, cap a la qual comencem aviat a caminar de la mà de Hassan i Ismail, dos germans adolescents que ens faran de guies en aquest curt recorregut fins el lloc on els dragos se’ns han de fer finalment visibles. Remuntem el vessant abancalat de la muntanya –els nostres guies ens diuen que en aquests bancals s’hi planta, o s’hi plantava, farratge—fins arribar a la rocallosa carena, que resseguim encara durant una estona però ja a la vista de l’estret del riu i els seus vertiginosos penya-segats, als quals ben aviat comencem a distingir els primers dragos “salvatges”, penjats literalment a les rogenques parets de quarsita del congost. 

Havent escollit aproximar-nos des d’aquesta banda, no podrem arribar molt més a prop dels arbres, però veure'ls des de la distància --i més encara posant-los en context dels indrets en els quals viuen-- tampoc no és poca cosa. Quasi mil metres per sota d’on estem, al llit del riu, hi ha un llogaret --després, mirant els mapes, veig que s’anomena Addar-- que amb tota seguretat ofereix una perspectiva diferent dels dragos i el seu extraordinari hàbitat; uns altres nuclis de cases s’hi distingeixen en la distància a l’altra banda de l’estret, per bé que no sembla que accedir-hi siga tampoc cosa senzilla. En tot cas, i ara que tenim els dragos a la vista, no hi pense en cap altra opció que no siga gaudir del moment (diria màgic, i estic segur que sabreu disculpar-me el tòpic però no sabria dir-ho d'altra forma), de la llum que comença a declinar i del paisatge extraordinari que ens envolta. Només lamente, si de cas, no poder passar ací més temps --sempre es queda curt, el temps, en aquests casos-- per poder aprendre més sobre el paisatge, les plantes, els noms dels llocs, les pintures rupestres que hauran d'esperar a una altra ocasió i, en general, sobre la vida en aquestes terres. Encara ens queda, per sort, la preciosa posta de sol des de la terrassa de la casa, les gaseles i els arruís (“oudad”, en l’amazic local) que es deixen veure pasturant en la distància, i el sopar --i la conversa-- compartit amb els nostres guies i amfitrions. Al remat, pense abans de retirar-nos a dormir, aquesta ha estat només la primera jornada del viatge, i ja es veu que la cosa promet: pel moment, ja puc dir que he estat al país de l'ajgal, allà on creixen els dragos de l’Atles. I tan de bo que ho facen per molts anys més. 

Fa ja un parell de setmanes que vaig tornar del viatge al Marroc, i ja veieu que aquesta volta m’ha costat un poc més del que sol ser habitual seure i posar ordre a les notes, les fotos i els records. Potser ha tingut alguna cosa a veure haver-me dut d’allà el meu primer covid confirmat (amb símptomes lleus, afortunadament, que m’han deixat fer vida normal amb la boca oportunament tapada, però amb un cansament inusitat per les vesprades), o potser ha estat simplement gossera, que també podria ser. A poc a poc, en tot cas, aniré estirant dels fils, perquè una volta més la collita d’experiències ha estat generosa i demana el seu temps per ordenar-la. I com sol ser també habitual, res no haguera estat igual sense els companys de viatge, que ho han fet tot més fàcil i infinitament millor: Pako, Ibrahim, Moustafà i Juan, moltes gràcies per compartir aquests dies magnífics. 

De dragos

Fa uns vint-i-cinc milions d’anys, a les costes que envoltaven -pel nord i pel sud—el que els geòlegs anomenen Mar de Tetis, prosperaven boscos i matollars en els què abundaven les espècies de fulla ampla, dura i persistent. Pel que se sap, devien assemblar-se molt a les actuals laurisilves macaronèsies, i en els seus clars i vores apareixien, també, unes cridaneres herbes i arbrissols, amb les fulles estretes i apuntades i les flors semblants a les dels espàrrecs. Probablement, aquestes herbes i petits arbres havien aparegut sobre la terra alguns milions d’anys abans, quan el que ara són Euràsia i Amèrica del Nord havien començat a penes a separar-se. Però van haver d'esperar encara molts milions d’anys més perquè una espècie de primats que es considera a ella mateixa com a intel·ligent, decidira posar nom a les descendents d’aquelles herbes. Qui ho va fer les va anomenar Dracaena, a causa que algunes de les espècies del grup tenen una saba roja, viscosa, apreciada des de l’antiguitat per les seues propietats i coneguda secularment com a sang de drac. A hores d'ara, les Dracaena engloben, segons les últimes propostes taxonòmiques, més de dues-centes espècies distintes, i després de passar en els últims anys per diverses famílies, han tornat a ser incloses dins les Asparagàcies.

Majoritàriament, les Dracaena són plantes herbàcies, i només cinc d’elles arriben a ser petits arbres. Quasi totes les espècies conegudes es distribueixen a banda i banda de l’Àfrica septentrional, en dos nuclis geogràfics aïllats a l’est (incloent-hi Aràbia i Socotra) i a l’oest del continent. Només dues d'elles (D. americana i D. cubensis) viuen en les selves d’Amèrica Central i Cuba, i es consideren per això autèntics fòssils vivents, restes dels temps en què els seus antecessors florien en les terres aspres del sud de Lauràsia i el nord de Godwana. Moltes d’elles són conegudes perquè es cultiven com a ornamentals, i és rara la casa o el jardí que no té algun exemplar de D. marginata o D. fragans; però l’espècie més emblemàtica, a la què es dediquen aquestes ratlles, és Dracaena draco, el popular i emblemàtic drago de Canàries. O, més pròpiament, un dels dragos canaris, perquè fa uns pocs anys es va descriure, de l’illa de Gran Canària, una nova i fascinant espècie anomenada Dracaena tamaranae, més relacionada amb el grup d’Àfrica Oriental que amb el seu parent macaronèsic i del descobriment de la qual podeu trobar un interessantíssim i evocador relat, en boca d’un dels seus protagonistes, en aquesta pàgina.

Com a planta ornamental, el drago es cultiva pràcticament en totes les zones temperades del planeta. Potser per això, i pel seu aspecte característic, resulta una espècie molt popular i fàcil d'identificar. Alguns exemplars, a més, resulten molt coneguts, com ara el celebèrrim arbre d'Icod de los Vinos, a Tenerife, probablement un dels vegetals més fotografiats del planeta. De referències de tota mena sobre els dragos de les illes atlàntiques, n'hi ha un grapat, com també d’històries i llegendes al seu voltant. Des de Ladó, el drac de cent caps encarregat de guardar el Jardí de les Hespèrides i les seues pomes d’or, fins a la fascinació de Humboldt davant el desaparegut drago del Jardí de Franchi, en l’Orotava. Hi ha també nombroses referències a la ja esmentada sang de drago, una substància usada com a tint i medicina, i que tenia també un rellevant component màgic. La sang de drago era molt apreciada per fenicis, grecs i romans; segons sembla, l’aconseguien de comerciants orientals que, al seu torn, l’obtenien de l’illa de Socotra, on era recol·lectada d'una altra espècie endèmica de Dracaena, D. cinnabari (*); segons algunes fonts, Plini el Vell ja esmentava com a origen de la substància les "Illes Afortunades" ("Sane hodie eliam num frequens est in Insulis Fortunatis arbor illa, quae crinabarim gignit, vulgo sanguinem dracor is apellan"). També per als àrabs era una substància apreciada i de múltiples utilitats mèdiques, com demostren nombrosos textos medievals sobre la matèria.



Durant segles, per tant, s'ha pensat que el mític drago --simbol legendari, font de l’estimada saba, relíquia botànica i joia biogeogràfica-- era una espècie originàriament restringida a les illes macaronèsiques, ja que a més de Canàries, apareix també de forma espontània en Madeira –on és extremadament escàs-- i Cabo Verde. Però el 1996, Abdelmalek Benabid i Fabrice Cuzin van canviar radicalment aquesta idea. En un racó remot de l'Antiatles marroquí, acantonada sobre els inaccessibles penyasegats del congost d'Assif Umarhuz, a les muntanyes Imzi i Adad-Medni, una població de dragos --estimada en milers d'exemplars-- havia passat desapercebuda per als botànics. Però no per als pobles amazigh que viuen a la zona, coneguda també per ser l'única del món on apareix un altre arbre emblemàtic, l'argan. Descartat que es tractara de poblacions introduïdes per l'home en algun moment històric, Benabid i Cuzin van trobar suficients diferències entre aquests exemplars continentals i els procedents de les illes com per a considerar-los una subespècie diferent. La van anomenar Dracaena draco ssp ajgal, que és el nom que reb l'arbre en la parla amazigha local (o tachelhiyt). Segons algunes fonts, ajgal significaria "el que viu en alt", però d'altres --probablement més fiables-- tradueixen la paraula com a "rusc", ja que els troncs són utilitzats amb aquesta finalitat. També la sang de drago seria utilitzada pels pobladors locals com a vernís i tint, i fins i tot es diu que les pintures rupestres de la zona, que ha estat declarada per tot plegat Patrimoni Mundial, haurien estat fetes amb ella. I encara s'ha demostrat que els dragos naturalitzats de Gibraltar o Cadis corresponen també a aquesta subespècie, per la qual cosa degueren ser portats des de l'Atlas a la Península en algun moment històric, probablement de la mà dels musulmans.




Imatges estretes de les pàgines web de Pan-Global Plants, A.C.E.C. Viera y Clavijo i Nils Köster, en les què podeu trobar també més informació sobre els dragos de l'Atlas.


Espere tindre ocasió, en un dia no llunyà, de visitar aquelles terres esquerpes de la Macaronèsia continental, que parlen tamazight i serven tals tresors de la natura, la història i la cultura. Mentre, no puc més que conformar-me amb imaginar els dragos, acantonats en les seues talaies, sobrevivint tenaçment al foc, la destral, el ramat i l'oblit, evocant memòries de continents que es parteixen, muntanyes que s'aixequen, espècies que apareixen i que desapareixen. I somniar històries de gents, pobles i llengües que, com els dragos, s'han hagut de fer roques per poder sobreviure en un altre paradís perdut. Per bé que, de paradís i de perdut, només ho ha estat, probablement, per a nosaltres.


(*) De la sang de drago hi ha tanta informació, i tan diversa, que requeriria massa espai per a tractar-la dignament. Però com que no voldria passar sense dir res, em limitaré pel moment a apuntar que, a més de les Dracaena, s'obté de molts altres gèneres de plantes (sobre tot, Croton i Daemonorops). Quant al color característic de la seua saba, i pel que fa almenys a Dracaena cinnabari, sembla deure's a la presència abundant de diversos flavonoides. Dels seus usos --actuals i històrics, medicinals i màgics-- ja en parlarem, si s'escau, en altra ocasió; però n'hi ha qui diu que protegeix de la màgia negra i és molt bona per dissoldre energies negatives. I per a l'amor, però sobre açò --posologia, via d'administració, contraindicacions o efectes secundaris-- no he trobat, malauradament, detalls.