Farem

Era possible que passara, deien les enquestes, i ja sabeu que al remat ha passat, i no ha estat per poca diferència. I no cal dir que, per a aquells que tenim un cert concepte del País --els qui creiem en els serveis públics, la defensa de la llengua i la cultura o la preservació del medi ambient, posem per cas-- és, sense cap matís, una pèssima notícia. Pel que ha passat, i per com ha passat, perquè no és el mateix no guanyar que perdre, i perquè aquesta volta, per si no en teníem prou amb aquells als qui ja coneixem de sobres, haurem de veure'ls de la mà de l'ultradreta més carca i reaccionària, definitivament i dolorosament blanquejada, tractant d'imposar la seua agenda ja veurem fins a quin punt. No faré, però, cap anàlisi o valoració ni de per què ha passat el que ha passat, ni del que pot passar a partir d'ara: no solament és que no em sent en absolut capacitat, sinó que sobretot, ara mateix, em fa una peresa immensa. Em conformaré, per tant i pel moment, amb anar mirant amb interès allò que escriuen aquells que en saben més d'aquestes coses, i si trobe algun diagnòstic un poc més afinat i aclaridor que els que he pogut llegir fins ara, i encara que només siga per veure de no repetir les mateixes errades, potser vos ho faré saber. Això, i com vaig afrontant els temps que venen, perquè ara mateix, més enllà d'algunes idees vagues i no massa convincents sobre la resistència i les trinxeres, tampoc tinc massa clar com m'ho faré. Segurament és que, sense voler llevar-li a tot açò gens d'importància, tinc ara mateix el cap en altres coses. O que m'he fet major, que també podria ser. Però fer, farem, que no tinguen cap dubte: és evident que no estem, ni de bon tros, allà on voldríem, però hem fet camí, i si hem arribat fins ací no ha estat precisament per resignar-nos.   

I cauen...

Havia fet propòsit --ho apuntava ja en l'entrada anterior-- d'ajornar les celebracions fins el moment en què tinga una seguretat raonable de què el pròxim govern de la Generalitat servirà per deixar definitivament enrere aquesta època nefasta de misèries i corrupcions. Però les circumstàncies m'ho estan posant difícil, això de l'ajornament: si després de veure (i escoltar) a l'inefable Marcos Benavent ja vaig estat temptat de treure el xampany que tinc posat a refrescar des de diumenge passat, la detenció, hui, de l'eminent iberista i habilíssim caçador Don Serafín Castellano representa una prova més --i més dura, encara-- per a la meua determinació. Pel moment, una volta superats els dubtes inicials, crec que podré resistir sense destapar la botella. Però una cosa vos dic: si mentre espere que comencen de deveres els nous temps va i cau Cotino, el xampany no se salva de cap manera. Així que quasi que vaig a posar a la fresca un parell de botelles més, no siga cas...

Imatge de Vilaweb

Potser és cert --m'ho han dit unes quantes persones, aquests últims dies-- que hauria de tindre més paciència i no ser tan desconfiat. Val a dir que, malgrat tot el que he vist --i el que no he vist-- des de diumenge passat, encara crec que el trellat acabarà imposant-se perquè és molt, moltíssim el què ens hi juguem; però això no lleva que estiga un poc inquiet i que m'estime més no dir blat fins que estiga al sac. En tot cas, vaig a fer també un propòsit quant a això: des d'ara mateix, faig vot de confiança i, llisca el que llisca i senta el que senta, deixe de dir res sobre la qüestió. A qui ha de negociar, sort i coneixement; i penseu també en nosaltres...

L'oportunitat

Reconec que, en matèria d'eufòries, sóc persona més aviat continguda. I no és, hauria d'aclarir, perquè no siga capaç d'entusiasmar-me, exaltar-me o emocionar-me; cosa que, com sap bé qui em coneix, faig amb relativa freqüència, per motius diversos i diria que, fins i tot, amb certa tendència a l'excés. Quasi sempre, però, i tret de comptades excepcions (em ve al cap, ara mateix, el futbol, on tot és més senzill: o s'hi guanya, o s'hi perd, simplement; potser és per això que m'agrada tant...) emocions, exaltacions i entusiasmes acaben sent tamisats, de vegades molt ràpidament, per la meua inevitable i un poc feixuga inclinació a analitzar, valorar i matisar-ho quasi tot. I així, la immensa alegria que anava sentint diumenge passat a mesura que anava coneixent els resultats de l'escrutini, anava sent alhora temperada --que no enterbolida-- per la gens menyspreable quantitat de vots que, malgrat totes les seues malifetes, ha arreplegat encara el Partit Popular, per les males notícies que anaven arribant d'alguns municipis --com ara Gandia-- que m'estime especialment, com també per la constatació que alguna de la gent que més s'ha distingit per la seua capacitat de treball aquesta legislatura --i sense la qual, estic convençut, molt del que estava passant no hauria estat possible-- anava a quedar fora de les Corts. En tot cas, quan em vaig gitar diumenge --un poc menys que eufòric o un poc més que molt content, tan se val-- ho vaig fer convençut que el resultat de les eleccions al País Valencià --i més encara, al Cap i Casal-- havia estat, és, una fita històrica i una oportunitat excepcional; però amb plena consciència, també, de les dificultats de tota mena a les què caldria fer front des d'aquell mateix moment. Començant, evidentment, pel la mateixa constitució del nou govern.

Només han passat tres dies des de les eleccions, però hui he escoltat ja unes quantes converses al voltant del mateix tema: com és que encara no s'han posat d'acord? Acabaran barallant-se com sempre? Què esperen per començar a treballar? Potser és només una qüestió de memòria, però no recorde haver vist mai, entre la gent diguem-ne del carrer, aquesta sensació d'urgència, de que cal començar a fer net i cal començar a fer-ho ja. Hi ha, és evident, requisits formals i terminis legals que cal complir i que condicionen els temps del procés, com també sembla obvi l'interès, per part de determinats mitjans de comunicació, per escampar una sensació de discòrdia i de desgovern (de "batiburrillo", ja vos ho havíem avisat...) molt adient per als seus propis interessos. Però trobe què aquesta inquietud, aquesta gana de fer visible el principi del canvi que es palpa en tantes converses, és un símptoma al qual convé parar atenció. No sóc tan ingenu com per no comptar amb que els legítims interessos de partit són, també, un factor a tindre en compte en una equació que mai no és senzilla de resoldre; però també estic convençut que l'oportunitat excepcional, la fita històrica, requereix dels qui a hores d'ara són els principals protagonistes de la funció un esforç, potser suplementari, però imprescindible per a que la màquina comence a funcionar. I un esforç, també i especialment, de transparència: no solament perquè és l'única forma d'evitar manipulacions, interpretacions, suposicions i oracles (malintencionats o no), sinó també per simple coherència amb els nous temps que, estic convençut i pese a qui pese, estan a punt de començar. Si s'està parlant, que es diga, i que s'explique de què; si no, que es diga també, i sobretot que es diga per què no.

Personalment, faig meua la frase que he escoltat tantes vegades aquestes últimes setmanes: més que de qui, allò que importà és el què. S'ha aconseguit --i no ha estat gens senzill, bé que ho sabem els qui ja tenim una edat-- el mitjà necessari: impedir una nova majoria parlamentària d'aquells que han estat els màxims responsables, per acció i per omissió, de la misèria econòmica, moral i social del País. Però per començar a avançar cap a l'objectiu --eixir del pou, ajudar a qui més ho necessita, començar a redreçar aquesta situació-- no s'hauria de perdre ni un segon. Si més no, ni un segon més del que siga estrictament necessari.

D'aci endavant

Sense temps --ja veieu com va la cosa, darrerament-- per posar per escrit tot el que em passa pel cap i pel cor des d'ahir a la nit, i menys encara per a aventurar anàlisis, valoracions, matisacions o pronòstics. Però reconeixent el caràcter de dietari virtual que, d'alguna forma, sempre han tingut aquestes planes, i encara que siga només a aquests efectes, no puc estar-me de deixar-ne testimoni: queda, bé que ho sabem, molt de camí per recórrer i molta faena per fer; però hui, vint-i-cinc de maig de dos mil quinze, és, també per a mi, un dia que val la pena recordar. Després del teu silenci estricte, camines decididament...

Pronòstics complerts

Al País Valencià, el gregal ens deixa cels coberts amb precipitacions persistents i moderades, que poden seguir sent localment fortes o molt fortes i acompanyar-se de tempesta en àrees pròximes al litoral. A Madrid, l’aiguat dretà, que ha causat ja els primers danys significatius i ha emmascarat, per la seua torrencialitat devastadora, dèbils però esperançadores ullades de sol, fa témer una violenta revinguda involucionista d’efectes encara difícils de quantificar: la gente canta con ardor que viva España...

Dóna certa tranquil·litat confirmar que, en l'oratge com en les eleccions, la fiabilitat dels pronòstics ens estalvia una part substancial del neguit de la incertesa. Altra cosa serà trobar l’aixopluc adequat per capejar dignament el/s temporal/s, sobretot perquè sembla confirmar-se també que els fronts tempestuosos, lluny d’amainar com esperaven algunes ments ingènues i benintencionades, seguiran succeint-se sense treva durant bastant temps. A nosaltres, en tot cas, no ens en queda cap altra que seguir: no és la primera borrasca a la que ens enfrontem, i com diu un dels blogs que més m'agraden, "mostraré el cansanci d'un navegant, però no el d'un nàufrag".

D'anàlisis serioses i detallades dels efectes dels dos 'temporals' que ens assoten amb força i que no han fet més que començar, hui se'n poden trobar moltes i molt variades en la premsa i en molts dels blogs amics (en els què, a més a més, he trobat sovint una alenada d’esperança que sempre s'agraeix per encarar el que ens queda per davant). A mi m’agradaria dir alguna cosa de més trellat, perquè hi ha molts matisos, elements i detalls sobre els què convindrà parar-se a reflexionar; però d’ací una estona marxe per motius de feina cap a Madrid, i no serà fins a finals de setmana que torne a poder treure el nas per aquestes planes. A veure si, quan torne, ja ens han canviat a Rajoy per algun 'tecnòcrata'...

(La fotografia, evidentment, no és d'ara ni d'ací: són les inundacions en Austràlia el gener d'enguany) 

Canvi de moliner

Diumenge que ve, si no es produeix cap cataclisme d'última hora, milions de persones validaran amb els seus vots les enquestes que, des de fa temps, atorguen a la dreta espanyola --i al seu inefable i sibilant líder-- una majoria aclaparadora al parlament de Madrid. Milions de persones entre les què s'hi trobaran molts dels beneficiaris de l'extraordinària gestió que el mateix partit ve aplicant, des de fa molts anys, al País Valencià i que, citant a Marx, ens porta camí d'assolir les més altes cotes de la misèria (econòmica, territorial i moral). Però a la vista de les xifres, cal pensar que el partit en qüestió també rebrà el vot de molts altres treballadors, assalariats i aturats --actuals i imminents-- d'arreu l'Estat que, legítimament i per les raons que siguen, han decidit que ha arribat l’hora de canviar de moliners. Supose que els experts en sociologia (o, eventualment, els entesos en trastorns de la personalitat) tindran una explicació que faça al cas. A mi, el que em sembla, és que al remat només es tracta de completar, amb una estètica un poc més conjuntada, l’ètica de dretes que ha presidit l’exercici de govern dels últims anys. Tot plegat, per tant, poc més que una qüestió de decoració i interiorisme, sense tocar cap envà.

Amb tot, no voldria caure en la simplificació –per altra banda gens innocent—de considerar que tots els polítics o els partits són iguals: dins la majoritària submissió als dictats despòtics i immorals de qui realment ostenta el poder (allò que anomenem eufemísticament mercats, però que té noms, cognoms, iots i comptes en paradisos fiscals) sempre hi ha ritmes, matisos i detalls, i amb els temps que corren aquestes petites diferències poden tindre una importància cabdal per a moltíssimes persones. Però una vegada més, i com era previsible vist el panorama general, he experimentat la més absoluta decepció pel que he vist, sentit i llegit quant a les propostes de tots els partits i coalicions que, suposadament, es disputen el meu vot. En general, corrues d’eslògans buits i consignes antiquades, molt pocs arguments --i escassament consistents-- i pràcticament cap al·lusió a l’arrel autèntica dels problemes que ens afecten. En el millor dels casos, allò que ens proposen és seguir abocant benzina per a apagar l'incendi (és a dir, anar trampejant amb açò del deute via retallades públiques, eurobons o el que calga, només per veure de seguir endeutant-nos indefinidament), o bé seguir clamant en el desert sobre com és de dolent el propi incendi i els piròmans que el provoquen, però sense reeixir a trencar, amb propostes concretes, il·lusionadores i viables, la frustració, la desesperança i la resignació que s’han instal·lat en molta, massa gent.

Que les coses no són fàcils i que ningú –tampoc jo, evidentment— té solucions màgiques resulta, a hores d’ara, una penosa obvietat. I tampoc voldria ser injust amb molta gent que, des dels partits de l’esquerra més o menys testimonial o minoritària, segueixen pensant que és des de dins que les coses canviaran. Però jo, si més no pel moment, no ho veig gens clar. Açò que anomenem crisi és, per a mi, el resultat lògic i esperable de la dinàmica natural d’un sistema socioeconòmic que basa la seua pròpia supervivència en un principi que sembla haver impregnat, també, la major part de la societat: ja que és inevitable que hi haja rics i pobres, fem-ho de manera que de la taula dels primers caiguen molles suficients per a que els segons vagen fent. El problema és que els senyorets, que ja no necessiten ni criats perquè els paren la taula,  no volen soltar ni les molles; i els poders “democràtics”, quan tímidament opten per fer alguna cosa, és sobre això –sobre incrementar un poquet la producció de molles—sobre el que s’hi fixen, quan el que podríem esperar és que d’una vegada començaren a fer passes per repartir millor el pa sencer. Per a ells, la injustícia i l’expoli no són corregibles, ni tan sols qüestionables; només s’han de mantindre en nivells discrets i que no generen una alarma excessiva. Aquesta democràcia espúria i manipulada que viurà diumenge una altra de les seues festes, ha deixat de ser –si és que ho ha estat alguna vegada—una via per canviar el sistema, i ha esdevingut, cada vegada de forma més evident i impúdica, un dels principals mecanismes per a garantir la seua estabilitat per damunt dels interessos i els desitjos reals de la majoria de la població a la qual diu servir.

I així, al final d’una setmana encesa de feines, amb el diferencial per damunt dels cinc-cents punts i absolutament estupefacte per la substitució de proxenetes per tecnócrates en països als què ens assemblen molt més del que voldríem, se suposa que hauria de saber a qui votaré diumenge. Però una vegada més hauré de deixar la decisió per a l’últim moment, perquè cap de les opcions que se’m presenten em provoquen molt d'entusiasme. Per això, em tornaré a debatre entre votar aquells que defensen dir prou al llast que representa per a la nostra economia –i per a la nostra vida—seguir formant part de l’Estat espanyol, o fer-ho als que ni que siga de passada encara creuen en els criteris ecològics com a base per a un canvi real i efectiu de sistema; segurament, acabaré inclinant-me per una de les dues opcions. O també podria ser que ho fera per les dues alhora: posar dues paperetes al mateix sobre es considera vot nul, el qual --i en aquestes circumstàncies-- és, probablement, un del menys nuls de tots els vots possibles.

Per davant, un cap de setmana que s'espera plujós, especialment adient per a mantindre vives les meues esperances micològiques i per encarar-se, també, als últims llibres que esperen torn (si, he tornat a anar a la perruqueria). Jaume Cabré, Borges i Montserrat Roig amb la llar encesa, l’Atles enharmònic d’Arthur Caravan, i un platet de codonyat casolà i formatge de Maó per acompanyar. Si vos abelleix, només heu de dir-ho. Bon cap de setmana!

L'endemà, per fi

Francament, tenia moltes ganes de que passaren. Supose que hi contribueix la notable --i en gran part lamentable-- previsibilitat dels resultats, respecte als quals vos estalviaré pel moment cap anàlisi detallada, atesa la profussió de comentaris assenyats disponibles a hores d'ara a la xarxa: només feu una ullada a molts dels blogs amics que hi ha ací al costat i que se'n ocupen amb molt de trellat. I això que, en aquesta ocasió, he mantingut fins el darrer moment incògnites importants que, finalment, han acabat revelant-se com algunes de les poques satisfaccions a les què apel·lar tal dia com hui: entre elles, la rellevant entrada de Compromís a les Corts --celebre, també, que hi estiga present Esquerra Unida, però això em semblava a priori més probable-- o el més que previsible canvi de govern a Alcoi si fructifiquen, que estic segur que sí, les negociacions entre els tres partits que fins ara han estat a l'oposició. Amb tot, i a pesar que fins i tot ha hagut dies que no semblava ni que estiguerem en campanya, he de reconéixer-ho: se m'ha fet pesat.

Ara, per bé o per mal, ja han passat, i és hora de seguir fent camí fins a la pròxima fita, no necessàriament electoral. Ja sé que no és gran consol però, objectivament i en general, no estem pitjor que fa quinze dies: la majoria relativa d'habitants d'aquestes terres que no consideren important que es censuren televisions, que es privatitzen serveis públics essencials, que s'ignore la llengua i la cultura pròpia --i catalana-- o que s'enriquisca a amics i coneguts a l'empara d'una interpretació certament singular de l'interés general, s'ha mantingut pràcticament invariable d'ençà les últimes eleccions; la qual cosa, a la vista de la blavor del panorama general, no deixa de ser remarcable. I tenim noves veus a les Corts, i --digueu-me ingenu, de nou-- encara conserve esperances fundades sobre les possibles conseqüències reals de les acampades i el 15M... Però ja havia dit que no faria anàlisis, i no m'hi vull embolicar ara. Hui ja és l'endemà i, pel moment, només puc assegurar una cosa: no torne a escriure res de política fins que passe la final de la Champions. Com a mínim.


Una nota final: lamente moltíssim que entre tot allò que ens agermana amb les Illes hi figure, de nou i des d'ahir, una penosa i aclaparadora majoria absoluta de la dreta, de conseqüències imprevisibles però gens tranquil·litzadores per a qui s'estima el país, la llengua i la cultura. Si fóra el cas que calgueren, molts ànims als amics i amigues d'aquella banda del mar, que mai no han deixat de fer-los front als enemics de la terra però que ara ho hauran de fer amb més força si cap. Una aferrada!

Prediccions

Estic raonablement convençut que l'inefable Harold Camping es va confondre amb els seus càlculs i, per tant, no espere escoltar demà les trompetes del judici final. La qual cosa obri la possibilitat que tampoc no és complisquen les infaustes prediccions per al dia següent; o, almenys, que no ho facen amb la rotunditat i la malastrugança que auguren alguns oracles. Potser les eventuals majories siguen menys absolutes del que s'esperava, potser hi haurà a les Corts i els ajuntaments més veus honestes i decents del què alguns haurien volgut... No sembla fàcil, però res no hi ha escrit encara i la paraula és nostra. I hi ha moltes veus que reclamen a crits que les escolten. Alli on estigueu --i molt especialment, si esteu en alguna plaça-- bon cap de setmana!

Indignar-se, votar, actuar

Foto de la web de Democràcia Real Ja-València

No puc deixar de sentir una simpatia creixent cap a les mobilitzacions ciutadanes nascudes a l’empara de les convocatòries de "Democràcia Real, Ja!". En tot cas, no hauria de sorprendre: ja vaig expressar, fa molt poc, la meua posició --gens original-- sobre els dèficits del sistema i la necessitat d'avançar cap a models més participatius i en els quals la responsabilitat democràtica no es limite a dipositar un vot més o menys conscient cada quatre anys. La qual cosa no implica --també ho he dit-- que rebutge la importància de les institucions, en especial quan són realment representatives. Ni que, ara com ara, defense com a alternativa l'abstenció, com tampoc no em sembla que ho facen --si més no genèricament ni de forma majoritària-- la gent que s'ha mobilitzat i molts dels col·lectius que s'hi han adherit. L'abstenció pot ser una opció tan legítima com qualsevol altra, però també en aquesta ocasió coincidisc bàsicament amb la sempre raonada opinió de Xavier Aliaga, en el sentit que, ara i ací, no votar no és la millor elecció. Però el món no s'acaba (espere) el dia 22 de maig, i a partir del dia següent caldrà seguir avant, i les lliçons que estem aprenent aquests dies poden ser molt útils. En lloc de les ximpleries que estan dient, és això el que hauria de posar nerviosos a alguns i algunes: potser, a partir d'ara, hauriem d'aconseguir que una majoria absoluta no implicara necessàriament impunitat total durant un mínim de quatre anys, tampoc --o especialment-- en el País Valencià.

No puc ignonar --molts companys i companyes ho expressen també, de formes diferents i més o menys explícites—que hi ha moltes incògnites al voltant del denominat "Moviment 15-M", entre elles quin será realment el recorregut de la protesta, quina viabilitat tenen les propostes que s’estan fent, a qui beneficien i a qui perjudiquen... És el que tenen els moviments populars i horitzontals: no són fàcils d'entendre ni d'interpretar amb les claus habituals. Però crec que és precissament en això on rau gran part de la seua capacitat de promoure --i no necessàriament d'assolir-- canvis reals i profunds. No espere una resposta única i inequivoca a aquestes incògnites per part d'un moviment que naix -i espere que seguisca creixent-- com un corrent espontani, difús, descentralitzat i heterogeni (fins i tot, ho reconec, un poc desconcertant). I crec que s'equivoca també qui li reclama propostes concretes i la forma d'aplicar-les (no és aquest el sentit ni la funció d'una mobilització com aquesta, des del meu punt de vista) o, fins i tot, es permet qüestionar la legitimitat de la protesta perquè en un sistema democràtic “la voluntat popular s’ha d'expressar en les urnes”. Crec sincerament que qui defensa aquesta posició no solament no ha entés res: realment, se situa –conscientment o no—de la banda del problema, i molt lluny de les solucions. Les urnes, els partits, les eleccions, són només un mitjà (i en cap cas l'únic) per representar a la societat. La política, la democràcia, la participació, és una altra cosa molt diferent.

Per això, com a votant vocacional i reincident d'opcions de l'esquerra minoritària (i subrepresentada); com a valencià indignat per la corrupció, la prepotència i la ineptitud de qui ens governa; com a ciutadà que creu decididament que no hi ha prou amb votar cada quatre anys, i que els partits --cap d'ells, gran o menut-- no poden arrogar-se el monopoli de representar a la societat ni de fer política, no puc per menys que sentir-me directament implicat amb les veus que s'han alçat per dir que no es conformen amb el que ens donen. Per això, ara, les mire amb simpatia. Diumenge, votaré, i dilluns seguirem actuant; o tractant de fer-ho...

(In)Fidelitats

Mentrestant jo, no m'empasse la porga

d'aquells qui creuen que tot està tan clar.

Ovidi Montllor, "Autocrítica i crítica"

Saps què passa? Que a mi, a aquestes alçades de la vida, això de la fidelitat em fa una peresa immensa. Que no ho critique, entén-me: a qui li valga i li vaja bé així, doncs avant; em sembla totalment respectable i, a més, jo no n'he de fer res amb el que pense cadascú. Però jo ja he passat per ahi, i la sensació que m'ha quedat després d'anys i paranys és que, moltes vegades, el que s'amaga realment darrere d'ella és inseguretat, por i mediocritat, quan no simplement hipocresia. Així és que, d'un temps ençà, he decidit que una certa promiscuïtat és molt més subversiva i bastant més divertida, i sempre que puc --que no és sempre, és clar-- m'hi procure aplicar. A més, que una cosa és buscar afinitats sòlides i persistents per a tota una vida, i una altra molt diferent una cosa puntual, plantejada amb la responsabilitat que toca però sense més expectatives. La qüestió és anar de cara i no enganyar ningú. I no prestar tampoc molta atenció a les aparences, les convencions i les xerrades de la gent: a mi, ara, tampoc em preocupa ja molt que em posen la llengua damunt; segurament, ho han de fer igual faça el que faça, així que ja s'apanyaran.

Total, que entre que la rellevància que li done a votar és la què és --un acte important però ocasional i episòdic; res de fidelitats, vincles ni litúrgies solemnes i sagrades-- i que, a més, tot açò m'agafa ja bastant descregut i me la porta al paire el que pensen o diguen de mi, ja fa temps que vote, bàsicament, allò que em rota. Vull dir: el em sembla millor, en consciència, segons siga el cas i les circumstàncies. La qual cosa ha tingut com a conseqüència --si jo et contara-- que m'hagen acusat, segons els casos i les circumstàncies, de donar suport i, eventualment, d'haver-me venut a 1) els comunistes espanyols, 2) els que en el fons són de dreta tot i que van fent tombs ideològics cap ací i cap allà, o 3) els que obstaculitzen inoportunament la construcció d'una alternativa nacionalista genuïnament valenciana i sense interferències de cap mena. Ja saps que això són coses normals en aquest beneït país en el que, massa sovint --i fins i tot per cantons que mai no hauries pensat-- la democràcia no ha passat encara de ser una buida paraula per a no dir res, i el vot representa per a algunes ments simples, investides amb l'autoritat de destriar inequivocament entre lleials i traïdors, una mena de carnet acreditatiu d'essències, ascendències, adhesions i pedigrís. Reconec que, de vegades, m'ha sabut mal; però ara mateix, t'assegure que passe.

Ara, no cregues que cada volta que arriba el moment no m'ho he de pensar moltíssim. Les coses estan com estan, tinc amics i coneguts pràcticament en tots els partits més enllà del PSPV inclusivament, i són molts els matissos i les consideracions que em pesen a l'hora de decantar-me per una opció o per una altra. A més, allò que en el fons m'agradaria (un aplec carnal, entreverat i desinhibit de tota l'esquerra real i suposada, en el qual s'ajuntara --amb el pudor justet, visió de país i una generosa perspectiva de futur-- tot el potencial de canvi que vull creure que encara alberga aquesta terra) s'ha demostrat, ara com ara, com una utopia incomprensiblement inabastable i de moment ho deixem ahi i així ens va i el que ens queda encara per davant, amen.

Si, ja et conteste: mira, assumint --ja t'ho he dit-- que ho faig perquè vull; que no hi ha cap opció amb la què puga sentir-me, ni de lluny, plenament identificat; i que mai tindré la sensació d'haver traït ningú ni d'estar adquirint cap vincle sagrat i indestructible amb ningú altre per votar-lo o per deixar de fer-ho, aquesta vegada m'ha pesat més que res el vessant ecologista. Moltes de les coses que diu EUPV em semblen molt raonables, i reconec que em sent molt pròxim a la gent d'Esquerra i a la seua visió del País. Però aquesta vegada, he decidit que votaré verd. I com d'autèntic ecologisme polític al País Valencià (siga dit amb el respecte degut per a altres marques que es reclamen com a tals) només reconec Els Verds-Esquerra Ecologista, jo, aquesta vegada, Compromís. Amb totes les conseqüències. I a la pròxima, ja veurem.

I tu, què has decidit?

Tot i que no hi votaré perquè no estic empadronat allí, és evident que la nit del 22 de maig seguiré amb especial interés els resultats de les eleccions municipals al meu poble. Ho dic perquè m'acabe d'assabentar, pel blog amic del Dimoni, d'una enquesta d'Ara Multimèdia segons la qual el PP perdria la majoria absoluta i el Bloc i Esquerra Unida experimentarien un creixement significatiu, el que podria possibilitar un govern de coalició amb el PSPV. Veurem com queda tot plegat --ja sabem que açò de les enquestes és sempre molt relatiu, per a bé i per a mal-- però el que va davant va davant: per Alcoi i per Sant Jordi, avant l'Entrà.

Preparant la resistència

No és cap secret que la meua confiança en la democràcia representativa --i, en conseqüència, en els partits polítics, sense excepció, com un dels elements que la substenten-- cotitza des de fa temps decididament a la baixa, tot i que darrerament ha assolit mínims històrics i alarmants. Només un inevitable pragmatisme i, perquè no dir-ho, la dificultat per albirar a curt termini algun camí raonablement viable --que altres si que semblen haver trobat-- cap a sistemes de govern alternatius i més civilitzats, em mantenen encara mínimament vinculat a la depriment i periòdica litúrgia de les eleccions. Especialment depriment, pel demés, quan a qui es tracta d'escollir és als ocupants del que, en un exercici sense precedents de cinisme i/o de capitulació, hem acceptat anomenar Corts Valencianes tot i tindre ben poc de "corts" i molt menys encara de "valencianes": em tem que, tret d'escasses però ben honroses excepcions, les opcions que se'ns presentaran als ciutadans i ciutadanes per poder escollir el pròxim vint-i-dos de maig seguiran oscil·lant, com en ocasions anteriors, entre la més impúdica incompetència i la falta manifesta d'escrúpols (i, no poques vegades, les dues coses simultàniament).

La més que previsible victòria popular al País Valencià per als pròxims quatre anys --i, en conseqüència i si la justícia no ho arregla, la pressumible perduració del sistema cleptocràtic implantat per una colla de pocavergonyes gràcies a la connivència o la desidia de la major part dels habitants d'aquestes terres-- és una mala notícia per als què per una o altra raó no combreguem amb els seus principis ni amb les rodes de molí que, amb un èxit evident, s'encarrega d'administrar el potent aparell de propaganda del règim. Però, tot i que no és fàcil, convé despullar aquesta previsió de qualsevol connotació apocalíptica o cataclísmica. Quatre anys més de govern valencià en mans d'un grup majoritàriament caracterítzat per la seua devoció a l'espanyolisme més ranci, la incapacitat per a la gestió pública i l'alineament entusiasta amb posicions ideològiques malaltissament reaccionàries no són, evidentment, per a celebrar-ho, tret que en sigues un d'ells; però tampoc és la fi dels temps ni la mort del País. És, només, una putada (una més...) per als que aspirem a una altra cosa. Però nosaltres, a diferència d'ells, ho acceptarem i seguirem avant.

Probablement, en aquests quatre anys, la incompetència de què han fet gala molts membres del nostre govern per a gestionar decorosament el sistema i els diners públics --els que queden disponibles després de pagar a preu d'or les seues ocurrències de nous rics i d'enriquir, pressumptament, els seus amics-- es veurà encara més accentuada, perquè ja sabem que hi ha qui confon majories amb impunitats (legals i, el que és pitjor, morals). Segurament, seguirem veient les nostres institucions en mans de gent inepta, incapacitada per a prendre decisions que afavorisquen el benestar de la majoria de la població i inhabilitada, també, per reconéixer (no parlem ja de rectificar) qualsevol error o equivocació. Però front a ella, seguirem probablement gaudint també d'una oposició majoritària bàsicament inoperant, reiteradament incapaç de construir un projecte alternatiu i il·lusionant, entestada a dissimular la seua torpesa per a promoure, liderar i aconseguir un canvi real i profund. I, mentre, les poques veus lúcides i realment alternatives que, tinc l'esperança, tornaran a seure en el nostre tristíssim Parlament, seran silenciades, ridiculitzades o perseguides pel simple fet d'opinar una altra cosa. Potser per això no sóc dels que creuen que aquest País millorarà màgicament el dia que canvien les majories parlamentàries: la resignació, la ineptitud, la corrupció i el conformisme han esdevingut part substancial i tret identitari d'aquesta societat malalta i decadent en què, entre tots, hem convertit aquesta terra; són molts els mitjans i els mecanismes que els usufructuaris del sistema poden utilitzar per perpetuar aquesta situació, que els resulta d'allò més convenient. I eixir del pou profund en què ens han sumit els successius governs --socialistes i populars-- que, en un moment o altre, se'n han beneficiat, no serà un procés senzill, curt ni agradable. Però tampoc no és impossible.

Com cada quatre anys, tracte de tornar a convéncer-me de tot això, racionalitzant-ho en la mesura possible  mentre cada nova ullada a la premsa s'empenya en contrariar els meus bons propòsits. Però estem avesats, també, a això, i seguirem resistint. De moment, i com cada quatre anys, he pres ja les primeres decisions preparatòries. La primera: encara que no hi crega, votaré en les eleccions autonòmiques (i també en les municipals, i amb més raó encara perquè crec que el canvi, quan comence, començarà realment des dels nostres pobles i ciutats). Encara no he decidit què, entre altres coses perquè encara no sé qui es presenta i perquè ser d'esquerra, ecologista i independentista no sempre ho posa fàcil, ara i ací, a l'hora d'escollir una papereta (per bé que facilita molt la decisió de no escollir-ne d'altres); però tinc encara temps per pensar-ho. La segona: seguir treballant, modestament però amb insistència, perquè siga la societat civil valenciana la què, tard o d'hora, assumisca el lideratge i promoga el canvi que necessita aquest País per tendir cap a una normalitat que se'ns nega de manera pertinaç. I, per a això, les eleccions són importants, però no tant com seguir construint i reforçant un teixit associatiu compromés, actiu i independent del poder i les seues misèries. Altra cosa serà aconseguir-ho, però per provar-ho no quedarà: vull creure que en som molts els que vam triar la pastilla roja. Molts més dels que sembla quan es conten els vots, molts més dels que ells voldrien. Molts menys dels que serem d'ací a quatre anys...